dilluns, de gener 29

Dones i llibertat



Un dels grans temes del cinema iranià que des de mitjans dels anys noranta ens arriba amb certa regularitat és el de la complicada situació de la dona i la seva manca de llibertats. Jafa Panahi, que l'any 2002 ja va abordar el tema des d'una vessant dramàtica en la multipremiada El círculo, hi torna amb un to més irònic i desenfadat a la molt recomanable Offside. Les seves protagonistes són un grup de noies aficionades al futbol que intenten, disfressades d'homes i sota els risc de ser detingudes i denunciades, colar-se dins un estadi.

Fidel al característic estil neorrialista del cinema iranià, el director segueix la peripècia d'aquestes dones càmara en mà i pràcticament en temps real. En la primera part de la pel·lícula, la que potser és més angoixant, la càmara segueix una de les noies vestida de noi des del trajecte en un autobús ple d'aficionats al futbol fins a les portes de l'estadi, on és finalment enxampada per l'exèrcit. A partir d'aquí comença una llarga segona part, més amena i amb alguns moments còmics, que té lloc en el punt policial on els militars retenen les dones que han estat enxampades: prou a la vora de l'estadi com per sentir el xivarri i la cridòria del partit, però condemnades a no poder-lo gaudir per l'únic fet de ser dones, sota arguments tan ridículs com ara que "dins de l'estadi hi ha molts homes i diuen paraulotes".

El problema, segons sembla voler Panahi, no és tant de la societat, que s'obre lentament, com les normes que els estaments oficials, que s'encarreguen de perpetuar idees caducades. En diverses ocasions es mostren nois joves que, davant aquestes noies, no s'extranyen i fins i tot les intenten ajudar. En canvi l'exèrcit, amb uns soldats temerosos de les represàlies, que s'entesta en sotmetre les noies a una norma manifestament inútil i absurda. Així queda demostrat en la darrera part de la pel·lícula, quan la notícia de la victòria de l'equip iranià en el partit que els classificava pel mundial d'Alemània enxampa les noies dins la furgoneta policial que les ha de portar fins la "brigada antivici", l'organisme que ha de jutjar el seu delicte. L'esclat d'alegria d'aquestes dones es fon amb el clamor popular, una optimista i molt eloquent imatge que clama per la llibertat.

Technorati Tags:

dijous, de gener 25

Basada en fets reals?



Les fonts oficials no ho confirmen, però segons ha pogut saber aquest blog, els creadors de Una noche en el museo s'han inspirat en els fets reals que va protagonitzar una simpàtica parella de Mataró al Museu d'Història Natural de Nova York l'agost del 2006. Aquí teniu el document gràfic que ho confirma.



Sort que en Cocodrilo Dundee va arribar a temps per salvar-nos i ara ho podem explicar.



Tot això va tenir lloc en aquest magnífic museu...



...ple de maravelles com aquestes.




Technorati Tags: ; ;

dimecres, de gener 24

La crispació de Gibson



Mel Gibson es consolida amb l’estranya Apocalypto com un magnífic director de cinema èpic, gènere en el qual ja va despuntar amb Braveheart i La pasión de Cristo. En el seu nou film fa un pas més endavant en el risc que defineix la seva trajectòria com a director, i no només per la dificultat de rodar en maia, idioma que avui només parla un milió de persones arreu del món. També pel plantejament d’una pel·lícula on més d’un terç del metratge reconstrueix una mena de Via Crucis i un altre terç es basa en una intensa i dolorosa persecució per la selva, amb moments de pura abstracció i d’altres, en contrapartida, de concessions al gran públic.

Gibson fa gala d’un gran domini tècnic amb l’ús de càmeres digitals d’alta definició per aconseguir copsar la velocitat en la persecució per la selva, i ha apostat per un muntatge enèrgic que potencia la crispació i la furia que inunda tot el film. Apocalypto és una pel·lícula molt crispada, en la qual la tensió es plasma contínuament en l’extrema violència física (cops, ferides, degollaments i molta sang) mostrada sense cap pudor. La fascinació pel patiment físic, que també s’entén com una via de redempció, és una constant del director.

I tot i l’etiqueta de cine d’aventures que es penja a Apocalypto, no s’hauria d’obviar el missatge que es llegeix entre línies. El Gibson dretà i ultracatòlic alerta dels riscos de trencar la unitat familiar i obrir-se a influències (ideologies?) externes, ja que així és com entren en les civilitzacions, que es corrompen i es tornen vulnerables a les invasions forànies. Amb aquest missatge Gibson converteix el seu film en una gran metáfora de preocupant lectura en els temps que corren.

Technorati Tags:

dimarts, de gener 23

A la porra



Ja tenim la llista i ja podem començar a fer "porres", que per cert comença amb PE. Un acudit suat suat, ho sé, però és que la cosa aquest any, per més que hi dono voltes, no em motiva. Comparteixo al 100% la opinió que un lector ha deixat en el bloc d'en Vador i que diu literalment "aquesta llista em fa badallar d'avorriment...". Doncs això...

Technorati Tags:

dilluns, de gener 22

Dilluns



És dilluns, plou, tinc una congestió nasal que no em deixa ni respirar, l'home del temps pronostica gelades i a sobre Grady Hendrix, autor del blog de cine oriental de referència Kaijushakedown, diu que plega. Aquesta no és forma de començar la setmana...

divendres, de gener 19

My sassy remake



Primer fotograma del remake americà de la sensacional My sassy girl. Us deixo la foto de la original coreana aquí sota mateix, perquè compareu.



La nova versió, que encara s'està acabant de rodar, està protagonitzada per l'actor Jesse Bradford, un actor que recordava més petit a El niño que gritó puta i El rey de la colina, i que sembla estar en ratxa després del seu paperet a Banderas de nuestros padres. Pel que fa a la protagonista femenina, serà la desconeguda Elisha Cuthbert la que tindrà la difícil -per no dir impossible- tasca de fer-nos oblidar a la maravellosa Jun Ji-hyun.

Technorati Tags:

dijous, de gener 18

Escolteu-me atentament, només ho diré una vegada



Els amics de Cameo tenen previst d'alegrar-nos l'existència editant durant aquest 2007 en DVD els capítols de la sempre recordada i eternament anyorada sèrie Alló, alló.

No crec que necessiti presentació però per si no la recordeu, és aquella sèrie ambientada en un cafè a la França ocupada pels nazis, i que explicava les peripècies d'en René, les seves amants, la resistència francesa, l'exèrcit britànic, Herr Flick de la gestapo, l'enterramorts Monsieur Alfons, el tinent Gruber i tants altres...

La sèrie, que es va començar a emetre per la BBC l'any 1982, va durar nou temporades, les quatre primeres de les quals s'editaran en DVD en un primer pack de luxe. Cameo preveu treure aquest pack la propera primavera. L'edició consta de 5 DVD amb 24 capítols, més l'episodi pilot i un especial de Nadal. La gràcia és que el pack inclou tant el doblatge castellà com el català i el galleg, a banda de l'anglès. I milers d'extres, com una entrevista amb el protagonista, Gorden Kay i dos videoclips amb els protagonistes cantant "Sota els ponts de París" i "Je t'aime".

Technorati Tags:

dimecres, de gener 17

Una foto



Feu-li una ullada al resum fotogràfic del 2006 de la Vanity Fair. Hi trobareu fabuloses fotografies d'Edward Norton, Nicole Kidman, Natalie Portman o Robert Downey Jr. Però jo em quedo amb aquesta imatge impactant que mostra l'aspecte que tindrà Manhattan si el nivell del mar continua pujant. Per pensar-hi!

Technorati Tags:

Màgia i cinema



El director Christopher Nolan, ell mateix un notable prestidigitador tal com va demostrar amb la seva celebrada Memento, mostra en la notable El prestigio quins són els mecanismes que fan que un simple efecte òptic es converteixi en una experiència màgica sorprenent per a l’espectador. Ho fa a partir de l’intens duel de dos mags que s’ambienta, no casualment, en l’època dels invents elèctrics de Thomas Edison i també del cinematògraf. I tot i que no en fa referència explícita, sembla força evident que Nolan identifica la màgia i l’il·lusionisme amb el cinema, i aprofita la comparació per reflexionar també sobre el procés de creació: en aquest sentit, el truc en què el mag es duplica a si mateix suggereix com l’artista deixa una part de si mateix en cada actuació, a cada obra.

La pel·lícula, però, es deixa veure també com un entretingut i fascinant joc d’enganys en el qual l’espectador és arrossegat per un crescendo de trucs i sorpreses a mesura que el duel entre els mags augmenta d’intensitat. Els enginys de la trama provenen clarament de la premiada novel·la de Christopher Priest, però els guionistes, el mateix Christopher Nolan i el seu germà Jonathan, li saben treure suc amb un muntatge fragmentat i molt àgil amb el qual es gestiona la informació per mantenir el suspens i crear la sorpresa –el prestigi– final. Un gran truc de màgia cinematogràfica que es fa creïble, també, gràcies a l'excel·lent labor tant dels actors principals (el sempre sòlid Christian Bale i un sorprenent Hugh Jackman en el millor paper de la seva carrera) i secundaris (Michael Cane, Scarlett Johansson i un divertit David Bowie).

Technorati Tags:

dimarts, de gener 16

L'estranger



Què grans aquests despropòsits globus d'Or. Han decidit tractar en Clint com si fos estranger. Deu ser perquè critica en Bush...

Technorati Tags:

dilluns, de gener 15

Polítics de dretes



Tim Robbins no volia fer-se aquesta foto amb Ruiz Gallardón. Ha vingut a Madrid a presentar la seva nova pel·lícula Catch a fire i a recolzar el Festival Internacional de Cinema Solidari, i no, com ell mateix diu, a fer-se "fotos amb polítics de dretes".

"És curiós que un alcalde pugui fer l'esforç de venir a fer-se una foto amb un actor nord-americà però no ho faci per unir-se a la ciutadania en una manifestació. Resulta sospitós que el representant de la ciutadania sigui incapaç d'escoltar la veu d'aquesta ciutadania en favor de la pau", ha declarat.

La notícia sencera aquí

Technorati Tags:

Petita screwball sense pretencions



The holiday és una intranscendent i molt poc pretenciosa comèdia romàntica en la que la directora Nancy Meyers també ha volgut retre un senzillet i simpàtic homenatge a les screwball del Hollywood daurat. Ho fa a partir de les històries entrecreuades de dues noies, una californiana i una londinenca, que s’intercanvien les seves cases durant les vacances de Nadal. Les dues tenen en comú que es troben en plena crisis sentimental i, com és de suposar, en els seus nous destins resoldran els seus problemes del cor. Meyers no enganya sobre el contingut de la pel·lícula i basa bona part dels seus acudits en els tòpics recurrents sobre els trenta-i-tants i l’eterna guerra de sexes.

Però la realitzadora ha sabut donar a cada part del relat un aire diferent. Així, la història de la nord-americana a Anglaterra té un cert aire de conte de fades, amb caseta en el camp i un príncep blau (guapíssim Jude Law) que conquista el cor d’una "heroina" de perfil molt contemporani: una decidida empresària amb molt poc temps per a la vida casolana i les relacions sentimentals. El capítol de l’anglesa a Los Angeles, per altra banda, treu partit de l’escenari hollywoodenc i afegeix una subtrama al voltant d’un guionista de cinema retirat (fabulosa reaparició del veterà Eli Wallach) que rememorant els trucs emprats per escriure els guions de les pel·lícules, acabarà ajudant a la "pobre noia" anglesa (Kate Winslet) a convertir-se en rutilant protagonista d’una història amb final feliç.

A la pel·lícula li sobra la excessiva càrrega publicitària: els actors i sobretot les actrius són vius anuncis de bolsos, sabates i joies; i en dos de cada quatre plans hi apareix un aparell d’últim model d’una coneguda firma tecnològica que, curiosament, també consta com a productora del film. Però deixant de banda aquesta enfadosa funció de catàleg, The holiday es deixa veure i aconsegueix despertar més d’un somriure, gràcies també en bona part al saber fer dels seus protagonistes: Cameron Diaz explota el seu costat més payaso, mentre que Kate Winslet fa gala d’una poc explotada vis còmica i d’una curiosa química amb el sempre divertit Jack Black. A aquest últim li devem un dels millors moments de la pel·lícula, una divertida escena en la que repassa famoses bandes sonores i que compta amb l’inesperat cameo de Dustin Hoffman.

Technorati Tags:

Cirurgia estètica



Des de que l'èxit de Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera marqués un punt d'inflexió en la seva trajectòria, el director Kim Ki-duk ha alleugerit la cruesa de la seva obra i ha diluit la violència i la lletjor de les seves pel·lícules en favor d'un cinema més estilitzat i d'alguna manera més amable, amb el que el sudcoreà sembla voler contentar i fidelitzar el seu nou públic internacional. El cas més extrem el trobem en el seu film anterior, El arco, tot un compendi dissenyat per iniciar els principiants en la seva personal cosmovisió, però de forma tan "facilona" que no feia presagiar res de bo entre els seus seguidors més antics i fidels.

Afortunadament els pitjors presagis no s'han complert, i la seva obra més recent Time corregeix alguns dels errors de l'embafador i amanerat film anterior. Però tot i això, aquest nou títol confirma que el director està atrapat en una cruïlla, buscant desesperadament un camí per continuar explorant les seves pròpies obsessions sense trair a aquells que l'han convertit en el gran referent del cinema coreà (paradoxalment, el seu estil no és gens representatiu del que s'està fent avui en dia a Corea, pel·lícules de gènere amb una clara influència del cinema de Hollywood posada al dia amb molta gràcia).

Així doncs, no costa massa veure en la protagonista de Time un reflex del propi director: de la mateixa manera que aquesta noia es vol canviar de cara -mitjançant la cirurgia estètica- per tal de tornar a enamorar al seu amant que s'ha cansat de la monotonia de veure cada dia el mateix rostre, Kim Ki-duk busca noves formes per tornar a tractar dels mateixos temes de sempre, en un curiós exemple de cirurgia estètica autoral. I encara que d'entrada resulta força òbvia la reflexió sobre el pas del temps, sobre l'obssessió de mantenir-se jove i sobre la importància de l'aparença física, el cert és que aquesta acaba siguent només la quartada per retratar una altra vegada una relació possessiva basada en una passió extranya i extrema. Un tema present tant en la seva opera prima, Crocodrile, com la pel·lícula que el va donar a conèixer a Europa, La isla, en el seu èxit de crítica més recent, Hierro 3, i en la que probablement sigui la seva millor pel·lícula, Bad guy.

A nivell formal, el director també ha buscat la forma de canviar d'imatge, i ho ha fet tenyint la pel·lícula d'un cert aire de drama romàntic comercial, i també donant una inusual importància als diàlegs (en la majoria dels seus films anteriors els personatges apenes parlen). A més, i tot i que no arriba als nivells de Hierro 3, en aquest nou film Kim Ki-duk recórre de nou a una certa irrealitat per donar una nova dimensió -que l'apropa lleugerament al fantàstic- a aquesta història d'amors dependents. A Time també intenta portar lluny les obssessions dels seus protagonistes, tot i que l'esteticisme i un minimalisme massa postís acaben per aigualir el relat. I el regust que deixa Time és aquell del plat que per la vista sembla deliciós, però que al gust acaba resultant una mica insípid.

Technorati Tags:

diumenge, de gener 14

I tant!



Ja coneixeu la meva debilitat pels FYC (For your consideration), aquells anuncis d'autopromoció de les pel·lícules que en els mesos previs als Oscars omplen les pàgines de les revistes especialitzades, i que a la web OscarWatch s'encarreguen d'anar compilant. M'ha agradat especialment el de United 93, sense foto, i amb un missatge clar, contundent i compromès amb el que no podem estar més d'acord.

Technorati Tags:

dijous, de gener 11

Johnnie To canonitzat



La Bíblia del cine dedica la seva portada de gener a Johnnie To i la seva obra magna en dos capítols, Election 1 i 2. Això és el que jo anomeno canonització en tota regla.

Technorati Tags:

dimecres, de gener 10

La inutilitat de la guerra



El primer film del díptic sobre la batalla d’Iwo Jima que ha dirigit Clint Eastwood reconstrueix els fets que van tenir lloc el 1945 en aquesta illa deshabitada de l’arxipèlag japonès, però sobretot n’analitza les conseqüències en la societat americana.

El film té com a protagonistes els soldats que claven la bandera americana al mont Suribachi i que va immortalitzar Joe Rosenthal en una famosa fotografia. A partir d’aquí Eastwood, amb la complicitat del guionista Paul Haggis, explica com es construeix un heroi, la seva suposada utilitat social i l’ús manipulat, propagandístic i econòmic que se’n fa per part del govern.

