dissabte, de març 13

Cinema polític



Preparava una llista de pel·lícules de temàtica política per aquest número de Valors quan va saltar la notícia de la detenció del cineasta iranià Jafar Panahi, que havia mostrat obertament el seu suport a Musavi, el líder de l’oposició al president Ahmadineyad. Reconegut internacionalment gràcies a les seves pel·lícules El círculo y Fuera de Juego, Panahi és un dels artistes més crítics amb la manca de llibertats, la repressió i la situació de la dona a l’Iran. Amb les seves pel·lícules, podríem dir que Panahi fa política. I com ell, molts cineastes han fet servir les seves creacions com a mitjà per a una certa acció política. Parlar de política al cinema, per tant, va molt més enllà de fer un repàs a les pel·lícules que tenen els polítics o la política com a tema. No obstant, podem trobar grans pel·lícules que s’han basat de forma més o menys fidel en les vides i accions de polítics reals, tals com JFK, Nixon, Mi nombre es Harvey Milk, La Reina, Il Divo o Presidente Miterrand, per citar només alguns exemples relativament recents. El cinema també ha permès entendre, ironitzar, fins i tot denunciar els encerts i abusos que es comenten per i en nom de la política, amb films com El político, ¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú, Ciudadano Bob Roberts o In the loop. I curiosament, per desmentir el tòpic que diu que la política no interessa, val la pena recordar dues de les sèries de televisió amb més èxit que s’han basat en el món polític: Si ministre i El ala oeste de la casa blanca, dues mostra de ficció televisiva que tenen molt poc a envejar de les obres mestres del setè art.

Article publicat a Valors


Cap comentari :