Naufragi

Els pirates que ara fa tres pel·lícules van recuperar un subgènere d’aventures que semblava relegat a les sessions de filmoteca, tanquen ara la trilogia amb un lamentable naufragi del qual queda molt poca cosa per salvar. Piratas del Caribe 3 és un llarguíssim i tediós exercici d’autocomplaença, en la que el director Gore Verbinski ha cregut que pot fer el que vulgui confiat que el factor Johnny Depp-Jack Sparrow aconseguirà salvar la situació en qualsevol moment.

I no sempre és així: la idea de desdoblar el capità pirata acaba sobresaturant l’espectador, igual que la increïblement inútil quantitat de trames i subtrames que s’intenten desenvolupar i interrelacionar, sense èxit. La proposta no triomfa, precisament perquè no calen totes aquestes trames, que un acaba deixant abandonades al costat del pot de les crispetes tan bon punt surt de la sala.

Està clar que en prop de tres hores, i també gràcies als bons records que van deixar els dos primers capítols dels Piratas del Caribe, no tot acaba resultant tan prescindible. Les aparicions de Jack Sparrow, malgrat els excessos, continuen siguent el gran puntal de la pel·lícula, així com les enèrgiques seqüències de batalles i lluites d’espases i, a nivell formal, el disseny artístic i la caracterització de Davy Jones i els pirates fantasmes. Però tots aquests elements, ja presents en les anteriors edicions, acaben confirmant que la tercera part, pel poc que aporta de nou, realment no era necessària.