L’esforç, el valor més cinematogràfic

A la famosa escena final de ‘Flashdance’, la protagonista, una ballarina que aspira a entrar a una prestigiosa escola de dansa clàssica, s’enfronta al tribunal que ha de decidir la seva admissió. La noia entra a la sala, posa el disc amb la mà tremolosa i comença a fer els primers passos del ball. I llavors, s’entrebanca i cau. Després d’uns segons de dubte, s’aixeca i anuncia que ho tornarà a intentar. Posa la música altra vegada i, aquest cop sí, aconsegueix acabar el número que li obrirà la porta a l’esperada escola de dansa. Quan ens fixem un objectiu –a la feina, a la vida- ens hi hem de posar a fons, sabent, com en el cas de la protagonista de Flashdance, que els entrebancs sorgiran fins el darrer moment. De forma molt visual, la pel·lícula mostra com aquests entrebancs es poden superar. Sobretot, si ens dediquem al nostre objectiu amb empenta i esforç. 

És possible que l’esforç sigui un dels valors més cinematogràfics. Hollywood adora les històries de persones esforçades perquè saben que on hi ha esforç, acostuma a haver-hi superació i victòria. Aquest és el cas que ens explica ‘Flashdance’, el de la jove de pocs recursos i grans somnis que només es fan realitat a base d’esforç, que en el seu cas es tradueix en hores i hores de durs entrenaments mentre malviu fent feines de cambrera-. En aquest cas és en clau de drama musical, però podem trobar molts altres exemples de pel·lícules que destaquen l’esforç com el valor principal per a la superació personal.

Des de clàssics contemporanis com ‘Rocky’ fins a títols recents que ja s’han convertit en referents del cinema de valors, com és el cas del film ‘En busca de la felicidad’, amb un Will Smith representant l’empenta, el caràcter emprenedor, la motivació i l’esforç per aconseguir la seva fita a la vida. ‘Forrest gump’ és una altra d’aquestes pel·lícules que s’han guanyat el cor del públic precisament perquè demostren que qualsevol persona, sigui quina sigui la seva dificultat o limitació, pot superar-la amb ganes i esforç.

Cinema i Empresa: 'Coco avant Chanel', la dona emprenedora i creativa

El nom de Coco Chanel està avui en dia associat a una de les més prestigioses firmes de moda d’alta costura del món. Però per arribar a ser la dissenyadora que més va revolucionar la forma de vestir al segle XX, Coco Chanel va haver de superar molts entrebancs i dificultats, agreujats pel fet de ser una dona independent i amb caràcter en una època on no era el més habitual. La pel·lícula ‘Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel’ reconstrueix precisament els primers passos de la gran dissenyadora de moda, tot un exemple de dona lluitadora, creativa i emprenedora.



Protagonitzada per Audrey Tatou en el paper de Coco Chanel, el film dirigit per Anne Fontaine se centre en els anys de joventut de la dissenyadora. La pel·Lícula mostra com Gabrielle Chanel va aconseguir convertir-se, de forma autodidacta, en una dissenyadora amb una influència capital en el món de la moda, ja que va aconseguir treure la dona dels vestits llargs i encorsetats de principis de segle i vestir-la amb roba més còmoda, elegant i dinàmica. Aquesta transformació va contribuir, sens dubte, a redefinir un nou rol de la dona del segle XX, de caràcter més lliure i independent, tal i com va ser la pròpia Coco Chanel.
Però no tot va ser fàcil per a Gabrielle Chanel. La seva forta personalitat i la seva independència també va tenir efectes en la seva vida personal. El preu que sovint una dona ha de pagar per decidir la seva pròpia vida queda reflectit en la seqüència final en què veiem a una Coco Chanel solitària seguint una de les seves aplaudides desfilades de moda a París.



Abans del triomf, però, Coco Chanel va haver de treballar dur. Nascuda en una família molt modesta, la jove Gabrielle va actuar en cabarets i espectacles de varietats i va treballar com a modista en petites botigues de París fins que el seu caràcter emprenedor i creatiu la van portar a innovar en els barrets que es portaven de la Belle Epoque. Aquest va ser el primer indici del talent de la jove dissenyadora que, tossuda i decidida en la seva empresa, va portar el seu propi nom a les cotes més altes de popularitat i prestigi.

Cinema i empresa: 'La red social', els negocis a l'era de Facebook

Com tots els grans gurús tecnològics dels nostres temps (Steve Jobs, Julian Assange...), el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, també té una pel·lícula que fixa en imatges la seva història. Es titula ‘La red social’ i la va dirigir David Fincher l’any 2010.

No es tracta, com en el cas de ‘Jobs’, d’una biografia a l’ús que destaqui els grans moments, les fites i les errades en la trajectòria d’un dels grans emprenedors del segle XXI. Es tracta, més aviat, d’un retrat sobre la manera de fer negocis en els temps del 2.0 i la web social.

El guionista del film, Aaron Sorkin (creador de la reconeguda sèrie ‘El ala oeste de la Casa Blanca’) va explicar que en el moment d’escriure ‘La red social’ pràcticament no coneixia Facebook. Per això la seva pel·lícula fuig del típic biopic per oferir un gran fresc sobre l'emprenedoria i el món dels negocis en els nostres temps, que són els temps de Facebook i les xarxes socials. I partint de la idea de Facebook com la xarxa social que connecta milions de persones al món, Sorkin juga amb la ironia per relatar una història sobre un triomf professional acompanyat d’un rotund fracàs personal.

"No fas 500 milions d’amics sense crear-te alguns enemics", resava la publicitat d’una pel·lícula que adverteix del preu que es paga quan l’ambició, l’enveja i la traïció prenen part en qualsevol relació o negoci. I és un preu molt elevat.

Que la pel·lícula sobre el 2.0 sigui un prodigi de narració clàssica és una altra de les paradoxes de 'La red social'. S’explica perquè la pel·lícula té tant o més del guionista d’'El ala oeste de la Casa Blanca' que de ningú, i malgrat hagi calgut un cineasta d’alt nivell com David Fincher per fer fluir com flueix aquesta història a través dels seus diàlegs afilats i brillants. Fincher, Aaron Sorkin i tot el planter d’actors semidesconeguts que protagonitzen 'La red social' representen una suma de talents tan envejable com la dels estudiants de Harvard que van fer possible la creació de Facebook.

‘La red social’ descriu millor que cap altre el que va suposar l’eclosió de les empreses punt com i les noves tecnologies per al món dels negocis. Això i tots els valors –positius i negatius- que afloren del film fan que no sigui necessari conèixer Facebook per entendre i gaudir d’aquest lúcid testimoni dels nostres temps presentat en forma de prodigiós exercici cinematogràfic.

Alteritat: Descobrir el món de l’altre

L’alteritat defineix la condició de ser “un altre”, un ésser o col·lectiu que es contraposa al jo o al nosaltres i que es defineix per tot un seguit de costums, tradicions i representacions diferents a la nostra. Com a valor, l’alteritat implica posar-se en el lloc d’aquest altre, alternant la perspectiva pròpia amb l’aliena. L’alteritat significa entendre, en definitiva, els que són diferents i acceptar-los des de la curiositat mútua, la tolerància, la voluntat de diàleg i d’entesa.

Amb aquest concepte ètic i filosòfic ben present, Terrence Malick va realitzar una pel·lícula, ‘El nuevo mundo’, que té l’alteritat com a tema de fons. Ambientada a l’Amèrica colonial de principis del segle XVII, la pel·lícula relata amb un to èpic i poètic la trobada entre les cultures europea i nativa americana, en el context de la creació de la colònia Jamestown del 1607. Aquest encontre queda representat per l’acostament entre l’explorador i busca tresors John Smith i la princesa nativa Pocahontas.

I de la mateixa manera que s’apropen amb la curiositat de conèixer l’altre, així també serà l’acostament de cadascun d’ells a les noves cultures que acaben de descobrir. En aquest sentit, resulta interessant el plantejament de Terrence Malick, que divideix la pel·lícula en dues parts: la primera, la de l’arribada dels colons a Amèrica; la segona, el procés invers, a través del qual Pocahontas descobrirà aquest “nou món”, la cultura, les tradicions i les representacions de “l’altre”.

La pel·lícula  relata principalment en la història d’amor entre el capità John Smith i  Pocahontas, un fet que va inspirar també el film animat de la Disney. Però ‘El nuevo mundo’ no és pas una pel·lícula familiar, sinó una obra distant i poètica, que vol crear sensacions més que recrear un fet històric. Malick prefereix realitzar un bell cant a la curiositat i la inquietud que també defineixen la condició humana.

Tot i el seu ritme pausat el film flueix com l’aigua de l’oceà que separa els dos móns, i que, juntament amb els continus plans d’arbres que fan de transició d’escenes, és una de les grans imatges al·legòriques de la pel·lícula. Els monòlegs interiors -sobre l’amor, els ideals, etc.- puntegen un film que desprèn lirisme pels quatre costats.

Cinema i empresa: ‘Braveheart’, exemple de lideratge

El discurs que el protagonista de 'Braveheart', William Wallace, pronuncia davant les seves tropes abans de la batalla per la llibertat d’Escòcia està considerat un dels més inspiradors tant de la història del cinema com més enllà dels límits de la gran pantalla.

Aquesta seqüència de poc més de tres minuts sintetitza els valors i característiques que defineixen un gran líder amb capacitat per motivar el seu equip i lluitar pels seus ideals.

L’actor i director Mel Gibson reconstrueix a ‘Braveheart’ la història de William Wallace, un rebel escocès que va liderar la revolta contra el rei Eduard I d’Anglaterra, que pretenia fer-se amb la corona escocesa.

La lluita de Wallace comença en el moment en que la seva dona mor a mans dels anglesos. A partir d’aquell moment, l’heroi dedicarà la seva vida a un únic objectiu, el d’alliberar Escòcia de l’amenaça anglesa. Per això, farà gala d’una sèrie d’atributs com ara el valor, el carisma i la intel·ligència, que Wallace sabrà emprar per reclutar centenars de voluntaris que li faran costat en la seva causa.

Marcar-se un objectiu, en primer lloc, i ser un mateix per apostar en allò en què més confiem, són dues de les lliçons que d’entrada es poden extreure del protagonista de ‘Braveheart’. Però és que William Wallace demostra, amb el seu comportament, moltes altres característiques que defineixen l’autèntic líder d’èxit.

Així, per exemple, Wallace aconsegueix, per la seva autoritat, tenir seguidors i no súbdits, que l'admiren i el respecten. Davant dels seus seguidors és el primer en donar exemple, posant-se al davant de les lluites i assumint els reptes i riscos de cada situació. Com a bon líder, sap capejar les adversitats i resoldre els problemes i conflictes. També és capaç de motivar el seu “equip” i moure’ls cap a un projecte comú, perquè sap com ser persuasiu sense enganyar ni manipular, amb un domini del llenguatge que queda de manifest en el famós discurs final.

Cinema i empresa: Piratas de Silicon Valley, l’enfrontament entre Apple i Microsoft

La pel·lícula, de l’any 1999, reflecteix els primers anys en les trajectòries d’Steve Jobs i Bill Gates

El primer Mac fabricat per Apple fa trenta anys aquest any 2014. Pot ser una bona ocasió per recuperar una de les pel·lícules que relata els orígens de la companyia fundada per Steve Jobs. La figura del fundador d’Apple ja va ser objecte, dos anys després de la seva mort d’una pel•lícula biogràfica, Jobs, que es va fixar molt específicament en les llums i ombres del caràcter d’un dels emprenedors de més èxit de les darreres dècades.

Per la contra, la pel·lícula ‘Piratas de Silicon Valley’ va ser realitzada l’any 1999, quan Jobs encara estava lluny de convertir-se en el gran guru de l’era digital. Per això resulta interessant recuperar aquest film que mostra la trajectòria de Jobs i el seu col•laborador Wozniak, i l’eterna competència que van mantenir amb Bill Gates en una època apassionant, la del naixement dels primers ordinadors personals.

La pel·lícula, una ficció amb estètica de docudrama, té com a narrador a Stephen Wozniak, que relata els seus records sobre els primers anys d’Apple, des de la seva fundació fins l’acomiadament de Jobs a la companyia. De la relació de tots dos es poden veure dos models diferents d’emprenedor: Jobs representa l’ambició pura, l’home que és capaç de sacrificar-ho tot per la seva idea; mentre que Woznaik es presenta com l’empresari més preocupat per la qualitat del seu producte que pel funcionament de la seva empresa.

El més interessant de la pel·lícula és que reconstrueix el nervi i l’emoció dels pioners de la informàtica, i la seva cursa apassionada per ser els primers en oferir els ordinadors personals al món. Contraposades les figures de Jobs i Gates es pot veure com cadascú d’ells va saber potenciar els punts forts de les seves companyies i com van saber jugar amb els seus coneixements, els seus contactes i, sobretot, amb la seva visió de futur.

Cinema i empresa: ‘El lobo de Wall Street’: els excessos i els fraus en el món de les finances

Martin Scorsese porta al cinema la història real de Jordan Belfort, un broker que es va fer ric manipulant el mercat de valors

Després de ser acusat i condemnat per un frau en el mercat de valors, l’ex broker i ara conferenciant Jordan Belfort va escriure una biografia on explicava la seva experiència a Wall Street. Una història plena d’excessos, sexe, drogues i diners que va cridar l’atenció del director Martin Scorsese, que ha convertit ‘El lobo de Wall Street’ en una de les seves millors pel·lícules. Establint cert paral·lelisme amb els gàngsters que protagonitzaven ‘Uno de los nuestros’, ara Scorsese retrata un altre tipus de mafiosos fins i tot més perillosos: aquells que per pura ambició i una falta absoluta de principis, van acabar abocant el sistema financer a la ruïna. 

Scorsese ha comptat de nou amb la complicitat de Leonardo DiCaprio, que senzillament broda el seu paper de Jordan Belfort. ‘El lobo de Nueva York’ segueix el personatge des de la seva arribada a Nova York, quan Jordan és un jove ingenu però amb iniciativa i uns objectius clars: guanyar diners en borsa. Amb aquesta idea al cap, entra a treballar en una gran empresa on rebrà, de mans del seu cap Mark Hanna (en l’única i divertidíssima escena de Mathew McConaughey) el consell que marcarà la seva trajectòria a Wall Street: sigues ambiciós i adopta un estil de vida basat en el consum de drogues i el sexe per tenir èxit.

Bona part de la pel·lícula és el retrat de la depravació, la bogeria i la desmesura que va definir la vida de Jordan Belfort i, que d’alguna manera, funciona com a metàfora de l’aparent “festa sense fi” que es va viure durant la dècada dels noranta al món financer. Scorsese opta per mostrar aquests excessos de manera grotesca i exagerada, per remarcar la idea que la desmesura va ser la causa de la fallida de Wall Street.

Al film, Jordan Belfort es presenta, d’entrada, com un gran emprenedor amb una visió i un objectiu, que sap crear i motivar equips, que se sap refer dels fracassos per impulsar noves empreses i que resol els conflictes de forma imaginativa. Però al mateix temps,  presenta un revers fosc i pervers, ja que es basa en la manipulació i la mentida per assolir les seves fites.

Enredant els clients que compraven accions de penic, Belfort va aconseguir crear una de les companyies financeres més riques de Wall Street. Però aviat, els seus excessos de tota mena van cridar l’atenció de l’FBI. Enganys, blanqueig de diners, intents de suborn i una addicció creixent a les drogues acabaran per enfonsar Belfort a nivell personal i professional.

Scorsese ha sabut retratar amb ironia les llums i ombres del sistema capitalista. La pel·lícula que va més enllà del retrat del personatge en què s’inspira, per fer una reflexió lúdica sobre la decadència del sistema financer, la seva corrupció i la manca de moral que, massa sovint, ha mogut els seus responsables.

 

Premis Gaudí 2014: les dues vies del cinema català*

L'equip de La Plaga

‘Los últimos días’ i ‘La plaga’. El palmarès de la sisena edició dels Premis Gaudí va quedar ben repartit entre una superproducció de gènere fantàstic i un documental d’autor. Tota una declaració d’intencions dels membres de l’Acadèmia del Cinema Català que han sabut valorar les dues vies del nostre cinema que millor funcionen i més projecció tenen a nivell internacional.

La gala d’entrega dels Premis Gaudí va estar marcada per aquesta voluntat del cinema català de travessar fronteres i servir de targeta de presentació de la cultura i la circumstància catalana. Una intenció que va quedar ben clara en el míting de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, reivindicant l’europeisme del cinema català i criticant l’estat espanyol per no saber fer del cinema, com sí que s’entén a Catalunya, “una qüestió d’estat”.

I si d’una qüestió d’estat es tractava, que millor que premiar els grans ambaixadors de la causa cinematogràfica catalana. Així va ser, malgrat l’incomprensible lleig que se li ha fet a Albert Serra, avui per avui un altre gran difusor de la marca “cinema català” al món. El director de Banyoles, guardonat entre d’altres al Festival de Locarno i que als Gaudí es va haver de conformar amb un premi al millor vestuari, va fer visible el seu enfado sortint a presentar el premi al millor muntatge amb la cara pintada de pallasso. Serra, de natural provocador, va aprofitar per desitjar a tots els actors que els enviïn a Guantanamo. A l’Eduard Fernàndez, que va presentar la millor pel·lícula de l’any, la brometa no li va agradar.

Sigui com sigui, tampoc s’hauria entès que la trajectòria imparable de ‘La plaga’ no culminés a casa amb uns quants Gaudís. I en va aconseguir quatre: Millor pel·lícula, millor direcció, millor guió i millor muntatge. Premis sonors i destacats per una pel·lícula de difícil classificació. Estrenada a la Berlinale i reconeguda amb desenes de premis a certàmens i festivals d’arreu d’Europa i el món, la pel·lícula dirigida per la molletana Neus Ballús és un documental que retrata les vides “al marge” de cinc personatges de la zona agrícola de Gallecs. Sorgida de la cantera del Màster de Creació en Documental de la UPF, Ballús ha combinat el documental amb elements de la ficció per escriure i dirigir aquesta pel·lícula que funciona també com a emotiu i humà retrat de la crisi. Aquesta és, probablement, la clau d l’èxit internacional d’una pel·lícula que, d’entrada, té una vocació i punt d’interès tan absolutament local.

A l’altre extrem se situa ‘Los últimos días’, dels germans Àlex i David Pastor. Amb un peu –o els dos- a Hollywood, els germans Pastor han signat una gran producció fantàstica amb grans estrelles –José Coronado i Quim Gutierrez-, una Barcelona espectacularment apocalíptica i molts efectes especials. Un producte molt ben empaquetat i llest per exportar, com ja fa temps que s’exporta el cinema fantàstic i de terror de producció catalana. I els premis Gaudí han reconegut tot aquest domini de la tècnica amb els premis a la millor producció, direcció artística, fotografia, so, efectes especials, maquillatge i perruqueria. I a sobre, com que està parlada en castellà, ha pogut arreplegar el premi a la millor pel·lícula en llengua no catalana.

Hi havia altres pel·lícules amb moltes nominacions i moltes simpaties del públic. ‘Tots volem el millor per a ella’, de Mar Coll, hauria merescut algun reconeixement més a banda dels merescudíssims premis a les actrius principal i secundària, Nora Navas i Clara Segura. I ‘Barcelona nit d’estiu’, tot i el petit fenomen de fans que ha generat al seu voltant, no ha tingut prou volada com per convertir-se en un referent d’aquest cinema català amb urgència per travessar fronteres. S’ha hagut de conformar amb el premi a la millor música, per Joan Dausà. Curiós, ben curiós ha estat el premi al millor actor, que ha anat a mans de José Sacristan pel seu paper a ‘El muerto y ser feliz’, de Javier Rebollo, una pel·lícula que es pot dir catalana gràcies a la producció de Lluís Miñarro. Sacristan, sense entrar en polèmiques de Catalunya i Espanya però apuntant directament a les polítiques del govern central, va fer una crida a “lluitar tots junts” contra “els enemics comuns que hem de vèncer”.

La política, l’economia i la indústria es va filtrar més que mai en una gala molt i molt calculada. Què, sinó, hi feien personatges com Mònica Terribas, Carme Ruscalleda o Pep Guardiola presentant uns premis cinematogràfics? La cerimònia, presentada amb certa gràcia per Àngel Llacer, va estar marcada per la sonora protesta dels treballadors de TV3 contra les retallades, i l’encara més sonora reprimenda que els va fer Isona Passola en el seu discurs. Però sense la retransmissió de TV3, és a dir, sense els obligats talls publicitaris, la gala va acabar sent molt més breu i dinàmica, cosa que tothom va agrair. Ja se sap, no hi ha mal que per bé no vingui.

*Crònica publicada a Núvol.com

Cinema i empresa: ‘Armas de mujer’, un retrat de la dona emprenedora

 
 
Melanie Griffith dóna vida a una professional que sap aprofitar l’oportunitat per demostrar el seu talent i progressar en la seva feina


Dirigida per Mike Nichols l’any 1988, ‘Armas de mujer’ és tot un clàssic del cinema empresarial i una de les poques pel·lícules que parla de l’empoderament de la dona en el món dels negocis. Melanie Griffith encarna la figura de la noia treballadora de classe baixa, però intel·ligent i ambiciosa que somia en ascendir professionalment. Per aconseguir el seu objectiu desplega tota una sèrie d’estratègies, les famoses “armes de dona”. Però quines són aquestes armes?

En primer lloc, la protagonista de la pel·lícula, Tess McGill, té clar que per prosperar a la feina necessita formació. Tess treballa com a secretària però estudia per les nits i s’esforça per millorar. Gràcies a la seva empenta aconsegueix entrar a treballar com a secretària de l’autoritària i superficial Katherine Parker. Tot i que en aparença, la seva cap la considera com una igual, la realitat és que Katherine tracta a Tess amb inferioritat, prejutjant-la pel lloc que ocupa a l’empresa enlloc de pels seus mèrits i capacitats.

Un dia, Tess descobreix que Katherine està preparant un pla de negoci basat en un informe seu que, prèviament, havia rebutjat. Tess aprèn una lliçó sobre la lleialtat i la traïció, però al mateix temps es fa conscient del valor de la seva feina i decideix aprofitar l’oportunitat que se li presenta. Així doncs, decideix arriscar-se i prendre la iniciativa de liderar el projecte al marge de la seva jefa. Ambició, iniciativa, risc i talent són els principals ingredients de l’entrada en acció de Tess.

Tess decideix assumir el paper de directiva i portar directament la negociació amb el client (Harrison Ford). El seu canvi de rol comporta també un profund canvi d’imatge, basat en les lliçons que li ha fet la seva jefa: “vesteix vulgar i només veuran el vestit, vesteix elegant i només veuran a la dona”, li diu Katherine en una de les frases més famoses de la pel·lícula.

Per últim, Tess combinarà la seva intel·ligència, talent i ambició amb la dosi justa de seducció, un altre dels ingredients claus de les armes femenines que es plantegen a la pel·lícula.

Desplegant tot aquest arsenal, Tess aconsegueix demostrar que és alguna cosa més que una secretària vulgar i sense talent, i acaba obtenint un ascens amb el que la companyia li reconeix la seva implicació i vàlua. En l’escena final, veiem com Tess s’intal·la en el seu nou despatx de directiva i la relació que manté amb la seva pròpia secretària. Conscient del seu propi camí, Tess decideix tractar-la amb amabilitat i com una igual, vetllant per crear un bon clima laboral basat en el respecte i el reconeixement de l’altra.

Cinema i empresa: Ciutadà Kane i l’afany desmesurat de poder

Considerat un dels grans clàssics de la història del cinema, el film d’Orson Welles retrata llums i ombres d’un magnat de la premsa

Durant dècades, el 'Ciutadà Kane' d’Orson Welles s’ha considerat com la millor pel•lícula de la història. Un jove i emprenedor Welles, que ja despuntava a la ràdio, feia el salt a la gran pantalla amb una pel•lícula destinada a canviar el llenguatge i la manera de fer cinema que s’havia fet fins a aquell moment. I ho va fer amb el retrat d'un altre emprenedor, Charles Foster Kane, un personatge inspirat en el magnat de la premsa William Randolph Hearst. Amb el seu film, Welles pretenia retratar les llums i ombres d’aquells que com el mateix Hearst o Ford, havien portat el somni americà a les cotes més elevades.



'Ciutadà Kane' arrenca com el retrat de la grandesa d'un home fet a sí mateix i que és capaç de construir el seu propi imperi. Els primers passos de Kane estan moguts per l’idealisme i la voluntat de servei, però mica en mica l'afany de poder acabarà dominant totes les decisions i accions que el magnat portarà a terme. El personatge inicia la seva trajectòria en un petit diari local i acaba construint una gran xarxa de mitjans, però mogut per la seva ambició sense límits, començarà a portar el negoci d’una manera fosca i perversa. Aquesta manera de comportar-se li acabarà reportant tants enemics i fracassos personals com riquesa i èxits aparenta de cara a l’opinió pública.



La pel•lícula està narrada a través de diversos flashbacks, a partir de la investigació que un periodista fa sobre Kane arran de la seva misteriosa i solitària mort a la seva mansió Xanadú. A través de diferents entrevistes, les llums de l’home públic, que apareix com un exitós empresari i un polític de futur, es van convertint en les ombres d’un home corromput per l’ambició desfermada, l’afany de riquesa i la progressiva pèrdua de principis. I és així com Charles Foster Kane acaba els seus dies sol, abandonat per tothom i enyorant la seva infantesa, l'únic moment en què va ser realment feliç.

Cinema i empresa: ‘Philadelphia’, la intimitat i la discriminació a l’empresa

Jonathan Demme signa aquest film sobre un advocat d’èxit que és acomiadat de la feina quan agafa la Sida i es descobreix que és homosexual

L’any 1993 Tom Hanks va sorprendre tothom amb un canvi de registre radical quan va donar vida al protagonista de ‘Philadelphia’, un advocat brillant i amb futur que veu la seva trajectòria truncada quan es acomiadat per tenir la Sida. La pel·lícula, dirigida per Jonathan Demme, va agafar el títol ‘Philadelphia’ amb clara voluntat simbòlica, ja que aquesta ciutat nord-americana és on es va signar la declaració d’independència i és coneguda popularment com la ciutat de l’amor i la germandat. D’aquesta manera es reforça també la idea de la defensa dels drets humans present en aquest film que, des de l’òptica de l’empresa, parla del dret a la intimitat dels treballadors i dels acomiadaments improcedents i els casos de discriminació.



‘Philadelphia’ va ser la primera gran producció de Hollywood en abordar directament el tema de la Sida, i ho va fer a través de la història d’Andrew Beckett, un brillant advocat a les portes d’un ascens en el bufet on treballa. Una filtració interessada dins la seva pròpia empresa posarà en alerta els seus caps sobre el seu estat de salut i, per extensió, sobre la seva orientació sexual. Andy, homosexual i amb la Sida, és acomiadat sota l’argument de la seva suposada incompetència a l’hora de treballar. Però l’advocat considera que es tracta d’un cas de discriminació i decideix portar el seu cas a la justícia.

Per això, contacta amb un altre advocat, Joe, qui haurà de superar els seus propis tabús, una certa mentalitat homofòbica i la por al contagi d’una malaltia de la qual fa vint anys es tenia encara molt desconeixement. Fins que un dia, Joe assisteix a una escena en una biblioteca on observa com Andy està sent tractat de forma discriminatòria per la seva malaltia. És llavors quan decideix acceptar el cas i defensar Andy en un judici que desemmascara la gran discriminació i la corrupció de l’empresa que el va acomiadar. En el procés, els dos homes establiran un fort vincle d’amistat i honestedat que assoleix un dels moments més íntims i emotius en la famosa seqüència de l’ària d’Andrea Chenier, en la qual Tom Hanks, acompanyat de la veu de Maria Callas, reconeix que no podrà superar la malaltia però que està preparat per afrontar la mort.

Compromisos

Segons el diccionari, la paraula compromís té com a mínim tres accepcions. Principalment ens referim al compromís com a sinònim d’una obligació contreta per un acord, promesa o contracte. Al final de la pel·lícula ‘Antes del amanecer’, de Richard Linklater, la parella protagonista es compromet a retrobar-se a Viena, el mateix lloc on passen junts un dia i la nit que canviarà les seves vides. Al voltant de la relació d’aquesta parella i el seu compromís inicial, Linklater i els dos actors, Ethan Hawke i Julie Delpy, han construït una magnífica trilogia que explora la intimitat i les crisis d’una parella estable a mesura que la seva relació avança en el temps.

Comparada pel seu argument amb les tres pel·lícules de Richar Linlater, ‘Le week-end’, de Roger Michell, amb guió de Hanif Kureishi, presenta a una parella de jubilats que també compleixen una vella promesa: celebrar el seu aniversari de casament a París. Durant aquest viatge i amb la nostàlgia del temps compartit, és quan afloren sentiments, retrets i emocions que han definit la seva vida de parella. 

Un compromís pot ser també una situació incòmoda o, com s’acostuma a dir, “compromesa”. El compromís, per últim, és l’acte pel qual una parella es promet en matrimoni. Els compromisos matrimonials i les situacions incòmodes se sumen, precisament, en l’argument de la divertida comèdia romàntica ‘Tres bodas de más’, de Javier Ruiz Caldera. La protagonista és una jove soltera i sense sort en els amors, que de cop i volta es veu en el “compromís” d’assistir com a convidada a els casaments de tres dels seus antics nòvios.

Tertúlia Cineforum: El Lector / REFLEXIONS COMPARTIDES

Aquest és el text de resum que la Cristina Valls de la Biblioteca Antoni Comas ha fet de la Tertúlia Cinefòrum sobre 'El lector' que hi vam fer el passat 14 de gener. El text ha sortit publicat al Facebook de les Biblioteques de Mataró.

El passat 14 de gener, el Club de Lectura de la Biblioteca Antoni Comas va inaugurar el 2014 amb una sessió de cinefòrum entorn la pel·lícula El lector, dirigida per Stephen Daldry, i la seva nove·la homònima, de Bernhard Schlink.
Després de la visualització del film, Judith Vives, de l’entitat Hotel Elèctric, va donar a conèixer les principals característiques de l’adaptació cinematogràfica que, tot i que segueix fidelment la història de Bernhard Schlink, planteja algunes diferències a nivell narratiu, aprofundeix en la personalitat del protagonista Michael Berg (Raplh Finnes) en l’edat adulta i ens ofereix la possibilitat de descobrir la relació distant d’aquest amb la seva filla, fruit de la seva ineptitud per consolidar relacions efectives.
Partint de la complexitat de la relació amorosa entre l’adolescent Michael Berg (David Kross) i Hanna Schmitz (Kate Winslet), vint anys més gran que ell, els participants van indagar en la personalitat de cada personatge, les seves actuacions i els motius que els van portar a determinades decisions.
Història ambientada a l’Alemanya dels anys cinquanta, també es va debatre el paper que li va tocar viure a la generació de postguerra com a hereus d’una època on la societat alemanya va caure en la bogeria nazi. Així doncs, el personatge de Hanna esdevé la metàfora de la ignorància de la societat alemanya i el seu comportament respecte el règim del Tercer Reich. D’altra banda, Michael, queda marcat per sempre per la seva història d’amor, però també per la culpa i el remordiment.
En aquest sentit es va comentar la capacitat de l’autor d’englobar en una novel·la curta tants temes i tant profunds i com fa partícip als lectors de les reflexions i dubtes del protagonista. La versió cinematogràfica manté aquesta capacitat per fer reflexionar als espectadors sobre els aspectes ètics i morals que planteja la història.
Judith Vives també va destacar com la narració incideix en la importància de la literatura com a canal de comunicació. Entre Hanna i Michael, la lectura esdevé el substitut a la seva incapacitat de comunicar-se.
Finalment els contertulians van coincidir en l’opinió que la pel·lícula és una molt bona adaptació de la novel·la. Estrenada el 2008, el director Stephen Daldry (Billy Elliot, Las Horas) va comptar amb la col·laboració del guionista i dramaturg britànic David Hare (guionista de Las Horas). Va ser produïda pels també cineastes Anthony Minghella i Sydney Pollack, els quals van morir abans de veure-la i als quals també està dedicada. Kate Winslet va guanyar l’Oscar a la millor actriu amb la seva interpretació del paper de Hanna Schmitz.

Podeu veure el tràiler en el següent enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=msJRhjI7UGU

El lector a les Biblioteques de Mataró:

http://aladi.diba.cat/search~S99*cat/?searchtype=X&searcharg=el+lector+schlink&searchscope=99&sortdropdown=-&SORT=DZ&extended=0&searchlimits&searchorigarg=Xel+lector+reader 

Tertúlia i cinefòrum sobre 'El lector'

 

Aquest és l'article que he escrit per la tertúlia i cinefòrum sobre 'El lector', l'adaptació al cinema de la novel·la de Bernhard Schlink dirigida per Stephen Daldry i protagonitzada per Ralph Fiennes i Kate Winslet. L'acte té lloc aquest dimarts, dia 14 a la biblioteca Antoni Comas de Mataró.

‘El lector’ és una pel·lícula dirigida per Stephen Daldry que adapta, de manera fidel, la novel·la homònima de Bernhard Schlink. Director avesat a les adaptacions d’origen literari, Daldry va comptar amb la col·laboració del guionista i dramaturg britànic David Hare, autor del guió de ‘Las horas’, un dels films més coneguts d’Stephen Daldry. La pel·lícula, estrenada l’any 2008, va ser produïda pels també cineastes Anthony Minghella i Sydney Pollack, els quals van morir abans de veure-la i als quals també està dedicada.

L’adaptació de Daldry i Hare segueix fidelment el llibre de Bernhard Schlink amb només algunes petites concessions cinematogràfiques destinades, principalment, a reforçar la presència del personatge de Michael en l’edat adulta, interpretat al film per l’actor britànic Ralph Fiennes. Michael és, a la novel·la, el narrador en primera persona. A la pel·lícula, David Hare va refusar la idea de fer servir la veu d’un narrador i va fer que el relat es plantegés com un flashback a partir del record de Michael. ‘El lector’ arrenca, al cinema, amb un Michael adult a qui veiem mantenint relacions sentimentals esporàdiques i sense compromís, un detall que avança la incapacitat d’aquest personatge per superar la història d’amor que va viure amb Hanna Schmitz, interpretada per la també britànica Kate Winslet.

Tot i que inicialment Daldry va oferir el paper de Hanna a Nicole Kidman, va ser finalment Kate Winslet, la protagonista de Titanic, la que va acabar interpretant un paper amb el que finalment guanyaria l’Oscar a la millor actriu d’aquell any. Seguint fidelment la narració literària, la pel·lícula explica com un noi de quinze anys, Michael Berg, inicia una relació sexual amb Hanna Schmidt, una dona seriosa i reservada que li dobla l’edat i a la que li llegirà llibres com a preludi dels seus encontres sexuals. Com el llibre, la pel·lícula també es divideix en tres parts: la primera que mostra el despertar sexual de Michael al costat de Hanna; la segona, en que un jove Michael estudiant de dret descobreix que Hanna va ser guardiana d’un camp d’extermini nazi; i la tercera, en què Michael reprèn, com a lector a distància, la relació amb Hanna.

Els petits inserts on apareix el Michael adult (Ralph Fiennes) ajuden a aprofundir en la personalitat d’un home marcat per una història d’amor, però també de culpa i un cert remordiment. La pel·lícula intenta reflectir els dubtes morals i la recerca del jove Michael de respostes que ajudin a entendre el comportament de Hanna que, tant al llibre com a la pel·lícula, es converteix en la representació metafòrica de l’holocaust i el paper que va jugar la societat alemanya en la bogeria nazi. L’analfabetisme de Hanna Schmidt es converteix, llavors, en la metàfora de la ignorància que va moure tot un poble segons el deliri hitlerià. Tot i que la pel·lícula no planteja tantes preguntes directes a l’espectador com sí que ho fa el llibre, sí que aconsegueix fer reflexionar sobre els aspectes ètics i morals relacionats amb aquest tràgic episodi.

Hare també va fer petits canvis al final de la pel·lícula, de manera que Michael li explica la història de Hanna a la seva filla Julia, a la que també confessarà les seves dificultats per establir relacions afectives. Amb aquest detall de la narració, el guionista va voler reforçar la idea, present també a la novel·la, del paper que té la literatura com a canal de comunicació i com a substitut de la comunicació quan les persones no saben o no troben les paraules a dir-se.

Cinema i empresa: ‘La vida secreta de Walter Mitty’, o com fer realitat els somnis

El personatge de Walter Mitty va aparèixer per primera vegada en el relat de James Thurber publicat a la revista The New Yorker l’any 39. Des del moment de la seva publicació, el nom de Walter Mitty es va convertir en adjectiu per identificar persones que somien amb grans heroïcitats però que són incapaces de portar els seus somnis de grandesa a la pràctica. Adaptada per primera vegada als cinemes als any 40, ara Walter Mitty ha tornat a la gran pantalla de la mà de l’actor Ben Stiller, que també es posa a la direcció d'aquest film carregat d'aventures i bon rotllo, i on regala una segona oportunitat a aquest somiador empedreït.

Stiller s’ha inspirat vagament en el relat de James Thurber per definir el seu Walter Mitty, reconvertit ara en un tímid treballador de la revista Life que s’autoimagina com a protagonista de grans heroïcitats i aventures que contrasten amb la seva vida, monòtona i solitària. Fins que un dia li arriba oportunitat de llançar-se a una aventura real: un llarg viatge als confins del planeta per recuperar el negatiu perdut que ha de servir per il·lustrar el darrer número imprès de la revista Life.

El Walter Mitty del segle XXI, a diferència del caràcter original, té al seu davant una oportunitat d’or per fer realitat el seus somnis. Una oportunitat que Walter sap aprofitar, deixant de banda les seves pors i assumint, també, la seva responsabilitat. Com a responsable dels negatius de la revista Life, Walter decideix arribar on calgui per fer ben feta la seva feina i posar-la en valor. Però la seva entrada en acció respon també als objectius que Walter s’ha marcat, que en aquest cas és el de poder viure experiències reals que li permetin enlluernar i conquistar la noia dels seus somnis.

Traslladat al món de l’empresa, aquest Walter Mitty modern representa l’emprenedor amb una idea al cap, que està disposar a perseguir el seu somni, però que sap que haurà de superar els temors per tirar-lo endavant, i sempre amb un objectiu realista i assequible.

La pel·lícula és també un retrat del procés de transició de les revistes de paper al format digital i un petit homenatge a les persones que les fan possibles. Mitty treballa per la revista Life en el moment en què aquesta deixarà de sortir editada en paper, un fet real que va tenir lloc l’any 2007.

‘L'aviador’, l’exemple del gran emprenedor

 
 
Howard Hughes és un dels grans símbols del somni nordamericà i tot un paradigma de l’emprenedor d’èxit. El director Martin Scorsese va posar la seva vida en imatges a la pel·lícula L'aviador, protagonitzada per Leonardo Di Caprio. El film mostra les facetes de Howard Hughes com a productor i director de Hollywood i com a empresari aeronàutic. Tot i que la pel·lícula posa èmfasi en el desordre obssessiu-compulsiu que va marcar la seva personalitat, els diferents episodis també deixen entreveure les característiques que van definir el caràcter emprenedor de Howard Hughes.

La trajectòria de Howard Hughes s’inicia als 17 anys, quan rep les claus de l’empresa d’eines del seu pare, que li donarà peu a crear la seva primera empresa Hughes Aircraft Co. De tarannà inquiet i apassionat, Hughes també faria el salt a Hollywood, primer com a director i després com a productor i cap de la RKO. Scorsese ofereix un retrat dual de Howard Hughes, en el que contrasta els èxits i els fracassos d’un home que va fer-se a si mateix, individualista però innovador, que va plantar cara al govern i els monopolis i que va lluitar per fer realitat els seus projectes arriscats i visionaris. Per la contra, el film mostra també les seves neurosis i el seu caràcter obsessiu.

Així, tenim una primera mostra del caràcter emprenedor de Howard Hughes en el seu enfrontament amb el magnat de Hollywood Louis B Mayer arran de la pel·lícula Ángeles del infierno. El film, dirigit pel propi Hughes, es va rodar com a pel·lícula muda i va estar a punt de no estrenar-se amb l’arribada del sonor. Però la determinació del multimilionari emprenedor va fer que el film s’acabés adaptant a la nova circumstància.

A L'aviador veiem també com Hughes no va tenir mai por d’arriscar tots els seus diners per fer realitat els seus somnis, i va saber trencar els límits que s’anava trobant en els seus diferents projectes cinematogràfics i aeronàutics. “No em diguis que no es pot fer”, el sentim dir a un dels seus assessors de la companyia d’aviació, en una de les frases que millor descriuen l’empenta que defineix al bon emprenedor.

Al mateix temps, Hughes també va saber fer front a les dificultats, com és el cas de la investigació de la que va ser objecte en la comissió del govern que investiga les seves activitats amb la companyia aèria TWA.

Cinema i Empresa: 'Èxit a qualsevol preu' i la competitivitat agressiva

Un grup de venedors d’una agència immobiliària són obligats a competir de forma sagnant per conservar la seva feina: el que vengui més guanya un cotxe, el segon un joc de ganivets, i tota la resta seran acomiadats. L’ambició d’uns i la desesperació dels altres aboca aquests venedors a una carrera sense escrúpols plena de mentides, enganys i traïcions. Aquest és el punt de partida de Glengarry Glen Ross, traduït a casa nostra com Èxit a qualsevol preu, l’adaptació cinematogràfica d’una de les peces teatrals més conegudes dels dramaturg nord-americà David Mamet i un cru retrat de la competitivitat agressiva i l’obsessió de les vendes portada a l’extrem.

La pel·lícula, dirigida per James Foley, compta amb el protagonisme d’Al Pacino, Jack Lemmon, Kevin Spacey, Ed Harris i Alec Baldwin, que afegeix a l’interès del text, el plaer de gaudir d’un tour de force interpretatiu d’alt nivell. Escrita l’any 82, l’obra teatral descriu, amb l’estil sec i contundent que caracteritza l’obra de Mamet, els extrems als quals es pot arribar a una empresa mancada de responsabilitat i ètica.

Blake, el personatge interpretat per Alec Baldwin, amb el seu agressiu speech, és un exemple de la motivació negativa, la que vol imposar la por i la pressió com a motors per a fer moure els treballadors cap als objectius de l’empresa. Ell és l’encarregat d’anunciar a la plantilla la nova estratègia de l’empresa, que els obliga a entrar en una competició sagnat per aconseguir vendre més que els demés per poder conservar el seu lloc de feina.

A partir d’aquí, Èxit a qualsevol preu mostra les opcions que prenen els diferents treballadors per fer front a la situació. Així, per exemple, assistim a la conversa entre Ed Harris i Alan Arkin en la qual parlen sobre les vendes, la pressió, la tensió i els Les dificultats del mercat, una situació que els acaba abocant a plantejar-se d’entrar a robar arxius amb dades per revendre-les a la competència.

Una altra de les actituds mostrades és la que adopta el personatge interpretat per Al Pacino, que representa al treballador ambiciós i motivat, que sap com guanyar-se la confiança del seu client en un monòleg molt persuasiu que contrasta amb l’agressivitat de les paraules inicials d’Alec Baldwin.

Per la seva banda, Jack Lemmon dóna vida a un venedor veterà en hores baixes que, per assolir els seus objectius, fa servir aspectes de la seva vida personal -la seva filla malalta- per aconseguir l'empatia del seu cap.

El film recorda que no tot val en el món dels negocis i que des de l’empresa s’han de poder fixar uns objectius raonables. D’una altra manera, només s’alimenta una dura competència que, com a la pel·lícula, pot tenir conseqüències devastadores per als empleats i l’empresa.

Cinema i empresa: ‘Match Point’, les decisions i l’atzar

A la seva darrera pel·lícula, ‘Blue Jasmine’, Woody Allen retrata la caiguda en desgràcia d’una dona de l’alta societat novaiorquesa que es troba de cop i volta sense diners després que es descobreixi que el seu marit ha comès un frau fiscal. El retrat sobre els efectes de l’especulació que han portat a la crisi econòmica connecta ‘Blue Jasmine’ amb un dels films anteriors del director de Manhattan, ‘Match Point’. En aquest cas, el protagonista és un ambiciós professor de tennis de classe baixa que aspira a ascendir socialment al preu que sigui. Les seves accions, que tenen a veure amb la sort, conviden a reflexionar sobre el paper que l’atzar té en les nostres vides, en les relacions personals i, per extensió, també en les decisions empresarials.



‘Match Point’, protagonitzada per Jonathan Rhys Meyers i Scarlett Johansson, gira al voltant de l’ambició, l’amoralitat, el desig, la manca d’escrúpols i, sobretot, l’atzar que mou l’existència humana. La primera escena ja deixa clara les intencions del film. Sobre el pla congelat d’una pilota de tennis que toca la xarxa abans que puguem veure de quin costat cau, una veu en off reflexiona sobre els moments decisius i sobre la manera com l’atzar pot influir en decisions capitals per la nostra vida. Aquest atzar és el que determinarà també la trajectòria de Chris Wilton, el protagonista de ‘Match Point’, per a qui l’ascens social no serà fruit de l’esforç, la planificació i la recerca d’uns objectius, sinó de la sort més absoluta.

