Premis Gaudí 2014: les dues vies del cinema català*

L'equip de La Plaga

‘Los últimos días’ i ‘La plaga’. El palmarès de la sisena edició dels Premis Gaudí va quedar ben repartit entre una superproducció de gènere fantàstic i un documental d’autor. Tota una declaració d’intencions dels membres de l’Acadèmia del Cinema Català que han sabut valorar les dues vies del nostre cinema que millor funcionen i més projecció tenen a nivell internacional.

La gala d’entrega dels Premis Gaudí va estar marcada per aquesta voluntat del cinema català de travessar fronteres i servir de targeta de presentació de la cultura i la circumstància catalana. Una intenció que va quedar ben clara en el míting de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, reivindicant l’europeisme del cinema català i criticant l’estat espanyol per no saber fer del cinema, com sí que s’entén a Catalunya, “una qüestió d’estat”.

I si d’una qüestió d’estat es tractava, que millor que premiar els grans ambaixadors de la causa cinematogràfica catalana. Així va ser, malgrat l’incomprensible lleig que se li ha fet a Albert Serra, avui per avui un altre gran difusor de la marca “cinema català” al món. El director de Banyoles, guardonat entre d’altres al Festival de Locarno i que als Gaudí es va haver de conformar amb un premi al millor vestuari, va fer visible el seu enfado sortint a presentar el premi al millor muntatge amb la cara pintada de pallasso. Serra, de natural provocador, va aprofitar per desitjar a tots els actors que els enviïn a Guantanamo. A l’Eduard Fernàndez, que va presentar la millor pel·lícula de l’any, la brometa no li va agradar.

Sigui com sigui, tampoc s’hauria entès que la trajectòria imparable de ‘La plaga’ no culminés a casa amb uns quants Gaudís. I en va aconseguir quatre: Millor pel·lícula, millor direcció, millor guió i millor muntatge. Premis sonors i destacats per una pel·lícula de difícil classificació. Estrenada a la Berlinale i reconeguda amb desenes de premis a certàmens i festivals d’arreu d’Europa i el món, la pel·lícula dirigida per la molletana Neus Ballús és un documental que retrata les vides “al marge” de cinc personatges de la zona agrícola de Gallecs. Sorgida de la cantera del Màster de Creació en Documental de la UPF, Ballús ha combinat el documental amb elements de la ficció per escriure i dirigir aquesta pel·lícula que funciona també com a emotiu i humà retrat de la crisi. Aquesta és, probablement, la clau d l’èxit internacional d’una pel·lícula que, d’entrada, té una vocació i punt d’interès tan absolutament local.

A l’altre extrem se situa ‘Los últimos días’, dels germans Àlex i David Pastor. Amb un peu –o els dos- a Hollywood, els germans Pastor han signat una gran producció fantàstica amb grans estrelles –José Coronado i Quim Gutierrez-, una Barcelona espectacularment apocalíptica i molts efectes especials. Un producte molt ben empaquetat i llest per exportar, com ja fa temps que s’exporta el cinema fantàstic i de terror de producció catalana. I els premis Gaudí han reconegut tot aquest domini de la tècnica amb els premis a la millor producció, direcció artística, fotografia, so, efectes especials, maquillatge i perruqueria. I a sobre, com que està parlada en castellà, ha pogut arreplegar el premi a la millor pel·lícula en llengua no catalana.

Hi havia altres pel·lícules amb moltes nominacions i moltes simpaties del públic. ‘Tots volem el millor per a ella’, de Mar Coll, hauria merescut algun reconeixement més a banda dels merescudíssims premis a les actrius principal i secundària, Nora Navas i Clara Segura. I ‘Barcelona nit d’estiu’, tot i el petit fenomen de fans que ha generat al seu voltant, no ha tingut prou volada com per convertir-se en un referent d’aquest cinema català amb urgència per travessar fronteres. S’ha hagut de conformar amb el premi a la millor música, per Joan Dausà. Curiós, ben curiós ha estat el premi al millor actor, que ha anat a mans de José Sacristan pel seu paper a ‘El muerto y ser feliz’, de Javier Rebollo, una pel·lícula que es pot dir catalana gràcies a la producció de Lluís Miñarro. Sacristan, sense entrar en polèmiques de Catalunya i Espanya però apuntant directament a les polítiques del govern central, va fer una crida a “lluitar tots junts” contra “els enemics comuns que hem de vèncer”.

