Tertúlia i cinefòrum sobre 'El lector'

 

Aquest és l'article que he escrit per la tertúlia i cinefòrum sobre 'El lector', l'adaptació al cinema de la novel·la de Bernhard Schlink dirigida per Stephen Daldry i protagonitzada per Ralph Fiennes i Kate Winslet. L'acte té lloc aquest dimarts, dia 14 a la biblioteca Antoni Comas de Mataró.

‘El lector’ és una pel·lícula dirigida per Stephen Daldry que adapta, de manera fidel, la novel·la homònima de Bernhard Schlink. Director avesat a les adaptacions d’origen literari, Daldry va comptar amb la col·laboració del guionista i dramaturg britànic David Hare, autor del guió de ‘Las horas’, un dels films més coneguts d’Stephen Daldry. La pel·lícula, estrenada l’any 2008, va ser produïda pels també cineastes Anthony Minghella i Sydney Pollack, els quals van morir abans de veure-la i als quals també està dedicada.

L’adaptació de Daldry i Hare segueix fidelment el llibre de Bernhard Schlink amb només algunes petites concessions cinematogràfiques destinades, principalment, a reforçar la presència del personatge de Michael en l’edat adulta, interpretat al film per l’actor britànic Ralph Fiennes. Michael és, a la novel·la, el narrador en primera persona. A la pel·lícula, David Hare va refusar la idea de fer servir la veu d’un narrador i va fer que el relat es plantegés com un flashback a partir del record de Michael. ‘El lector’ arrenca, al cinema, amb un Michael adult a qui veiem mantenint relacions sentimentals esporàdiques i sense compromís, un detall que avança la incapacitat d’aquest personatge per superar la història d’amor que va viure amb Hanna Schmitz, interpretada per la també britànica Kate Winslet.

Tot i que inicialment Daldry va oferir el paper de Hanna a Nicole Kidman, va ser finalment Kate Winslet, la protagonista de Titanic, la que va acabar interpretant un paper amb el que finalment guanyaria l’Oscar a la millor actriu d’aquell any. Seguint fidelment la narració literària, la pel·lícula explica com un noi de quinze anys, Michael Berg, inicia una relació sexual amb Hanna Schmidt, una dona seriosa i reservada que li dobla l’edat i a la que li llegirà llibres com a preludi dels seus encontres sexuals. Com el llibre, la pel·lícula també es divideix en tres parts: la primera que mostra el despertar sexual de Michael al costat de Hanna; la segona, en que un jove Michael estudiant de dret descobreix que Hanna va ser guardiana d’un camp d’extermini nazi; i la tercera, en què Michael reprèn, com a lector a distància, la relació amb Hanna.

Els petits inserts on apareix el Michael adult (Ralph Fiennes) ajuden a aprofundir en la personalitat d’un home marcat per una història d’amor, però també de culpa i un cert remordiment. La pel·lícula intenta reflectir els dubtes morals i la recerca del jove Michael de respostes que ajudin a entendre el comportament de Hanna que, tant al llibre com a la pel·lícula, es converteix en la representació metafòrica de l’holocaust i el paper que va jugar la societat alemanya en la bogeria nazi. L’analfabetisme de Hanna Schmidt es converteix, llavors, en la metàfora de la ignorància que va moure tot un poble segons el deliri hitlerià. Tot i que la pel·lícula no planteja tantes preguntes directes a l’espectador com sí que ho fa el llibre, sí que aconsegueix fer reflexionar sobre els aspectes ètics i morals relacionats amb aquest tràgic episodi.

Hare també va fer petits canvis al final de la pel·lícula, de manera que Michael li explica la història de Hanna a la seva filla Julia, a la que també confessarà les seves dificultats per establir relacions afectives. Amb aquest detall de la narració, el guionista va voler reforçar la idea, present també a la novel·la, del paper que té la literatura com a canal de comunicació i com a substitut de la comunicació quan les persones no saben o no troben les paraules a dir-se.

