Compartir i reivindicar amb la lectura en veu alta

El plaer solitari de la lectura guanya una nova dimensió quan llegim en veu alta. Hi entra en joc una altra idea, la de compartir. “Llegint en veu alta compartim històries, aventures, sentiments i emocions”. Són paraules de l’actor i director Josep Maria Pou, una de les veus protagonistes del Festival Tiflollibre de lectura en veu alta que va tenir lloc dimecres passat, dia 27, al Caixaforum de Barcelona. Organitzat pel Centro Trinidad, el Festival Tiflollibre és una iniciativa de l’Associació de Disminuïts Visuals de Catalunya B1+B2+B3 de caràcter cultural i lúdic, però també marcadament reivindicatiu. Amb 18 anys de feina feta a Catalunya, l’Associació B1+B2+B3 batalla dia a dia per fer el món més accessible a les persones amb problemes visuals. I també la cultura. El president de l’associació, Manel Martí, ho va explicar en el seu parlament inaugural al festival Tiflollibre. “Volem tenir accés a la cultura”, va afirmar, repassant els èxits aconseguits en matèria d’exposicions adaptades als cecs o en els audiollibres i llibres en braille; i les assignatures pendents, com ara el cinema, tot i que l’entitat està treballant per resoldre aquesta qüestió.

Per reivindicar aquest accés a la cultura, l’Associació de Disminuïts Visuals de Catalunya B1+B2+B3 organitza des de fa quatre anys el Festival Tiflollibre. Tiflo, és cec, en grec, tal i com va explicar el presentador Toni Puntí a l’inici de l’acte. El Festival Tiflollibre tenia com a lema aquest any “la joia de la paraula” i és per això que els convidats d’honor tenien tots vinculació amb el món de les lletres. A banda de Josep Maria Pou, van intervenir al festival els poetes Carles Duarte, Jordi Cervera, Àlex Susanna i Vicenç Villatoro, que van recitar els seus propis poemes; el periodista Jaume Clèries va optar per una poesia de Joan Margarit, i l’actor Josep Maria Pou, pel poema “Hijos de la época” de Wislawa Szymborska.

Pou va ser l’encarregat d’obrir la tanda de lectures i ho va fer, primer, amb un emotiu discurs de marcat caràcter personal en el qual va recordar l’origen de la seva passió lectora. Va ser gràcies a l’enorme biblioteca paterna on el petit Josep Maria se submergia hores i hores, llegint en silenci i també en veu alta, amb les seves dues germanes com a primeres espectadores del futur actor. Pou també va explicar que durant els anys setanta va viure i treballar sis anys a Madrid per la ONCE, enregistrant llibres en veu alta per als invidents. “Encara avui hi ha gent que em coneix per la veu”, va recordar.

La poetessa infantil Núria Albertí va contribuir a fer llegir en veu alta el públic assistent al Tiflollibre. Albertí va convidar els presents a recitar quatre versos d’un dels seus poemes, el “Gril grill”, en una divertida lectura col·lectiva. I l’actriu i escriptora Isabela Méndez va aconseguir emocionar amb la lectura del seu text autobiogràcic ‘La brújula dispersa’, on relata les dificultats que la seva disminució visual li comporten en la vida quotidiana i com aquestes es poden superar també amb creativitat i humor.  

Altres veus també es van deixar sentir al Festival Tiflollibre. Les de Jaume Respall, que va llegir de memòria un fragment de L’hostal de la Glòria, la de Paquita Garcia, que va llegir en braille dos poemes de Martí i Pol o la de Pere Valera, que va recitar Borges. Tots ells són membres de l’ADVC. La Coral Interreligiosa per la Pau va posar música a un esdeveniment que va omplir la sala d’actes del Caixaforum i que es va viure com una gran festa de les paraules. A través del twitter de @llegimipiulem i juntament amb la gent d'Amor a l'Art també vam contribuir a difondre-ho per la xarxa.