La política, l’economia i la indústria es va filtrar més que mai en una gala molt i molt calculada. Què, sinó, hi feien personatges com Mònica Terribas, Carme Ruscalleda o Pep Guardiola presentant uns premis cinematogràfics? La cerimònia, presentada amb certa gràcia per Àngel Llacer, va estar marcada per la sonora protesta dels treballadors de TV3 contra les retallades, i l’encara més sonora reprimenda que els va fer Isona Passola en el seu discurs. Però sense la retransmissió de TV3, és a dir, sense els obligats talls publicitaris, la gala va acabar sent molt més breu i dinàmica, cosa que tothom va agrair. Ja se sap, no hi ha mal que per bé no vingui.

*Crònica publicada a Núvol.com

El DA2013 premia el cinema que navega entre realitat i ficció*

El ple absolut i l’ovació que va rebre ‘La plaga’, el film que dijous dia 2 va clausurar el Festival de Cinema d’Autor de Barcelona; i el (merescut) premi del públic per a la pel·lícula ‘Otel.lo’ de Hammudi Al-Rahmoun Font són dues mostres del bon estat de salut de l’autoria catalana. El D’A, un festival jove però ben atent a les tendències cinematogràfiques que s’imposen, ha inclòs dins la seva completa programació una bona selecció de pel·lícules catalanes que permeten ser optimistes pel que fa a la generació de talent cinematogràfic autòcton.

Un fotograma d'Otel·lo

'Otel.lo', el film premiat pel públic, planteja una reflexió cinematogràfica sobre els límits entre la veritat i la ficció, a partir d’un fals (?) documental sobre el rodatge d’una adaptació l’obra de Shakespeare al cinema, on la distància entre els actors i els seus personatges es va estrenyent a mesura que l’alquímia del cinema entra en joc.

L’altra premiada del festival ha estat la pel·lícula Arraianos, d’Eloy Enciso, que s’ha endut el Premi de la Crítica al Nou Talent D’A 2013, que el festival ha atorgat aquest any per primera vegada en col·laboració amb l’ACCEC (Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. El jurat, integrat per Covadonga G. Lahera, Pere Alberó i Arnau Vilaró, ha reconegut el film d’Enciso per “la seva habilitat per integrar en el relat cinematogràfic a una comunitat rural la memòria, tradició oral i formes de vida de la qual perviuen i dialoguen amb el present”. Enciso s’inspira en el cinema de Jean-Marie Straub i Daniéle Huillet per crear un poema visual d’una força i saviesa inspiradores i ha rodat ‘Arraianos’ a un poble perdut a la frontera entre Espanya i Portugal, en un territori que sembla anar més enllà del temps i l’espai.

Els premis es van donar a conèixer abans de la projecció del film de clausura, ‘La plaga’, de Neus Ballús, una pel·lícula que era molt esperada després del seu pas per la Berlinale. I no va decebre ningú. L’opera prima de la realitzadora de Mollet del Vallès oscil·la també en un territori indefinit entre el documental i la ficció, per oferir un retrat honest i humà de cinc personatges de la zona rural de Gallecs, que lluiten per sobreviure en una realitat marcada per la cruesa de la crisi.

Abans de la clausura, el festival va projectar un dels títols més colpidors d’aquesta tercera edició, la colpidora ‘À perdre la raison’, del belga Joachim Lafosse. Ancorada en la tradició del cinema realista que a Bèlgica encapçalen els germans Dardenne, el film de Lafosse reconstrueix amb freda elegància la vida d’una parella que, amb pocs mitjans, accedeix a viure dels favors d’un padrí. La progressiva pèrdua de llibertat i identitat desemboca en un impactant i tràgic desenllaç que va deixar tocat més d’un a la sala de cinema.

