No érem ni una desena les persones que el dissabte 5 de maig, i dins la programació del BAFF, vam arribar al final del viatge que Wang Bing proposa a la monumental Tie Xi QU: West of the tracks. Va ser un llarg trajecte –la projecció completa va durar més de nou hores a les incòmodes butaques del CCCB- que ens va portar, en tren i a través de la indiscreta càmera en ma del director, fins a Tie Xi, a la regió de Shenyang. Aquest complex industrial, que un dia va arribar a concentrar més d’un milió de treballadors, viu des de finals dels anys noranta un agònic procés de desmantellament que afecta directament aquesta classe obrera i que d’alguna manera simbolitza també el final de l’ideal de la Revolució comunista.
Wang Bing va invertir tres anys en el rodatge –amb una càmera deixada de mini DV- d’aquesta magnífica obra que es presenta dividida en tres parts independents però absolutament complementàries. A la primera, titulada Rust (Rovell), el director entra fins a les entranyes d’una monstruosa fàbrica metal·lúrgica per mostrar-ne les darreres setmanes d’activitat, seguint els pocs treballadors encara en actiu en la feina i en les estones d’oci, entre continues dutxes, el fum de les cigarretes i les partides de mahjong. Bing prefereix aquesta cara més humana d’una activitat alienant i deshumanitzadora, de la que mostra de passada els riscos i les amenaces per a la salut. Però no és la voluntat de denúncia la que mou el director, sinó la de copsar d’alguna manera l’ànima dels homes atrapada entre la ferralla, els gasos i les pesades parets de la factoria: ho aconsegueix també en els llargs i suggerents plans seqüència, càmera en ma, pels passadissos angostos i solitaris de les fàbriques on ja ha cessat tota activitat.
La segona part es titula Remnants (Vestigis) i documenta amb extraordinària proximitat els procés d’èxode dels treballadors i les seves famílies obligades a deixar unes colònies que, un cop tancades les fàbriques, ja han perdut la seva raó de ser. Resulta realment sorprenent la confiança que aquestes persones tenen amb el director, que no deixa de ser un intrús. Els únics vestigis de la seva existència quedaran gravats en la seva càmera.
La tercera part, subtitulada Rails (Riells), és al mateix temps la més concreta i la més abstracta. Concreta, perquè és la única part en la que Wang Bing decideix focalitzar el seu gran fresc en una única persona, una mena de drapaire que sobreviu a base d’arreplegar materials de les fàbriques. Aquest personatge és pràcticament l'únic que es dirigeix directament a la càmera, que es presenta, que explica la seva història, que convida el director a casa seva i, en definitiva, l'únic que té nom i cognom en aquesta epopeia col·lectiva. Però aquest mateix capítol inclou llargues seqüències de trajectes en tren, tràvellings artesanals, pura abstracció cinematogràfica en un viatge en el temps, un segle enrera, fins als inicis d'aquesta bogeria que anomenem cinema.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada