La idea d’Europa al cinema

Si intentem aplicar la idea d’Europa al cinema, molt possiblement la primera imatge que ens vingui al cap sigui la d’un cert tipus de cinema més reflexiu, artístic o fins i tot “intel·lectual”. Una visió estereotipada del cinema europeu que neix de la comparació fàcil amb les pel·lícules de Hollywood, que representarien l’espectacle i l’entreteniment més genuí. Per la contra, s’identifica Europa amb cinema d’autor, que sovint arrossega la creu de ser difícil o avorrit i que s’associa amb les sales de versió original o d’art i assaig.

Però, què hi ha de veritat darrera aquest estereotip? Podem parlar d’un “cinema europeu” amb unes característiques pròpies ràpidament identificables? És que tenen gaire a veure, a tall d’exemple, els èxits comercials francesos ‘The artist’ i ‘Intocable’ amb la darrera guanyadora del festival de Cannes, la també francesa ‘La vida de Adele’? Tenen trets comuns les pel·lícules d’Almodovar, Ken Loach, Lars Von Trier, Michael Hanele o Paolo Sorrentino?

Només s’ha de fer un zoom in per acostar-se al mapa d’Europa i comprovar com aquesta idea de cinema europeu es difumina per donar pas a les especificitats de cada país. França i el seu cinema hiperprotegit potser encara té prou força com per liderar aquesta idea d’Europa al cinema. Però el cert és que avui, altres països com Romania o Grècia despunten amb la seva cinematografia crítica i arriscada, mentre que altres nacionalitats, com la danesa, poden presumir d’una sòlida indústria capaç d’anar més enllà del cinema “alternatiu” de Von Trier i arribar a públics més amplis amb films com ‘La caza’, per citat un dels títols que més ressò ha tingut darrerament.

Però el cert és que les dificultats econòmics han alimentat una altra via per a la producció de pel·lícules a Europa: la de les coproduccions. Cada vegada és més habitual trobar-se pel·lícules coproduïdes per dos, tres o més països, una opció que implica la col·laboració de capitals i mitjans tècnics i professionals per a la realització d’un film. Aquest és el cas, per exemple, de la nova pel·lícula d’Albert Serra, ‘Història de la meva mort’, una coproducció catalana-francesa-romanesa, parlada en català, però rodada a França i Romania. De quina nacionalitat és aquest film? Ens ajudarà treure-li la pols a l’etiqueta “Cinema Europeu”?

Article publicat a Valors 

Patinada passatgera

Les males crítiques unànimes que ha recollit 'Los amantes pasajeros' contrasta amb les llargues cues i la recaptació que la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar està aconseguint a les sales de cinema. Després d’una sèrie de films de gran densitat dramàtica, sembla que el director manxec hagi volgut sortir per la tangent i trencar aquesta dinàmica amb una comedieta lleugera, frívola i superficial, amb la que sembla retornar als seus orígens i retre’s a sí mateix un auto homenatge. És cert que a Los amantes pasajeros hi ha ressonàncies a l’Almodóvar més esbojarrat dels temps de la movida, i sobretot a la pel·lícula que va marcar l’abans i el després en la seva carrera, ‘Mujeres al borde de un ataque de nervios’. Però ni la pel·lícula té el ritme necessari per fer passable 'Los amantes pasajeros' com a screwball comedy, ni té el valor de transgredir de veritat més enllà d’alguns acudits sobre fel·lacions, ni treu partit de la suposada crítica social que es desprèn de la situació que es planteja a l’avió on té lloc l’acció: una classe turista adormida i una primera classe plena de lladres, espies i corruptes de tota mena, en una orgia que Almodóvar no ha sabut mostrar amb la suficient mala bava. Així doncs, i malgrat que algun acudit i algun número musical pugui tenir la seva gràcia, només queda esperar que un despropòsit com 'Los amantes pasajeros' suposi, en la carrera d’Almodóvar, una patinada passatgera.

Crítica publicada a Capgròs