Aquesta és la traducció literal de Sanxia haoren, la pel·lícula que es va emportar el Lleó d'or de Venècia i que s'ha pogut veure al Baff amb el seu títol internacional, Still life o Natura morta. Tant és, tots aquests títols s'ajusten a l'esperit d'aquest film amb el que Jià Zhangké retrata els canvis que pateix la regió del Fengjié, a la província de Chongqing, com a conseqüència del pas de la Presa de les Tres Gorges. Aquesta infraestructura monstruosament colosal ha submergit part de les ciutats del Yangzi obligant als seus habitants a traslladar-se i deixar enrera segles d'arrelament, d'Història col·lectiva i de petites històries individuals.
Still life és d'alguna manera la versió en "moviment" del projecte pictòric de Liu Xiaodong, el pintor figuratiu xinès més important de l'actualitat, que ha realitzat una sèrie de retrats de la gent dels pobles afectats per l'acció de la Presa de les Tres Gorges. Precisament Jià Zhangké va presentar el documental Dong sobre aquest pintor al mateix festival on es va premiar Still Life.
Un i altre fixen aquests rostres cansats abans que el seu rastre desaparegui engolit per un projecte faraònic. Entre les runes d'aquestes ciutats i d'aquestes vides es passeja Jia Zhangké, deturant-se en els detalls, seguint de lluny a dos personatges que van a la recerca del seu passat: l'home que busca la seva dona i la seva filla perdudes 16 anys enrera per reconstruir la família; la dona que busca el seu marit per aconseguir un divorci que li permeti crear una nova família en un altre lloc. I entre aquests personatges molts altres, petites vivències quotidianes que s'ofegaran a mesura que creixi el nivell de l'aigua. De nou Jià Zhangké retrata amb poètica duresa l'ofec causat pel progrés mal planificat, el procés que converteix a la bona gent de Fengjià en trist objecte d'una natura morta.
1 comentari :
"Natura morta" em va interessar moltíssim. No és "Platform" (que admiro), però és una obra remarcable. Aquells personatges cromàticament destacats (tons foscos) que es mouen per davant d'un rerefons de tons clars (els esfectes humanament i topogràficament dibolidors de l'obra faraònica). L'estructura narrativa, de parts contrastades, de rics i pobres contrastats, de costats del riu contrastats. I els vincles humans... "Natura morta" és d'aquelles pel·lícules que em pugen a mesura que passen els dies, la vaig assaborint, hi penso. M'agrada, em convenç, l'admiro. Llàstima que la feina de preparar Canes no em permet, ara, capbussar-m'hi. Penso fer-ho quan s'estreni.
Ah! Algun dia hauríem de debatre "Summer Palace". part del que en dius, ja hi estic d'acord.
Del BAFF, m'he endut pèssima opinió de l'última Apitchatpong Weerasetapul. I no m'ha fet el pes la de Tsai Ming-liang, per bé que he xalat de valent veient-la, per com fa cinema aquest home!
Una abraçada,
Vador
Publica un comentari a l'entrada