Allen, que aprofita aquest argument per tornar a parlar de conflictes ètics i morals com ja va fer a films anteriors com ‘Delitos y faltas’ o a la mateixa ‘Blue Jasmine’, planteja en el guió de ‘Match point’ un gir irònic amb el que sembla voler dir que tot sembla predeterminat per l’atzar. Atzarosament és com Chris resolt el conflicte amb la seva amant Nola, de la que es vol deslliurar quan es converteix en un llast pel seu ascens socials. Però també serà gràcies a la sort –perquè ell no té cap objectiu i és indiferent a tot- com Chris arribarà a ocupar un càrrec de responsabilitat en una empresa i a casar-se amb una jove de bona família.

“Més val tenir sort que talent” és una de les primeres frases que es diuen a la pel·lícula. I tot i que en el seu argument no va més enllà, una de les preguntes que ens podem fer al final de ‘Match Point’ és quan de temps Chris pot ser capaç de mantenir un status aconseguit a cop d’atzar enlloc d’haver-se guanyat la seva posició gràcies a l’esforç, els mèrits propis i la planificació. Perquè, com diu el mateix protagonista en un altre escena, “espanta pensar en quantes coses s’escapen del nostre control”.

La idea d’Europa al cinema

Si intentem aplicar la idea d’Europa al cinema, molt possiblement la primera imatge que ens vingui al cap sigui la d’un cert tipus de cinema més reflexiu, artístic o fins i tot “intel·lectual”. Una visió estereotipada del cinema europeu que neix de la comparació fàcil amb les pel·lícules de Hollywood, que representarien l’espectacle i l’entreteniment més genuí. Per la contra, s’identifica Europa amb cinema d’autor, que sovint arrossega la creu de ser difícil o avorrit i que s’associa amb les sales de versió original o d’art i assaig.

Però, què hi ha de veritat darrera aquest estereotip? Podem parlar d’un “cinema europeu” amb unes característiques pròpies ràpidament identificables? És que tenen gaire a veure, a tall d’exemple, els èxits comercials francesos ‘The artist’ i ‘Intocable’ amb la darrera guanyadora del festival de Cannes, la també francesa ‘La vida de Adele’? Tenen trets comuns les pel·lícules d’Almodovar, Ken Loach, Lars Von Trier, Michael Hanele o Paolo Sorrentino?

Només s’ha de fer un zoom in per acostar-se al mapa d’Europa i comprovar com aquesta idea de cinema europeu es difumina per donar pas a les especificitats de cada país. França i el seu cinema hiperprotegit potser encara té prou força com per liderar aquesta idea d’Europa al cinema. Però el cert és que avui, altres països com Romania o Grècia despunten amb la seva cinematografia crítica i arriscada, mentre que altres nacionalitats, com la danesa, poden presumir d’una sòlida indústria capaç d’anar més enllà del cinema “alternatiu” de Von Trier i arribar a públics més amplis amb films com ‘La caza’, per citat un dels títols que més ressò ha tingut darrerament.

Però el cert és que les dificultats econòmics han alimentat una altra via per a la producció de pel·lícules a Europa: la de les coproduccions. Cada vegada és més habitual trobar-se pel·lícules coproduïdes per dos, tres o més països, una opció que implica la col·laboració de capitals i mitjans tècnics i professionals per a la realització d’un film. Aquest és el cas, per exemple, de la nova pel·lícula d’Albert Serra, ‘Història de la meva mort’, una coproducció catalana-francesa-romanesa, parlada en català, però rodada a França i Romania. De quina nacionalitat és aquest film? Ens ajudarà treure-li la pols a l’etiqueta “Cinema Europeu”?

Article publicat a Valors 

Cinema i empresa: 'Tens un e-mail', el petit comerç contra les grans superfícies

Fins i tot d’una comèdia romàntica es poden treure alguns consells que serveixen per al món empresarial. Aquest és el cas de ‘Tens un e-mail’, una pel·lícula dirigida per Nora Ephron l’any 1998 i que, a través de la romàntica història d’amor entre Meg Ryan i Tom Hanks, mostra també l’enfrontament entre dos models comercials: el de la petita botiga de barri versus les grans superfícies. Els dos protagonistes representen també dues maneres d’enfrontar l’activitat empresarial, des d’una posició agressiva i competitiva o amb voluntat constructiva i de cooperació.

Kathleen (Meg Ryan) és la propietària d’una petita llibreria de contes infantils, anomenada The shop around the corner en homenatge al film d’Ernst Lubistch en el qual es va basar Nora Ephron. John (Tom Hanks) és el fill de l’amo d’una cadena de grans llibreries que es vol instal·lar just al costat de la petita botiga de Kethleen. Aquesta situació provoca un enfrontament entre els dos protagonistes que defensen dos models radicalment diferents de comerç.



El conflicte esclata quan els dos descobreixen que el seu principal competidor és la persona anònima amb la qual mantenen una relació d’amistat per via d’e-mail. En un dels mails que s’intercanvien, Kathleen, sense saber qui és John, li explica els problemes que té amb la seva petita botiga. La resposta de John és la següent: “sempre es pot dir a les trinxeres. És del Padrino. Significa que has de declarar la guerra. Tu estàs en guerra, no és una qüestió personal sinó de negocis. Aquesta és la teva oportunitat, lluita fins la mort”.



John representa una manera competitiva i ferotge d’entendre els negocis, valorant més les xifres que no pas el servei o el producte que s’ofereix. Kathleen, que representa el comerç de proximitat, destaca pel seu caràcter positiu, optimista i motivador. Dos models d’entendre els negocis i dos estils de comerç ben diferents. Quan els dos decideixen que enlloc de competir, poden col·laborar, descobreixen els avantatges del model de l’altre: un servei especialitzat i un tracte personal en el petit comerç, i una oferta variada i preus competitius a la gran superfície.

‘Tens un e-mail’, rodada a finals dels anys noranta, anuncia també els canvis en les comunicacions i les relacions personals que s’han produït amb Internet i les xarxes socials. Els dos protagonistes, que com a competidors s’odien a mort, a través dels seus mails arriben a intimar fins a enamorar-se. Avui segurament s’enviarien whatsapp i farien promoció de les seves botigues a Facebook i Lindekin. Sigui com sigui, el que ens recorda el film és que s’han d’aprofitar els canals de comunicació que tenim al nostre abans però que al final, tant a la vida personal com als negocis, el més important és el factor personal.