Pel·lícules que sonen bé

La setmana passada vaig recuperar una pel·lícula titulada 'Berberian Sound Studio', de Peter Strickland i protagonitzada per Toby Jones. Potser alguns de vosaltres la recordeu de la passada edició del Festival de Sitges, on es va emportar una mención especial del jurat de la Crítica. Aquests dies també la podeu veure a l'Atlàntida Film Fest de Filmin.

La pel·lícula ret homenatge al giallo, el cinema de terror italià, cosa que explicaria la seva presència a Sitges. El protagonista de Berberian Sound Studio és Gilderoy, un tímid i apocat tècnic de so anglès que arriba a Itàlia per participar en el muntatge del so d'una pel·lícula de terror del director Santini, un "sosias" de Dario Argento. L'home, solter, emmarat i aficionat als ocellets (gairebé com en Norman Bates), s'agobia una mica molt quan ha de muntar crits, grinyols i altres efectes que simulen la caçera, tortura i matança de les bruixes i dimonis que protagonitzen la pel·lícula de terrori on treballa el muntador de so.




No voldria desvetllar massa detalls de l'argument que, sigui dit de passada, crec que al director se li en va una mica de les mans. Però m'agradaria destacar una altra cosa. I és que el més que el final, el més interessant de la pel·lícula és que mostra el procés de creació dels efectes de so de les pel·lícules. En aquest cas d'una peli de terror, plena de crits, esquitxades, cops, ganivetades i altres detalls de gran encant, com us podeu imaginar. I ensenyant com es doblen els crits i com es fan els efectes de so, el que ve a demostrar 'Berberian Sound Studio' és la importància de la banda sonora: de la pel·lícula fictícia que estan muntant no arribem a veure mai cap pla, però a través d'aquests efectes de so fets amb fruites, amb aigua, amb fulles i altres elements, ens podem fer una idea molt gràfica del bany de sang que té lloc en la història de les bruixes.

Com a curiositat, destacar que Berberian Sound Studio està produïda per la discogràfica de música electrònica Warp, que de tant en tant també fan pel·lícules.  I que el director, Peter Strickland, a banda de curtmetratges i un altre llarg, Katalin Varga, també és productor de discos de música abstracta y spoken word.
 
Val la pena aquesta pel·lícula que  treu a la llum la feina del muntador de so, un d'aquells tècnics cinematogràfics que potser no tenen tant de glamour com el guionista, el director de fotografia o el compositor de la banda sonora, però la feina dels quals és essencial.

Recordo que quan estudiava Comunicació Audiovisual, per exemplificar la importància de la banda sonora d'una pel·lícula, ens van projectar muda una seqüència de Los pájaros, de Hitchock. Sense el so dels ocells -que en realitat era una composició musical de Bernard Herrmann- l'escena es feia pesada, llarga, reiterativa. Us convido a fer la prova i ja veureu.

He fet una llista de pel·lícules on l'enregistrament o el muntatge de so tingui un paper protagonista:

Café Lumière: a la pel·lícula de Hou Hsiao-Hsien, un personatge, interpretat per Tadanobu Asano es dedica a enregistrar els sons de la ciutat de Tokio, que es converteixen pràcticament en un personatge més de la història, com també ho és la ciutat per la qual es mouen una colla de personatges trasplantats directament de les pel·lícules del mestre Ozu. Vaig parlar de Cafè Lumière aquí.



Blow Out, de Brian de Palma. Aquí, el protagonista, John Travolta, també és un tècnic de so que, gravant sons ambient, enregistra accidentalment un assassinat.



Cantando bajo la lluvia, d'Stanley Donen. Més enllà dels seus famosíssims números musicals, Cantando bajo la lluvia relata el traumàtic pas del mut al sonor i el trasbals que va suposar pels actors, directors i tècnics de so. Una de les escenes més divertides -no musicals- és la del primer dia de rodatge d'una pel·lícula sonora.



Mujeres al borde de un ataque de nervios, de Pedro Almodóvar. Carmen Maura i Fernando Guillén interpreten a dos actors de doblatge que treballen posant veu espanyola a la pel·lícula Johnny Guitar.



Se us acudeixen més pel·lícules on els tècnics de so, dobladors, etc... siguin protagonistes?

