#dijousfotomishimitzada

Els dijous, a twitter, es mishimitzen fotos. Es tracta d'il·lustrar les cançons de Mishima amb imatges, o potser és a l'inrevés, que les lletres de les cançons doten les fotos d'un nou significat? El joc em diverteix. Aquí podeu veure les que he anat fent.

"...quan creu que ha atrapat la felicitat, la fa malbé. La vida és un estrany i dolorós divorci. No existeix l'amor feliç"
(Amor feliç. La lletra en aquest cas prové d'un poema de Louis Aragon)

  "...és una de les maneres més definitives de celebrar la vida..."

(Llepar-te)

Seduïts per l'art

Sempre m'ha interessat molt les relacions que s'estableixen entre la pintura i la fotografia i el cinema. Entre els meus artistes preferits hi ha Caravaggio, a qui David Hockney va apuntar com a precursor del cinema, i Chuck Close, l'hiperrealista que parteix de la fotografia per als seus espectaculars retrats pintats. M'agraden els tableaux vivants per aquella cosa que tenen de composició pictòrica, m'agrada el joc pictòric de Peter Greenaway a les seves pel·lícules, i em diverteix trobar influències de quadres a pel·lícules o fotografies.

Al Caixafòrum fins al 19 de maig es pot visitar l'exposició Seduïts per l'art, que precisament estableix aquestes relacions entre els grans mestres de la història de l’art, la fotografia de mitjan segle XIX i el treball de fotògrafs contemporanis desenvolupats en relació amb els seus antecessors. Aquí teniu un parell de fotos de l'exposició, perquè veieu per on va la cosa.

L'exposició, en la meva opinió, només apunta algunes idees interessants però sense anar més enllà, amb uns textos pesats i una mica confusos que tampoc ajuden massa al sentit de l'exposició. Però tot i això, val la pena per les peces exposades, la majoria de les quals procedents de la National Gallery de Londres.

El més divertit de tot és l'espai destinat a la participació del públic, on s'hi han habilitat uns fotomatons i unes cortines de vellut perquè et puguis fer un retrat a la manera barroca. Hi vam estar jugant una estona i a dalt podeu veure el resultat.

L'art de pintar

El cinema de Peter Greenaway és pictòric. Les seves pel·lícules són quadres cinematogràfics. Pinta amb la llum, com va fer el Barroc, com va fer Caravaggio o va fer Rembrandt. Caravaggio és un precursor del cinema, va dir David Hockney. Rembrandt avui hauria estat cineasta, diu Greenaway, que té una pel·lícula sobre Rembrandt que és una pel·lícula sobre un quadre, la Ronda de Nit. Un quadre cinematogràfic, podríem dir. Cinema barroc que pinta amb la llum i mira la pintura amb mirada de celuloïde. "Els dos llenguatges tenen tant en comú que hi hauria d’haver un diàleg molt més fluid entre ells", diu Greenaway, que ha presentat un migmetratge on fa una nova mirada a una altra obra d’art, Les bodes de Canà, de Veronese. Una mirada cinematogràfica a l'art, és clar.

Hi ha pintura a totes les pel·lícules de Peter Greenaway, i hi ha una pintura de Vermeer a una pel·lícula de Greenaway, A zed and two noughts (Zoo). La pintura es titula L’art de pintar. Una exposició al Kunsthistorisches Museum de Viena analitza al detall aquest quadre de Vermeer, les circumstàncies, els elements i la tècnica que va fer servir. També la seva influència en altres artistes entre els quals hi apareix Greenaway, és clar, amb la projecció d'una escena de Zoo que reprodueix el quadre com un tableau vivant: de nou, un quadre cinematogràfic. Interessant exposició, que mostra per exemple com Vermeer va fer servir una càmera obscura, que és un instrument òptic que anticipa la fotografia i el cinema, per pintar aquest quadre.



Darrera L'art de pintar de Vermeer hi ha molta més història. La de l'obssessió de Hitler per aquest quadre, que va voler incloure'l en el seu somiat Museu d'Art de Linz. L'any 1940 Hitler va comprar-li al comte Jaromir Czernin de Chudenitz i Morzin, que se'l va vendre per sota del seu preu a canvi de salvar la seva vida. A la part posterior del marc del quadre s'hi pot observar encara avui el número de registre dins el el catàleg d'obres d'art requisades durant el malson nazi.

Ombres del jazz

El documental que el fotògraf Bruce Weber fa rodar l’any 88 sobre el trompetista de jazz Chet Baker pocs mesos abans de la seva mort està considerat com un dels millors documentals musicals de la història del cinema. Però malgrat el prestigi que s’ha anat guanyant en projeccions ocasionals en festivals de música o cinema documental, han hagut de passar 21 anys perquè Let’s get lost s’estreni en sales comercials. Hi ha tingut molt a veure l’impuls del festival de Cannes, que ha recuperat el film dins la seva secció de clàssics del certamen quan es compleixen les dues dècades de la seva realització i de la mort del seu protagonista.

Weber va parlar i mostra un Chet Baker molt acabat i lluny de la bellesa i l’èxit de la seva joventut, però tot i el seu evident deteriorament físic i mental, aconsegueix treure-li algunes "confessions" que revelen les ombres que van cobrir la vida i trajectòria del trompetista de bellesa grega convertit en imatge icònica del jazz. No deixa de ser curiós que un fotògraf, William Claxton –que apareix al film- contribuís amb les seves imatges a fixar la llegenda de Chet Baker i que, anys després, sigui un altre fotògraf qui en reveli el vessant més fosc.

Weber signa un documental d’autor, en un blanc i negre dramàtic, amb un muntatge lliure com la improvisació del jazz i acompanyat per les melodies i la veu de Chet Baker. Let’s get lost combina els testimonis de les persones que van conèixer i envoltar el músic amb escenes rodades expressament per la pel·lícula. En aquestes pel·lícules, on es poden veure alguns rostres coneguts com el del baixista Flea o l’actriu Lisa Marie, és el propi Baker, envoltat de dones, cotxes i glamour, qui se situa en el centre de festes fictícies amb les quals el realitzador intenta evocar els temps del seu major esplendor. Temps llunyans quan les drogues no havien causat estralls en la vida i el rostre de Chet Baker, i molt abans també del misteriós episodi que el va obligar a retirar-se durant un temps després de perdre totes les dents en una baralla les raons del qual no han acabat de quedar mai clares, malgrat que el propi Chet Baker fa un intent d’explicar el que va passar.

Les paraules cansades de Chet Baker es contraposen als testimonis d’amics, familiars, parelles i exparelles que descriuen una personalitat seductora i carismàtica, però també manipuladora, egoista i destructiva, la mateixa que el portaria, pocs mesos després, a saltar per la finestra del seu hotel a Amsterdam. Chet Baker, que confessa davant les càmeres haver-se sentit feliç rodant aquestes darreres escenes d’una vida de fantasia, no va arribar a veure la pel·lícula acabada.

Podeu veure els deu primers minuts del film en aquest vídeo

Penn per Avedon

La galeria Corcoran de Washington acull una exposició de fotografies del grandíssim Richard Avedon que dibueixen un retrat col·lectiu dels Estats Units. La mostra té un especial interès perquè inclou un retrat de Barack Obama quan encara aspirava a ser senador d'Illinois. Però com entendreu molts dels que ja coneixeu les meves debilitats i dèries, jo em quedo amb aquest retrat de Sean Penn.

L'original i la còpia

Família, la revista Vanity Fair s'ha currat un altre d'aquests especials fotogràfics tan xulos a què ens tenen acostumats. Aquest cop, ja ho veieu, es tracta de retre l'enèsim homenatge a Hitchcock tot reproduint en fotografia escenes hiperfamoses de les seves pel·lícules. Us deixo alguns exemples i us proposo un joc: adivineu quins actors i actrius actuals apareixen en les còpies.

Paisatges emocionals

El director i fotògraf turc Nuri Bilge Ceylan busca i no troba en el seu darrer film, Los climas, la profunditat existencialista del seu exitós film anterior, Lejano. Los climas és una pel·lícula superficial i molt buida, i en ocasions també d'una autocomplaença irritant. Però, al mateix temps, manté intacta la capacitat de fascinació visual de la seva premiada obra precedent. No en va, Nuri Bilge Ceylan és un fotògraf reciclat en cineasta que, si cal, se situa a si mateix en el centre d'una trama poc definida, que només serveix de pretext per poder copsar en moviment els impressionants paisatges turcs que donen personalitat a la seva obra com a fotògraf. A Los climas, el pas de les estacions marca l'evolució dels sentiments, i aquest passeig per la fredor i el desgel justifica d'una sèrie de bellíssimes postals de platja i de neu, de mar i de muntanya, que confirmen al realitzador com un notable paisatgista emocional.

Us recomano que li feu una ullada a la sèrie de paisatges turcs en format cinemascope del Nuri Bilge Ceylan fotògraf. Aquí un parell d'exemples:

Dissecant la història d'Hongria

Després del seu pas per Sitges i els reiterats intents fallits d'estrenar-la comercialment, sembla que finalment aquest divendres dia 8, aprofitant la temporada baixa, s'estrenarà Taxidermia.

Us aviso: Taxidermia és una pel·lícula plena de masturbacions malaltisses, obesitat mòrbida, vomitades a litres i sagnants auto-esbodellaments. Però també és una pel·lícula arriscada, artística, d'una estranya poètica i d'una clara voluntat crítica. No us deixeu emportar per les primeres impressions. Les aparences de la superfície de vegades amaguen intencions ocultes, i aquest és un tema que György Pálfi, el director de Hukkle, continua explorant en la seva nova pel·lícula. No s'hi val a ser superficial. Pálfi proposa un joc més intel·ligent per aquells que no es deixin provocar i siguin capaços de llegir entre línies més enllà del fàstig, la burla o la indignació.

Basada en la obra del popular escritor hongarès Parti Nagy Lajos, el film ressegueix 60 anys de la història del país -des de la primera guerra mundial, passant per l'època comunista fins arribar als nostres dies- a través de tres generacions: un avi perdut en fantasies masturbatòries, un fill obès campió d'un concurs de menjar, i un nét taxidermista que no es conforma només amb dissecar animals. Una família grotesca, malalta i sense cap futur, com el país estancat i podrit pels anys de dictadura. La metàfora està servida.

Pálfi, que ja va mostrar el seu peculiar sentit estètic a Hukkle, ha dotat Taxidermia d'una mena de realisme màgic, poètic i pervertit, que al mateix temps resulta repulsiu i fascinant, i que emparenten aquest film amb una de les grans obres de culte dels any noranta, l'excepcional Leolo del desaparegut Jean-Claude Lauzon. Repulsiva i fascinant és la taxidèrmia que dóna títol al film, i que visualment troba el seu referent en les fotografies macabres de Joel-Peter Witkin (com la que teniu sota aquestes línies). És tracta d'una escena valenta, bella i terrible que posa a prova els estómacs, i que té la poc habitual capacitat de deixar un profund impacte en la retina de l'espectador.

Retrat excèntric

El director Steven Shainberg, que ja va manifestar a Secretary la seva predilecció per personatges i móns una mica sòrdids, fa a la seva nova pel·lícula Retrato de una obsesión una molt personal i realment estranya aproximació a la figura i l'obra de la fotògrafa nord-americana Diane Arbus. Per evitar malentesos, el film adverteix des del principi que no es tracta d’una biografia convencional, sinó d’una recreació, amb la incorporació de personatges ficticis, de l’imaginari de la fotògrafa en un moment concret de la seva trajectòria: el film mostra Arbus fent el primer pas per independitzar-se del seu marit, fotògraf de moda i pel qual va treballar com a assistent, i deixar enrere la seva vida benestant per endinsar-se en un món subterrani, ple de personatges de circ, malalts mentals i excèntrics de tota mena.

Shainberg converteix Nicole Kidman-Diane Arbus en una mena d’Alícia de l’underground, que en travessar el mirall descobreix un nou món ben diferent de l’alta burgesia per a la qual havia fet fotos fins en aquell moment. En aquest sentit, resulta interessant l’intent del director de reflectir les inquietuds i el malestar vital de l’artista i la seva recerca d’una forma per expressar la seva angoixa, a través d’escenes oníriques molt influenciades per David Lynch.

En alguns moments el film troba la forma simbòlica d’explicar l’evolució personal i artística d’Arbus, com quan els personatges del circ baixen des de les golfes i ocupen la seva casa de classe mitjana. En altres ocasions, la proposta se li escapa de les mans i està a punt de tocar el ridícul, especialment tota el desenllaç del personatge amb hipertricosis que interpreta amb poques ganes Robert Downey Jr. Aquests són els moments que més desconcerten l’espectador i que porten el film a la mateixa deriva de la qual la protagonista intenta fugir desesperadament.

Crítica publicada a Capgròs