Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comèdia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comèdia. Mostrar tots els missatges

dissabte, de setembre 15

Amor, amistat, família i altres embolics



Sota un títol i una aparença de comèdia romàntica comercial, a ‘El amigo de mi hermana’ s’hi amaga una petita perla a descobrir. Hereva directa del cinema indie, la pel·lícula s’insereix dins el moviment del ‘mumblecore’, nom que defineix un cinema deliberadament fet amb pocs recursos i baix pressupost, que aposta per la naturalitat dels diàlegs i de les interpretacions. La seva directora, Lynn Shelton, s’arrela encara en aquesta manera alternativa de fer cinema, tot i tenir també un peu en el cinema més convencional i comptar amb actrius ja conegudes com Emily Blunt.

‘El amigo de mi hermana’ va ser rodada en pocs dies i en pràcticament una sola localització, una casa enmig del bosc. En aquest espai es mouen i, sobretot, parlen, els tres personatges protagonistes d’aquesta obra de cambra que remet també a Rohmer i un cert cinema europeu. Jack, el protagonista masculí, intenta superar la mort del seu germà. La seva amiga Iris el convida a passar uns dies de reflexió en una casa familiar però quan Jack hi arriba, s’hi troba inesperadament a la germana d’Iris, Hannah, una lesbiana que acaba de trencar la seva relació i que aspira a ser mare per sobre de tot. Aquest punt de partida li permet a Shelton jugar d’alguna manera les situacions de comèdia d’embolics, i dota el film d’una falsa sensació de lleugeresa quan en realitat, està parlant de temes profunds com el dol, el compromís o l’amistat, i mostrant nous models familiars basats en altres valors i tipus de relacions. I tot plegat, a través d’uns diàlegs espontanis i desenfadats, que permeten passar còmodament del drama a la comèdia i viceversa, arrossegant l’espectador en el fluir d’aquesta peça que es mereix que es tingui en consideració.

dimecres, de setembre 12

Redefinint la comèdia


El nom d’Apatow s’ha convertit en un sinònim d’una nova escola de la comèdia americana, que per una banda és hereva d’una llarga tradició que es remunta a les screwballs dels gloriosos anys de Hollywood. Per l’altra, en certa manera les produccions i productes Apatow recullen també una mica l’esperit d’aquell cinema independent que va viure un moment d’esplendor a la dècada dels noranta, i que es preocupava per les inquietuds dels joves urbans davant l’amor, la vida i la seva pròpia existència. Si el cinema independent es mirava aquests problemes amb força gravetat, Apatow i els director del seu cercle ho converteixen en matèria de situacions còmiques i hilarants, com les que viuen també els protagonistes del film més recent que ens arriba sota aquesta marca, ‘Eternamente comprometidos’.

Recorrent a la temàtica nupcial que sembla atraure un determinat públic a les sales, el film capgira la història per parlar, no de la organització del casament, sinó de la vida en parella, el compromís i les expectatives que té cadascun en la seva vida personal i professional. Dirigida per Nicholas Stoller i protagonitzada per Jason Segel, aquest tàndem de creadors ja van col·laborar a la més recent i divertidíssima aventura dels Muppets, on ja van fer gala d’un humor en ocasions molt blanc, altres surrealista i absurd, però sempre capaç de fer passar una bona estona malgrat algun alt i baix. Emily Blunt se suma al repartiment, fent punts per convertir-se en una musa d’aquesta nova fornada de comèdies americanes que, a diferència d’altres gèneres, si sembla haver adaptat el seu llenguatge al nou públic del segle XXI

Crítica publicada a Capgròs

dijous, de juliol 19

Un discurs ambigu



Sacha Baron Cohen és un dels còmics més incorrectes i irreverents que corren avui en dia per la gran pantalla. A la seva darrera pel·lícula, ‘El dictador’, sorprenentment no ha trobat cap impediment por portar la seva sagnant irreverència fins a límits, en alguns casos, una mica discutibles. ‘El dictador’ és una salvatge comèdia al voltant de la figura autoritària d’Aladdin, dictador d’un país no gaire imaginari a l’Orient Mitjà (la recreació del Palau, però, està rodada a Sevilla), que es veu pressionat per les Nacions Unides i pel seu oncle per avançar cap a una hipotètica democràcia que Aladdin no vol veure ni en pintura. Aquest punt de partida és el pretext argumental per fer tota mena d’acudits i bromes sobre la llibertat, la democràcia, els drets humans, les dones, el moviment ecologista les ideologies, la política, el terrorisme islàmic, les tortures, els atemptats i qualsevol altre cosa que la imatge d’un dictador ens pugui portar al cap. Comediant tot terreny, els acudits de Baron Cohen a ‘El dictador’ van des dels diàlegs mordaços fins a les escenes de pura escatologia, resseguint tots els matisos de la línia que va des de l’humor intel•ligent fins al mal gust més lamentable. Enmig d’aquest festival de la incorrecció, ‘El dictador’ compta amb un discurs a la manera de Chaplin amb el que, òbviament, es pretenia establir un vincle amb la magistral ‘El gran dictador’. Però l’ambigüetat del personatge i els acudits de la pel·lícula acaben desvirtuen aquest missatge de defensa de la democràcia i crítica de l’actual sistema capitalista. Una llàstima perquè, al final, les brometes de mal gust acaben per imposar-se en una pel·lícula que, per la seva voluntat crítica i transgressora, és avui en dia molt més que saludable.

Crítica publicada a Capgròs