Thriller sobre els thrillers

‘Siete psicópatas’ va ser una de les sorpreses agradables de la passada edició del Festival de Cinema de Sitges. Arribava precedida per les bones referències del seu director Martin McDonagh, responsable de Perdidos en brujas. Colin Farrell torna a ser el protagonista d’aquest thriller ple d’humor negre que reflexiona sobre els mecanismes de construcció del relat cinematogràfic. Per això, la pel·lícula parteix d’un guionista alcohòlic i en crisi que intenta desencallar el guió que està escrivint. Per això compta amb l’ajuda de dos excèntrics amics seus –tremendos Sam Rockwell i Christopher Walken- que es dediquen a segrestar gossos a canvi de rescats. Quan accidentalment segresten el gos d’un mafiós violent –un irònic Woody Harrelson-, els límits entre la ficció i la realitat en la vida d’aquest guionista comencen a difuminar-se, fins acabar formant part de la seva pròpia història. Plena de girs sorprenents, diàlegs enginyosos i situacions hereves de l’estètica tarantiniana, ‘Siete psicòpatas’ resulta interessant sobretot per la manera com reflexiona i alhora capgira el gènere a partir dels seus propis tòpics, en una línia similar a com també ho fa amb el gènere del terror un altre dels grans títols que van passar pel Sitges 2012, ‘Cabin in the woods’. Cinema autoconscient que es qüestiona els seus propis límits, en un moment en què les millors narracions semblen haver passat a l’àmbit de les sèries de televisió i el setè art busca nous camins per a la seva expressió.

Crítica publicada a Capgròs

El triomf de Tim Burton

Tim Burton s’anota una petita gran victòria amb aquesta auto-versió del seu curt ‘Frankenweenie’, que ha realitzat sota el paraigües de la Disney. La famosa productora d’animació va acomiadar Tim Burton l’any 84 després que dirigís aquesta sinistra versió infantil de Frankenstein. Prop de trenta anys després, la Disney ha hagut de claudicar i rendir-se davant l’evidència del geni de Tim Burton (amb qui ja col·labora fa temps, tot sigui dit), i li ha finançat l’adaptació de Frankenweenie en versió llargmetratge. El film s’ha pogut veure a la recent edició del Festival de Cinema de Sitges.

Burton ha convertit aquell curt que va protagonitzar Barret Oliver (el nen de ‘La història Interminable’) en un llarg d’animació en stop-motion en blanc i negre, o el que és el mateix, ha fet el que li ha donat la gana per recrear-se en la seva victòria davant els gegant Disney. Es constata també que els temps han canviat, respecte l’any 84 quan ningú va entendre Frankenweenie, però també des de l’any 94, quan Burton va estrenar aquesta joia de l’animació que és ‘Pesadilla antes de Navidad’. El temps l’ha convertit en un clàssic i en un referent que, amb les noves generacions d’espectadors emos i gòtics, fans de la saga Crepúsculo i similars, ha trobat el seu lloc com a film de referència. El ‘Frankenweenie’ del 2012 veu directament de ‘Pesadilla’ i el seu catàleg de monstres terribles però també divertits i simpàtics, en una història que una vegada més aborda el tema que més ha interessat Tim Burton: el de la por a la diferència de l’altre.

Crítica publicada a Capgròs

Per a què serveix una pel·lícula de terror

Alguna vegada us heu preguntat per a què serveix una pel·lícula de terror? ‘The Cabin in the woods’ us en dóna una bona resposta. Una de les sensacions del Sitges 2012, i guanyadora moral del festival –ja que no participa a la secció competitiva-, ‘The Cabin in the woods’ ens convida a un viatge a les profunditats del gènere. Tot comença amb cinc amics que se’n van a passar uns dies en una cabana enmig del bosc. Explicada així no sembla que prometi res de nou. Però resulta que partint dels tòpics més trillats, Joss Whedon i Drew Goddard (ments pensants de Buffy la cazavampiros i Cloverfield) són capaços de sacsejar el gènere ben sacsejat. Déus i monstres es donen la mà. No es pot explicar res més de ‘The cabin in the woods’. Ni tan sols citar els seus possibles referents més immediats sense córrer el risc de desvetllar més del compte. Només es pot aplaudir i amb moltes ganes aquest títol que definitivament rebla el clau del cinema de terror, i que ho fa amb ironia, amb humor, amb sentit de l’espectacle, amb complicitat amb l’espectador, i amb molta passió pel gènere.