Monstres educatius

Ha passat més d’una dècada des de l’estrena de Monstruos SA, un dels títols més populars dels estudis d’animació de la Pixar. Tot i que la seva continuació estava prevista per poc després, desavinences entre el president de Walt Disney Pictures (propietària de Pixar) i el llavors propietari dels estudis d’animació, Steve Jobs, van fer endarrerir la producció que ara, finalment, ha arribat a les pantalles de cinema. Monsters University és, de fet, una preqüela que relata els orígens de l’amistat entre dos entranyables monstres, el gran, pelut i ferotge Sully i el petit i graciós Mike Wazowski. Dos personatges molt emblemàtics gràcies, probablement, a la personalitat que li van donar des del seu inici els dos actors que els posen veu en la versió original, John Goodman i Billy Crystal respectivament. 

A Monsters University veiem els esforços del petit Mike Wazowski per convertir-se en un monstre “espantador” malgrat que el seu aspecte simpàtic i divertit ho fa pràcticament impossible. Tota la peripècia està enfocada a parlar de les virtuts de l’esforç i la superació personal per fer realitat qualsevol somni malgrat tot, d’entrada, apunti a què això serà impossible. El film, que d’entrada es dirigeix a un públic infantil, ensenya als nens i nenes a manejar-se en un món competitiu amb intel·ligència, esforç, responsabilitat, treballant amb equip, de forma honesta i constant. Un bon missatge educatiu que casa bé amb els valors de la Disney i de la Pixar, tot i que per això renuncia a un to més transgressor que tampoc no li hauria anat malament a aquesta pel·lícula que s’inscriu en una tradició de cinema de monstres simpàtics animats, iniciada amb Monsters Party i que va culminar amb Pesadilla antes de Navidad.

Escac i mat familiar

Gràcies a una intensa campanya publicitària i a la presencia en el repartiment d’actors de renom com José Coronado (protagonista recentment d’un altre èxit català, Els últims dies) i l’actor de teatre Julio Manrique, Fill de Caín s’ha convertit en una de les pel·lícules catalanes més esperades dels darrers mesos. L’opera prima del tarragoní Jesús Monllaó és un trepidant thriller familiar amb els escacs com a rerefons. Un adolescent amb tendències psicòtiques i gran talent pels escacs és el centre d’aquesta pel•lícula que converteix els protagonistes (els pares del noi i el seu psicòleg) en les peces d’una partida on cada jugada provoca girs inesperats. És interessant, sobretot, l’entramat de relacions familiars que van aflorant a mesura que avança la partida i com determinats moviments poden fer caure en sospites i desconfiances.

El film, basat en la novel·la d’Ignacio García-Valiño, es ressent massa d’aquest origen literari, sobretot pel que fa a la credibilitat o a la resolució d’alguns conflictes. Monllaó ha intentat rodar amb elegància, però sense acabar de trobar un estil propi, tot i que sí que ha sabut dotar d’un ritme tens i trepidant aquest thriller que se segueix amb prou interès, malgrat tot. El director té la sort de comptar amb uns actors força sòlids, que arriben allà on el guió es queda a mitges i fan més creïble alguns dels girs més inversemblants de l’argument.

Crítica publicada a Capgròs

Personatges trencats

Molt podria ser que l’estrena “massiva’ de la pel·lícula francesa ‘De óxido y hueso’ a sales comercials tingui molt a veure amb l’estela d’èxit deixada per ‘Intocable’, doncs les dues tenen com a protagonistes a personatges amb discapacitat. Però aquí s’acaba tota similitud de dos films que aborden la qüestió amb mirades i intencions ben diferents.

Jacques Audiard, director de la potent ‘Un profeta’, canvia relativament de registre a ‘De óxido y hueso’, perquè darrera aquest drama que relata la relació entre una noia que perd les cames en un accident i un home que es guanya la vida com a boxejador en lluites clandestines, hi ha una mateixa història de lluita i supervivència.

Els dos protagonistes, Marion Cotillard i Matthias Schoenaerts, estableixen i enforteixen el seu vincle en la mesura que els dos es "trenquen" d’una manera o altre. Aquest és el missatge més interessant d’un film cru, visceral i estrany, que descol·loca mentre enganxa, però que acaba caient en una molesta pornografia de sentiments.

Crítica publicada a Capgròs

Relats i espiritualitat

El director Ang Lee ha adaptat al cinema la reconeguda novel·la del canadenc Yann Martel ‘La vida de Pi’, guanyadora entre d’altres del prestigiós premi Booker. El director taiwanès posa el llibre en imatges amb la seva solvència habitual i el domini del cinema d’efectes especials i de gran aparell, fent realment creïble el relat del jove indi Pi que va aconseguir sobreviure 277 dies perdut enmig del mar compartint una petita barca amb un tigre de Bengala.

La part del central del film, que reconstrueix aquesta insòlita aventura, està rodada amb pols i grapa i aconsegueix enganxar l’espectador i fer versemblant una història d’aparença realista amb intromissions de fantasia. D’això es tractava, de fet, doncs aquesta singular història del nen i el tigre no deixa de ser una reconstrucció idíl·lica d’uns fets que relata el propi nen protagonista quan és adult, i la veritat dels quals, força més crua, es passa en la pel·lícula de puntetes.

És una llàstima que Ang Lee no s’atreveixi a mostrar també amb imatges la segona versió de la història, en una pel·lícula on precisament el més interessant és la reflexió sobre els mecanismes del relat i de la ficció com el vehicle per a superar traumes i explicar-nos el món. Però ‘La vida de Pi’ porta els seus interessos cap a un altre costat, el de la religiositat i espiritualitat superficial i de consum ràpid, que proporciona respostes ràpides a qüestions molt complexes com ara l’existència de Déu, i que aposta per satisfer sense molestar els públics poc exigents.

Crítica publicada a Capgròs

La por és la fi

Amb reconeguda trajectòria en el camp del curtmetratge, l’alicantí Jorge Torregrosa ha fet el salt al llarg amb l’adaptació de ‘Fin’, l’exitosa novel•la de David Monteagudo. Sota l’ombra d’Amenábar, que va comprar els drets del llibre, Torregrosa ha dirigit un film funcional i rutinari, que es limita a posar la novel•la en imatges amb correcció però amb poc estil i poca grapa. El director novell se’n surt, però, a l’hora de mantenir la tensió i en la creació de l’atmosfera desencantada i apocalíptica del film, que convida a fer translacions i dobles lectures sobre l’estat anímic que està provocant la crisi general. ‘Fin’ parteix del retrobament d’un grup d’amics que fa anys que no es veuen i que amaguen un conflicte mal resolt del passat. A la cita hi acudeixen tots menys un, un artista esquizofrènic i visionari anomenat ‘El profeta’, que a través d’uns misteriosos dibuixos sembla preveure la catàstrofe imminent. I de sobte, sota una amenaça externa indefinida, aquest grup d’amics es veu abocat a la seva progressiva i misteriosa desaparició. Aquesta no és més una metàfora genèrica que admet diferents interpretacions: la soledat, la por, la dificultat per resistir i tirar endavant, el desànim, o, en resum, un malestar generalitzar aboca la raça humana a la seva extinció. No era fàcil fer versemblant i sostenible aquest argument però, per sort, Torregrosa ha trobat grans aliats en el seu repartiment coral, encapçalat per Maribel Verdú, Daniel Graó i Clara Lago, entre d’altres, que són el puntal que evita que ‘Fin’ trontolli i s’enfonsi.

Crítica publicada a Capgròs

Bond de vertigen

La pel·lícula que commemora els cinquanta anys de James Bond és, també, un dels millors títols de la sèrie. Tota una sorpresa venint de qui ve signat, el director Sam Mendes, qui fins ara havia acreditat una reputada carrera teatral i especialitzat al cinema en drames que poc tenen a veure amb l’acció que s’associa a l’agent 007. O potser precisament per això, l’aire que desprèn aquest ‘Skyfall’ té poc a veure amb les aventures de l’espia al servei de sa majestat, i s’acosta més als superherois amb crisis personals tipus el Batman de Nolan.

El context de crisi política i social també es percep en aquest James Bond amb pocs luxes, poques dones i poc sexe, i en canvi, molts traumes i problemes personals per resoldre. Problemes que a nivell argumental fan guanyar protagonisme al personatge d’M –un regal de Mendes a la gran Judi Dench, absoluta protagonista d’Skyfall’- , convertida en una gran Mare Bretanya que cria els seus fills-agents amb més o menys fortuna. Aquí un altre apunt interessant, el de convertir el dolent de torn (brillant Javier Bardem) en l’autèntic revers d’un James Bond que deixa de ser un personatge pla, sòlid i d’una peça.

