Marc Lawrence, guionista i realitzador especialitzat en comèdies lleugeres, signa una pel·lícula que serveix principalment com a vehicle de lluïment per a la parella protagonista, Hugh Grant i Drew Barrimore. Sense trair la imatge de rei de la comèdia que Grant ha anat consolidant des del gran èxit de Cuatro bodas y un funeral, Lawrence aconsegueix posar l’actor britànic en la pell d’un personatge –un cantant pop dels anys vuitanta en plena decadència– que convida a establir paral·lelismes amb la seva pròpia trajectòria. Si Grant accepta el repte és perquè el guió acaba essent benevolent amb el personatge i li regala una segona etapa de glòria.
Tú la letra, yo la música es deixa veure amb un somriure als llavis gràcies, principalment, a la paròdia sobre el món de la música. El film recrea amb una certa ironia des del videoclip del grup Pop, una paròdia gens dissimulada dels Wham que segueix la inefable estètica dels anys vuitanta, fins a les excentricitats i espectacles d’una estrella del tipus Britney Spears. Però Lawrence no acaba de treure-li el partit que podria a tot aquest material, molt probablement per la condicionadora presència de la cadena musical VH1 darrere del projecte. El director acaba fugint de qualsevol crítica i opta per un missatge força més amable en defensa de la funció de la música pop com a via per entretenir i distreure sense més compromisos. Exactament el mateix que es pot dir d’aquesta pel·lícula.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada