Tots els homes de l'assassí

David Fincher es replica a si mateix amb una pel·lícula que, tot i ser del mateix gènere, és absolutament oposada a Seven. Tan oposada, que ja s'especula sobre la possibilitat que Zodiac enceti una nova onada de psicothrillers de la mateixa manera que va crear escola amb el film que el va catapultar a l'olimp dels directors-autors ara fa més de deu anys. Curiosament, ara Fincher no innova sinó que beu directament de la tradició i del cinema polític i dels thrillers dels anys setanta per rodar un film auster i mesurat, molt allunyat de l’artilleria visual de Seven i més propera al cinema d’Alan J. Pakula o de Don Siegel. No resulta gens gratuïta la menció, per exemple, de Harry el Sucio, i no només pel fet que l’assassí també s’inspirés en el cas real de Zodiac. La referència té una segona lectura com també la tenen altres moments que van més enllà de l’argument per reflexionar sobre el fet cinematogràfic.

Aquests moments i d’altres on torna a aflorar el Fincher pirotècnic són només parèntesis en una cinta a la qual només es pot criticar l’excés de metratge. Probablement el director el creu necessari per mostrar l’evolució, el desgast i la decadència dels personatges –policies i periodistes– des de l’inici de la investigació fins al moment que queda aturada en un punt mort. Zodiac no és la història d’un assassí, sinó la de tots els homes que l’envolten, la seva capacitat i la seva frustració. Temes recurrents en la filmografia d’un director que aparca la superficialitat de molts dels seus films per entrar en un nou estat de maduresa.