Udol contra la censura

Ara què es veu que ens hem de plantejar si Tintin al Congo és racista o imputem per pornografia infantil al director d’un festival per projectar una pel·lícula de ficció, és més necessari que mai veure i reivindicar Aullido, un títol estrenat en la ressaca post Oscar i amb la seva etiqueta de film minoritari corre el risc de passar força desapercebut. I no hauria de ser així, perquè precisament Aullido envia un missatge molt clar sobre el paper de l’art, a favor de la llibertat d’expressió i en contra de la censura. El film, que pren el títol de l’influent poema d’Allen Ginsberg, defuig la recreació biogràfica a l’ús de Hollywood i, fora de reproduir algunes imatges cèlebres de Ginsberg amb els seus amants i altres autors de la Beta Generation, 'Aullido' aposta per un format d’anàlisi de text força interessant, amanit per fragments animats i declaracions d’entrevista del propi Ginsberg –amb el rostre de James Franco-.

La reconstrucció del judici per obscenitat al qual va ser sotmès Ginsberg pel contingut del seu poema, editat l’any 1957, constitueix la part més convencional d’un film que, apadrinat per Gus Van Sant i codirigit per un dels responsable d’'El celuloide oculto', no amaga el seu caràcter reinvindicatiu homosexual. Però més enllà d’aquests apunts, però, val la pena destacar la interessant relectura del poema de Ginsberg, recitat íntegrament per James Franco i serveix d’eix vertebrador del film. Entre els versos, les opinions a favor i en contra dels diferent experts que van comparèixer al judici aporten obren el debat i aporten la reflexió sobre la funció de l’art, tan necessària en el moment actual i, lamentablement, tan oblidada.

A dalt podeu veure un fotograma de la pel·lícula i a baix, la fotografia original en la qual s'inspira.

El significat de la poesia

Deia Keats que la bellesa és la única veritat, i a la seva recerca va dedicar tot el seu talent. La seva poesia inspira la nova pel·lícula de la directora d’El Piano, l’australiana Jane Champion, Bright Star reconstrueix l’apassionada i apassionant història d’amor entre Fanny Brawne i el poeta John Keats. Champion pretén provocar una experiència estètica que ajudi a comprendre els poemes de Keats, de la mateixa manera que al film és el propi poeta qui li intenta explicar el significat de la poesia a la jove Fanny, amb qui va viure una història d’amor no consumat i a qui va dirigir algunes de les cartes que avui es consideren com les millors de la literatura anglesa. La poesia són sensacions, li diu Keats (interpretat per un encantador Ben Wishaw). I sensacions, sobretot, és el que busca Champion amb aquesta pel·lícula bellíssima, suggerent, intimista, on els petits detalls estan per sobre les grans accions, on la poesiaes transfigura en els passejos per prats, en els petits brodats, en les flors fresques, en els interiors de la llar, i que es palpita sobretot en les mirades còmplices, el contacte casual i els profunds silencis de la parella. Champion desplega la seva elegància exquisida en una obra delicada, que recull també influències d’un costumisme pictòric arrelat en Vermeer, i que fa de la llum, els sons, la música, les textures, elements vius del relat. Però que també sap anar més enllà de la celebració de la poesia, focalitzant l’atenció en el personatge de l’excèntrica Fanny (qui se’ns presenta com una mena de versió femenina dels dandys romàntics) per recordar les dificultats i fins i tot el rebuig social amb que es topaven les dones que intentaven viure al marge de les convencions socials, defensar les seves idees i es deixaven guiar pels seus propis instints.

Trobareu més informació i alguns poemes de John Keats clicant aquí.

Crítica publicada a Capgròs

Poesia contra la opressió

Juny

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.

Shi Tao
(Traducció de Manel Ollé)

Aquest poema forma part de la campanya Relleu del poema, promoguda pel PEN Internacional contra la opressió i la manca de llibertat a la Xina davant la proximitat dels Jocs Olímpics. També podeu seguir la campanya a través del Facebook.

La femme fatale del punk

"La llibertat és una al·lucinació provocada per la patològica falta de paranoia", crida Lydia Lunch. La femme fatale de l'underground novaiorquès escopia poesia punk divendres al vespre al pati del centre d'art de Can Xalant, competint amb la trompeta de Mark Cunningham i apuntant amb el dit a tots els homes presents, un per un: "Every man is the wrong man! You are the wrong man!". La genuïna contracultura dels setanta ha hagut d'aterrar al costat de casa meva perquè jo pugui descobrir aquesta prefiguració de les Courtney Love i les Riot Girrrls del món. I he descobert que a banda dels Spoken Words, Lydia Lunch també ha fet cinema. L'exemple més recent, The heart is deceitful above all things, d'Asia Argento, una altra de les seves digníssimes successores.