Cinema i empresa: ‘Al encuentro de Mr. Banks’, la perserverància de Walt Disney

Tothom coneix la popular mainadera Mary Poppins i ha gaudit amb la deliciosa pel·lícula musical protagonitzada per Julie Andrews. La que no és tan coneguda és la història de la seva creadora, l’escriptora australiana P.L. Travers, i la intensa lluita de Walt Disney per aconseguir que l’autora li cedís els drets per fer la pel·lícula. Ara, quan es compleix el cinquantè aniversari de l’adaptació de ‘Mary Poppins’ al cinema, una pel·lícula, ‘Al encuentro de Mr. Banks’ reconstrueix aquest capítol sobre el procés de producció d’un dels títols més emblemàtics de la factoria Disney. La pel·lícula, a més, deixa testimoni del caràcter emprenedor, perseverant i decidit del creador del món de fantasies més famós (i rentable) del món.



Walt Disney va trigar catorze anys a convèncer P.L. Travers perquè li cedís els drets cinematogràfics per adaptar la novel·la ‘Mary Poppins’. Travers va abocar-hi moltes vivències personals que tenia por que amb la pel·lícula quedessin manipulades. Però Disney havia promès als seus fills que adaptaria el llibre al cinema i no va cessar en cap moment de lluitar per aconseguir-ho. Tom Hanks, en la pell de Walt Disney, s’empesca tota mena de recursos per mirar de convèncer l’estricta i intransigent escriptora, interpretada amb molta gràcia per Emma Thompson.

El film mostra el dur procés de treball per adaptar el guió de ‘Mary Poppins’, un treball supervisat estríctament per la mateixa autora, que va posar traves fins al més petit detall. Ni els guions gràfics ni les alegres i populars cançons del germans Sherman van convèncer l’escriptora. Va ser finalment la perseverança de Walt Disney, que personalment es va desplaçar fins a Londres per anar a convèncer Travers, el que va fer possible que el famós film tirés endavant.

Walt Disney va fer realitat moltes fantasies de petits i grans i va construir un dels negocis més importants de Hollywood i de la indústria de l’entreteniment. Però amb el talent i la iniciativa, tal i com mostra la pel•lícula, no n’hi va haver prou. Disney va fer gala de grans dosis de paciència, inventiva, mà esquerra i, sobretot, perserverança per fer realitat el projecte de Mary Poppins i tot el seu gran imperi animat.

Cinema i empresa: ‘Philadelphia’, la intimitat i la discriminació a l’empresa

Jonathan Demme signa aquest film sobre un advocat d’èxit que és acomiadat de la feina quan agafa la Sida i es descobreix que és homosexual

L’any 1993 Tom Hanks va sorprendre tothom amb un canvi de registre radical quan va donar vida al protagonista de ‘Philadelphia’, un advocat brillant i amb futur que veu la seva trajectòria truncada quan es acomiadat per tenir la Sida. La pel·lícula, dirigida per Jonathan Demme, va agafar el títol ‘Philadelphia’ amb clara voluntat simbòlica, ja que aquesta ciutat nord-americana és on es va signar la declaració d’independència i és coneguda popularment com la ciutat de l’amor i la germandat. D’aquesta manera es reforça també la idea de la defensa dels drets humans present en aquest film que, des de l’òptica de l’empresa, parla del dret a la intimitat dels treballadors i dels acomiadaments improcedents i els casos de discriminació.



‘Philadelphia’ va ser la primera gran producció de Hollywood en abordar directament el tema de la Sida, i ho va fer a través de la història d’Andrew Beckett, un brillant advocat a les portes d’un ascens en el bufet on treballa. Una filtració interessada dins la seva pròpia empresa posarà en alerta els seus caps sobre el seu estat de salut i, per extensió, sobre la seva orientació sexual. Andy, homosexual i amb la Sida, és acomiadat sota l’argument de la seva suposada incompetència a l’hora de treballar. Però l’advocat considera que es tracta d’un cas de discriminació i decideix portar el seu cas a la justícia.

Per això, contacta amb un altre advocat, Joe, qui haurà de superar els seus propis tabús, una certa mentalitat homofòbica i la por al contagi d’una malaltia de la qual fa vint anys es tenia encara molt desconeixement. Fins que un dia, Joe assisteix a una escena en una biblioteca on observa com Andy està sent tractat de forma discriminatòria per la seva malaltia. És llavors quan decideix acceptar el cas i defensar Andy en un judici que desemmascara la gran discriminació i la corrupció de l’empresa que el va acomiadar. En el procés, els dos homes establiran un fort vincle d’amistat i honestedat que assoleix un dels moments més íntims i emotius en la famosa seqüència de l’ària d’Andrea Chenier, en la qual Tom Hanks, acompanyat de la veu de Maria Callas, reconeix que no podrà superar la malaltia però que està preparat per afrontar la mort.

Cinema i empresa: 'Tens un e-mail', el petit comerç contra les grans superfícies

Fins i tot d’una comèdia romàntica es poden treure alguns consells que serveixen per al món empresarial. Aquest és el cas de ‘Tens un e-mail’, una pel·lícula dirigida per Nora Ephron l’any 1998 i que, a través de la romàntica història d’amor entre Meg Ryan i Tom Hanks, mostra també l’enfrontament entre dos models comercials: el de la petita botiga de barri versus les grans superfícies. Els dos protagonistes representen també dues maneres d’enfrontar l’activitat empresarial, des d’una posició agressiva i competitiva o amb voluntat constructiva i de cooperació.

