La darrera pel·lícula del director Darren Aronofski (responsable de Pi o Requiem por un sueño) té la virtut de no deixar ningú indiferent. La fuente de la vida no és una pel·lícula aparentment convencional, tot i que el seu punt de partida sigui més propi de telefilm lacrimògen: un científic que lluita per trobar la cura del càncer de la seva dona moribunda. L’originalitat del film radica en la seva estètica entre barroca i futurista, així com en els diferents temps en què transcorre l’argument: el present, més realista, que mostra la tragèdia del matrimoni; el passat, ambientat en la colonització espanyola de les Amèriques, on un guerrer emprèn la desesperada recerca de l’arbre de la vida que l’ha de fer immortal; i per últim, un temps indefinit en un espai còsmic on el director intenta concentrar la vessant més mística i espiritual del film.
L’ampulositat, el barroquisme kitsch, la manca de ritme i les pretensions poètiques del director juguen a la contra d’una pel·lícula que, tot i la seva falsa complexitat filosòfica, acaba explicant una història francament senzilla: la d’un vidu en procés de dol per superar la mort de la seva dona. Però malgrat tots els seus defectes, La fuente de la vida té el mèrit de ser filla dels seus temps, i convida a reflexionar sobre aquesta tendència tan contemporània que ens porta a refugiar-nos en una espiritualitat sincrètica i new age per omplir allò que d’una altra manera estaria buit.
Article publicat a la revista Valors
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada