Sortir al carrer

Els germans Àlex i David Pastor han portat la lliçó apresa de la seva aventura americana i han aplicat una bona colla de recursos i maneres de fer de Hollywood a la seva nova pel·lícula, ‘Los últimos días’, rodada aquest cop a Barcelona i protagonitzada, entre d’altres, per Quim Gutiérrez i José Coronado. ‘Los últimos días’ és una de les poques mostres de cinema de ciència ficció que ha donat el cinema català i, per extensió, l’espanyol. En la línia de l’anterior film dels Pastor, ‘Infectados’, la seva nova pel·lícula també explora els comportaments humans en un context apocalíptic; en aquest cas, una epidèmia mundial que provoca en els humans un pànic mortal a sortir a l’exterior. Aquesta circumstància obliga a les persones, atrapades en cases, oficines o centres comercials, a improvisar un nou tipus de vida i un nou sistema de comunicació subterrani. És en aquests episodis centrals del film on els Pastors tiren més de tòpics narratius i recursos de guió una mica massa vistos, que queden compensats amb les seqüències de masses al metro i les espectaculars imatges de la Barcelona abandonada i en runes. Però curiosament, on més l’encerten els Pastor no és pas en el desplegament de mitjans, sinó a l’hora de plantejar els conflictes personals, la relació entre les persones, l’amistat i solidaritat que sorgeix en situacions de crisi extrema i, sobretot, en el desenllaç que (sense desvetllar detalls de l’argument) sembla estar animant a la gent a fer un pas definitiu i sortir de nou al carrer. És només un missatge entre línies en una pel·lícula la vocació del qual és clarament d’espectacle i entreteniment, però aquí queda dit.

Crítica publicada a Capgròs

Totalment insípida

L’insípid remake de ‘Desafío total’ és un nou símptoma de la crisi d’idees que afecta la indústria del cinema de Hollywood, aclaparada per la competència que li fan sèries televisives i videojocs, que cobreixen la demanda de diversos sectors de públic que busca una qualitat i entreteniment que el cinema no sempre és capaç d’oferir. No ho aconseguirà amb propostes com aquesta, l’adaptació d’un relat de Philip K. Dick que ja va servir de base per a la pel·lícula del mateix títol que va dirigir Paul Verhoven l’any 1990 amb Arnold Schwarzenegger com a protagonista. Aquella versió, força innovadora sobretot pels seus efectes especials, es manté molt viva en la memòria dels amants de la ciència ficció. I la versió que signa ara Len Wiseman no aporta res de nou, tret d’un repartiment encapçalat per Colin Farrel i Jessica Biel que posen a prova la seva capacitat per atraure espectadors. S’ha venut aquest ‘Total recall’ com una versió diferent del relat de Philip K. Dick, però la realitat és que el record de l’anterior pel·lícula hi és ben present, sobretot en la primera part del film. Wiseman ha portat la història a una ambientació postapocalíptica que remet de forma clara i directa al Blade Runner de Ridley Scott, que també es basava en un relat de K. Dick. I només es detecta personalitat pròpia en el gir final, amb referències que semblen al·ludir als atemptats de l’11 S. Insuficient, però, per justificar aquesta producció en general asèptica, avorrida i impersonal.

Crítica publicada a Capgròs

Aventura i pseudofilosofia

'Prometheus' no ha aconseguit satisfer les expectatives creades entre els moltíssims seguidors de l’Alien de Ridley Scott i les seves seqüeles. El film s’havia plantejat –o venut- com una mena de preqüela, com la història de què va passar abans que la nau Nostromo on viatjava Sigourney Weaver es veiés 'ocupada' per un alien de mal humor. Però Prometheus no explica res de tot això, sinó que com un d’aquests reboot que proliferen a Hollywood, intenta recomençar la història d’Alien des d’un altre punt de vista, on pren rellevància el conflicte entre ciència i fe religiosa. Aquest és, potser, el principal problema de ‘Prometheus’ ja que, per una banda, el debat ètic està tractat de forma molt buida i superficial, amb només algunes idees apuntades vagament. Per altra banda, aquesta càrrega pseudofilosòfica pren l’espai a l’aventura, l’acció i el terror que estaven en la base de l’Àlien original.

En aquest sentit, 'Prometheus' és una pel·lícula una mica ‘desganada’: la trama està plena d’incongruències i els personatges són tòpics o insípids, amb l’única i notable excepció de l’androide interpretat per Michael Fassbender, de molt lluny el més destacable del film. No obstant això, es percep darrere les càmeres el pols experimentat de Ridley Scott, capaç de mantenir el ritme i convertir en un espectacle un material tan lleuger i poc treballat. I en aquest aspecte, l’aire de cinema d’aventures d’una altra època que li ha donat al seu ‘Prometheus’ és un altre dels pocs factors dignes de ser destacats.

Crítica publicada a Capgròs