Beneït sigui el dia en què Ben Affleck va deixar en un segon terme la seva carrera com a “galan” de grans superproduccions i va decidir centrar-se en la direcció i producció de projectes personals. En un cas similar al de George Clooney, Affleck ha sabut fer brillar el seu talent com a guionista i realitzador amb tres pel·lícules arriscades i compromeses: ‘Adiós, pequeña, adiós’, ‘The town’ i la més recent ‘Argo’. En aquesta darrera, Affleck reconstrueix el rescat que la CIA va tramar en complicitat amb algunes personalitats de la indústria de Hollywood per tal de rescatar els hostatges segrestats a Teheran l’any 79, en una de les crisis diplomàtiques més importants viscudes entre Iran i Estats Units. El rodatge fictici d’una pel·lícula de ciència ficció a Iran va servir com a tapadora per poder fer passar els hostatges per membres de l’equip i treure’ls del país.
El film juga molt bé amb diversos elements que fan que ‘Argo’ sigui un producte tan entretingut com intel·ligent, didàctic i compromès políticament. Per una banda, la pel·lícula arrenca amb una seqüència documental que ens situa en el fet històric. L’atac a l’ambaixada americana a Iran al principi, i la llarga seqüència del rescat, amb accions paral·leles, regalen dos grans moments de tensió i suspens. Entremig, Affleck ofereix un retrat irònic del funcionament de la indústria de Hollywood, les picabaralles dels sindicats, el paper dels productors i els mecanismes per crear un èxit comercial (amb dues grans interpretacions de John Goodman i Alan Arkin). Tot plegat per recordar-nos, al capdavall, que més enllà dels interessos econòmics, els ingressos i els resultats numèrics, fins i tot a Hollywood també hi ha gent capaç de fer prevaldre els seus principis i compromesa amb la cultura, la política i la societat.
