#dijousfotomishimitzada

Els dijous, a twitter, es mishimitzen fotos. Es tracta d'il·lustrar les cançons de Mishima amb imatges, o potser és a l'inrevés, que les lletres de les cançons doten les fotos d'un nou significat? El joc em diverteix. Aquí podeu veure les que he anat fent.

"...quan creu que ha atrapat la felicitat, la fa malbé. La vida és un estrany i dolorós divorci. No existeix l'amor feliç"
(Amor feliç. La lletra en aquest cas prové d'un poema de Louis Aragon)

  "...és una de les maneres més definitives de celebrar la vida..."

(Llepar-te)

Roger Mas president...

Dissabte passat vaig anar al concert d'en Roger Mas a la Catedral de Barcelona, i n'he escrit aquesta crònica pel Núvol.com

A la plaça de la Catedral és habitual sentir-hi sardanes. La nit de dissabte 22 també van sonar, però en un context ben diferent: el concert de Roger Mas dins les Festes de la Mercè. El cantautor de Solsona va presentar els temes del disc que ha enregistrat amb la Cobla Sant Jordi davant un públic nombrós i fidel. En el repertori, alguns temes ja coneguts i altres de nous, poemes musicats, melodies populars actualitzades i algunes versions de cançons en italià i francès que van venir a confirmar la polivalència del cantant i la seva polièdrica personalitat musical. Una personalitat que amb el temps ha guanyat també desimboltura i seguretat dalt de l’escenari, i que s’ha guanyat el públic no només amb les cançons, sinó també amb el seu discurs cultural tenyit d’una manera d’entendre el catalanisme. Així s’entén que espontàniament entre un grupet del públic sorgissin crits de “Roger Mas president, Catalunya independent”, als que el cantant va respondre amb un “avui no toca” molt nostrat.
Sí que va tocar reivindicar alguns dels grans noms de les lletres catalanes, des del Verdaguer que ja va inspirar les Cançons Tel·lúriques, fins a Maragall o Maria Mercè Marçal, sense oblidar Francesc Pujols, a través de la lectura –esperada i aplaudida- d’aquell capítol del ‘Concepte general de la ciència catalana’ sobre la catalanització d’Europa, etc, etc. Pujols també protagonitza la sardana que tanca el disc de Roger Mas amb la Cobla sant Jordi. Aquesta, inclosa inicialment al seu disc ‘Mística domèstica’, juntament amb ‘El dolor de la bellesa”, que està al disc ‘A la casa d’enlloc’, són les cançons que van servir de llavor per al disc i l’espectacle que es va veure a la plaça de la Catedral. I gràcies a la complicitat amb un artista de moltes inquietuds, la Cobla va més enllà de la tradicional sardana per tocar ritmes de jazz, de banda sonora, de chanson i fins i tot una copla, ‘La bien paga’, que en el context polític actual convida a segones lectures.
El viatge musical d’en Roger Mas per tradicions i sonoritats diverses va acabar allà on havia començat, amb una Cobla a la plaça de la Catedral, interpretant una sardana “comme il faut”, La Santa Espina. I així, ja ben encesos els ànims, va ser com el concert va finalitzar entre crits d’“independència”.

Això era Michael Jackson

La inesperada mort de Michael Jackson ha convertit en un document d’excepcional interès les gravacions per a consum intern dels assajos per l’espectacle que havia de suposar el retorn del rei del pop als escenaris. El realitzador de l’espectacle, Kenny Ortega, s’ha transformat en director d’aquest documental que és, al mateix temps, un regal pels fans, un homenatge pòstum i una petita revelació íntima sobre el Michael Jackson artista i persona. El conjunt desprèn certa màgia, sobretot en els primers minuts, quan a la imatge del Michael Jackson demacrat i cansat de les seqüències inicials se sobreposa la d’una autèntica bèstia de l’espectacle, la única raó de l’existència del qual només s’explica dalt d’un escenari. I dalt de l’escenari, Michael Jackson és un artista de cap a peus, amb les idees clares i un control absolut de la seva obra, segur de conèixer les raons –la finalitat- de la seva feina: oferir un gran espectacle que faci feliç a la gent. L’espectacle, del que s’intueix la seva grandiositat gràcies a la recuperació d’alguns del audiovisuals i altres efectes previstos, havia de recuperar als grans temes de la seva discografia així com les seves coreografies més celebrades. Vistes a través dels diferents assajos, aquestes coreografies mostren un Michael Jackson en plena forma als seus cinquanta anys. I malgrat no entregar-se al cent per cent –en moltes cançons pràcticament ni canta-, en totes les gravacions es percep el seu talent innat i la naturalesa d’aquell que porta l’espectacle a la sang. El documental també confronta el caràcter reservat i humil del cantant davant l’admiració idòlatra de la gent que l’envoltava, i deixa entreveure –tot i que no entra en cap aspecte negatiu del personatge- la solitud que devia marcar la seva vida.

Crítica publicada a Capgròs

Ombres del jazz

El documental que el fotògraf Bruce Weber fa rodar l’any 88 sobre el trompetista de jazz Chet Baker pocs mesos abans de la seva mort està considerat com un dels millors documentals musicals de la història del cinema. Però malgrat el prestigi que s’ha anat guanyant en projeccions ocasionals en festivals de música o cinema documental, han hagut de passar 21 anys perquè Let’s get lost s’estreni en sales comercials. Hi ha tingut molt a veure l’impuls del festival de Cannes, que ha recuperat el film dins la seva secció de clàssics del certamen quan es compleixen les dues dècades de la seva realització i de la mort del seu protagonista.

Weber va parlar i mostra un Chet Baker molt acabat i lluny de la bellesa i l’èxit de la seva joventut, però tot i el seu evident deteriorament físic i mental, aconsegueix treure-li algunes "confessions" que revelen les ombres que van cobrir la vida i trajectòria del trompetista de bellesa grega convertit en imatge icònica del jazz. No deixa de ser curiós que un fotògraf, William Claxton –que apareix al film- contribuís amb les seves imatges a fixar la llegenda de Chet Baker i que, anys després, sigui un altre fotògraf qui en reveli el vessant més fosc.

Weber signa un documental d’autor, en un blanc i negre dramàtic, amb un muntatge lliure com la improvisació del jazz i acompanyat per les melodies i la veu de Chet Baker. Let’s get lost combina els testimonis de les persones que van conèixer i envoltar el músic amb escenes rodades expressament per la pel·lícula. En aquestes pel·lícules, on es poden veure alguns rostres coneguts com el del baixista Flea o l’actriu Lisa Marie, és el propi Baker, envoltat de dones, cotxes i glamour, qui se situa en el centre de festes fictícies amb les quals el realitzador intenta evocar els temps del seu major esplendor. Temps llunyans quan les drogues no havien causat estralls en la vida i el rostre de Chet Baker, i molt abans també del misteriós episodi que el va obligar a retirar-se durant un temps després de perdre totes les dents en una baralla les raons del qual no han acabat de quedar mai clares, malgrat que el propi Chet Baker fa un intent d’explicar el que va passar.

Les paraules cansades de Chet Baker es contraposen als testimonis d’amics, familiars, parelles i exparelles que descriuen una personalitat seductora i carismàtica, però també manipuladora, egoista i destructiva, la mateixa que el portaria, pocs mesos després, a saltar per la finestra del seu hotel a Amsterdam. Chet Baker, que confessa davant les càmeres haver-se sentit feliç rodant aquestes darreres escenes d’una vida de fantasia, no va arribar a veure la pel·lícula acabada.

Podeu veure els deu primers minuts del film en aquest vídeo

Festivals d'estiu: l'herència de Billie Holiday

La cita: divendres 11, 21.30. Palau de la Música

Preview: "És més divertit interpretar les emocions masculines que les femenines", diu la cantant Madeleine Peyroux. Divendres, al Palau de la Música, oportunitat fabulosa de gaudir amb aquesta jove diva del jazz, que inclou en el seu repertori temes de Leonard Cohen o Tom Waits. L'any 1996 va publicar el seu primer àlbum, un treball que revelava una extraordinària intel·ligència en el qual la cantant aportava una intuïció semblant en material associat a Billie Holiday, Bessie Smith i Patsy Cline. Half the Perfect World, produït per Larry Klein, serveix tant de complement com de contrapunt del seu predecessor, Careless Love de 2004, que va deslligar elogis generalitzats i que va vendre més d'un milió de còpies en tot el món.

+ informació: Entrevista a El Periódico.

Review: Es va fer pregar, però l’entusiasta públic que va omplir el Palau de la Música va aconseguir que Madeleine Peyroux sortís per segona vegada a l’escenari a regalar a la claca catalan un bis del tot improvisat –es va veure en el desconcert dels músics-. Després de la confusió, la cantant nord-americana es va quedar sola a l’escenari i, guitarra en ma, va obsequiar-nos amb una fabulosa versió de La vie en rose. La presència de la chanson en el repertori d’aquesta “all american jazz girl” és la peculiaritat que fa diferents els seus concerts, com es va demostrar ahir al Palau. Amb l’actitud d’una cantant de bar de carretera, la Peyroux es va ficar a la butxaca ben aviat un públic fidel i amb ganes de gaudir amb un repertori de jazz i blues que combina temes propis amb versions d’estàndars –Smile- i clàssics moderns –Dance me to the end of love o Everybody’s talking-. Improvisació, sentiment i humor en una veu privilegiada recolzada pel talent de quatre immensos músics que la van acompanyar en una vetllada realment especial.

No només és rock'n'roll

Molt a principis dels anys seixanta, un periodista li pregunta a un joveníssim Mick Jagger quan de temps creu que durarà la seva banda. Més de quaranta anys després, la resposta està dalt de l’escenari. Superant la seixantena, i contra tot sentit de la la lògica i el temps, els Rolling Stones en directe es fan immortals. Cineasta melòman i mitòman com pocs, Martin Scorsese s’acosta a la banda amb reverència de fan i voluntat de copsar l'espurna que explica el miracle. Per això Shine a light és més que un documental sobre la banda, l'enregistrament d'un dels seus concerts i el testimoni del desplegament tècnic i mediàtic que els envolta. És un intent de copsar l'essència mateixa del rock'n'roll.

Scorsese, no es pot negar, ha comptat amb un envejable desplegament tècnic que li permet seguir de ben aprop tots els moviments i evolucions de Mick Jagger, Keith Richards i els seus, i gràcies a l'ús de fins a disset càmeres, aconsegueix acostar l'espectador als músics fins a convertir-lo en una presència més dalt de l'escenari. I és gràcies a aquesta proximitat, i també al rabiós nervi que defineix tot el cinema d'Scorsese, que se sent molt propera l'energia que desprenen els Stones. El concert arrenca amb Jumpin' Jack Flash i es clou amb el gran clàssic Satisfaction. Entre mig, sonen cançons recents i temes llunyans com As tear goes by (amb un record velat a Marianne Faithful), i versions de country i d'un blues -acomopanyats del bluesman Buddy Guy- que recorden el seus orígens i expliquen la seva evolució. Després toquen Sympathy for the devil o Brown Sugar i els Stones es confirmen com allò que són: la millor banda de rock de la història, el major espectacle del món.

Scorsese va enregistrar dos concerts dels Stones al Beacon Theather de Nova York, un dels quals en motiu de l'aniversari de Bill Clinton. En la benvinguda, l'expresident dels Estats Units es presenta modestament com a teloner de la banda. La broma no està exempta de simbolisme, perquè ningú, ni Clinton, ni Scorsese, podrà estar ja mai per sobre dels Stones. Gràcies a un espectacular i divertit travelling final, és el propi cineasta qui els projecta des de l'escenari al firmament.

Crítica publicada a Capgròs

Els Dover geriàtrics

Divertit, el vídeo més aviat amateur que ha fet Diego Pastor per la cançó Serenade de Dover. La conya li ha suposat guanyar un premi de 2000 euros i fer la mar de famosos i feliços als iaios de la Llar de la Gent Grant d'Alcañiz, a Teruel.

Si, podem

El cantant dels Black Eyed Peas, will.i.am, ha agafat el "Yes we can" speech que Barack Obama va pronunciar després de guanyar el caucus a Carolina del Sud i l'ha convertit en una cançó-himne-anunci-de-campanya brutal. Al vídeo (que he descobert aquí), hi apareixen unes quantes celebritats però jo, de cara, només identifico l'Scarlett Johansson i la Kate Walsh, la d'Anatomia de Grey. També hi surten Jesse Dylan, Tatyana Ali, John Legend, Herbie Hancock, Kareem Abdul Jabbar, Adam Rodriquez, Kelly Hu, Adam Rodriquez, Amber Valetta, Eric Balfour, Aisha Tyler, Nicole Scherzinger i Nick Cannon.

Aquí la lletra de la cançó, per si la voleu anar cantant avui que és el SuperDimarts:

It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.

Yes we can.

It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.

Yes we can.

It was sung by immigrants as they struck out from distant shores and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.

Yes we can.

It was the call of workers who organized; women who reached for the ballots; a President who chose the moon as our new frontier; and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.

Yes we can to justice and equality.

Yes we can to opportunity and prosperity.

Yes we can heal this nation.

Yes we can repair this world.

Yes we can.

We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.

We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...they will only grow louder and more dissonant ........... We've been asked to pause for a reality check. We've been warned against offering the people of this nation false hope.

But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.

Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA; we will remember that there is something happening in America; that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea --

Yes. We. Can.

Natasha Darko

Acabo de descobrir el grup Bat For Lashes, el projecte de la cantant i també artista britànica d'origen pakistanès Natasha Khan, que com veureu ha estat comparada amb certa lògica amb la Bjork. Bat For Lashes té una cançó titulada "Whats a girl to do" amb un vídeo tant alucinant com aquest que li ha dirigit Dougal Wilson.



No sé si estareu d'acord amb nosaltres però tant a mi com al meu còmplice Jess Wong ens ha fet pensar immediatament amb la també alucinant i admirada Donnie Darko.

I ja que parlem de Tarsem...

...el director de la flamant i polèmica guanyadora dels festival de Sitges, The Fall, és també responsable d'un dels millors videoclips de la història: Losing my religion, de REM, una cançó que no sona MAI a cap ràdio...

M'agrada el vídeo perquè Caravaggio hi és present.



Més referències caravaggesques al videoclip...

La Judith és una punk animada

Al YouTube corren aquestes dues versions animades xulíssimes de la cançó dels Ramones Judy is a punk. La cançó està dedicada a dues groupies de la banda i és una mica premonitòria, ja que la lletra diu "Perhaps they'll die, oh yeah" (aquests punks...), i les dues es van acabar matant en un accident d'avioneta.

Ofelia Minogue

Kylie Minogue convertida en la tràgica Ofèlia prerafaelita de John Everett Millais, ofegada per Nick Cave en el video de "Where The Wild Roses Grow".

La femme fatale del punk

"La llibertat és una al·lucinació provocada per la patològica falta de paranoia", crida Lydia Lunch. La femme fatale de l'underground novaiorquès escopia poesia punk divendres al vespre al pati del centre d'art de Can Xalant, competint amb la trompeta de Mark Cunningham i apuntant amb el dit a tots els homes presents, un per un: "Every man is the wrong man! You are the wrong man!". La genuïna contracultura dels setanta ha hagut d'aterrar al costat de casa meva perquè jo pugui descobrir aquesta prefiguració de les Courtney Love i les Riot Girrrls del món. I he descobert que a banda dels Spoken Words, Lydia Lunch també ha fet cinema. L'exemple més recent, The heart is deceitful above all things, d'Asia Argento, una altra de les seves digníssimes successores.