divendres, de maig 21

Allò que tenim en comú amb Taiwan

Interior d’una sala de cinema. La taquillera, coixa, acaba de revisar la sala per veure si queda algú i ara comença a escombrar la platea. Una llarguíssima seqüència mostra l’avenç d’aquesta treballadora pel pati de butaques. És la darrera vegada que fa aquesta feina, després de la última sessió abans del tancament de la sala. Quan ha acabat d’escombrar, la senyora desapareix darrera una porta però el pla encara es manté uns instants, observant la sala buida que ja no es tornarà a omplir.

El director de la pel·lícula a la qual pertany aquesta escena posa a prova la paciència de l’espectador, la meva paciència. Però no és la provocació l'objectiu d'aquesta seqüència, sinó el desig de retre el seu personal homenatge al cinema però no entès com a setè art, sinó com un espai físic, el vagó d’aquest tren d’ombres. Un homenatge que no està mancat de tristesa i també denúncia (un home surt de la sala que tanca lamentant que ja ningú va al cinema). Aquesta pel·lícula es titula Bu jian Bu san i és d’un director taiwanès, Tsai Ming-Liang (recordeu El agujero?).

Taiwan ha estat la cinematografia convidada al BAFF -he tingut la fortuna de descobrir-hi algun títol essencial. Us dic un nom: Kim Ki Duk). No és d'ell de qui vull parlar, sinó d'una altra pel·lícula que m'ha cridat l’atenció, aquesta Bu jian Bu san que parla d'un cinema que tanca i que, de sobte, fa que Taiwan em sigui, per un instant, molt i molt proper.

Aquests dies, a la meva petita ciutat de províncies, es podia contemplar una dessoladora imatge del que va ser el segon cinema més important de la ciutat durant la meva infantesa. El cinema completament esbodellat. Una imatge d’impacte.

Estic d'acord en què l’espai on es projecta no fa millor o pitjor una pel·lícula (sempre hi ha qui es nega a anar a un multisales a veure la última de l'almodòvar, perquè creu que això li resta categoria autoral al film. Jo no sóc d'aquestes). En canvi,davant les runes de l'antic cinema de províncies, aquell que una vegada ja es va veure forçat a convertir-se en un horrible multisales -concessions comercials manaven, però fins i tot així em vaig estimar aquella sala compartimentada en tres-, jo, us deia, vaig tenir un pensament.

Vaig pensar en moltes d'aquelles pel·lícules que m'havien significat alguna cosa, que m'havien emocionat, entretingut, fins i tot –perquè no recordar-ho- irritat o disgustat. Les que vaig gaudir bossa de crispetes en mà i les que em van ensenyar que el cinema és molt més que llums i ombres. I, no puc evitar-ho, aquestes imatges estan associades a aquestes quatre parets de les que ara, desprotegidament, han quedat al descobert aquells horribles i deliciosos entapissats.

D’aquí a poc hi construiran un bloc de pisos, diuen, però per a mi, que hi vaig deixar hores submergida en somnis de cel·luloide, aquesta continurà siguent per sempre la casa dels (bons) esperits del cinema.