Steven Soderberg ha trobat la gallina dels ous d’or amb Danny Ocean i la seva banda de lladres de guant blanc. La bona entesa darrera les pantalles entre els membres d’aquest repartiment tan atractiu i glamurós es percep veient Ocean's thirteen. Aquest bon rotllo contagiós és una de les claus que expliquen l’èxit d’aquesta saga que ha permès al seu director aconseguir la llibertat necessària per impulsar projectes alternatius força menys comercials i bastant més arriscats.
Però aquest «col·leguisme» també es torna en contra de la credibilitat de la història, sobretot perquè els personatges perden entitat en confondre’s amb la personalitat dels actors que els interpreten. Al final, un no sap si està veient una pel·lícula o un dels molts anuncis als quals George Clooney posa la imatge. Soderberg, a més, a robat força elements publicitaris per donar al film aquest aire fashion que agrada tant.
De fet, Ocean’s thirteen acaba funcionant més per la seva funció d’aparador de productes de luxe per a homes i de fantasia per a dones que no pas pels seus sorprenents girs de guió i els diàlegs enginyosos, que malgrat ser-hi, perden pes específic a mesura que la personalitat dels actors -amb acudits a costa dels fills de Brad Pitt, per exemple- es va menjant la història. La presència d’Al Pacino -que coincideix amb Andy Garcia, per a major satisfacció del seguidors d’El Padrino- intenta recordar que Ocean’s thirteen, malgrat tot, continua siguent una pel·lícula i no un anunci.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada