Escac i mat familiar

Gràcies a una intensa campanya publicitària i a la presencia en el repartiment d’actors de renom com José Coronado (protagonista recentment d’un altre èxit català, Els últims dies) i l’actor de teatre Julio Manrique, Fill de Caín s’ha convertit en una de les pel·lícules catalanes més esperades dels darrers mesos. L’opera prima del tarragoní Jesús Monllaó és un trepidant thriller familiar amb els escacs com a rerefons. Un adolescent amb tendències psicòtiques i gran talent pels escacs és el centre d’aquesta pel•lícula que converteix els protagonistes (els pares del noi i el seu psicòleg) en les peces d’una partida on cada jugada provoca girs inesperats. És interessant, sobretot, l’entramat de relacions familiars que van aflorant a mesura que avança la partida i com determinats moviments poden fer caure en sospites i desconfiances.

El film, basat en la novel·la d’Ignacio García-Valiño, es ressent massa d’aquest origen literari, sobretot pel que fa a la credibilitat o a la resolució d’alguns conflictes. Monllaó ha intentat rodar amb elegància, però sense acabar de trobar un estil propi, tot i que sí que ha sabut dotar d’un ritme tens i trepidant aquest thriller que se segueix amb prou interès, malgrat tot. El director té la sort de comptar amb uns actors força sòlids, que arriben allà on el guió es queda a mitges i fan més creïble alguns dels girs més inversemblants de l’argument.

Crítica publicada a Capgròs

De birres amb en Fernàndez

Ja veieu com va acabar diumenge passat la gala dels Premis Gaudí: el flamant guanyador del Gaudí al millor actor secundari, Eduard Fernàndez, fent conyeta a costa del premi i les cerveses del patrocinador de l'acte.

Però a banda de crònica rosa, també he fet un parell de cròniques sèries.

Podeu llegir el meu article publicat a Ciutat Oci, titulat 'Premis Gaudí, fent possible l'impossible' (sí, per una vegada que es pot fer el joc fàcil de paraules, perquè estar-se'n?)

També he publicat una peça al Núvol.com, titulat La gala dels equilibris.

I a #CinemaCatala hi trobareu un resum dels premiats i algunes fotos de la cerimònia i la catifa vermella.

 

La Catalunya intol·lerant

Tres històries entrecreuades en un petit poble serveixen al director Ramon Termens per fer una radiografia dels defectes –cada vegada més evidents- de la societat catalana. A través dels casos d’un expresidiari condemnat per violació, un immigrant subsaharià que busca feina i un empresari d’èxit amb un fosc rerefons, ‘Catalunya Über Alles’ ens mostra una societat intolerant, racista i hipòcrita que, tot i que pot semblar exagerada o grotesca per moments, no deixa de tenir una esgarrifosa i molt preocupant semblança amb la vida real. Coixeja Termens en la forma, amb una pel•lícula de narrativa plana, arrítmica i amb uns salts de to que la fan passar del drama a la comèdia sense gaire sentit. A més, alguns plantejaments resulten obvis i previsibles, i per moments, amb detalls increïbles, ambigus o forçats perquè la història arribi allà on el director la vol portar. Però tot i aquestes mancances, no deixa de ser una pel·lícula interessant per veure, amb l’ampliació que representa una pantalla cinematogràfica, els defectes que cada vegada més estan corrompen la nostra societat. El film troba en els seus actors uns bons aliats, ja que allà on falla l’escriptura sort n’hi ha de la solvència de gent com Joel Joan, Vicky Peña, els mataronins Boris Ruiz i Babou Cham i sobretot de Jordi Dauder (en la seva darrera actuació). Dauder dóna vida a un candidat a l’alcaldia populista que basa la seva campanya en el discurs contra la immigració, i que relliga amb la seva presència aquestes tres històries que ens adverteixen d’una situació ja ben palpable als carrers de pobles i ciutats catalanes. En el discurs racista d’aquest polític de la no tan fictícia ‘Plataforma Catalunya per sobre de tot’ no costa massa identificar-hi personatges de l’actualitat política catalana, com tampoc costa identificar en el capítol de Joel Joan el cas Tous. Són històries de ficció que s’inspiren en una realitat cada vegada més preocupant i que haurien de servir de revulsiu per evitar que la cosa vagi més enllà.

Crítica publicada a Capgròs