Després del seu pas per Sitges i els reiterats intents fallits d'estrenar-la comercialment, sembla que finalment aquest divendres dia 8, aprofitant la temporada baixa, s'estrenarà Taxidermia.
Us aviso: Taxidermia és una pel·lícula plena de masturbacions malaltisses, obesitat mòrbida, vomitades a litres i sagnants auto-esbodellaments. Però també és una pel·lícula arriscada, artística, d'una estranya poètica i d'una clara voluntat crítica. No us deixeu emportar per les primeres impressions. Les aparences de la superfície de vegades amaguen intencions ocultes, i aquest és un tema que György Pálfi, el director de Hukkle, continua explorant en la seva nova pel·lícula. No s'hi val a ser superficial. Pálfi proposa un joc més intel·ligent per aquells que no es deixin provocar i siguin capaços de llegir entre línies més enllà del fàstig, la burla o la indignació.
Basada en la obra del popular escritor hongarès Parti Nagy Lajos, el film ressegueix 60 anys de la història del país -des de la primera guerra mundial, passant per l'època comunista fins arribar als nostres dies- a través de tres generacions: un avi perdut en fantasies masturbatòries, un fill obès campió d'un concurs de menjar, i un nét taxidermista que no es conforma només amb dissecar animals. Una família grotesca, malalta i sense cap futur, com el país estancat i podrit pels anys de dictadura. La metàfora està servida.
Pálfi, que ja va mostrar el seu peculiar sentit estètic a Hukkle, ha dotat Taxidermia d'una mena de realisme màgic, poètic i pervertit, que al mateix temps resulta repulsiu i fascinant, i que emparenten aquest film amb una de les grans obres de culte dels any noranta, l'excepcional Leolo del desaparegut Jean-Claude Lauzon. Repulsiva i fascinant és la taxidèrmia que dóna títol al film, i que visualment troba el seu referent en les fotografies macabres de Joel-Peter Witkin (com la que teniu sota aquestes línies). És tracta d'una escena valenta, bella i terrible que posa a prova els estómacs, i que té la poc habitual capacitat de deixar un profund impacte en la retina de l'espectador.
3 comentaris :
Sona bé! Ja n'havia sentit a parlar pero després d'aquesta bona critica, és un must see!
A veure quan tenim algú a casa nostra amb els nassos per fer-nos una "Història de Catalunya" a l'estil Pálfi...
Tot i que no m'acaba d'agradar l'estructura en tres actes (potser massa desconnectats entre sí, i no tots tan interessants com el tercer) i l'epíleg el trobo innecessàriament pedant, s'ha de reconèixer que la pel·lícula és un "must see" (amb moments tant salvatges com el del galliner, al principi de la pel·li) i el mèrit (no reconegut pel jurat de Sitges) de tenir els vòmits més excessius i realistes de la història del cinema (Hongarès? No, mundial!) Aneu-la a veure, però aneu-hi en dejú!
Ves-hi, Caz, ja em diràs que t'ha semblat.
Bona idea la de fer la història de Catalunya així, però no crec que ningú tingui el valor. De fet, és una peli molt Europa de l'est, tenen una forma diferent de veure les coses.
No havia pensat en l'epíleg, realment no és necessari, potser.
Publica un comentari a l'entrada