Assaig general

La darrera cinta del director xinès Zhang Yimou abans de centrar-se en la direcció artística de les Olimpíades de Beijing 2008 sembla més un assaig general de les cerimònies d'inauguració i clausura amb música i vestuari que no pas una pel·lícula. A La maldición de la flor dorada, Zhang Yimou es mostra únicament preocupat per l'aspecte estètic i relega el relat a un avorrit segon pla sense massa interès.

Zhang Yimou explica aquesta història de passions i intrigues de palau amb força desgana, ja que està més encaparrat per oferir un magnífic espectacle visual que posi a prova la seva, d'altra banda indiscutible, capacitat per crear coreografies i moure masses. Sembla que el director ha pensat que l’origen literari de la història ja parlaria per si sol: la pel·lícula es basa en una popular obra de teatre de Cao Yu, un dels autors xinesos més importants del segle XX per la seva contribució a la consolidació del gènere teatral.

Potser per aquesta confiança en el text de base, Zhang no li sap treure-li cap partit narratiu al guió, ni tampoc sap donar instruccions als seus actors, que es veuen força perduts i sobreactuats. Al final, el director només aconsegueix bons resultats en la vessant visual, gràcies sobretot a la decisió de traslladar l'acció al segle X, durant la dinastia Tang (una de les més opulentes de la història xinesa) enlloc d’ambientar-la als anys trenta com l’obra de teatre original. Aquest pretext li permet desplegar espectaculars indumentàries i recrear-se en les dorades escenografies del palau imperial, que converteixen La maldifición de la flor dorada en un deliri pels sentits, i en un tedi per la ment.