L’aportació d’Espriu a la construcció nacional

Fotografia: Ajuntament de Mataró

Com a membre de Llegim i Piulem formo part de la Comissió Any Espriu que s'ha creat a Mataró per commemorar el centenari de l'autor de Sinera. I com a periodista, aquesta és la crònica que he fet per Capgròs de la conferència que Agustí Pons va pronunciar a Mataró sobre Salvador Espriu, emmarcada en els actes d'aquest centenari i de Sant Jordi:

Agustí Pons destaca l’obra i l’aportació d’Espriu a la construcció nacional 

Tan important com l’obra de Salvador Espriu és el seu exemple personal i la seva contribució a la construcció nacional catalana. Aquesta és la idea que va transmetre el periodista Agustí Pons a la conferència sobre Salvador Espriu que va pronunciar dijous passat, dia 18, a l’Ajuntament. Pons, autor d’una biografia sobre l’autor arenyenc, va protagonitzar així la conferència institucional en motiu de la Diada de Sant Jordi, dedicada aquesta vegada a Espriu coincidint també amb la celebració del seu centenari. Pons va repassar els tres aspectes pels quals considera que Espriu és una figura capital dins la cultura catalana: per la seva obra, pel seu exemple personal i per la seva influència social.

Pel que fa a l’obra, el conferenciant va destacar el fet que tot i no ser molt extensa ni haver estat massa llegida pel gran públic, sí que ha estat una obra tinguda en compte pels crítics i pels estudis literaris. En aquest sentit, Pons va assenyalar que no es pot deslligar l’obra d’Espriu a la seva pròpia trajectòria vital, que va repassar a través d’algunes anècdotes de la seva infància i joventut. Espriu, que va patir una greu malaltia de petit, va dedicar els anys de repòs a llegir compulsivament i va desenvolupar així una intel·ligència superior a la dels nois de la seva edat. A la universitat, en els temps previs a la República i envoltat d’un ambient altament intel·lectual, Espriu va acabar de posar les bases de la seva obra. Segons va apuntar Pons, la seva estricta formació explica que Espriu “es mirés el món amb certa superioritat moral, però també amb un nivell d’autoexigència que el portava sovint a l’angoixa”.

Referent durant la dictadura i la postguerra
L’arribada de la Guerra Civil va trencar el somni republicà que Espriu i altres intel·lectuals de la seva època havien viscut, i “el va marcar per sempre”. La mort del seu pare el va obligar a acceptar una feina de notari per poder mantenir la seva família, professió que va desenvolupar durant vint anys i que va compaginar amb l’escriptura de les seves obres, sempre escrites en català. Pons va remarcar com Espriu va ser un referent per la cultura catalana ja durant els anys més negres de la postguerra, gràcies a la seva influència a la revista Ariel, i més tard, als anys seixanta, entre els intel•lectuals marxistes que també el van reivindicar. Obres com ‘Antígona’ o ‘Cementiri de Sinera’ reflecteixen el pensament i sentir d’Espriu davant la guerra civil i l’enyor de les llibertats perdudes, mentre que a ‘La pell de brau’ va expressar la possibilitat que Espanya es convertís en una “nació de nacions” on es respectessin totes les cultures i llengües que hi cohabiten.

A mode de conclusió, Pons va assenyalar que Espriu, juntament amb Candel i Maria Aurèlia Campmany, va ser un dels intel·lectuals que més van influir en la definició de l’estructura del país durant la transició: “Van ajudar a dissenyar el terreny de joc de la Catalunya que surt del Franquisme”, va concloure.

En aquest vídeo gravat per l'Ajuntament de Mataró podeu veure tota la conferència.

El teatre de les convencions socials

El gran encert de Joe Wright a l’hora d’encarar-se a un tòtem literari com és ‘Anna Karenina’ ha estat el de fugir de l’adaptació canònica i convencional i buscar nous recursos per explicar d’una forma diferent una història que al cinema ja s’ha vist en diverses ocasions. Amb la inestimable col·laboració del guionista i dramaturg Tom Stoppard, Wright ha apostat per la teatralització del relat, una decisió que li prova molt bé a aquesta nova adaptació cinematogràfica de l’obra de Tolstoi, que té en Keira Knightley el rostre de la tràgica Karenina.

Així, fugint del realisme de la novel·la però al mateix temps mantenint-se fidel a la seva essència, Wright ha convertit els personatges en protagonistes d’una representació teatral: l’acció té lloc dins un teatre (escenari, platea i bambolines) on els actors es mouen de forma deliberadament impostada entre falsos escenaris, com falses i impostades són les hipòcrites convencions socials que Tolstoi retrata i denuncia en la seva obra mestra. De la mateixa manera, quan els personatges trenquen amb aquesta impostura i es mostren tal com són –per exemple, quan la Karenina es relaciona amb el seu amant, o els fragments de la vida al camp- les escenes se situen en escenaris realistes que contrasten amb la ficció que té lloc dins el teatre.