‘Skyfall’ pren com a gran referent el ‘Vertigo’ de Hitchock, amb referències visuals explícites i girs argumentals que hi remeten directament (Bond intentant reconvertir M en la seva mare morta, per veure-la morir de nou, com en James Stewart amb la Kim Novak). Per estètica, estructura i argument, ‘Skyfall’ és una pel·lícula de l’era post-Fincher , post-Wachowski, post-Nolan i post-Abrams. O potser és la culminació de les inquietuds d’aquests cineastes que amb les seves inquietuds temàtiques i estètiques marquen les formes del cinema comercial contemporani.

Crítica publicada a Capgròs

Pornografia del dolor

 
Era més que previsible que ‘Lo imposible’ de JA Bayona es convertís en l’èxit de públic que està sent. La pel·lícula, preestrenada al Festival de Sitges 2012, prometia espectacle, patiment i emocions i, realment, és això el que s’hi troba. El director de ‘El orfanato’ i alumne predilecte de l’ESCAC ha jugat sàviament les seves cartes amb un producte molt “made in Hollywood” que li pot obrir moltes portes en el cinema comercial internacional. ‘Lo imposible’ és el resultat de l’aplicació d’un seguit de fórmules magistrals orientades a l’espectador mitjà poc exigent, aquell que no busca al cinema res més que entreteniment i esbarjo, emocions fàcils i inofensives, i que tolera una mica de patiment a canvi de l’obligat happy end. Tot això i més es pot trobar a ‘Lo imposible’, l’obra d’un cineasta aplicat que coneix els mecanismes de la narració audiovisual. Bayona, a més, ha encertat amb el tema: el tsunami al sud-est asiàtic, que va tocar de prop a tantes persones famílies occidentals de tipus mitjà que gaudien de les seves vacances i amb les que el públic fàcilment es pot identificar. Una tragèdia que garanteix bones dosis d’aventura (espectacular reconstrucció de la gran onada) i sang, i que dóna peu al drama humà que lidera una mare-coratge (Naomi Watts) i un pare heroic (Ewan McGregor), disposats a tot per salvar els seus fills de la catàstrofe. És en aquesta exhibició gairebé pornogràfica del dolor físic i el patiment humà on més patina ‘Lo imposible’, amb el seu guió pla i superficial, que passa de puntetes per l’autèntica tragèdia del tsunami per quedar-se amb una trama maniquea i tramposa que vol tocar la fibra sense demanar cap més compromís ni reflexió.

Crítica publicada a Capgròs

La dolce vita de Woody Allen

 

Woody Allen sembla haver convertit els seus films en franquícies publicitàries de les grans capitals europees. Abandonada definitivament la seva faceta d’autor, que va deixar grans títols per la història com ‘Manhattan’ o ‘Annie Hall’, el director novaiorquès ha rebaixat el to i la implicació en els seus propis projectes i ha optat per aplicar una fórmula que s’adapta a la necessitat de la ciutat on roda. Així, a ‘A Roma con amor’, Allen desplega tot un catàleg de tòpics italians que s’han configurat, en gran part, des de l’òptica cinèfila. És per això que el seu film, per exemple, explica diferents històries com si un d’aquells films italians per capítols tant típics dels anys 50 o 60 es tractés. És evident, també, que Allen ha pretès rodar la seva personal ‘Dolce Vita’, proposant una sèrie d’apunts sobre la fama, l’èxit i els diners, un aspecte que sembla preocupar-lo especialment, segons es pot interpretar entre línies del seu film. No falta l’aparició d’una “diva” italiana, si bé aquest rol recau en una Penélope Cruz molt divertida que assumeix aquest paper d’hereva de Sofia Loren a qui molts l’han comparat. I tampoc ha faltat l’estrella local de torn, en aquesta ocasió un Roberto Beningni que s’apunta un dels millors papers de la pel·lícula. Tot plegat amanit amb quatre acudits “allenians” de manual, brometes sobre el menjar, sobre l’òpera, sobre els conductors, les dones, les províncies i tot allò que Roma i Itàlia pot despertar en l’imaginari col·lectiu, sobretot entre els que només coneixen la ciutat i el país a través del cinema.

Gàngsters en crisi

‘Mátalos suavemente’ és la nova pel·lícula d’Andrew Dominik, el director de Chopper i ‘El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford’. En el seu film més recent, de nou protagonitzat per Brad Pitt, Dominik continua buscant la seva pròpia veu en el thriller, gènere que està experimentant un interessant procés de renovació marcat pel cinema de Tarantino, però també per altres cineastes com ara David Fincher. És innegable que Dominik recull les influències de Tarantino (els diàlegs intranscendents, els temps morts, el muntatge fragmentat) però alhora és també hereu d’una tradició anterior, la que representa el cinema de Martin Scorsese. La participació de Ray Liotta en el film vindria a confirmar la clicada d’ull a una pel·lícula pràcticament fundacional com és ‘Uno de los nuestros’, així com també la fredor i distància general, que té més a veure amb Scorsese que amb la ironia Tarantiniana. Dominik aposta també per una estilització de la violència –amb seqüències brillants com la de la mort de Liotta- que s’acosta a propostes més a experiments com els de ‘Drive’.

Però a banda de la clara aposta estètica, el film d’Andrew Dominik també resulta interessant per la manera de contextualitzar l’argument. El film aprofita els talls de veu de mítings, notícies i entrevistes de la campanya electoral que va portar Obama a la presidència dels Estats Units. Els apunts sobre la situació social i les promeses electorals serveixen de contrapunt a la trama, que gira al voltant d’una colla de mafiosos i la decadència dels seus propis negocis, d’alguna manera víctimes també de la crisi galopant i la perversió del sistema ("América no és un país, es un negocio", proclama el personatge de Brad Pitt a mode de conclusió). Lladres que es roben a sí mateixos, assassins a sou cansats de ser-ho, matons amb ambicions i gàngsters de segona que han renunciat als seus propis codis d’honor per l’afany de fer diners a qualsevol preu, com a patètica metàfora de la selva en què s’ha convertit el sistema capitalista.

Totalment insípida

L’insípid remake de ‘Desafío total’ és un nou símptoma de la crisi d’idees que afecta la indústria del cinema de Hollywood, aclaparada per la competència que li fan sèries televisives i videojocs, que cobreixen la demanda de diversos sectors de públic que busca una qualitat i entreteniment que el cinema no sempre és capaç d’oferir. No ho aconseguirà amb propostes com aquesta, l’adaptació d’un relat de Philip K. Dick que ja va servir de base per a la pel·lícula del mateix títol que va dirigir Paul Verhoven l’any 1990 amb Arnold Schwarzenegger com a protagonista. Aquella versió, força innovadora sobretot pels seus efectes especials, es manté molt viva en la memòria dels amants de la ciència ficció. I la versió que signa ara Len Wiseman no aporta res de nou, tret d’un repartiment encapçalat per Colin Farrel i Jessica Biel que posen a prova la seva capacitat per atraure espectadors. S’ha venut aquest ‘Total recall’ com una versió diferent del relat de Philip K. Dick, però la realitat és que el record de l’anterior pel·lícula hi és ben present, sobretot en la primera part del film. Wiseman ha portat la història a una ambientació postapocalíptica que remet de forma clara i directa al Blade Runner de Ridley Scott, que també es basava en un relat de K. Dick. I només es detecta personalitat pròpia en el gir final, amb referències que semblen al·ludir als atemptats de l’11 S. Insuficient, però, per justificar aquesta producció en general asèptica, avorrida i impersonal.

Crítica publicada a Capgròs

Una princesa Disney amb caràcter

Brave és possiblement la pel·lícula de la Pixar més clarament influenciada per la Disney, que fa uns anys va prendre la decisió de comprar l’estudi de John Lasseter i treure rendiment de l’enorme talent d’aquests genis de l’animació digital. Va ser una estratègia que va atemorir als fans dels creadors de Toy Story, per la por a què la Disney edulcorés les pel·lícules Pixar. No ha estat així, ni tan sols a Brave, malgrat que la pel·lícula respon estrictament als paràmetres dels films de princesetes Disney. Però hi ha un matís on es deixa entreveure la mà de Pixar: la definició d’aquesta princesa Mèrida que trenca amb el rol passiu i la mirada de misògina tan característica de les pel·lícules Disney. Ja no tenim una princesa desvalguda buscant un príncep blau per casar-se, sense mare i sotmesa a un món masculí, sinó una heroïna que decideix per sí mateixa i que aspira a una vida que no li vingui predeterminada per raó del seu sexe. I a més, cobra importància el personatge de la mare i no per la seva absència, com acostuma a ser habitual, sinó que aquí té un paper protagonista que marca l’eix principal de l’argument. A partir de la relació de la mare conservadora amb la filla rebel i sota l’aparença del típic conte Disney, Brave planteja un conflicte vigent i ho fa amb una mirada fresca i renovadora que s’agraeix molt. Tot això, se suma al talent ja més que reconegut de la Pixar en les tècniques d’animació i al seu sentit de l’humor i l’entreteniment apte per a petits i grans.

Crítica publicada a Capgròs

Quina és la Madrastra més dolenta del Regne?

Les dues versions del conte de la Blancaneus que ens han arribat en pocs mesos de diferència constaten una vegada més l’espionatge industrial que sempre s’ha produït a Hollywood. En aquesta ocasió, però, les dues propostes han hagut de combatre amb l’estela de la mítica versió de la Blancaneus filmada per Walt Disney, i encara més amb el personatge de la Madrastra, una de les malvades més emblemàtiques de la història del cinema. Tan Julia Roberts, a ‘Mirror,mirror’, com Charlize Theron, a aquesta ‘Blancanieves y la leyenda del cazador’, semblen haver sigut conscients de quina era la seva rival més directa i, realment, s’han esforçat per oferir dues grans interpretacions. La de la Roberts, de caràcter més irònic i autoparòdic, explota la vis còmica de l’actriu. La madrastra que construeix Charlize Theron és molt més dramàtica i shakesperiana, i potser per això llueix molt més. Però no es pot negar que el paper de l’actriu és el que més destaca d’una adaptació que demostra, també, com n’és d’allargada la influència de la saga d’El senyor dels anells. ‘Blancanieves y la leyenda del cazador’ pretén emular aquesta narrativa èpica de la saga de Peter Jackson, així com els seus móns fantàstics, però no se n’acaba d’ensortir sobretot per què les pretensions no van unides al talent suficient per rodar i muntar amb agilitat i ritme. Curiosa aposta, per altra banda, la de modificar el conte original amb noves aportacions com aquesta del caçador que dóna títol al film. Un intent de barrejar gèneres i ingredients que no ha acabat de reixir, i de la que només Charlize Theron, val la pena reiterar-se, en surt victoriosa.

Crítica publicada a Capgròs

Comèdia sobre l'emigració espanyola

Des de França ens arriba una pel·lícula que recupera un curiós episodi de la postguerra espanyola, el de les noies que van emigrar a França per guanyar-se la vida fent de minyones per a famílies franceses benestants. ‘Las chicas de la sexta planta’ és una comèdia costumista, lleugera i amable amb petites pinzellades de denúncia social, en la línia d’aquest cinema comercial francès que triomfa ara gràcies a l’empenta de ‘Intocable’. L’encert del director Philippe Le Guay ha estat el d’envoltar-se d’un potent planter d’actrius espanyoles que inclou Natalia Verbeke, Lola Dueñas y Carmen Maura, que va resultar premiada amb el Cesar per el seu paper en aquest film. La presència de Maura, el costumisme del film i el retrat del món femení de les espanyoles a França fa que ‘Las chicas de la sexta planta’ tingui ressonàncies almodovarianes, sobretot de films com ‘Volver’. Però Le Guay porta la pel·lícula cap a una altra banda, convertint-la en una comèdia romàntica de final feliç que fa sortir amb un somriure de la sala, però que desllueix una mica el contingut social i crític del film. Una mica com també passa a ‘Intocable’, la pel·lícula mira de potenciar els aspectes positius dels personatges i les seves circumstàncies, i dissimular la que devia ser la dura realitat de les immigrants que marxaven del seu país fugint de la repressió i la pobresa i buscant una oportunitat de sobreviure i tirar endavant. Aquest, per la seva vigència a hores d’ara, hauria d’haver estat el tema més important d’un film que ha estat poruc i ha optat per caure en un optimisme una mica massa fàcil.

Crítica publicada a Capgròs

Educar i altres compromisos

‘Profesor Lazhar’ ha estat un d’aquells fenòmens que periòdicament impacten discretament a les nostres cartelleres i es van estenen entre el públic a través del boca a boca. L’èxit d’aquesta producció canadenca procedent del Quebec –que va ser nominada a l’Oscar al millor film de parla no anglesa- s’ha volgut equipar al de la francesa ‘Intocable’, ja no tan sols pel ressò mediàtic sinó perquè són pel·lícules aparentment modestes, que abordant temàtiques socials i amb cert compromís al darrera, han aconseguit connectar amb la sensibilitat d’un públic molt ampli.

‘Profesor Lazhar’, dirigida per Philippe Falardeau, es basa en una obra teatral del mateix títol que pren com a punt de partida el tràngol d’una escola i els seus alumnes després de la mort d’una mestra molt estimada. Per cobrir la plaça vacant, l’escola contracta al Profesor Lazhar, un home d’origen algerià que travessa també, a nivell personal, el procés de dol i superació de la traumàtica mort de la seva dona i fills per causes polítiques.

Les dues trames, la personal i la col·lectiva, s’entrelliguen en aquesta pel·lícula que, tot i abordar qüestions importants sobre l’educació a l’escola (els riscos de deshumanització en l’ensenyament, la violència a les aules, la relació entre professors i alumnes...), va força més enllà en les seves ambicions i planteja el debat sobre molts altres temes, que van des de la superació del dol, el tabú del suïcidi, la immigració, la persecució ideològica i, en definitiva, el compromís polític i social.

Fórmules del passat

Han passat deu anys però Will Smith i Tommy Lee Jones han accedit a vestir-se de negre una altra vegada, en una tercera seqüela de Men in black que repeteix també el seu director, Barry Sonnenfeld. Els anys no han passat en va, especialment per a Tommy Lee Jones, però l’argument ha sabut treure partir de la circumstància, ha fet viatjar Will Smith en el temps i d’aquesta manera, se li ha pogut buscar un substitut mínimament a l’alçada. El fitxatge de Josh Brolin és un dels encerts d’aquesta tercera part que, més enllà, poca cosa nova aporta a la saga del caçadors de marcians. El pretext del viatge en el temps dóna cert marge per jugar amb les paradoxes pròpies dels salts temporals i proporciona algun gag divertit a costa, per exemple, d’Andy Warhol i els “marcians” que es passejaven per la mítica Factory de Nova York. Més encertat, sens dubte, és el personatge de Griffin, el marcià visionari capaç de predir el les diferents línies del futur, i que proporciona alguns dels millors moments de la pel·lícula. Moments que contrasten amb les desagradables aparicions de Boris el animal, un dolent que provoca tant rebuig que acaba fent aborrir, per extensió, la pel·lícula. Com també carrega, i bastant, el sobreexcés de ninots extraterrestres de disseny impossible i interès relatiu, que poca cosa tenen a afegir a una pel·lícula que denota, d’alguna manera, que la fórmula MIB comença a patir un cert desgast.

Crítica publicada a Capgròs

Canvi de rols

A finals dels anys vuitanta, una sèrie de joves policies infiltrats en instituts causava furor entre el públic adolescent. Entre els seus protagonistes començava a despuntar un jove Johnny Depp amb tota una prometedora carrera encara per endavant. La sèrie aprofitava la tirada que llavors tenien les series de polis i ho fusionava amb el subgènere de la vida als instituts, en una combinació que va donar molt bons resultats.

Més de vint anys després, les aventures dels joves policies del 21 de Jump Street fan el salt a la gran pantalla, en una adaptació entre nostàlgica i irònica, que s’emmarca còmodament en aquesta nova tendència de la comèdia americana. El temps transcorregut entre la sèrie i la versió cinematogràfica ha donat peu a capgirar l’esperit original i convertir l’argument en un pretext per mirar cap al passat adolescent amb un sentit de l’humor entre crític i burleta.

Els dos protagonistes, Jonah Hill i Channing Tatum, responen a dos dels estereotips més característics del microcosmos dels instituts: el “guaperes” d’èxit amb les noies i mal estudiant, i l’“empollón” poc agraciat i permanentment marginat del grup. Quan aquests dos joves retornen a l’institut com a policies d’incògnit, els esquemes han canviat i els seus rols es capgiren de manera inesperada. És en aquest embolic provocat pel canvi de rols on el film troba els seus millors gags i moments, als quals hi contribueix especialment el divertit Johah Hill, un dels actors de capçalera de la nova fornada de còmics gràcies a films com ‘Supersalidos’. I atenció, fans de la sèrie original, al divertit i igualment irònic “cameo” de Johnny Depp.

Crítica publicada a Capgròs

Monster party

Els fans de Tim Burton es divideixen entre els que consideren ‘Sombras tenebrosas’ un dels seus millors films i els que opinen que el director d’’Eduardo Manostijeras’ ha tocat fons en la seva trajectòria. I no és fàcil posicionar-se tenint el compte que, probablement, tot l’espectre d’opinions sigui encertat. Perquè ‘Sombras tenebrosas’, un entreteniment tan divertit com lleuger i naïf, que ens mostra tot el bo i millor del que Tim Burton ha estat capaç fins ara, però també ens constata que el creador de ‘Pesadilla antes de Navidad’ sembla haver-se encallat en la trampa del seu propi món, revisitant-lo una vegada i una altra fins a ratllar perillosament l’autoparòdia. No obstant, aquests "peròs" (i d'altres, com el final dilatat i matusser), no impedeixen que 'Sombras tenebrosas" es pugui gaudir com un deliciós divertimento que treu partit del natural histrionisme de Johnny Depp i el personal humor macabre de Burton, així com de la seva gran passió pels 'beautiful freaks'.

‘Sombras tenebrosas’ és tot un compendi de la cinematografia burtoniana, amb ressonàncies a ‘Bitelchús’, ‘Sleepy hollow’ o ‘La novia cadàver’, i òbviament, amb clares referències (i plans calcats) a ‘Eduardo Manostijeras’ y ‘Pesadilla antes de Navidad’, tant pels seus monstres entranyables com per la combinació de l’atmosfera del terror gòtic amb l’estètica pop. Per altra banda, ‘Sombras tenebrosas’ és d’alguna manera una mena de versió apòcrifa del Dràcula d’Stoker, amb un Johnny Depp amb estètica de Nosferatu trasplantat als anys seixanta, que converteix el criat de la mansió en el seu Renfield particular i a la càndida Josette en la seva Mina. La presència de Christopher Lee (agafant el relleu de Vincent Price dins les pel·lícules de Tim Burton) remet també a les pel·lícules de vampirs i al gènere del terror en general. Alhora, el films constitueix un simpàtic homenatge a totes aquelles sèries i pel·lícules de freaks adorables, com ara ‘La família Monster’, ‘Els Addams’, el film animat ‘Mad Monster party’ o la pròpia sèrie en la qual s’ha basat, ‘Dark shadows’.

Crítica publicada a Capgròs

Recordeu els vampirs amb parasol de 'Pesadilla antes de Navidad'?

I el Nosferatu de Murnau?

I aquí teniu el tràiler de 'Mad monster party', ja veureu la combinació de monstres i música pop!

Lluita de classes televisada

‘Los juegos del hambre’ adapta al cinema una exitosa novel·la originàriament dirigida al públic adolescent però que també ha acabat trobant un target de lectors adults. Llibre i pel·lícula ens presenten una distopia orwelliana, una societat futura marcada per la divisió de classes i el ferri control de la classe poderosa –caracteritzada amb una estètica barroca molt pomposa- per sobre dels districtes productors d’energia i matèria prima. Entre aquests districtes s’escullen cada any un noi i una noia que competiran al macabre concurs televisat anomenat ‘Els jocs de la fam’, una mena de “Gran Hermano” on 24 adolescents són abandonats en el bosc a la seva sort i una sola consigna: només un poc quedar en vida. Comença així una cacera infrahumana seguida morbosament per milers d’espectadors amb ganes d’espectacle.

