Els sons de Tokio

L’any 2005 vaig visitar Japó i recordo que una de les coses que més em van impressionar van ser els sons de Tokio. Sorolls del carrer, de cotxes, converses a les voreres en un idioma que per mi resulta incomprensible, els crits dels venedors quan entres a les botigues, els sons reverberats de les pantalles gegants de televisió que hi ha als principals carrers i places, el soroll feixuc i compassat del pas del metro elevat i les musiquetes que identifiquen cada estació, que cadascuna té la seva pròpia. El conjunt d’aquests sons crea una banda sonora única per a una ciutat única, i m’imagino que d’alguna manera, un mapa de sons es podria fer servir com una guia per recórrer els seus carrers. Els dies que vaig passar a Tokio em va venir molts cops al cap una pel·lícula, Café Lumière, de Hou Hsiao Hsien, en la qual precisament es capten tots aquests sons fins convertir-los, pràcticament, en un personatge més de la història, com també ho és la ciutat per la qual es mouen una colla de personatges trasplantats directament de les pel·lícules del mestre Ozu. A Jimbocho, el barri de les llibreries, treballa un jove llibreter aficionat als trens i també a enregistrar els sons del metro japonès. La protagonista, una noia que busca pistes del pas d’un compositor taiwanès dels anys 20 per la capital nipona, acompanya el llibreter en el deambular per aquesta ciutat sonora, pel seu pis, per les llibreries de Jimbocho, pels metros i als cafès, mentre defineix una geografia pròpia en continua transformació per a la qual només és vàlid un mapa de sons efímers i canviants. Desconec si Isabel Coixet ha vist aquesta pel·lícula -si l'ha vist, no ho explica gaire- ni quin és el mapa de sons de Tokio que ara proposa, ni si haurà estat capaç de projectar-hi vivències amb alguna espurna de veritat, tan propens com acostuma a ser el seu cinema a la impostura i el simulacre. Sigui quin sigui, crec que ara és un bon moment per recuperar Cafè Lumière i el seu emotiu i sobri mapa dels sons de la vida.

Aquí podeu llegir la crítica que vaig fer en el seu moment de Cafè Lumière a l'Espai Isidor.

En aquest enllaç podeu trobar més informació i veure fotos del barri dels llibreters de Jimbocho, de quan hi vaig estar l'agost del 2005

BAFF 09: La creació artística

Ja fa unes quantres pel·lícules que Takeshi Kitano es pregunta sobre la seva pròpia condició de creador. Achilles & the tortoise tanca aquesta trilogia integrada per Takeshis i Glory to the filmmaker, en les quals, potser amb un acusat egocentrisme que queda disculpat per la personalitat de la seva creació, Kitano s’ha posat en qüestió el com, però sobretot el perquè de la seva obra. Takeshi Kitano, que indiscutiblement és un dels artistes i creadors nipons més polifacètics, no ha renunciat mai als seus orígens com a comediant de teatre i humorista televisiu. Aquestes facetes tornen a fer-se presents en la seva nova pel·lícula, projectada al BAFF. Achilles & the tortoise és un film amb aires autobiogràfics i reminiscències a la tan celebrada El verano de Kikujiro, on Kitano recupera també una altra de les seva múltiples vocacions: la pintura.

El comediant, el pintor i el cineasta es donen la mà en una pel·lícula que intenta copsar la tensió inevitable entre l’impuls creador i el desig d’expressar alguna cosa, amb la necessitat d’agradar i la fàcil instrumentalització en què tot plegat pot derivar. El mateix Kitano, que quan fa d’actor es diu Beat Takeshi, s’interpreta una de les edats del protagonista, un pintor vocacional i autodidacta en lluita permanent per trobar la seva pròpia veu artística en un món on l’art trobar certs condicionants i on tot ja sembla haver estat dit o inventat.

És certament naïf i ingènua la crítica del món de l’art que ofereix Kitano en aquest film, com naïf és la seva pròpia obra pictòrica que es converteix en objecte de burla –cal agrair-li l’autoironia- en aquest film. Però és realment humil la posició del creador que sembla admetre que no hi ha res més en la seva obra que el desig de comunicar-se amb els demés. Al final, la creació entesa com un acte d’amor culmina una pel·lícula notable en la seva primera part, arrítmica en la segona, supèrflua en determinants plantejaments però honesta en els seus resultats: una síntesi encertada de l’obra d’un autor genial en les seves imperfeccions, tal com també sembla demostrar-ho l’extraordinària capacitat d’arrancar ovacions dels seus fidels seguidors fins i tot quan es tracta de les seves obres menors.

Més informació a la web i al Facebook del Baff.

BAFF 09: El tacte

Les pel·lícules de Naomi Kawase són relats sobre la pèrdua, on el buit s’omple amb sensacions. És un cinema sensual, abstracte i matèric que pot embafar mentre es contempla, però que deixa un perdurable pòsit en la memòria. La directora de la Mostra de Films de Dones de Barcelona va trobar les paraules adequades per definir el cinema de la directora de Shara o El bosque del luto en la presentació de la seva nova pel·lícula, Nanayo, al BAFF. Kawase és una habitual dels dos certàmens i la projecció del seu nou film, tot un esdeveniment per als seguidors del cinema oriental i del cinema en femení. Kawase reprèn el seu discurs sobre el dol, la pèrdua i la desorientació vital, però per primera vegada la treu de Nara –escenari de tots els seus films anteriors- i la trasllada a la frondosa selva tailandesa, un escenari la sensualitat del qual es magnifica gràcies a la mirada propera de la realitzadora. Els sons, les textures, el tacte tenen a Nanayo tant o més poder que les pròpies imatges. Una escola de massatge tradicional al bell mig de la selva tailandesa és l’escenari on es troben una sèrie de personatges de diverses nacionalitat que, sense una llengua comú, trobaran la forma de comunicar-se a través dels silencis, per la proximitat física i la força del tacte. I amb aquesta particular manera de fluir que caracteritza el cinema de Naomi Kawase és com la directora aconsegueix tocar també l’espectador, que com aquests personatges a la deriva, acaba entenent també el misteriós ordre natural en el transcurs del flux d’aquest riu indòmit que és la vida.

Més informació a la web i al Facebook del Baff.