Aquest aspecte és el punt més interessant d’aquesta ‘Anna Karenina’ que, per la contra, pot arribar a fer-se feixuga per aquest afany del director i el guionista d’incorporar, encara que sigui de forma puntual i amb pinzellades, el màxim de situacions i trames del llibre, algunes de les quals no s’acaben d’entendre per la síntesi que se’n fa. Tot i això, hi ha més pros que contres a favor d’aquest nou exercici narratiu del sempre interessant director d’’Expiación’.



Crítica publicada a Capgròs

Relats i espiritualitat

El director Ang Lee ha adaptat al cinema la reconeguda novel·la del canadenc Yann Martel ‘La vida de Pi’, guanyadora entre d’altres del prestigiós premi Booker. El director taiwanès posa el llibre en imatges amb la seva solvència habitual i el domini del cinema d’efectes especials i de gran aparell, fent realment creïble el relat del jove indi Pi que va aconseguir sobreviure 277 dies perdut enmig del mar compartint una petita barca amb un tigre de Bengala.

La part del central del film, que reconstrueix aquesta insòlita aventura, està rodada amb pols i grapa i aconsegueix enganxar l’espectador i fer versemblant una història d’aparença realista amb intromissions de fantasia. D’això es tractava, de fet, doncs aquesta singular història del nen i el tigre no deixa de ser una reconstrucció idíl·lica d’uns fets que relata el propi nen protagonista quan és adult, i la veritat dels quals, força més crua, es passa en la pel·lícula de puntetes.

És una llàstima que Ang Lee no s’atreveixi a mostrar també amb imatges la segona versió de la història, en una pel·lícula on precisament el més interessant és la reflexió sobre els mecanismes del relat i de la ficció com el vehicle per a superar traumes i explicar-nos el món. Però ‘La vida de Pi’ porta els seus interessos cap a un altre costat, el de la religiositat i espiritualitat superficial i de consum ràpid, que proporciona respostes ràpides a qüestions molt complexes com ara l’existència de Déu, i que aposta per satisfer sense molestar els públics poc exigents.

Crítica publicada a Capgròs

La por és la fi

Amb reconeguda trajectòria en el camp del curtmetratge, l’alicantí Jorge Torregrosa ha fet el salt al llarg amb l’adaptació de ‘Fin’, l’exitosa novel•la de David Monteagudo. Sota l’ombra d’Amenábar, que va comprar els drets del llibre, Torregrosa ha dirigit un film funcional i rutinari, que es limita a posar la novel•la en imatges amb correcció però amb poc estil i poca grapa. El director novell se’n surt, però, a l’hora de mantenir la tensió i en la creació de l’atmosfera desencantada i apocalíptica del film, que convida a fer translacions i dobles lectures sobre l’estat anímic que està provocant la crisi general. ‘Fin’ parteix del retrobament d’un grup d’amics que fa anys que no es veuen i que amaguen un conflicte mal resolt del passat. A la cita hi acudeixen tots menys un, un artista esquizofrènic i visionari anomenat ‘El profeta’, que a través d’uns misteriosos dibuixos sembla preveure la catàstrofe imminent. I de sobte, sota una amenaça externa indefinida, aquest grup d’amics es veu abocat a la seva progressiva i misteriosa desaparició. Aquesta no és més una metàfora genèrica que admet diferents interpretacions: la soledat, la por, la dificultat per resistir i tirar endavant, el desànim, o, en resum, un malestar generalitzar aboca la raça humana a la seva extinció. No era fàcil fer versemblant i sostenible aquest argument però, per sort, Torregrosa ha trobat grans aliats en el seu repartiment coral, encapçalat per Maribel Verdú, Daniel Graó i Clara Lago, entre d’altres, que són el puntal que evita que ‘Fin’ trontolli i s’enfonsi.

Crítica publicada a Capgròs

Literatura alemana

Façana i alguns detalls de l'interior de la Goethehaus, la casa familiar de Goethe a Frankfurt.

Al costat de la casa de Goethe hi ha un museu d'art on s'hi pot veure aquesta famosa obra de Füssli, titulada 'Nightmare'.

Aquesta és la casa on va viure E.T.A Hoffmann a la ciutat de Bamberg (Baviera). Davant l'edifici, una escultura ens ho recorda. Hoffman surt retratat amb un gat, potser serà el gat Murr?

A Kassel, una escultura (i un museu) recorda als famosos germans Grimm, que van passar en aquesta ciutat bona part de la seva vida. Aquí és on van compilar els seus populars contes de fades.

L'espectacle de Bayreuth

En Bayreuth se representa una remota y confusa historia. Sin embargo, es el como se representa lo que atrapa al público, encerrándolo en una fantasía que sería impensable en sus circunstancias cotidianas. El buen burgués, materialmente opulento pero con escasa imaginación mítica, tiene la oportunidad de verse implicado en una acción épica en la que, aunque sea de modo transitorio, se transfigura su existencia. No, desde luego, porque comprenda ni tampoco porque goce, en el sentido íntimo de la palabra, sino porque queda anonadado por el espectáculo.

Rafael Argullol. "La herencia de Sigfrido", dins 'El fin del mundo como obra de arte'. Ed. El Acantilado

Fotos: Bust de Wagner al Festspeilhause Park; tres aparadors de botigues que aprofiten la imatge de Wagner, i els músics de l'ópera sortint al balcó del Festspielhause per avisar els espectadors de la represa de la funció.

Vídeo: Sortida dels espectadors de l'ópera de Bayreuth (enregistrat el 2 d'agost del 2012, durant l'entreacte de Parsifal)

Compartir i reivindicar amb la lectura en veu alta

El plaer solitari de la lectura guanya una nova dimensió quan llegim en veu alta. Hi entra en joc una altra idea, la de compartir. “Llegint en veu alta compartim històries, aventures, sentiments i emocions”. Són paraules de l’actor i director Josep Maria Pou, una de les veus protagonistes del Festival Tiflollibre de lectura en veu alta que va tenir lloc dimecres passat, dia 27, al Caixaforum de Barcelona. Organitzat pel Centro Trinidad, el Festival Tiflollibre és una iniciativa de l’Associació de Disminuïts Visuals de Catalunya B1+B2+B3 de caràcter cultural i lúdic, però també marcadament reivindicatiu. Amb 18 anys de feina feta a Catalunya, l’Associació B1+B2+B3 batalla dia a dia per fer el món més accessible a les persones amb problemes visuals. I també la cultura. El president de l’associació, Manel Martí, ho va explicar en el seu parlament inaugural al festival Tiflollibre. “Volem tenir accés a la cultura”, va afirmar, repassant els èxits aconseguits en matèria d’exposicions adaptades als cecs o en els audiollibres i llibres en braille; i les assignatures pendents, com ara el cinema, tot i que l’entitat està treballant per resoldre aquesta qüestió.

Per reivindicar aquest accés a la cultura, l’Associació de Disminuïts Visuals de Catalunya B1+B2+B3 organitza des de fa quatre anys el Festival Tiflollibre. Tiflo, és cec, en grec, tal i com va explicar el presentador Toni Puntí a l’inici de l’acte. El Festival Tiflollibre tenia com a lema aquest any “la joia de la paraula” i és per això que els convidats d’honor tenien tots vinculació amb el món de les lletres. A banda de Josep Maria Pou, van intervenir al festival els poetes Carles Duarte, Jordi Cervera, Àlex Susanna i Vicenç Villatoro, que van recitar els seus propis poemes; el periodista Jaume Clèries va optar per una poesia de Joan Margarit, i l’actor Josep Maria Pou, pel poema “Hijos de la época” de Wislawa Szymborska.

Pou va ser l’encarregat d’obrir la tanda de lectures i ho va fer, primer, amb un emotiu discurs de marcat caràcter personal en el qual va recordar l’origen de la seva passió lectora. Va ser gràcies a l’enorme biblioteca paterna on el petit Josep Maria se submergia hores i hores, llegint en silenci i també en veu alta, amb les seves dues germanes com a primeres espectadores del futur actor. Pou també va explicar que durant els anys setanta va viure i treballar sis anys a Madrid per la ONCE, enregistrant llibres en veu alta per als invidents. “Encara avui hi ha gent que em coneix per la veu”, va recordar.

La poetessa infantil Núria Albertí va contribuir a fer llegir en veu alta el públic assistent al Tiflollibre. Albertí va convidar els presents a recitar quatre versos d’un dels seus poemes, el “Gril grill”, en una divertida lectura col·lectiva. I l’actriu i escriptora Isabela Méndez va aconseguir emocionar amb la lectura del seu text autobiogràcic ‘La brújula dispersa’, on relata les dificultats que la seva disminució visual li comporten en la vida quotidiana i com aquestes es poden superar també amb creativitat i humor.  

Altres veus també es van deixar sentir al Festival Tiflollibre. Les de Jaume Respall, que va llegir de memòria un fragment de L’hostal de la Glòria, la de Paquita Garcia, que va llegir en braille dos poemes de Martí i Pol o la de Pere Valera, que va recitar Borges. Tots ells són membres de l’ADVC. La Coral Interreligiosa per la Pau va posar música a un esdeveniment que va omplir la sala d’actes del Caixaforum i que es va viure com una gran festa de les paraules. A través del twitter de @llegimipiulem i juntament amb la gent d'Amor a l'Art també vam contribuir a difondre-ho per la xarxa.

Núvol de paraules

Dissabte dia 4 va tenir lloc a l'Arts Santa Mònica l'acte de cloenda de la tertúlia #poeticaidigital que hem fet a twitter des de @llegimipiulem. Vam poder comptar amb la magnífica aportació de Laura Borràs [twitter]. Les impulsores de la tertúlia -Laura Santacruz, Neus Pinart i jo mateixa- vam aprofitar per fer un repàs del que ha estat aquest primer any d'activitat de Llegim i Piulem, que podeu veure sintetitzat a l'Storify [enllaç]. També podeu saber una mica més d'aquesta tertúlia seguint el nostre bloc [enllaç]

Aquest és el text de la meva aportació personal.

Núvol de paraules

Com expressar el que ha representat aquest primer any de Llegim i Piulem? Doncs per a una tertúlia literària que es canalitza a través de la xarxa social, no pot ser d’una altra manera que a través d’un núvol de paraules. Un núvol on destacarien clarament els termes literatura, lectura i català. I lletres, llibres, textos i piulades. I contes, novel•les, poemes, teatre... El 2.0 apareix molt gran en aquest núvol de paraules on no hi falta tampoc el terme “desvirtualització”. I una bona colla de llocs: Mataró, València, Barcelona, Sueca, Països Catalans. I noms de dones: Neus, Laura, Judith... també Oreto, Laura, Rosa... I cognoms d’escriptors: Lluis, Campmajó, Fuster, Forné, Teixidó, Cabré.... En un tamany potser més petit surt també una xocolata desfeta, simbòlica perquè va inaugurar moltes coses, però molt important perquè des d’aquell berenar a la granja Petritxol, on va començar aquesta història de literatura digital, el núvol ha anat creixent i omplint-se de noves paraules, que han de servir per seguir escrivint nous capítols d’aquesta aventura lectora.

Tan lluny com la literatura ens porta

Fa uns mesos us vaig parlar de la tertúlia literària a twitter Llegim i Piulem. Aquí us deixo l'article que he escrit al Tribuna Maresme d'aquest mes de desembre [enllaç], on queda recollida la filosofia i l'esperit que hi ha darrera aquest projecte:

Llegim i Piulem és una tertúlia literària 2.0. Va sorgir a twitter per casualitat, després de compartir un enllaç a una notícia sobre una tertúlia literària que es realitzava als Estats Units amb gran seguiment, i que ens va suggerir la idea d’impulsar una tertúlia similar en llengua catalana. Entre les seves dinamitzadores, totes dones, hi ha dues mataronines i una valenciana. Per això ens va agradar que el primer llibre a comentar fos ‘Xocolata desfeta’, de Joan-Lluís Lluís, un autor de la Catalunya Nord. D’aquesta manera deixàvem clara la nostra vocació de ser una tertúlia digital dels Països Catalans. El nostre objectiu inicial va ser el de crear un punt de trobada a la xarxa perquè lectors en llengua catalana poguessin compartir l’experiència lectora a internet. Per organitzar la tertúlia, cada mes proposem un títol i fixem una sèrie d’etiquetes o “hashtags” que permeten ordenar les piulades. La primera tertúlia la vam encetar el passat mes de juny. ‘Xocolata desfeta’, un recull de variacions sobre un mateix relat inicial a la manera dels exercicis d’estil de Raymond Queneau, va donar peu a la participació dels lectors, que es van animar a fer les seves pròpies versions del relat en els 140 caràcters que permet el twitter. Amb el segon llibre, ‘Olor de violetes’ de Josep Campmajó, a banda de comentar el llibre, també vam organitzar una tuit-entrevista amb l’autor, molt participada. Aquestes experiències ens han animat a seguir promovent activitats i iniciatives al voltant dels llibres proposats. Així, al voltant del tercer llibre, ‘Sagitari’ de Joan Fuster, tenim prevista pel 4 de desembre una sortida cultural a Sueca, on visitarem la biblioteca i la casa museu i aprofitarem per presentar la iniciativa als lectors i piuladors valencians. Amb ‘Pa negre’, d’Emili Teixidor, hem animat a la gent a veure la pel·lícula i debatre també sobre les adaptacions literàries al cinema. En aquests mesos, Twitter ens ha quedat petit i hem estès la iniciativa a altres racons de la xarxa, amb un bloc propi [enllaç] i un perfil a Facebook. Són diferents plataformes per a un mateix objectiu, compartir el plaer de la lectura, potenciar l’ús de la llengua catalana, i crear una xarxa de relacions que comença en la virtualitat del 2.0 per arribar molt més lluny. Tan lluny com la literatura mateix ens porta.

I per cert, si us animeu a participar, el llibre que proposem per a la propera tertúlia és 'Conta'm la veritat sobre l'amor' de Santiago Forné. Us deixem les festes de Nadal perquè el busqueu, llegiu, regaleu i recomaneu, i a partir de gener el comencem a comentar. Ens trobareu a twitter.com/llegimipiulem.

Cinema, llibres i premsa en català

Aquest divendres 15 d'octubre s'estrena la pel·lícula Pa Negre, adaptació de la novel·la homònima d'Emili Teixidor que ha dirigit Agustí Villaronga i que arriba a les sales comercials després del seu triomf al Festival de Cinema de San Sebastián, on es va endur el premi a la millor actriu per Nora Navas. No cal que us digui que l'estrena d'un Villaronga és sempre un esdeveniment cinèfil i a més, aquí cal sumar-hi l'evident interès de la seva base literària. Pa negre és, a més, un dels grans títols de la temporada del cinema català, en plena eclosió i amb ganes de connectar i arribar al gran públic, tal i com s'explica en aquesta notícia del País.

Des de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG) s'ha iniciat una nova campanya de difusió del nou cinema català que es durà a terme en 41 mitjans digitals i 56 publicacions escrites, entre les quals també s'hi inclou el portal i el setmanari Capgròs, que dirigeixo. En l'edició d'aquesta setmana, que també podeu consultar online [enllaç], trobareu l'anunci i una pàgina especial dedicada a Pa negre. Pels mataronins, a més, la pel·lícula té un al·licient especial, ja que algunes escenes es van rodar a l'escola Valldemia, tal i com a Capgròs ja vam explicar en el seu moment.

D'altra banda, a través de la tertúlia literària en català a Twitter Llegim i Piulem [enllaç], impulsada per un grup de lectores entre les quals m'hi compto, també hem volgut fer difusió d'aquesta obra que casa un dels grans referents del nostre cinema amb un dels noms destacats de la literatura catalana actual. Per això, en la quarta tertúlia que portarem a terme, i que iniciarem a finals d'aquest mes d'octubre, el llibre que hem proposat és, precisament, Pa negre d'Emili Teixidor. Ens agradaria aprofitar aquesta magnífica oportunitat per parlar també de les adaptacions literàries al cinema. Trobareu més informació sobre el projecte de Llegim i Piulem al nostre bloc.

Rebequeries infantils

Quan ens enfadem ens refugiem en un país habitat per monstres de naturalesa molt diversa. La tristesa, l’odi, la incomprensió, la solitud i el silenci són aquests monstres que fan pinya en un territori que sembla acollidor d’entrada, però que es torna hostil si no som capaços de deixar-lo enrere. L’il·lustrador Maurice Sendak va trobar en aquesta idea una forma d’extraordinària senzillesa per ajudar a nens i nenes més petits a expressar i a entendre les emocions que afloren quan estan enfadats, a través d’un conte il·lustrat que ja s’ha convertit en un dels referents clàssics de la literatura infantil contemporània: Donde viven los monstruos. El cineasta Spike Jonze –responsable de Cómo ser John Malkovich- ha agafat el repte de traslladar a la gran aquest conte de poques pàgines, poca lletra i molts dibuixos, i convertir-lo en una petita joia tan apta pels adults com ho és pels més petits.

