La fraternitat

Hi una un subgènere de pel·lícules conegut amb el nom de ‘Buddy movies’. Són aquelles pel·lícules on una part important de l’argument gira al voltant de la relació d’amistat entre dos homes i els punts de trobada entre dos caràcters oposats i contraris. Precisament els conflictes que sorgeixen d’aquestes diferències i la manera com l’amistat preval per sobre d’elles acostumen a ser la clau d’aquests films. Els dos policies d’’Arma Letal’ o la relació entre ‘Butch Cassidy i el Sundance Kid’ són exemples paradigmàtics de Buddy Movies. L’amistat és un tema present en moltes pel·lícules, ja sigui en aquest format típicament masculí de la Buddy movie, habitual en un cert tipus de cinema d’acció; o en la comèdia, on també proliferen les històries d’amics o amigues, sovint amanides amb conflictes de tipus sentimental. Qui no recorda ‘Beautiful girls’, per posar un bon exemple. 

Ara bé, són totes aquestes històries d’amics reflexions sobre la fraternitat? Hi ha definicions d’aquest concepte que identifiquen fraternitat com un sinònim d’amistat i germandat. Per tant, en aquesta definició més àmplia, potser les podríem considerar. Com també podríem afegir a la llista les pel·lícules sobre les populars fraternitats nord-americanes o sobre altres tipus de societats secretes. Però, tal i com es va concloure a la Jornada de Valors, la fraternitat és un concepte que cal redescobrir i tornar a dotar de significat. Filem més prim, llavors, i busquem pel·lícules que vagin més enllà de l’anècdota per aportar contingut per a aquesta reflexió.  

Segurament una pel·lícula que sintetitzaria perfectament la idea de la fraternitat és ‘El senyor dels anells’. El primer dels episodis de la trilogia porta el títol de “La comunitat de l’anell” i mostra com es crea un grup heterogeni de personatges de diferents races i condicions units per una causa comuna –la destrucció de l’anell únic que sotmetria el món a les forces del mal-  que acabaran creant un vincles d’amistat, solidaritat, igualtat i respecte que defineixen perfectament la idea de fraternitat.

 

Article publicat a Valors

Fans only

Peter Jackson ha estat víctima de la seva pròpia creació. El director de la celebrada trilogia d’El senyor dels anells ha quedat atrapat en la nova narrativa que ell mateix ha contribuït ha definir, i s’ha vist obligat de convertir ‘El hobbit’ en un relat d’unes dimensions èpiques que no existeixen a la novel·la de Tolkien, molt més innocent i infantil que la trilogia posterior. Però Jackson no s’ha pogut permetre el luxe de canviar-li el to i ha hagut de rodar la pel•lícula com si d’una trilogia prèvia es tractés.

No té cap sentit convertir ‘El hobbit’ en trilogia i això és del que més se’n ressent la pel·lícula, inflada artificialment amb escenes d’orcs amunt i avall i altres apunts postissos que busquen una relació molt més directe amb els tres films anteriors. Es veu, per exemple, en el tractament que han rebut els nans que acompanyen a Bilbo en la seva aventura, i amb que clarament Jackson ha buscat un paral·lelisme amb la comunitat de l’anell.

El director neozelandès s’ha trobat que havia de decidir si acontentar els seguidors de Tolkien o els de la seva pròpia trilogia cinematogràfica i, optant per la segona opció, repetint fórmules i forçant situacions, se li ha acabat per veure el llautó. Això és el que explica la freda acollida d’aquest esperat Hobbit, que tot i això proporciona algunes bones escenes d’aventura i moments divertits, i que té en la tria de l’actor Martin Freeman per donar vida al jove Bilbo un dels seus millors encerts. Pel que fa a la resta, en queda una pel·lícula menor, que entreté sense més i que només entusiasmarà a fans molt convençuts.

Crítica publicada a Capgròs