La pel·lícula beu de la tradició del drama bèl·lic clàssic, modernitzada amb un esplèndid guió que trenca amb la linealitat del relat i el dota d’una complexa però eficaç estructura de trencaclosques. Eastwood fa servir el muntatge parcel·lat per dosificar la informació: primer mostra com els soldats són rebuts i tractats com herois, i per mostrar tot seguit el rerefons amarg d’uns soldats que no s’hi senten i que tampoc acaben de comprendre la utilitat de la guerra en què han participat. Aquesta deconstrucció posa en evidència també la manipulació política d’uns fets que, per si sols, parlen també de l’absurd i la inutilitat de la guerra.

El muntatge fragmentat també aporta a la pel·lícula un aire de modernitat inusual en el cinema de Clint Eastwood. L'actor, confirmat definitivament com a director amb els seus darrers tres títols, es torna a mostrar serè i lúcid darrere les càmeres i així es percep en una pel·lícula elegant i que evita sentimentalismes fàcils. I és que amb molta mà esquerra, Eastwood fa servir el seu progressista al·legat contra la guerra per transmetre també una contundent crítica a la inútil presència de les tropes nordamericanes a Iraq.

Technorati Tags:

dilluns, de gener 8

El US Marine Corps War Memorial



El passat estiu a Washington vam tenir l'oportunitat de veure en directe aquest famós monument que recorda els soldats americans que van lluitar a la II Guerra Mundial i més concretament a la batalla d'Iwo Jima. El monument, dedicat al cos dels marines, és obra de l'escultor Felix DeWeldon i es basa en la famosa fotografia de Joe Rosenthal que aquests dies és tema central de la pel·lícula de Clint Eastwood Banderas de nuestros padres, i la veritat és que després de veure la pel·lícula ens mirem aquest símbol amb uns altres ulls... Però ens ha fet gràcia penjar aquí les fotografies que vam fer. El monument, que impressiona per les seves dimensions, està situat a les afores del famós cementiri militar d'Arlington, al seu torn situat a l'altra banda del riu Potomac, i per arribar-hi vam fer un penós camí a través d'una mena de camp ple de mosquits, sota un sol de justícia, en ple mes d'agost.



Technorati Tags: ,

Regals de reis


Els reis ens han portat una grandíssima pel·lícula amb contundent missatge antibèl·lic...


... i una dolça i suggerent caixa (rosa) de bombons recoberts de sucre i merenga.

Technorati Tags:

dimecres, de gener 3

Distant i superficial retrat de la globalització



Alejandro González Iñárritu pretén oferir amb Babel un gran fresc sobre el dolor, la incomunicació i les fronteres visibles i invisibles que separen els éssers humans en aquest segle XXI. Ho fa a partir de tres històries situades en tres parts d’un món on tot i tothom, per més lluny que estigui, està relacionat.

Iñárritu i el guionista Guillermo Arriaga han optat per partir i entrellaçar aquestes històries, decisió que respon més a la voluntat d’enlluernar l’espectador amb els enginys de guió que no pas a una necessitat narrativa real. Però el director ha preferit prioritzar les formes al fons: a la pirotècnia del guió se suma un acurat tractament fotogràfic, diferent per a cada segment, i un notable ús del so i la música.

Aquest embolcall de luxe vesteix la pel·lícula de falsa transcendència. I és que Iñárritu, que ha pecat d’autocomplaença, apunta moltes qüestions interessants –el conflicte diplomàtic entre el Marroc i els Estats Units o la situació de la treballadora mexicana il·legal–, però realment no acaba d’aprofundir en cap, i desaprofita les ocasions de mostrar el seu compromís o ser crític. Abans, perd el temps en plans tan impactants visualment com inútils.

Aquesta superficialitat acaba fent de Babel una pel·lícula tècnicament i formalment impecable, però massa freda i distant, en què l’emoció només sorgeix en moments puntuals –la història de l’adolescent japonesa sembla la més creïble–, però que queda molt lluny de la pretensió inicial de posar llum a les complexes relacions humanes en el món globalitzat.

Technorati Tags: