El gran cartoon de Wes Anderson

 

En la filmografia de Wes anderson, “Fantastic Mr Fox” va marcar un punt d’inflexió.  Aquella adaptació animada de la novel·la juvenil de Roald Dahl separa l’etapa de definició de l’estil propi (amb les seves millors pel·lícules ‘The royal tennenmbaums’, ‘Viaje a Darjeeling’ i ‘Life aquatic’) d’una segona època marcada pel manierisme i l’obertura de la seva obra al gran públic. Va quedar clar amb ‘Moonrise Kingdom’ i es confirma definitivament amb ‘Gran hotel Budapest’, la seva pel·lícula més recent.

En aquesta etapa manierista, ‘Gran Hotel Budapest’ és la culminació d’un procés que podríem definir com la wesandersonització de Wes Anderson, és a dir, l’exageració d’aquells elements característiques de la seva filmografia: l’ús del color, la composició coreografiada del pla i els calculats moviments panoràmics de càmera si parlem a nivell formal; la simplificació caricaturesca dels personatges, la mirada ingènua i el gust d’explicar històries dins d’altres històries, a nivell argumental.

No deixa de ser curiós que aquest segon punt d’inflexió en la carrera de Wes Anderson arribi amb una pel·lícula que, de nou, sustenta la seva estètica i el seu ritme en l’animació, la il·lustració i el cartoon. Més que en cap altre pel·lícula, els personatges són plans, exageradament expressius i grotescos, i semblen moure’s aïlladament en cada pla, com si estiguessin delimitats pels marcs d’una tira de còmic i on el moviment quedés limitat en el temps. La suma d’aquests quadres filmats, d’aquestes coreografies divertides, exagerades i absurdes, dota el film del seu peculiar ritme, trepidant i irreal. I en la repetició de situacions amb només petites variants se sustenta, en gran part, la comicitat de la pel·lícula. Anderson revisita així, a través del seu particular punt de vista, els subgèneres clàssics de la comèdia americana, l’slapstick i l’screwball. 

Un altre dels pilars de ‘Gran Hotel Budapest’ és el seu repartiment coral integrat per la colleta habitual (Bill Murray, Jason Schwartzman, Bob Balaban), als quals se sumen noms de prestigi com Harvey Keitel, Willem Dafoe, Edward Norton i Jeff Goldblum, sense oblidar la dosi d’Star System europeu: Jude Law, Matthieu Amalric, Lea Seydoux o Tilda Swinton. I tots ells encapçalats per un Ralph Fiennes que mostra una inèdita vis còmica amb gran potencial. El director s’ha recolzat, i molt, en la solvència més que contrastada d’aquest repartiment capaç de dotar d’ànima i substància a tot un catàleg de personatges que semblen inspirats en les il·lustracions costumistes de Norman Rockwell, però que pateixen de ser tan plans com els dibuixos d’un cartoon.

Als crèdits finals, Anderson ens informa que ‘Gran Hotel Budaspest’ s’inspira genèricament en els relats de l’escriptor austríac Stefan Sweig, tot i que aquesta cita sembla més una boutade amb finalitats estètiques que no pas una referència present al film. ‘Gran hotel budapest’ és, en efecte, un gran artefacte visual que recrea una certa visió de l’Europa d’entreguerres, molt idealitzada, ingènua, caricaturesca i naïf, i el nom d’Sweig només pretén europeïtzar encara més aquesta recreació que, insisteixo, té molt més a veure amb la tradició de la comèdia americana i la il·lustració de Norman Rockwell que no pas amb el pensament europeu.   

 

Tertúlia i cinefòrum sobre 'El lector'

 

Aquest és l'article que he escrit per la tertúlia i cinefòrum sobre 'El lector', l'adaptació al cinema de la novel·la de Bernhard Schlink dirigida per Stephen Daldry i protagonitzada per Ralph Fiennes i Kate Winslet. L'acte té lloc aquest dimarts, dia 14 a la biblioteca Antoni Comas de Mataró.

‘El lector’ és una pel·lícula dirigida per Stephen Daldry que adapta, de manera fidel, la novel·la homònima de Bernhard Schlink. Director avesat a les adaptacions d’origen literari, Daldry va comptar amb la col·laboració del guionista i dramaturg britànic David Hare, autor del guió de ‘Las horas’, un dels films més coneguts d’Stephen Daldry. La pel·lícula, estrenada l’any 2008, va ser produïda pels també cineastes Anthony Minghella i Sydney Pollack, els quals van morir abans de veure-la i als quals també està dedicada.

L’adaptació de Daldry i Hare segueix fidelment el llibre de Bernhard Schlink amb només algunes petites concessions cinematogràfiques destinades, principalment, a reforçar la presència del personatge de Michael en l’edat adulta, interpretat al film per l’actor britànic Ralph Fiennes. Michael és, a la novel·la, el narrador en primera persona. A la pel·lícula, David Hare va refusar la idea de fer servir la veu d’un narrador i va fer que el relat es plantegés com un flashback a partir del record de Michael. ‘El lector’ arrenca, al cinema, amb un Michael adult a qui veiem mantenint relacions sentimentals esporàdiques i sense compromís, un detall que avança la incapacitat d’aquest personatge per superar la història d’amor que va viure amb Hanna Schmitz, interpretada per la també britànica Kate Winslet.

Tot i que inicialment Daldry va oferir el paper de Hanna a Nicole Kidman, va ser finalment Kate Winslet, la protagonista de Titanic, la que va acabar interpretant un paper amb el que finalment guanyaria l’Oscar a la millor actriu d’aquell any. Seguint fidelment la narració literària, la pel·lícula explica com un noi de quinze anys, Michael Berg, inicia una relació sexual amb Hanna Schmidt, una dona seriosa i reservada que li dobla l’edat i a la que li llegirà llibres com a preludi dels seus encontres sexuals. Com el llibre, la pel·lícula també es divideix en tres parts: la primera que mostra el despertar sexual de Michael al costat de Hanna; la segona, en que un jove Michael estudiant de dret descobreix que Hanna va ser guardiana d’un camp d’extermini nazi; i la tercera, en què Michael reprèn, com a lector a distància, la relació amb Hanna.

Els petits inserts on apareix el Michael adult (Ralph Fiennes) ajuden a aprofundir en la personalitat d’un home marcat per una història d’amor, però també de culpa i un cert remordiment. La pel·lícula intenta reflectir els dubtes morals i la recerca del jove Michael de respostes que ajudin a entendre el comportament de Hanna que, tant al llibre com a la pel·lícula, es converteix en la representació metafòrica de l’holocaust i el paper que va jugar la societat alemanya en la bogeria nazi. L’analfabetisme de Hanna Schmidt es converteix, llavors, en la metàfora de la ignorància que va moure tot un poble segons el deliri hitlerià. Tot i que la pel·lícula no planteja tantes preguntes directes a l’espectador com sí que ho fa el llibre, sí que aconsegueix fer reflexionar sobre els aspectes ètics i morals relacionats amb aquest tràgic episodi.

Hare també va fer petits canvis al final de la pel·lícula, de manera que Michael li explica la història de Hanna a la seva filla Julia, a la que també confessarà les seves dificultats per establir relacions afectives. Amb aquest detall de la narració, el guionista va voler reforçar la idea, present també a la novel·la, del paper que té la literatura com a canal de comunicació i com a substitut de la comunicació quan les persones no saben o no troben les paraules a dir-se.