Kathleen (Meg Ryan) és la propietària d’una petita llibreria de contes infantils, anomenada The shop around the corner en homenatge al film d’Ernst Lubistch en el qual es va basar Nora Ephron. John (Tom Hanks) és el fill de l’amo d’una cadena de grans llibreries que es vol instal·lar just al costat de la petita botiga de Kethleen. Aquesta situació provoca un enfrontament entre els dos protagonistes que defensen dos models radicalment diferents de comerç.



El conflicte esclata quan els dos descobreixen que el seu principal competidor és la persona anònima amb la qual mantenen una relació d’amistat per via d’e-mail. En un dels mails que s’intercanvien, Kathleen, sense saber qui és John, li explica els problemes que té amb la seva petita botiga. La resposta de John és la següent: “sempre es pot dir a les trinxeres. És del Padrino. Significa que has de declarar la guerra. Tu estàs en guerra, no és una qüestió personal sinó de negocis. Aquesta és la teva oportunitat, lluita fins la mort”.



John representa una manera competitiva i ferotge d’entendre els negocis, valorant més les xifres que no pas el servei o el producte que s’ofereix. Kathleen, que representa el comerç de proximitat, destaca pel seu caràcter positiu, optimista i motivador. Dos models d’entendre els negocis i dos estils de comerç ben diferents. Quan els dos decideixen que enlloc de competir, poden col·laborar, descobreixen els avantatges del model de l’altre: un servei especialitzat i un tracte personal en el petit comerç, i una oferta variada i preus competitius a la gran superfície.

‘Tens un e-mail’, rodada a finals dels anys noranta, anuncia també els canvis en les comunicacions i les relacions personals que s’han produït amb Internet i les xarxes socials. Els dos protagonistes, que com a competidors s’odien a mort, a través dels seus mails arriben a intimar fins a enamorar-se. Avui segurament s’enviarien whatsapp i farien promoció de les seves botigues a Facebook i Lindekin. Sigui com sigui, el que ens recorda el film és que s’han d’aprofitar els canals de comunicació que tenim al nostre abans però que al final, tant a la vida personal com als negocis, el més important és el factor personal.

Veritats i mentides, l’honestedat al cinema*

L’actor Jim Carrey va protagonitzar ja fa alguns anys una pel·lícula que es titulava ‘Mentiroso compulsivo’ on interpretava el paper d’un ambiciós advocat que no dubtava en dir totes les mentires que fessin falta com a mètode habitual de treball i, per extensió, en la seva vida quotidiana. Fins que el seu fill, cansat de ser víctima també de les mentides del seu pare, un bon dia demana un desig que se li fa realitat: que el seu pare no pugui mentir durant 24 hores. Les escenes còmiques de la pel·lícula, algunes realment hilarants, sorgeixen precisament quan el protagonista comença a dir la veritat a tort i a dret, ficant-se en situacions compromeses per la falta de tacte o de subtilesa. Encara que difícilment pugui donar-se una situació com aquesta a la vida real, el cas extrem de ‘Mentiroso compulsivo’ ens fa reflexionar sobre el sentit de la mentida i la veritat i, per extensió, sobre l’honestedat.

L’honestedat fa referència a la capacitat de viure amb consonància i sinceritat amb un mateix, amb allò que pensem i la manera com actuem. La mentida, com la de Jim Carrey en aquesta pel·lícula, és potser la mostra més evident de la manca d’honestedat. Però aquest valor té una accepció molt més profunda que té a veure, és clar, amb el respecte a la veritat, però no tan sols davant els altres sinó també davant un mateix. Una persona honesta és aquella que viu i actua segons allò que pensa, que no s’autoenganya ni enganya els demés, que és conscient de les seves mancances i defectes i que busca com superar-les amb accions que millorin tant la seva vida com la dels que l’envolten.

No sé si es podria considerar exactament el revers de ‘Mentiroso compulsivo’, però segurament s’hi acostaria molt, el personatge de Forrest Gump que va interpretar Tom Hanks a la multipremiada pel·lícula del mateix títol. En aquest cas ens trobem davant un personatge que no s’autoenganya, que és conscient de la seva pròpia limitació –una disminució física i psíquica- i actua en conseqüència, honestament, de manera que arriba no només a superar-se ell mateix, sinó de crear confiança entre els demés.

Podem dir, per tant, que l’honestedat, es manifesta no només en el caràcter d’una persona, sinó també en els seus actes. Per això, a l’hora de buscar l’honestedat al cinema, ens podem fixar en pel·lícules o personatges com els de ‘Mentiroso compulsivo’ o ‘Forrest Gump’. Però també les trajectòries dels mateixos directors de cinema ens poden parlar de l’honestedat. Les obres de cineastes com Clint Eastwood, Ken Loach o Nanni Moretti, per citar tres exemples de diferents nacionalitats, ens poden agradar més o menys en funció de cada pel·lícula i dels nostres gustos, però difícilment se’ls podrà tirar encara que no hagin estat fidels als seus propis principis i la seva veritat.

*Article publicat a la revista Valors.