El triomf de Tim Burton

Tim Burton s’anota una petita gran victòria amb aquesta auto-versió del seu curt ‘Frankenweenie’, que ha realitzat sota el paraigües de la Disney. La famosa productora d’animació va acomiadar Tim Burton l’any 84 després que dirigís aquesta sinistra versió infantil de Frankenstein. Prop de trenta anys després, la Disney ha hagut de claudicar i rendir-se davant l’evidència del geni de Tim Burton (amb qui ja col·labora fa temps, tot sigui dit), i li ha finançat l’adaptació de Frankenweenie en versió llargmetratge. El film s’ha pogut veure a la recent edició del Festival de Cinema de Sitges.

Burton ha convertit aquell curt que va protagonitzar Barret Oliver (el nen de ‘La història Interminable’) en un llarg d’animació en stop-motion en blanc i negre, o el que és el mateix, ha fet el que li ha donat la gana per recrear-se en la seva victòria davant els gegant Disney. Es constata també que els temps han canviat, respecte l’any 84 quan ningú va entendre Frankenweenie, però també des de l’any 94, quan Burton va estrenar aquesta joia de l’animació que és ‘Pesadilla antes de Navidad’. El temps l’ha convertit en un clàssic i en un referent que, amb les noves generacions d’espectadors emos i gòtics, fans de la saga Crepúsculo i similars, ha trobat el seu lloc com a film de referència. El ‘Frankenweenie’ del 2012 veu directament de ‘Pesadilla’ i el seu catàleg de monstres terribles però també divertits i simpàtics, en una història que una vegada més aborda el tema que més ha interessat Tim Burton: el de la por a la diferència de l’altre.

Crítica publicada a Capgròs

Una princesa Disney amb caràcter

Brave és possiblement la pel·lícula de la Pixar més clarament influenciada per la Disney, que fa uns anys va prendre la decisió de comprar l’estudi de John Lasseter i treure rendiment de l’enorme talent d’aquests genis de l’animació digital. Va ser una estratègia que va atemorir als fans dels creadors de Toy Story, per la por a què la Disney edulcorés les pel·lícules Pixar. No ha estat així, ni tan sols a Brave, malgrat que la pel·lícula respon estrictament als paràmetres dels films de princesetes Disney. Però hi ha un matís on es deixa entreveure la mà de Pixar: la definició d’aquesta princesa Mèrida que trenca amb el rol passiu i la mirada de misògina tan característica de les pel·lícules Disney. Ja no tenim una princesa desvalguda buscant un príncep blau per casar-se, sense mare i sotmesa a un món masculí, sinó una heroïna que decideix per sí mateixa i que aspira a una vida que no li vingui predeterminada per raó del seu sexe. I a més, cobra importància el personatge de la mare i no per la seva absència, com acostuma a ser habitual, sinó que aquí té un paper protagonista que marca l’eix principal de l’argument. A partir de la relació de la mare conservadora amb la filla rebel i sota l’aparença del típic conte Disney, Brave planteja un conflicte vigent i ho fa amb una mirada fresca i renovadora que s’agraeix molt. Tot això, se suma al talent ja més que reconegut de la Pixar en les tècniques d’animació i al seu sentit de l’humor i l’entreteniment apte per a petits i grans.

Crítica publicada a Capgròs

Quina és la Madrastra més dolenta del Regne?

Les dues versions del conte de la Blancaneus que ens han arribat en pocs mesos de diferència constaten una vegada més l’espionatge industrial que sempre s’ha produït a Hollywood. En aquesta ocasió, però, les dues propostes han hagut de combatre amb l’estela de la mítica versió de la Blancaneus filmada per Walt Disney, i encara més amb el personatge de la Madrastra, una de les malvades més emblemàtiques de la història del cinema. Tan Julia Roberts, a ‘Mirror,mirror’, com Charlize Theron, a aquesta ‘Blancanieves y la leyenda del cazador’, semblen haver sigut conscients de quina era la seva rival més directa i, realment, s’han esforçat per oferir dues grans interpretacions. La de la Roberts, de caràcter més irònic i autoparòdic, explota la vis còmica de l’actriu. La madrastra que construeix Charlize Theron és molt més dramàtica i shakesperiana, i potser per això llueix molt més. Però no es pot negar que el paper de l’actriu és el que més destaca d’una adaptació que demostra, també, com n’és d’allargada la influència de la saga d’El senyor dels anells. ‘Blancanieves y la leyenda del cazador’ pretén emular aquesta narrativa èpica de la saga de Peter Jackson, així com els seus móns fantàstics, però no se n’acaba d’ensortir sobretot per què les pretensions no van unides al talent suficient per rodar i muntar amb agilitat i ritme. Curiosa aposta, per altra banda, la de modificar el conte original amb noves aportacions com aquesta del caçador que dóna títol al film. Un intent de barrejar gèneres i ingredients que no ha acabat de reixir, i de la que només Charlize Theron, val la pena reiterar-se, en surt victoriosa.

Crítica publicada a Capgròs