Discretament, el cinema belga post Dardenne sembla estar-se fent un lloc dins el cinema d’autor. El D’A2013, sense anar més lluny, es va inaugurar amb una altra pel·lícula belga, això sí, ben allunyada de la cruesa d’À perdre la raison’. Tot el contrari, ‘Tango Libre’, de Frédéric Fonteyne, és un divertit cant a l’amor, la llibertat i la vida, a partir d’una relació a quatre bandes entre una dona, dos presos i el policia de la presó on compleixen condemna. Aquesta coproducció de Bèlgica amb França i Luxemburg compta també amb la quota catalana gràcies a la presència com a protagonista de l’actor Sergi López.

Everyday, de Michael Winterbottom

No s’han endut premi, però pel·lícules com ‘Laurence Anyways’ de Xavier Dolan i ‘Frances Ha’ de Noah Baumbach han quedat força amunt en el rànquing de les pel·lícules més votades i ben valorades del públic. Altres títols no han tingut tant de ressò, però mereixen ser destacades perquè han contribuït a elevar el nivell general d’aquest D’A 2013: ‘Leones’ de Jazmín López, ‘La cinquième saison’ de Peter Brosens, Jessica Woodworth o ‘Vikingland’, de Xurxo Chirro, per citar-ne algunes, han compartit cartellera amb les últimes produccions de Michael Winterbottom (‘Everyday’), Abbas Kiarostami (‘Like someone in love’) o Michel Gondry (‘The we and the I). La combinació de nous autors amb cineastes més que consolidats ha enriquit encara més la programació d’un festival avui indispensable en el calendari cinematogràfic de Barcelona.

*Segona crònica del DA2013 publicada a Núvol.com

Sortir al carrer

Els germans Àlex i David Pastor han portat la lliçó apresa de la seva aventura americana i han aplicat una bona colla de recursos i maneres de fer de Hollywood a la seva nova pel·lícula, ‘Los últimos días’, rodada aquest cop a Barcelona i protagonitzada, entre d’altres, per Quim Gutiérrez i José Coronado. ‘Los últimos días’ és una de les poques mostres de cinema de ciència ficció que ha donat el cinema català i, per extensió, l’espanyol. En la línia de l’anterior film dels Pastor, ‘Infectados’, la seva nova pel·lícula també explora els comportaments humans en un context apocalíptic; en aquest cas, una epidèmia mundial que provoca en els humans un pànic mortal a sortir a l’exterior. Aquesta circumstància obliga a les persones, atrapades en cases, oficines o centres comercials, a improvisar un nou tipus de vida i un nou sistema de comunicació subterrani. És en aquests episodis centrals del film on els Pastors tiren més de tòpics narratius i recursos de guió una mica massa vistos, que queden compensats amb les seqüències de masses al metro i les espectaculars imatges de la Barcelona abandonada i en runes. Però curiosament, on més l’encerten els Pastor no és pas en el desplegament de mitjans, sinó a l’hora de plantejar els conflictes personals, la relació entre les persones, l’amistat i solidaritat que sorgeix en situacions de crisi extrema i, sobretot, en el desenllaç que (sense desvetllar detalls de l’argument) sembla estar animant a la gent a fer un pas definitiu i sortir de nou al carrer. És només un missatge entre línies en una pel·lícula la vocació del qual és clarament d’espectacle i entreteniment, però aquí queda dit.

Crítica publicada a Capgròs

La ficció és un joc*

Un director de cinema passa uns dies a la muntanya per intentar acabar el guió de la seva propera pel·lícula. Se’n va d’excursió, es perd amb l’amiga d’una amiga, i així comença una història d’amor que no ho arriba a ser del tot. Però la pel·lícula, que es va construint sobre la marxa amb una pirueta metanarrativa que remet –salvant totes les distàncies- a Hong Sang Soo, es converteix en una pel·lícula romàntica en la tradició de ‘Breve Encuentro’ o ‘Antes del amanecer’. Quanta realitat hi ha en aquesta ‘Ficció’? “El que surt a una pantalla sempre és mentida, encara que sembli real”, va explicar Cesc Gay durant el col·loqui posterior a la projecció de ‘Ficció’ aquest dijous, dia 28, als Cinemes Verdi Park de Barcelona. Així va sortir del pas a les preguntes d’un espectador que volia saber quantes coses en comú té amb el protagonista del film. La pregunta ballava al cap de tothom, pel caràcter realista del film, i perquè la dona del director a la ficció, interpretat per Eduard Fernàndez, està interpretada per Àgata Roca, precisament la dona a la vida real del propi Cesc Gay. Si va existir mai aquest tercer personatge en discòrdia, la dona amb la que el protagonista es perd –literalment i metafòrica- per boscos i muntanyes, és una altra història. “Només és una pel·lícula més, la fas, i després, intentes oblidar-la”, va deixar anar Cesc Gay.

Gay va dirigir ‘Ficció’ amb la llibertat que li va permetre el notable èxit de ‘A la ciutat’ i, potser per això, és la pel·lícula que se surt més del seu “estil” de pel·lícula coral i urbana. A ‘Ficció’, hi ha uns protagonistes molt clars, el fetitx del director Eduard Fernàndez i la “descoberta” cinematogràfica de Montse German; l’acció té lloc en un ambient rural, al bell mig de la Cerdanya, entre boscos i ovelles; i els diàlegs que omplen i defineixen ‘A la ciutat’ o ‘Una pistola en cada mano’, aquí estan molt mesurats i conviuen amb les seqüències de música i les de silencis. La música, que combina la clàssica amb cançons de Nick Cave, va ser un dels temes que també va interessar. Gay va explicar que inicialment havien de sonar temes de Supertramp però les desavinences del grup ho van fer impossible. I així van anar a parar a Nick Cave, a qui la idea de la pel·lícula sembla que li va agradar força.

El director va explicar detalls de la seva feina amb el guió i els actors. Malgrat el que podia semblar, ‘Ficció’ es va treballar a partir d’un guió lliure que s’anava creant sobre la marxa, perquè la pel·lícula, cosa poc habitual, es va rodar en ordre cronològic. “Fèiem motes excursions i allà anaven construint els personatges”. La única norma que va posar Cesc Gay va ser la de que els dos protagonistes evitessin tocar-se entre ells, per mantenir aquesta tensió que s’allarga fins pràcticament el final, i que en la projecció de la pel·lícula a Toronto, va provocar la reacció d’una espectadora que espontàniament va cridar “fes-li un petó!” intentant canviar el curs de la història. Sembla, també, que va ser el propi Eduard Fernàndez qui va forçar el final de la pel·lícula.

La conversa amb Cesc Gay també va donar per parlar de la seva relació amb actors com Eduard Fernàndez, Javier Cámara o Candela Peña; sobre el seu primer llarg, ‘Hotel Room’, que va costar llavors 20.000 dòlars; sobre el seu darrer èxit ‘Una pistola en cada mano’, que li ha suposat premis Gaudí al millor guió i actors secundari i el Goya per Candela Peña; i per la seva col·laboració puntual amb l’equip de guionistes de La Riera, entre molts d’altres temes que van allargar el col·loqui fins ben passada la mitjanit.

*Aquest article va ser publicat originàriment al blog de #cinemacatalà, una nova plataforma 2.0 de difusió del cinema que es fa a casa nostra, i que hem impulsat a través del col·lectiu Hotel Elèctric. Podeu seguir #cinemacatalà a través de Twitter i Facebook.
Per altra banda, l'article sobre Cesc Gay també ha sortit publicat al digital Núvol.com.

De birres amb en Fernàndez

Ja veieu com va acabar diumenge passat la gala dels Premis Gaudí: el flamant guanyador del Gaudí al millor actor secundari, Eduard Fernàndez, fent conyeta a costa del premi i les cerveses del patrocinador de l'acte.

Però a banda de crònica rosa, també he fet un parell de cròniques sèries.

Podeu llegir el meu article publicat a Ciutat Oci, titulat 'Premis Gaudí, fent possible l'impossible' (sí, per una vegada que es pot fer el joc fàcil de paraules, perquè estar-se'n?)

També he publicat una peça al Núvol.com, titulat La gala dels equilibris.

I a #CinemaCatala hi trobareu un resum dels premiats i algunes fotos de la cerimònia i la catifa vermella.