Aquest punt de partida ha fet que ‘Los juegos del hambre’ es compari amb ‘Battle Royal’ el film de culte protagonitzat per Takeshi Kitano on joves japonesos també participen en un joc similar. Aquesta és l’única semblança, ja que el film japonès pretén fer una metàfora del sistema educatiu nipó, mentre que la reflexió de ‘Los juegos del hambre’ va força més enllà, per advertir amb aquesta faula futurista sobre els perills de la nostra societat actual. En aquest sentit, no deixa de resultar simptomàtic que un altre film recent, ‘In time’, plantegi com ‘Los juegos del hambre’ una societat clarament dividida entre classes riques que controlen els recursos per viure, i classes pobres ultraexplotades. La conclusió de ‘Los juegos del hambre’ resulta inquietant per les implicacions morals i ètiques del seu final aparentment feliç. Llàstima que cinematogràficament sigui un film tediós i confús que no aprofita les oportunitats per oferir un cinema d’acció sòlid i trepidant que estigui mínimament a l’alçada del seu missatge de fons.

Crítica publicada a Capgròs

Sense malles ni ànima

Incomprensiblement rutinària la revisió de la llegenda de Robin Hood que ha perpetrat Ridley Scott, que ha renunciat en aquest film a la mirada d’autor que ha definit bona part de la seva trajectòria. Amb el Robin Hood, Scott segueix en la línia del cinema èpic i històric, que no li és estrany, però amb una desgana impròpia del director que va saber marcar una època amb films com Blade Runner. Desganat també sembla Russell Crowe quan es posa en la pell d’aquest Robin Hood que ja no porta malles, però que tampoc fa gala ni del seu punt més "gamberro" ni del carisma que se li suposa a un personatge tan mític. El film posa en canvi molt d’èmfasi en els principis i l’honor que defineix el personatge, del qual Ridley Scott es proposa explicar els aspectes més desconeguts, aquells que el van portar a convertir-se en un fugitiu de la llei, famós per robar als risc i repartir entre els pobres. La proposta pot ser interessant i més encara en temps de crisi, però el plantejament que fa el director és rutinari i ancorat en una manera de fer cinema que, sense cap més actualització, ha deixat de tenir interès. Al Robin Hood de Ridley Scott li manca èpica, aventura, humor, ritme, tensió sexual i, per resumir, interès general. No té ànima. Ni tan sols l’espectacular seqüència de la batalla a la platja, que d’alguna manera emula el desembarcament de Normandia en versió medieval, pot quedar per al record d’una pel·lícula amb què Scott només pot cobrir l’expedient davant espectadors poc exigents.

Ets el veritable Tim Burton?

El bagatge que arrossega Alícia en el país de las maravillas dificulta qualsevol nou intent d’adaptació de l’obra de Lewis Carroll. La versió de Tim Burton aposta per una actualització que aporta poca cosa nova al relat més enllà d’alguns encerts visuals, magnificats per obra i gràcia de la tecnologia 3D. La decisió d’actualitzar l’obra amb una Alícia que s’enfronta ara al pas de l’adolescència a l’edat adulta hauria donat molt més joc amb un director més convençut. Però Burton, com la seva Alícia la identitat de la qual és permanent qüestionada, també dubta de quin és el millor camí a seguir. I finalment, desorientat pels continus alt-i-baixos d’una pel·lícula que tampoc no acaba de definir-se, Burton acaba renunciant definitivament a sí mateix. La seva Alícia és una obra tan estèticament complaent i visualment llaminera –quins vestits i quins maquillatges!- com dolorosament impersonal, venint d’un autor amb un món tan definit com és Tim Burton.

Ets el veritable Tim Burton?, s’hauria de preguntar el cineasta de la mateixa manera que es pregunta contínuament la seva protagonista que, sigui dit de passada, en la pell de Mia Wasikowska no té cap mena de dimensió ni personalitat. S’agraeix, no obstant, que aquesta Alícia que es fa adulta s’acabi definint com una dona independent i emprenedora, que vol portar el control sobre la seva pròpia vida enlloc de plegar-se a les imposicions socials i familiars. Cinc valuosos minuts finals per renovar els estereotips femenins de la casa Disney i adaptar-los a nous temps i sensibilitats. Això, i les divertides presències d’Helena Bonham Carter i Anne Hathaway, són els elements que més pesen en aquesta oblidable lleugeresa burtoniana.

Crítica publicada a Capgròs