Remake

A l'Hotel Elèctric també fem remakes.

Joc pervers

L’any 1997, el nom del realitzador austríac Michael Haneke va despuntar gràcies a una pel·lícula de violència extrema, arriscada i provocadora, Funny Games, que el va confirmar com un dels grans talents del cinema europeu. El film, com tantes altres obres del director de La pianista, va quedar relegat a les sales d’autor i al públic de festivals. Però una dècada més tard, Haneke ha aconseguit fer visible al gran públic aquesta peça ideada inicialment com una reacció a un cert tipus de cinema de Hollywood, on la violència és ingènua i gratuïta, i pensada per ser consumida de forma inconscient.

Haneke ha recuperat ara aquesta obra i l'ha reconstruït pla per pla, en una fotocòpia exacta on només s’hi aprecia una única novetat: el repartiment estelar, amb Naomi Wats, Tim Roth i l’inquietant Michael Pitt, que serveixen de pretext i actuen com a reclam per al públic de masses. I així és com Haneke mata dos ocells d’un tret. Per una banda, aconsegueix que aquest Funny Games replicant es projecti en els multisales dels centres comercials, deixant sense paraules a un públic que entra a la sala força despistat. Per altra, apel·la a la intel·ligència de l’espectador que vulgui posar-la a prova, convidant-lo a participar en un joc divertit i pervers que té molt poc a veure amb la forma com els pulcres serial killers del film "juguen" amb les seves víctimes, però que sí serveix per confirmar la vigència absoluta d’un relat que ens recorda que la tortura, el terror i la violència no tenen res de banal.

Crítica publicada a Capgròs

Joc divertit

Encara que en Vador Montalt ja faci dies que se m'ha avançat, no me'n puc estar de proposar-vos aquest joc de comparacions: el dels tràilers de les dues versions de Funny Games que ha dirigit, amb deu anys de diferència, l'austríac Michael Haneke.

A mi aquests jocs em fascinen molt, perquè més enllà del que pugui dir la pel·lícula -en aquest cas convida a parlar, i molt, sobre la violència que ens envolta- donen peu a debatre sobre l'essència del cinema, sobre el seu llenguatge i codis, sobre el paper de l'espectador, etc...

El cas de Funny games em fa venir al cap l'exemple de la versió de Psicosis que va fer Gus Van Sant, seguint pla per pla l'original de Hitchcock, que a sobre és una de les meves pel·lícules preferides. He tingut llargues i acalorades discussions defensant l'interès "teòric" d'aquesta cinta. Aquí podeu llegir un article de Senses of Cinema que parla d'això, precisament.

Ara el cas és una mica diferent perquè el remake de Funny Games prové fins i tot del mateix realitzador, i per tant es plantegen temes diferents. Però us convido a fer l'exercici de veure les dues versions i després rumiar al voltant d'aquestes qüestions:

-quins elements fan que una pel·lícula idèntica a una altra sigui millor o pitjor?
-sembla que el remake de Funny Games respon a la voluntat d'acostar aquesta cinta al públic dels USA i de rebot, al públic majoritari dels multisales: què fa una pel·lícula més o menys apta pel gran públic?
-perquè es cau tan sovint en l'error de posar al cinema americà l'etiqueta de cine fàcil, comercial i digerible i a l'europeu el titllem d'intel·lectual, alternatiu o autoral. Perquè ens semblen despectius tots aquests adjectius?
-són necessaris els remakes?