Amb la valuosa col·laboració de la Jim Henson Factory, Jonze dóna vida –i quina vida!- als monstres imaginats i dibuixats per Sendak, en una història que aprofundeix una mica més que el conte original en les causes de la rebequeria del petit protagonista i la seva relació amb els monstres. Jonze aprofita aquesta llibertat en l’adaptació del relat per deixar córrer la seva pròpia imaginació, amb situacions i escenaris complement lliures on no passa res i, alhora, on passa tot. I aquí està la gràcia d’aquesta pel·lícula fresca, encantadora i emotiva, que connecta molt bé amb l’essència del comportament infantil i que se sap guanyar també la simpatia i la complicitat dels adults.

Crítica publicada a Capgròs

La caixa i la clau

Del llibre Atrapa el pez dorado, de David Lynch

La caja y la llave
No tengo ni idea de lo que son.

Res pot amagar-se eternament

Del llibre Atrapa el pez dorado, de David Lynch:

En la época en que estaba escribiendo el guión de Carretera Perdida con Barry Gifford, andaba algo obsesionado con el juicio a O.J. Simpson. Aunque Barry y yo nunca hablamos en estos términos de la película, creo que está relacionada con aquel juicio.

Lo que mes sorprendió de O.J Simpson fue que fuera capaz de sonreír y reírse. Aparentemente, era capaz de jugar al golf sin que nada de lo ocurrido le planteara el menor problema. Yo me preguntaba cómo era posible que pudiera seguir con su vida después de lo que había hecho. Y descubrimos un término fantástico que se emplea en psicología: fuga psicogénica, referido al modo en que la mente se engaña a sí misma para escapar del horror. Eso es de lo que, en cierto modo, trata Carretera perdida. Y también del hecho de que nada puede esconderse eternamente.

Jo m'enamoro de certes idees

Del llibre Atrapa el pez dorado, de David Lynch:

Me han preguntado por qué, si la meditación es tan estupenda y proporciona semejante felicidad, mis películas son tan oscuras e incluyen tanta violencia.
Hay muchísimas cosas oscuras en este mundo y la mayoría de las películas reflejan el mundo en el que viven. Son historias. Las historias siempre incluirán un conflicto. Tendrán subidas y bajadas, incorporarán el bien y el mal.
Yo me enamoro de ciertas ideas. Y estoy donde estoy. Ahora bien, si dijera que estoy iluminado y que estoy haciendo cine iluminado, sería muy diferente. Pero solo soy un tipo de Missoula, Montana, que se dedica a lo suyo y sigue su camino como cualquier otro.
Todos reflejamos el mundo en el que vivimos. Incluso aunque ruedes una película de época, esta reflejará el momento en el que vives. Es fácil ver las diferencias entre las películas de época según cuándo se filmaron. Desprenden una sensibilidad concreta: el modo de hablar, ciertos temas… Y esas cosas cambian con el mundo.
Por tanto, aunque yo soy de Missoula, Montana, que no es la capital surrealista del mundo, podrías estar en cualquier parte y detectar cierta rareza en el mundo de hoy o tener un modo peculiar de ver las cosas.

Les pel·lícules són com tu ets

Me gusta el dicho: "El mundo es como tú". Y creo que las películas son como tú eres. Por eso, aunque los fotogramas de una película sean siempre los mismos -el mismo número, en la misma secuencia, con los mismos sonidos- cada proyección es distinta. A veces la diferencia es sutil, pero ahí está. Depende del público. Se crea un círculo que va del público a la película y vuelta atrás. Cada espectador mira, piensa, siente y llega a sus propias conclusiones. Que probablemente son distintas de las razones que me enamoraron a mí.

David Lynch, Atrapa el pez dorado

És un mitjà màgic

Estic llegint Atrapa el pez dorado, de David Lynch. Us aniré enganxant algunes de les reflexions espirituals que fa sobre el cinema:

El cine es un lenguaje. Puede decir cosas: grandes, abstractas. Y eso me encanta. No siempre se me dan bien las palabras. Algunas personas son poetas y dicen cosas con palabras bellas. Pero el cine posee un lenguaje propio. Y con él pueden decirse muchas cosas porque cuentas con el tiempo y las secuencias. Tienes diálogos. Tienes música. Tienes efectos sonoros. Tienes muchísimas herramientas. Y, por tanto, puedes expresar un sentimiento o un pensamiento que no podrían comunicarse de ningú otro modo. Es un medio mágico.

La colla mata-degolla

En aquest vídeo podeu veure les desventures animades dels The Gashlycrumb Tinies, o des d'ara, La colla mata-degolla, el títol del primer llibre en català que d'edita de l'autor i il·lustrador de culte Edward Gorey, de qui no cal que us digui que ja tinc tots els seus llibres en versió castellana.

Gorey ven més des de que se'l reivindica com a predecessor de gent com Tim Burton, cosa que resulta força evident observant els seus dibuixos i històries macabres i llegint, per exemple, La melancólica muerte de Chico Ostra. Però reduir-lo a això és simplificar molt perquè Gorey s'ha de reivindicar per si mateix, com un dels autors i il·lustradors nord-americans més personals i originals de la segona meitat del segle XX, l'obra del qual és políticament incorrecta i definida per un sentit de l'humor negre, absurd i morbós. Paradigma del macabrisme i de l’estètica gòtica, és autor d’un centenar de llibres i ha il·lustrat obres d’autors tan reconeguts com Chesterton, H. G. Wells, Bradbury i Poe.

La versió catalana de La colla mata-degolla està editada per Angle Editorial i és un llibre de dibuixos per adults: un abecedari tètric pels devots de l’humor macabre i intel·ligent, que explica la història de vint-i-sis nens (un per cada lletra de l'alfabet) i la seva mort prematura a partir de versos apariats dactílics. En anglès, l'expressió Gashlycrumb Tinies (literalment, "els nens de les engrunes tallades profundament") designa una menad'humor macabre, aplicat sobretot als infants. Aquest llibre es va publicar per primera vegada l’any 1963 dins la trilogia coneguda com The vinegar works i ha estat una de les obres més conegudes d'aquest bohemi il·lustrador.

De qué sirven las hermosas calles de esas pequeñas ciudades, si están pobladas de esas gentes repulsivas...

El cinema i la literatura fa temps que adverteixen que alguna cosa molt fosca està passant a Àustria. Casos com el de Natascha Kampusch o el de Josef Fritzl d'alguna manera s'anticipen a les pel·lícules d'Ulrich Siedl i Michael Haneke, a les novel·les de Jelinek i les obres de Thomas Bernhard (curiosaments proscrits). En un article publicat a La Vanguardia d'ahir, Xavier Antich feia un recull de cites de Bernhard que feien esgarrifar. Aquí en teniu algunes:

Si no se marcha, perecerá en este país, y si no es un hombre vil, se convertirá en este país y en este Estado en un hombre vil, y si no es de naturaleza abyecta y infame, se convertirá en este país y en este Estado en un ser de naturaleza vil y abyecta, y por eso hace falta desde el principio mismo, desde los primeros momentos del pensamiento, salvarse de este país y de este Estado y, cuanto antes vuelva la espalda a este país y a este Estado un hombre con facultades intelectuales, tanto mejor.

Corrección, 1975

Si me voy, me iré de un país en el que las ciudades apestan y los habitantes de estas ciudades están embrutecidos

Hormigón, 1982

De qué sirven las hermosas calles de esas pequeñas ciudades, si están pobladas de esas gentes repulsivas, pensé, de qué me sirven las hermosas plazas si andan por ellas esas gentes más o menos horribles. Desde hace ya muchísimo tiempo no puedo sentir por ellas la menor comprensión. Las desprecio, las aborrezco, no quiero tener con ese pueblo nada en común.

Extinción, 1986

Podeu llegir articles que he escrit sobre Jelinek i sobre les pel·lícules d'Ulrich Seidl Canícula i Michael Haneke Funny Games

El bestseller

Per Sant Jordi sempre et cau el bestseller de torn.

Jo ja el tinc: El conde de Montecristo, d'Alexandre Dumas.

El més venut del 1845.

Ara tinc 1151 pàgines més de feina.

Bona diada