Dito Montiel retorna al seu barri natal d’Astoria, a Queens, per recuperar els mateixos records que ja va convertir en material literari a la seva novel·la autobiogràfica A guide to recognizing your saints. El llibre ha servit de base per a una interessant opera prima, Memorias de Queens, beneïda al festival de Sundance, en la qual el seu polifacètic realitzador ha aprofitat per posar l’accent en la vessant visual dels seus records d’infantesa.
Sense negar l’origen literari, Dito Montiel sap treure partit dels recursos cinematogràfics per dotar Memorias de Queens d’un aire molt sensorial, on la recreació dels records del protagonista tan aviat s’emmarca en la tradició del realisme com es tenyeix d’una suggerent poètica i d’un aire mental que reforça la idea del relat en primera persona. Els personatges que sobtadament miren a càmera i es confessen a l’espectador -molt a la manera d’Spike Lee- allunyen el film de les convencions. El cinema, a més, li permet a Montiel sobreposar els diàlegs dels actors a la veu en off que llegeix els diàlegs directament del llibre, un recurs amb el qual el director adverteix de l’enganyosa memòria dels seus propis records.
Montiel recrea un passat, un espai, uns fets i uns personatges segons la seva percepció i experiència; els disculpa dels pecats comesos i els dignifica per dignificar-se a si mateix. Especialment intens és el retrat que fa de la relació amb el seu pare, que sense tractar-se tampoc del centre de l’argument i evitant per sobre de tot sentimentalismes fàcils, si que acaba revestint la pel·lícula d’una dimensió més universal.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada