Espai Isidor

Les herències

2012-01-25T12:26:00.000+01:00

Amb ‘Los descendientes’, George Clooney ha aconseguit una nominació a l’Oscar i s’ha situat com un dels més ferms candidats a aconseguir-lo, malgrat que la seva elecció com a protagonista és un dels punts més fluixos de la nova pel·lícula d’Alexander Payne. El director d’Entre copas ha volgut explotar el vessant còmic de Clooney en aquesta comèdia agredolça o drama amb tints de comèdia. Però la realitat és que Clooney, interpretant-se a si mateix com als anuncis de Nespresso, potser connecta amb el públic pel seu carisma natural, però no per què faci creïble aquest pare de família absent que es veu súbitament enfrontat a les seves “herències”. Per una banda, la de la infidelitat de la seva dona, a punt de morir després d’un accident marítim. Per altra, la dues filles de les que poca cosa sap i amb les que haurà de reconstruir la seva relació. Per últim, la del reducte de terra verge en una illa hawaiana que li van deixar en herència els seus avantpassats. La contraposició d’aquests temes defineix el tema central de la pel·lícula, la reflexió sobre el llegat que deixem als nostres descendents. Però tot i alguns encerts, Los descendientes no s’arriba a treure de sobre certa superficialitat, manca de compromís i massa voluntat d’agradar, de caure bé, de resoldre-ho tot i d’emocionar amb recursos fàcils de melodrama. Es tracta d’un film irregular, que va trobant el seu to a mesura que avança la narració, però que cau en massa tòpics per poder-se considerar la gran obra que alguns sembla que hi volen veure. I a Clooney, simpàtic i atractiu com és, li han sortit dues temibles competidores que li roben força plans i que són, realment, les que mereixerien els únics reconeixements del film: les jovenetes Shailene Woodley i Amara Miller, que interpreten les dues filles del protagonista.

Crítica publicada a Capgròs

El director que relata grans investigacions

2012-01-18T12:16:00.002+01:00

David Fincher signa la versió nordamericana del bestseller de Stieg Larsson ‘Els homes que no estimaven les dones’, el primer volum de la trilogia 'Millenium' que ja comptava amb una recent adaptació feta per un equip suec a les ordres de Niels Arden Oplev. Vagi d’entrada que, posats a triar, resulta molt més interessant la versió de Fincher que la plana i insípida versió sueca. El director de 'Seven' i 'Zodiac', un dels millors narradors cinematogràfics del cinema actual, s’ha interessat sempre per grans relats només pel gust d’explicar-los, de fer fluir personatges i trames a través tot desplegant un arsenal de recursos narratius que celebren el cinema més clàssic. Ho ha fet, sovint, relatant investigacions policials per les quals sembla tenir una especial predilecció. Una suma de tots aquests factors conflueix a la versió de ‘Millenium’, una pel·lícula que compta amb un material de base atractiu i proper a les inquietuds del director. En complicitat amb el guionista Steven Zailian, Fincher ha aconseguit una adaptació força més acurada i fidel a la novel·la. També el repartiment encapçalat per Daniel Craig s’ajusta més als caràcters definits per Larsson i la solvència d’actors com Christopher Plummer, Joely Richarson o Stellen Skarrsgård els fa guanyar dimensió. El director aposta per les accions paral·leles, els microflashbacks i altres recursos narratius que fan fluir la història i la fan atractiva malgrat ser prou ben coneguda per la majoria d’espectadors. Però tot i això, ‘Millenium’ no acaba de treure’s de sobre certa pàtina de pel·lícula impersonal i d’encàrrec, una obra d’impàs després de l’èxit rotund de 'La red social' i un film menor en la trajectòria d’un cineasta amb encara força a dir.

Crítica publicada a Capgròs

Política de paper cuixé

2012-01-11T12:03:00.002+01:00

Els prestigi més que justificat de Meryl Streep està provocant que una pel·lícula tan fluixa i manipuladora com ‘La dama de hierro’ acapari piles i piles de crítiques positives. Però no s’ha de confondre la solvència més que contrastada d’una actriu que s’atreveix amb tot, fins i tot a donar vida a la mateixa Margaret Tatcher, amb el retrat que la pel·lícula fa de l’ex primera ministra conservadora del Regne Unit. Un personatge com aquest requeriria una aproximació una mica més rigorosa i compromesa i sobretot, molt menys frívola del que proposa la directora Phillida Lloyd, responsable també de l’adaptació cinematogràfica de ‘Mamma Mia!’. Com si no fos conscient del personatge que té entre mans, Lloyd ha decidit centrar-se en aspectes com ara la relació matrimonial de la Tatcher i les dificultats que una dona com ella, filla d’un modest botiguer, es va topar per accedir al món polític dominat pels homes. Aspectes interessants, sens dubte, però que no haurien de servir per dissimular la responsabilitat que Margaret Tatcher va tenir en la guerra de les Malvines o les vagues dels miners britànics, episodis més que dramàtics de la recent història britànica i que es toquen al film com qui no vol la cosa. Ara més que mai s’ha de recordar que les polítiques de la Tatcher han provocat, per exemple, bona part del valent cinema de denúncia social anglès. Però el retrat de la dama de ferro descafeïnat i maquillat fuig completament d’estudi i deriva en un cúmul d’anècdotes sense interès més pròpies del paper cuixé que de la biografia que un espera d’un dels líders que més responsabilitat ha tingut en el primer impuls de les polítiques neoliberals.

Crítica publicada a Capgròs

Artista vintage

2012-01-05T11:11:00.001+01:00

Una de les últimes sensacions del 2011 i ferma candidata als Oscar és la pel·lícula 'The Artist', un entranyable homenatge al cinema mut i, perquè no, un petit recordatori sobre la necessitat del cinema de reinventar-se i readaptar-se. Tot i que el tema no és nou. Abans que ‘The Artist’ hi ha dignes precedents com ‘Cantando bajo la lluvia’ o ‘Sunset Boulevard’ que expliquen, si fa no fa, la mateixa història. La peculiaritat del film del francès Michel Hazanavicius és formal: la pel·lícula és pràcticament muda i està rodada en blanc i negre, en un intent d’emular el mateix cinema que es feia a l’època que precisament retrata. Hi ha qui hi veu un gran atreviment en una aposta tan allunyada del cinema trepidant i de grans efectes especials que comercialment s’imposa avui en dia. Però no ens hem de deixar enganyar. L’estratègia de The Artist s’emmarca en aquesta nova onada de l’anomenat cinema "vintage", que es mira al passat però no amb criteris històrics, sinó emocionals i estètics, que apel·la a la nostàlgia d’un suposat passat que, en realitat, no hem viscut sinó que només hem construït a partir de les imatges que n’hem rebut. ‘Super 8’ o ‘Drive’ són altres films que, per diferents motius, formen també part d’aquesta nova estratègia. En aquest sentit, ‘The Artist’ no es pot entendre com una pel·lícula muda feta en ple segle XXI, ja que la seva narrativa es basa més en els preceptes del cinema clàssic (amb cites, per exemples, a ‘Ciudadadno Kane’ o a ‘Vertigo’) que no pas del llenguatge del mut. Això no treu, però, que es tracti d’un producte fresc i entranyable, que connecta fàcilment amb molts públics i que fa sortir del cine amb un gran somriure.

Crítica publicada a Capgròs

Crisi, política i cinema

2012-01-04T09:18:00.005+01:00

La crisi que està removent els ciments de la societat occidental ho fa trontollar tot. Davant els dubtes, els temors, la pèrdua de valors i la deriva a la que semblem abocats calen idees clares i líders convençuts. La política és, més que mai, necessària. Però una política honesta i transparent, capaç de plantar cara i no deixar-se enredar en nom de no se sap quins interessos. Massa foscors, secrets, interessos ocults i discursos vagues i buits de contingut han contribuït a una situació de la que només es podrà sortir si, primer de tot, se’n parla clar. El cinema, que des dels seus orígens ha tingut un important vessant social i de denúncia, s’ha acabat convertint en un agent polític de primer ordre, anant fins i tot més enllà de mitjans de comunicació i de polítics, parlant clar, mostrant la realitat des d’un altre prisma, denunciant injustícies, irregularitats i manipulacions, i obrint un tan necessari espai per a la reflexió i la presa de consciència. Política, d’una altra manera. Amb la crisi econòmica han sorgit tota una sèrie de títols que s’atreveixen a parlar de les coses, a mostrar allò que alguns semblen voler amagar o dissimular. L’exemple més paradigmàtic és el d’ ‘Inside job’, un documental sobre la crisi financera del 2008 que, en paraules del seu director Charles Ferguson, intenta explicar la “sistemàtica corrupció dels Estats Units per la indústria financera i les conseqüències d’aquesta corrupció”. La també militant Naomi Klein està al darrera de ‘La doctrina del shock’, de Michael Winterbottom, que denuncia des de posicionaments polítics molt clars els efectes negatius d’un capitalisme desaforat. EN els dos casos són pel·lícules documentals, però també en la ficció s’han vist obres més valentes que alguns polítics. És el cas de ‘Margin call’, que a partir d’un cas inventat i en clau de thriller dramàtic relata el frau comès per empreses d’inversió i que van donar peu a la crisi econòmica actual. ‘In time’, d’Andrew Niccol, recorre a la ciència ficció per fer-nos reflexionar sobre el cost social que pagarem si no tornem a la veritable Política, en majúscules, i aconseguim redreçar les coses. I en un àmbit més proper, la comèdia negra ‘Cinco metros cuadrados’ també denúncia des de la ficció les corrupteles polítiques que ens trobem cada dia als diaris.

En aquest vídeo podeu veure sencera 'La doctrina del shock'.

Article publicat a Valors

Les 152 pel·lícules del 2011

2012-01-02T23:41:00.002+01:00

No m'ha agradat mai fer una llista de les millors pel·lícules de l'any perquè sempre he tingut la sensació que es fan de pressa, citant els grans títols que recordem a cop de cap i oblidem les petites obres amb que també ens anem topant en el nostre periple per les sales de cinema. I tot i que acostumo a apuntar-me a l'agenda totes les pel·lícules que veig, mai havia fet l'exercici de llistar-les totes juntes, fins ara. Però mira, aquest any ho he fet, i m'han tornat al cap molts títols, molts records i molt bones -i algunes males- experiències. Hi ha la majoria de pel·lícules que consten als rànquings i també hi ha coses que (malauradament) es coneixen poc. Potser són films petits, alguns gairebé invisibles, però que en el seu moment em van agradar per una cosa o per una altra i que també han format part d'aquest 2011 que ja hem acomiadat. Per això he aparcat la idea de fer una selecció de les millors i he decidit llistar-les totes, abusant de la confiança i posant a prova la vostra paciència. Les he llistat per mesos perquè el cinema també marca els ritmes del meu any: les pel·lícules de la Mostra de Mataró al febrer, les pel·lícules per preparar les vacances al juliol (moltes italianes aquest any!!!), les pel·lis del festival d'Autor, les del Sitges 2011, les dels cineforums, les sessions revival de pizza & peli...i en definitiva, les 152 pel·lícules que han ajudat a fer més passable l'any que ja hem deixat enrere. I de cara a aquest 2012 que es preveu difícil, una agenda amb molts fulls en blanc ja m'espera...

Gener
El discurso del rey
Ricas y famosas (video)
La danza
Animal Kingdom
Monsters
Más allá de la vida
También la lluvia
Miel
Thérese

Febrer
127 horas
La vida sublime
Finisterrae (video)
La nit que va morir Elvis
La noche que no acaba
Valor de ley
Winter’s bone
I’m still here (Mostra de Mataró)
Mammouth (Mostra de Mataró)
Sangre fácil (A woman, a gun and a noodle shop)(Mostra de Mataró)
El cisne negro
In a better world (Mostra de Mataró)
Los chicos están bien
Women without men

Març
Rango
Lola
Destino oculto
El mundo según Barney
Nunca me abandones

Abril
La vida de los peces
El último verano
La legión del àguila
Catfish (video)
Happythankyoumoreplease
Código Fuente
No mires atrás
Potiche
Illusion comique (Festival de cinema d'Autor)
Essencial Killing (Festival de cinema d'Autor)
Cold Fish (Festival de cinema d'Autor)

Abril
How I ended this summer (Festival de cinema d'Autor)
Meek’s cutoff (Festival de cinema d'Autor)
Oki’s movie (Festival de cinema d'Autor)
El extraño caso de Angelica (Festival de cinema d'Autor)
Cave of forgotten dreams (Festival de cinema d'Autor)
Le pére de més enfants
Midnight in Paris
Pequeñas mentiras sin importancia
Piratas del Caribe
Nowhere boy

Juny
Todos vos sodes capitans
Color perro que huye (Xcèntric)
Confucious (Festival Casa Asia)
Confessions (Festival Casa Asia)
A better tomorrow (Festival Casa Asia)
Don’t go breaking my heart (Festival Casa Asia)
The man from nowhere (Festival Casa Asia)
Hanna
Naufragio
Insidious
El padrino
La ola (video)
Resacón 2 en Tailàndia
El padrino II
Somewhere (video)

Juliol
ET el extraterrestre (Phenomena)
Regreso al futuro (Phenomena)
Abans que el temps ho esborri
Una mujer en África
Blackthorne
Bronson (video)
Cars 2
Once upon a time in America
El gattopardo
Muerte en Venecia (video)
Don’t look now (video)
El evangelio según san Mateo (video)
Lancelot du Lac (video)
Santes 15

Agost
Super 8
Le cuatro volte
The future
The perfect host
El nadador (video)
Cleo de 5 a 7 (video)
Les tres llums (CCCB)

Setembre
La piel que habito
Chicago años 30 (Party girl) (video)
El bueno, el feo y el malo
La vida útil (video)
Noche de miedo
Tree of life
Stalker (video)
Amer (video)
Los pasos dobles
No habrá paz para los malvados
Pina

octubre
Catalunya Uber Alles
Intruders (Sitges 2011)
Hanezu (Sitges 2011)
Arirang (Sitges 2011)
Saint (Sitges 2011)
Hell (Sitges 2011)
Another earth (Sitges 2011)
Smuggler (Sitges 2011)
Le petit poucet (Sitges 2011)
Amanecidos (Sitges 2011)
Livide (Sitges 2011)
Extraterrestre (Sitges 2011)
A letter to Momo (Sitges 2011)
Carré blanc (Sitges 2011)
Apollo 18 (Sitges 2011)
Attack the block (video)
Mientras duermes
The thing (Sitges 2011)
Drive (Sitges 2011)
Killer Joe (Sitges 2011)
The Artist (Sitges 2011)
The day he arrives (Sitges 2011)
Red state (video)
I want to be a soldier
Another year
El ilusionista
Las acacias
Margin Call
Passione (In-edit)
El niño de la bicicleta
Señoras y criadas
Zombies party (video)

Novembre
Mad monster party (video)
Habemus papam
Melancholia
Cinco metros cuadrados
Tintin
El premio (L'alternativa)
Medianeras
The innocents (video)
Un dios salvaje
Mercado de futuros

Desembre
Una historia de amor
Tyrannosaur
Restless
Jane Eyre
Take this waltz
Vidal Sassoon
Mission:Impossible 4
Hollywood talkies
Inmortals
El topo
Los goonies
Las deimoiselles de Rochefort (video)
Nada (video)
Le havre

El factor humà

2011-12-28T12:54:00.000+01:00

L’estrena de ‘El topo’ ha coincidit amb la projecció en sales de la quarta entrega de ‘Misión Imposible’, dues pel·lícules que gairebé es poden entendre com l’anvers i el revers d’una mateixa història. Mentre que la superproducció protagonitzada per Tom Cruise és tot un festival de focs d’artifici, el film que signa el suec Tomas Alfredson, amb un punt de partida argumental molt similar, destaca per la sobrietat, la contenció i la mesura. Una conté tota l’acció i l’altra sembla la versió parlada, explicada, aprofundida. Alfredson juga amb l’avantatge d’un dels títols clàssics de la novel·la d’espies i una de les obres més conegudes de John Le Carré. Però tot i el sòlid origen literari, no era fàcil traslladar la seva complexitat a pel·lícula i fer-ho competint amb l’espectacularitat que sembla que el públic reclama al cinema d’espies i d’acció.

El director Tomas Alfredson, que va despuntar amb una altra adaptació literària, la celebrada ‘Déjame entrar’, sembla tenir bona mà per crear atmosferes tenses i opressives i fa gala d’una realització elegant i austera, amb una estètica molt dels anys setanta i a l’hora tan moderna que li aporta al film certa atemporalitat. Però sobretot, és capaç de fer aflorar l’emoció en contextos freds i sobris com el que proposta també ‘El topo’, una trama d’espionatge ambientada en plena guerra freda, relatada i resolta a través de la intel·ligència observadora de l’agent Smiley, un Gary Oldman a punt d’Oscar i molt ben acompanyat per un repartiment més que solvent, i un altre dels grans encerts d’aquest film que d’alguna manera també ens parla de l’absurd de l’enfrontament i la guerra i de com tot plegat queda condicionat pel factor humà.

Crítica publicada a Capgròs

A punt pel Nadal...

2011-12-24T10:07:00.004+01:00

Deliciosament increïble

2011-12-22T10:57:00.000+01:00

Torna l’espia Ethan Hunt amb el rostre de Tom Cruise i aventures cada vegada més descabellades, en una nova entrega de la sèrie Mision: Imposible. En aquesta ocasió, és Brad Bird qui recull el testimoni de cineastes com Brian de Palma, John Woo i J.J.Abrams, en la seva primera pel·lícula amb personatges reals. El responsable de grans èxits de l’animació recent com Ratatouille o Los increïbles ha sabut traslladar a un film d’acció "adult" la capacitat que va demostrar per crear acció amb l’animació digital de la Pixar. Bird aporta també unes interessants i necessàries dosis d’humor i fins i tot de sana autoparòdia, que s’agraeixen en una pel·lícula protagonitzada per Tom Cruise, que sempre ha patit una certa tendència a prendre’s massa seriosament a sí mateix. Com a contrapunt, l’encertada elecció de Simon Pegg com a comparsa còmica de l’estrella i unes seqüències d’acció tan increïbles com trepidants. És en aquesta exageració tan ben calculada on el quart episodi de Mision : Imposible aconsegueix guanyar punts, consolidant-se com un interessant producte de consum instantani d’entreteniment. I precisament quan la pel·lícula deixa de ser deliciosament increïble per caure en el sentimentalisme innecessari –possiblement per exigències del també productor Tom Cruise- quan el film assoleix el seu punt més baix. El punt àlgid coincideix amb l’escena a les altures dels gratacels de Dubai, un d’aquells moments que ens reconcilien amb el pur cinema espectacle.

Crítica publicada a Capgròs

Quina pel·lícula anem a veure?

2011-12-19T21:23:00.000+01:00

Dins la nova programació del Centre de Formació permanent de les Tres Roques de Mataró us oferim un curset per formar espectadors de cinema crítics i amb criteri. El curs es titula 'Quina pel·lícula anem a veure' i pretén donar eines i recursos per guiar l’espectador entre les diferents ofertes i formats cinematogràfics i ajudar-lo a moure’s per la cartellera amb sentit crític i ganes de descobrir noves propostes.
ATENCIÓ: Les classes comencen l'1 de febrer però les inscripcions s'han de fer abans del 21 de desembre, així que encara teniu un parell de dies. També podeu regalar un val pel taller!

A continuació, descripció, filosofia i metodologia del curs.

DESCRIPCIÓ:
Quantes vegades ens hem trobat davant la cartellera sense tenir molt clar quina pel·lícula anar a veure? Ens hem de conformar amb la gran estrena comercial de la setmana o tenim altres opcions? La millor pel·lícula és la que té més premis? A quin crític he de seguir? En aquest curs volem proporcionar eines i recursos per saber-se orientar entre les diferents opcions cinematogràfiques, i que ens ajudaran a descobrir altres tipus de cinema i altres maneres de veure’l i compartir-lo.

L’objectiu d’aquest curs no és l’anàlisi tècnic i acadèmic de les pel·lícules sinó la formació de criteris personals que permetin entendre, aprofundir i gaudir de totes les propostes cinematogràfiques al nostre abast més immediat. El cinema és una de les arts que més ens ajuda a entendre el món d’avui en dia i per això volem contribuir a crear un debat al seu voltant, així com l’intercanvi d’idees i d’informació sobre les diferents opcions.

CONTINGUT DEL CURS:
On veiem cinema?
El cinema invisible
El cinema comercial
Noves tendències del cinema (panorama)
Programacions alternatives: filmoteca, cinefòrums
Festivals i premis
Revistes, diaris i crítics
Cinema i altres arts

Temes per debatre (en sortiran més al llarg del curs):
Cinema a casa o a la sala.
Doblatge o versió original.
Adaptacions literàries.
Cinema d’autor o comercial.
Quin ha de ser el paper del crític?
Cita o còpia cinematògrafica.

METODOLOGIA:
Les classes constaran d’una part teòrica o introductòria i una més pràctica o de debat. Es projectaran fragments de pel·lícules relacionades amb els continguts, es consultaran pàgines webs i publicacions especialitzades. També es farà un seguiment de l’actualitat cinematogràfica a través de notícies, assistència a projeccions i debats. Creació d’un espai de participació i intercanvi 2.0

OBSERVACIONS:
El curs s’intentarà adaptar al màxim a l’actualitat del moment. Els continguts es modificaran en funció de si hi ha algun festival en marxa, estrenes polèmiques o notícies d’actualitat. També es podran tenir en compte els interessos específics que manifestin els alumnes.

Més info a la pàgina 18 del document adjunt [cliqueu aquí]. Si teniu més dubtes envieu-me un mail a juvives@gmail.com

L'amic de Fellini

2011-12-16T18:42:00.003+01:00

Fa uns dies al Cinefòrum Teià vam tenir la gran oportunitat de conèixer i conversar amb el director Jorge Grau, història viva del cinema espanyol, i vam recuperar 'Una historia de amor', amb Teresa Gimpera i Serena Vergano, tota una joieta dels seixanta per reivindicar.

Entre moltes altres coses, Grau ens va parlar de la polèmica que en el seu moment va causar la dedicatòria del film, que diu 'A todos cuantos han sentido la pesada carga del amor'. Buscant per Internet vam trobar una crítica de la pel·lícula publicada, atenció, al l'edició del 14 d'octubre del 1966 del Mundo Deportivo que fa referència precisament a aquesta polèmica. Podeu veure la pàgina en PDF clicant aquí, però a continuació copio un tros de la crítica, que no deixa de tenir la seva gràcia.

La película elegida para la sesión inaugural fue «Una historia de amor», de Jorge Grau, una realización desafortunada desde la dedicatoria al final, que entendemos mal escogida para ostentar la representación de Españaenun acercamiento entro nuestra Cinematografía, y las de Hispano-América. Dicha película ha sido producida por Jorge Tuseil, presidente de Uniespaña, y la interpretan Serena Vergano, Teresa Gimpera y Simón Andreu.

La dedicatoria de Grau dice: «A mi padre y a todos cuantos han sentido la pesada carga del amor» Siempre ‘hemos entendido que el amor más que una carga es un estimulo, una ayude y un sostén para andar por caminos difíciles.El protagonista es un joven escritor que tiene esposa en estado de gravidez y cuñada que si ambos no ponen mucho cuidado va a terminar igual. La obra causa la inipresión de que Grau ha querido decir demasiadas cosas trascendentales naufragando en un mar de agua de borrajas.

A banda d'això, Grau ens va explicar anècdotes d'aquest i altres rodatges, i ens va parlar de la seva estreta amistat amb Federico Fellini, a qui va conèixer a Roma i amb qui va mantenir una llarga relació. Grau ens va explicar que gràcies a l'amistat amb Fellini va poder tirar endavant la seva primera pel·lícula. I va ser gràcies, precisament, a aquesta fotografia que veieu aquí sota, que va sortir publicada en una revista italiana amb el peu següent: "el amigo espanyol de Fellini". Gràcies a aquesta coincidència, molts actors com Mastroianni o Monica Vitti van accedir a llegir el guió de Grau, i va poder fer la seva pel·lícula.

Aquesta fotografia l'he trobat en el llibre 'Fellini desde Barcelona' que Jorge Grau va publicar l'any 1985. El llibre està descatalogat, però es pot trobar per Internet en botigues de segona mà (com per exemple, Iberlibro). Ens ha faltat temps per buscar-lo i la veritat és que val la pena. En aquest llibre, ple de fotograries, il·lustracions i anècdotes, Grau busca tots aquells elements "fellinnians" que considera que també són presents a Barcelona.

La fotografia de Jorge Grau és de Lola Rodríguez

Adaptació decimonònica

2011-12-14T13:15:00.000+01:00

Les grans novel·les de les germanes Bronte són un referent al qual Hollywood torna periòdicament conscient de la tirada que tenen entre determinats espectadors que cerquen en el cinema un classicisme, elegància i un cert tipus de romanticisme més enllà de les comèdies romàntiques urbanes. Mentre esperem l’estrena de la versió de Cims Borrascosos que ha dirigit Andrea Arnold, i que promet força, ens conformem amb l’adaptació de Jane Eyre que signa el pràcticament desconegut Cary Fukunaga. La correcció de la seva versió no aconsegueix de cap de les maneres fer-nos oblidar l’adaptació més recordada de la novel·la de Charlotte Bronte que va dirigir Robert Stevenson l’any 43, amb Joan Fontaine i Orson Welles com a principals protagonistes. Ni la bellesa marciana de Mia Wasikowska ni l’atractiu de Michael Fassbender (l’estrella més ascendent d’aquest 2011 gràcies també a Un método peligroso i Shame) aporten massa més a aquesta revisitació d’una novel·la que, ben entrat el segle XXI, requeriria d’una mirada més transgressora capaç de portar molt més lluny aquest drama romàntic victorià. Sense la necessària sacsejada, la versió 2011 de Jane Eyre no passa de correctíssima postaleta d’època que no aporta gran cosa més fora d’una cuidada fotografia i una bona banda sonora. La inexpresivitat de Wasikowska tampoc afavoreix aquest film que demostra que no n’hi ha prou amb confiar que una bona història et salvarà les mancances en l’actuació, el muntatge i la direcció.

Crítica publicada a Capgròs

Les quatre vides de l’ésser humà

2011-12-07T13:27:00.000+01:00

El teatre Monumental ha recuperat aquest mes de desembre ‘Le quattro volte’, un dels títols més suggerents i interessant del nou cinema italià. Amb una mirada propera al cinema documental, però també de forma evocadora i sensitiva, el director Michelangelo Frammartino es proposa mostrar el cicle de la vida, del naixement a la mort, de l’origen a de la matèria a la seva transformació en un nou element. Som éssers minerals, vegetals, animals i humans, ens diu el film, i ens adverteix que de tots, és aquest factor humà és el que actua com a agent agressor de l’equilibri natural.

La pel·lícula s’estructura a partir de quatre episodis que responen a les quatre voltes, a les quatre vides de l’ésser humà, relatades a partir de la senzilla vida d’un pastor en un petit poble de muntanya. Són quatre episodis sense diàlegs, on es mostra el pas del temps i el fluir de l’existència, en una proposta radicalment agosarada i molt allunyada de la narrativa convencional, que demana una mirada diferent i ganes de deixar-se emportar per l’experiència. No obstant això, és inevitable veure entre línies la voluntat de Frammartino de fer lligar les quatre històries. I confirmant la tesi de la seva pròpia pel·lícula, és quan apareix la mà de l’home –el muntatge dirigit, el guió forçat- quan es veu més ressentida aquesta obra singular.

Crítica publicada a Capgròs

Atrapats en la pròpia hipocresia

2011-11-23T12:13:00.000+01:00

Després de la triomfal ‘El escritor’, la nova pel·lícula de Roman Polanski és l’adaptació de l’obra teatral de Jazmine Reza ‘Un déu salvatge’. Tot i l’aparença de film d’encàrrec i de tractar-se, òbviament, d’una obra menor dins la seva filmografia, Polanski s’ha intentat fer seva la proposta i l’ha sabut impregnar d’aquell sagnant humor negre que supura en totes les seves pel·lícules. El director també ha trobat el to adient a una obra tragicòmica on la situació exposada es presta a caure fàcilment en patètics excessos. Però tot i això, la dependència al text teatral comporta una sèrie de servituds que obren el debat sobre els límits entre l’adaptació cinematogràfica i el teatre filmat. Polanski intenta buscar altres escenaris com ara el passadís de l’ascensor, però tot i així no aconsegueix sortir massa de la rutina de tenir quatre personatges en un sol espai.

L’elecció del repartiment és sens dubte el factor més destacable d’aquesta adaptació teatral. El quartet de luxe integrat per Jodie Foster, Kate Winslet, John C. Reilly i sobretot Christoph Waltz són la clau per a l’èxit d’aquest film que denuncia les falses aparences i la hipocresia social, i que de rerefons també aborda el tema de l’educació dels fills en una societat on es pensa una cosa i s’actua de la contrària. Els protagonistes de l’obra són dos matrimonis enfrontats en la defensa dels seus fills respectius, un dels quals ha estat víctima de l’agressió de l’altra. A partir d’aquí, es plantegen reflexions sobre la culpa, el penediment o la responsabilitat, al mateix temps que van aflorant les falsedats, contradiccions i hipocresies de la classe benestant. Polanski mostra aquests dos matrimonis atrapats en la seva pròpia hipocresia, en una fórmula on molts hi ha volgut veure la influència de ‘El ángel exterminador’ de Buñuel.

Crítica publicada a Capgròs

Les conseqüències de l’especulació

2011-11-21T17:34:00.000+01:00

El director Max Lemcke es va donar a conèixer amb el film ‘Casual day’, una comèdia sobre les relacions laborals en un món competitiu. En la seva nova pel·lícula, premiada al Festival de Málaga, torna a mirar-se la realitat social en clau de comèdia negra, apuntant aquesta vegada cap al sector immobiliari i les conseqüències que l’especulació han tingut sobre la ciutadania que només aspirar a aconseguir una casa on viure. Això és, precisament, el que pretenen els protagonistes del film, Fernando Tejero i Malena Alterio, una parella a punt de casar-se que inverteix i perd els seus estalvis en una futura promoció que no s’arribarà a construir mai. La lluita del noi per defensar el seu dret a una vivenda digna l’arrossegarà a un dramàtic procés de degradació personal. El to de comèdia d’aquest ‘Cinco metros quadrados’ pot fer semblar per moments massa exagerada una situació que es veu, en canvi, àmpliament superada per les notícies que cada dia apareixen als mitjans de comunicació. Riem quan veiem aquesta pel·lícula, de situacions que als diaris ens fan esgarrifar. En la mateixa tradició de films com ‘El pisito’ o ‘El quimérico inquilino’, per citar obres de cineastes que també van recórrer a l’humor negre per tocar el mateix tema, la pel·lícula de Lemcke denuncia les conseqüències, però sobretot, la impunitat de promotors immobiliaris i polítics corruptes que han fet fortuna a costa dels somnis, els diners i la dignitat de les persones que només aspiren a allò que tenen dret, un sostre on refugiar-se. No és gens casual que el film s’ambienti a Benidorm, convertida en paradigma de l’urbanisme desaforat i l’especulació immobiliària com a filosofia de vida.

Crítica publicada a Capgròs

Destrucció i creació

2011-11-09T13:03:00.000+01:00

L’origen de ‘Melancholia’, com també de l’anterior film de Lars Von Trier ‘Antichristo’ es troba en la depressió que el cineasta danès va patir poc després de finalitzar el rodatge de Manderlay i que el va mantenir allunyat de la vida pública. La melancolia del títol fa referència a l’estat anímic de la protagonista, Kirsten Dunst, però també és el nom d’un nou planeta que s’acosta a la terra i que inexorablement la condemna a la seva destrucció. El paral·lelisme queda més que clar: Von Trier recorre a la ciència ficció per mostrar la fi del món en un exercici visual fascinant a través del qual expressa al·legòricament la força destructiva que pot arribar a tenir la depressió: un sentiment negatiu tan poderós que pot arrasar un planeta.

El film, que arrenca amb un brillant pròleg d’imatges apocalíptiques en ralentí amb el ‘Tristan e Isolda’ de Wagner com a leiv motiv, està marcat en general per un sentiment de tristesa i el pessimisme, però també de certa resistència, representada pel personatge de Charlotte Gainsbourg, mare d’un nen i germana en la ficció de Kirsten Dunst, que intenta ajudar la germana a superar la seva malaltia i desespera en l’intent de deixar un món on el seu fill pugui créixer.

Les dues germanes centren les dues parts d’aquest film on, malgrat el pessimisme general, hi ha alguna cosa més que depressió. Perquè Von Trier apunta al procés creador com a antídot contra les energies destructives, en una obra paradoxal que mostra l’apocalipsi però on es parla, en realitat, de la creació. Lluny de les seves provocacions públiques (va ser declarat persona non grata al festival de Cannes), Von Trier es mostra aquí com un autor sensible, honest, capaç d’exposar-se en la que sigui segurament la seva pel·lícula més personal, en la qual aflora també la desesperada necessitat de continuar creant.

Crítica publicada a Capgròs

Ficcions didàctiques i realitats violentes

2011-10-26T13:13:00.000+02:00

El film més recent de Christian Molina, ‘De mayor quiero ser soldado’ ha estat víctima del que la pròpia pel·lícula relata. L’empresa del autobusos de Barcelona va censurar el cartell de la pel·lícula, que mostra el nen protagonista amb una pistola, perquè consideraven que “podia atemptar contra les normes socials de convivència i afectar la sensibilitat i bon gust dels ciutadans”. És bastant irònic que la preestrena a Barcelona del film tingués lloc, precisament, el dia en què tots els mitjans difonien alegrement i sense parar les imatges de l’assassinat i del cadàver de Gadafi.

La pel·lícula, amb certa voluntat gamberra i provocadora però també amb força voluntat didàctica i crítica, adverteix dels riscos de sotmetre els joves al bombardeig continuat d’imatges violentes. Potser el punt de partida pugui resultar un pèl maniqueu i moralista: Un nen de vuit anys insisteix fins que els seus pares accedeixen a instal·lar-li una tele pròpia a la seva habitació. Un parell d’anys després el nen, envoltat a tota hora per les imatges violentes de pel·lícules i sèries, però també dels informatius, ha perdut la noció de realitat i ha creat una fantasia pròpia en què s’imagina com un soldat justicier que persegueix i mata "enemics" indefinits. Però són molt reals les conseqüències de tot plegat: es tradueix en una actitud violenta a l’escola i a casa, amb atacs als companys d’escola i als seus germans petits, i continus desafiaments a l’autoritat dels mestres i els pares.

La confusió del nen s’expressa a través dels amics invisibles que s’imagina, un militar venjatiu i violent i un astronauta càndid que representen, molt a grosso modo, el bé i el mal segons la percepció d’un preadolescent. Aquest jove, sense uns límits i pautes ben marcats a casa i sotmès a la violència gratuïta i continua, acaba per confondre realitat i ficció sense ser capaç de veure on acaba el joc i la fantasia i on comença el món real. Hipòcritament, se censura el cartell de la pel·lícula quan el que s’hauria de fer, en realitat, és projectar-la obligatòriament a escoles i instituts però, sobretot, a les AMPAs i altres entitats d’adults amb infants i adolescents al seu càrrec.

Crítica publicada a Capgròs

Una cosa interessant

2011-10-19T12:09:00.000+02:00

L’esperada preqüela del clàssic de John Carpenter, The thing, s’estrena en pantalles comercials després del seu pas, força aplaudit, pel festival de Cinema de Sitges. El director Matthijs van Heijningen Jr s’estrena en la realització amb aquesta versió que investiga els fets ocorreguts en la base noruega veïna a la nord-americana on es desenvolupava la història de 1982. Respectuosa amb el film original, la nova versió que va servir per clausurar el Sitges 2011 revela ara el que l’obra de Carpenter mostrava només en pistes, donant més pes a l’alienígena que sembra el terror a l’Antàrtida. Protagonitzada majoritàriament per un repartiment nòrdic, amb Ulrich Thomsem al capdavant, aquest The thing destaca per la creació de l’atmosfera cada vegada més claustrofòbica i la versemblança del grup de científics que troben aquesta "cosa" misteriosa. El director sembla haver-se pres molt seriosament el repte d’aquest projecte i ha aconseguit, sense superar al mestre, dirigir un producte digne i prou a l’alçada del gran Carpenter. El film troba el seu ritme, manté la tensió, sorprèn i espanta quan toca sense sortides de to -ni tan sols en els moments mutants més fastigosos, que n'hi ha- donant com a resultat una proposta més que interessant. Sense revelar més del necessari sobre el contingut de la pel·lícula, cal tenir en compte l’apunt, no poc irònic, sobre allò que diferencia els humans d’aquests éssers que la "cosa" fa mutar, i que és precisament allò que no té res d’humà. I un advertiment: val la pena quedar-se a veure els títols de crèdit ja que allà és on el film enllaça directament amb la pel·lícula de Carpenter.

Crítica publicada a Capgròs

La Catalunya intol·lerant

2011-10-05T11:26:00.001+02:00

Tres històries entrecreuades en un petit poble serveixen al director Ramon Termens per fer una radiografia dels defectes –cada vegada més evidents- de la societat catalana. A través dels casos d’un expresidiari condemnat per violació, un immigrant subsaharià que busca feina i un empresari d’èxit amb un fosc rerefons, ‘Catalunya Über Alles’ ens mostra una societat intolerant, racista i hipòcrita que, tot i que pot semblar exagerada o grotesca per moments, no deixa de tenir una esgarrifosa i molt preocupant semblança amb la vida real. Coixeja Termens en la forma, amb una pel•lícula de narrativa plana, arrítmica i amb uns salts de to que la fan passar del drama a la comèdia sense gaire sentit. A més, alguns plantejaments resulten obvis i previsibles, i per moments, amb detalls increïbles, ambigus o forçats perquè la història arribi allà on el director la vol portar. Però tot i aquestes mancances, no deixa de ser una pel·lícula interessant per veure, amb l’ampliació que representa una pantalla cinematogràfica, els defectes que cada vegada més estan corrompen la nostra societat. El film troba en els seus actors uns bons aliats, ja que allà on falla l’escriptura sort n’hi ha de la solvència de gent com Joel Joan, Vicky Peña, els mataronins Boris Ruiz i Babou Cham i sobretot de Jordi Dauder (en la seva darrera actuació). Dauder dóna vida a un candidat a l’alcaldia populista que basa la seva campanya en el discurs contra la immigració, i que relliga amb la seva presència aquestes tres històries que ens adverteixen d’una situació ja ben palpable als carrers de pobles i ciutats catalanes. En el discurs racista d’aquest polític de la no tan fictícia ‘Plataforma Catalunya per sobre de tot’ no costa massa identificar-hi personatges de l’actualitat política catalana, com tampoc costa identificar en el capítol de Joel Joan el cas Tous. Són històries de ficció que s’inspiren en una realitat cada vegada més preocupant i que haurien de servir de revulsiu per evitar que la cosa vagi més enllà.

Crítica publicada a Capgròs

Estil i prudència

2011-09-28T10:55:00.002+02:00

Nova irrupció del director Enrique Urbizu en el gènere del cinema negre on ha realitzat les seves millors pel·lícules. ‘No habrá paz para los malvados’ és una proposta sòlida que es pot gaudir amb gust gràcies a la combinació de bons diàlegs, algunes bones interpretacions i un personatge, l’antiheroi Santos Trinidad, a qui no costa mostrar simpaties malgrat la seva moral ambigua i els seus mètodes poc ortodoxos. Aquest policia perdedor, justicier i amoral interpretat amb solvència per José Coronado és el puntal d’una pel·lícula que encadena atzars i fatalitats gràcies a un guió ben escrit i ben mesurat que, tot i que no va més enllà d’explicar amb enginy una trama d’inesperades casualitats, no deixa de fer els seus apunts més o menys crítics sobre la impotència, ineficàcia o corrupció del sistema policial i judicial (una mica seguint l’estela de sèries com The wire). Urbizu és atrevit, però amb mesura, a l’hora de plantejar també una trama que té els atemptats de l’11-M com a rerefons, i això que corria el risc de patinada combinant aquest tema amb el de les màfies colombianes de tràfic de drogues. La prudència evita mals majors. Però també és cert que aquesta mesura amb que el director aborda els temes i una trama excessivament escrita i calculada són les virtuts que es tornen defecte en un film que sembla que hauria pogut donar molt més de sí. En queda un entreteniment de gènere, un exercici d’estil força notable però lluny, encara, de l’excel·lent.

Crítica publicada a Capgròs

Una línia entre la vida i la mort

2011-09-23T19:53:00.000+02:00

L’excel·lència passa pel camí de la millora i la superació i avança cap al perfeccionament. Coincidint amb l’exposició antològica del pintor Antonio López que s’ha pogut veure al Museu Thyssen de Madrid, sembla una bona ocasió per recuperar ‘El sol del membrillo’, una obra personalíssima de l’inclassificable Víctor Erice, un cineasta que amb només tres pel·lícules ha tocat el cel. ‘El sur’, ‘El espíritu de la colmena’ i ‘El sol del membrillo’ són tres obres cabdals indiscutibles del cinema espanyol, però al mateix temps són el mur que ha frenat la trajectòria –breu en producció però molt llarga en el temps- de Víctor Erice, que no ha volgut o no ha pogut filmar nous llargmetratges que millorin encara més una filmografia que per a molts ja és perfecta. Antonio López, a ‘El sol del membrillo’, s’enfronta als seus propis dubtes per aconseguir una fita que s’acaba donant per impossible: captar la realitat canviant de la llum que il·lumina el codonyer que el pintor s’ha proposat retratar. El pintor realista s’esforça encara més en captar una realitat que se li escapa de les mans, però la perfecció absoluta resulta impossible i per això, l’aventura és dóna per fracassada. En el documental, veiem l’artista en aquest camí constant de superació, viu i canviant. Potser Erice intenta projectar en López alguna cosa de la seva pròpia circumstància, a través d’una pel·lícula que on també hi podríem interpretar un cert revers de l’excel·lència: la decadència, la caducitat, la mort. Hi ha vida i moviment en el camí cap a l’excel·lència, hi ha una recerca i el coneixement, sobretot, d’un mateix. És el procés que segueix la protagonista de ‘Cisne Negro’, la premiada pel·lícula de Darrer Aronofsky que, amb una sofisticada combinació de drama, dansa i terror, relata la història d’una ballarina obsessionada per oferir la seva millor actuació. I en aquesta recerca es trobarà enfrontada també a sí mateixa, a les seves pors i a la seva part més fosca, estadis inevitables que travessa en aquest camí cap a la perfecció, contradictori i dual, on no hi ha èxit sense fracassos previs, ni llum sense ombres, com no hi pot haver vida sense la mort.

Article publicat a Valors

Arrelat en el caos

2011-09-21T13:11:00.000+02:00

La nova pel·lícula de Terrence Malick ‘L’arbre de la vida’ ha provocat una cadena de reaccions molt enfrontades entre els partidaris del film –pocs- i els seus detractors. Amb els seus protagonistes Brad Pitt i Sean Penn, la pel·lícula ha atret a les sales de cinema un públic majoritari no sempre preparat per al discurs filosòfic que, generalment, ha definit el cinema d’aquest realitzador. Discurs filosòfic que en aquesta ocasió es perd per terrenys espirituals i religiosos fins a un punt de no retorn. Perdut en la seva pròpia divagació mística, Malick arrossega l’espectador cap el caos més absolut, i tret d’alguns acèrrims i molt voluntariosos seguidors que volen trobar-hi la grandesa de les seves obres anteriors, la confusió general que provoca ‘L’arbre de la vida’ al llarg de les seves llarguíssimes dues hores i mitja s’acaba convertint en irritació, tedi, avorriment, desercions multitudinàries i odi, molt d’odi cap a la pel·lícula i el seu creador.

En la línia de clàssics com el 2001 de Kubrick o fins i tot Stalker de Tarkovsky, sembla que d’entrada ‘L’arbre de la vida’ busca explicar-se els coms i perquès de la condició humana buscant en l’origen de l’espècie i encara més enrere, en el big bang que va donar origen a l’existència (amb una mena de pròleg molt espectacular, amb aparició de dinosaures i tot, però força inútil a l’hora d’explicar-se res del tema o l’argument). D’aquest macro, Malick avança cap al micro d’una família tipus per explicar una història tan senzilla i tan universal com la de les relacions entre pares i fills. I encara va més enllà per intentar reflectir, a través del personatge de Sean Penn, com tothom acaba sent el resultat d’allò que ha viscut i heretat de petit. Tot plegat relatat amb un estil ampulós, barroc i extraordinàriament caòtic, amb una estètica publicitària que omple la pel·lícula de plans macos, però totalment gratuïts, i amb una mística d’estar per casa amb què Malick pretén, però no aconsegueix, vendre’ns gat per llebre.

Crítica publicada a Capgròs

Almodóvar muda la pell

2011-09-14T17:59:00.000+02:00

Pedro Almodóvar muda la seva pròpia pell i es renova per fora sense perdre l’essència. ‘La piel que habito’ marca un punt culminant en la trajectòria del cineasta manxec, que fa un compendi de totes les seves inquietuds i obsessions temàtiques i formals, i a l’hora marca l’inici –això sembla- d’una nova etapa que en podríem dir “de maduresa”. El director aposta en ferm pel thriller, un gènere al qual s’havia anat acostant amb més o menys fortuna amb títols com ‘Carne Trémula’, ‘Kika’ o fins i tot ‘Àtame’, que tantes coses té en comú amb ‘La piel que habito’ (començant pel protagonisme d’Antonio Banderas).

Almodóvar torna a mirar cap a Hitckcock i el passa pel seu propi sedàs estètic –a la manera com també ho fa Brian de Palma-. Però sorpren també que al seu nou film s’hi puguin identificar les influències del sofisticat i violent cinema de Park Chan-wook, l’autor de la trilogia de la venjança i que és, clarament, una referència de ‘La piel que habito’. Així com també el cert acostament a la temàtica de la ‘nova carn’ que tan agrada a Cronenberg. I tot plegat sense deixar de ser 100% almodovariana.

El director relata aquí la complexa i sorprenent història de la venjança d’un cirurgià plàstic que ha perdut la seva dona. La trama va donant voltes en l’argument i va fent salts en el temps, una estructura que desconcerta una bona estona i que també genera, perquè no admetre-ho, alguns detalls que poden semblar inversemblants. Ha agafat per sorpresa, curiosament, la fredor que impregna tot el conjunt d’aquesta pel·lícula arriscada, estranya i fascinant, tan freda com, diuen, ha de ser la venjança. Freda en la posada en escena però amb una seqüència culminant amb què Almodóvar toca el cel i que de cap manera pot deixar indiferent.

Crítica publicada a Capgròs

Bogeries venecianes

2011-08-26T16:56:00.001+02:00

‘Locuras de verano’ no és ni de bon tros un dels grans títols de David Lean ni de Katharine Hepburn, però conserva aquell encant una mica naïf de les comèdies romàntiques agredolces del Hollywood clàssic. És una pel·lícula al servei d’una estrella, i una estrella al servei d’un magnífic escenari, una Venècia de postal, tan decadent com màgica, tan seductora com la Venècia que he pogut descobrir aquest estiu, més de cinquanta anys després que la Hepburn hi visqués la seva aventura amb l’atractiu Rossano Brazzi. Superat el primer impacte de la massificació turística i caminant entre ponts, canals i carrerons, hem anat descobrint una altra Venècia més genuïna, amb racons menys transitats i plens d’encant que convidaven a somiar i sospirar per aventures i bogeries de tota mena...

Caminant per aquests carrerons i sense saber ben bé com –mai ho acabes de saber en el laberint venecià- vam arribar al campo San Barnaba i allà, en una cantonada, entre l’església i el petit pont, vam trobar la botigueta que regenta en Rossano Brazzi a la pel·lícula. Ja no és una botiga d’antiguitats sinó de joguines artesanals (molt maques, per cert) i té un nom tan cinematogràfic com La linterna magica. Dubtàvem de si aquella seria, realment, la botiga on la Katharine, atreta pel vidre de Murano, s’atura i es retroba amb el seu atractiu admirador. Vam entrar dins la botiga i al mostrador, una postal amb el fotograma de la pel·lícula ens va confirmar la troballa. El dependent, content que uns turistes recordessin l’escena, ens va convidar a pujar al primer pis on hi ha penjat un cartell original del film de David Lean.

M’agrada resseguir localitzacions de pel·lícules i el campo San Barnaba és un bon lloc per disfrutar. No hi ha només la botigueta de ‘Locuras de verano’, també el punt del canal on la Katharine Herpburn cau accidentalment a l’aigua mentre filma amb la seva petita càmara de ‘Super 8’ la botiga pel seu record. I al costat de la petita botiga, l’església de San Barnaba també és un lloc de peregrinació cinèfila, ja que apareix a la tercera entrega de les aventures d’Indiana Jones.

Dones valentes

2011-08-24T22:54:00.000+02:00

Aquest estiu els cinemes Verdi de Barcelona fan projeccions de pel·lícules clàssiques. Es tracta d’una iniciativa exemplar que permet recuperar, per a satisfacció dels cinèfils, grans títols de la història del setè art, en pantalla gran i amb còpies restaurades i en versió original subtitulada. Entre les pel·lícules que s’han pogut veure hi destaquen alguns dels títols més importants de la filmografia de Sergio Leone, a qui el temps, i ara es torna a constatar, ha situat com un dels grans dins el gènere del western. En aquest cicle de projeccions als cines Verdi s’ha pogut veure, entre d’altres, ‘Hasta que llegó su hora’, un dels darrers grans westerns, amb el que el realitzador italià continuava i renovava amb la seva mirada europea el gènere que havien fet gran John Ford i Howard Hawks. Actualment ja ningú qüestiona l’estatus de clàssic del cinema d’aquest western protagonitzat per un veterà Henry Fonda i un encara força jove Charles Bronson. Però en el seu moment el cinema de Sergio Leone va revolucionar el western en molts aspectes. De tots, em fixo en el paper decididament protagonista que pren la dona, aquí una bellíssima Claudia Cardinale donant vida a una dona forta i valenta, capaç de decidir per ella mateixa, de negociar i de fer realitat els seus objectius en un món dominat pels homes com va ser el salvatge oest.

Un rol femení, el de la Cardinale a ‘Hasta que llegó su hora’, que contrasta amb el caràcter passiu i secundari que, fins llavors (amb poques excepcions) havia tingut la dona en els westerns del Hollywood clàssic. Quentin Tarantino, que veu en molts aspectes del cinema de Sergio Leone i no se n’amaga, ha creat també una bona galeria de dones valentes en entorns poc prototípics, com és el cas de la núvia de Kill Bill, que d’alguna manera fa pensar en aquella Claudia Cardinale d’Hasta que llegó su hora. Un pas més endavant l’ha fet aquest any la directora Kelly Reichardt i la seva extraordinària ‘Meek’s cutoff’, un western del tot inusual, que renova completament el gènere per la seva mirada femenina –és la primera pel·lícula de l’oest dirigida per una dona-, i que capgira tots els tòpics sobre el paper que la dona jugava en el “wild west”. Si Leone ja perfilava un personatge valent i amb caràcter propi, a ‘Meek’s cutoff’ són les dones les que, valentes, acaben agafant les regnes de la situació, convertint-se en les líders, les noves guies per avançar en un món canviant i confús per al qual els homes ja no tindran –si és que les van arribar a tenir mai- totes les respostes.

Article publicat a Valors

Revival impostat

2011-08-24T13:14:00.000+02:00

Exercici de revival- nostàlgia cinematogràfica i maniobra comercial molt ben calculada, ‘Super 8’ de J.J. Abrams s’ha convertit, per mèrits propis però també per necessitat, en la gran pel·lícula d’un estiu ben eixut a nivell d’estrenes destacades. Sota l’ampara discreta però ben present d’Spielberg, Abrams –celebrat creador de la sèrie Lost- ha dirigit una pel·lícula que ret homenatge al cinema juvenil d’aventures i de ciència ficció que veiem a principis dels anys vuitanta.

‘Super 8’ intenta recuperar la ingenuïtat de les aventures i els personatges de films ara mítics com ‘Els goonies’ o ‘ET’, però en la seva calculada maniobra hi ha certa impostura que fa una mica de nosa, perquè el sentimentalisme que desprèn la història es veu postís i forçat. També fa nosa, i molta, el monstre que apareix en el terç final d’una pel•lícula que té en el seu plantejament inicial els millors moments de tot el metratge: plantejant el misteri i creant expectatives, Abrams és molt millor que resolent una trama que, realment, tampoc calia explicar. Quan creu que la pel·lícula s’ha d’acabar, força l’aparició d’un monstre a mig camí entre l’Alien i l’ET el qual hem de témer i després acceptar per imposició de guió.

Els millors encerts ‘Super 8’ radiquen en aquest entranyable homenatge al cinema, al de les grans pel·lícules que han format part de la nostra educació sentimental i també a les gravacions domèstiques on hem enregistrat els nostres records.

Crítica publicada a Capgròs

L'orgull de la proximitat

2011-07-21T12:16:00.000+02:00

He publicat aquest article al bloc de la Fundació Escacc [enllaç].

Un estudi recent elaborat per Crowd DNA per encàrrec de la Newspaper Society’s Living Local conclou que un 45% dels ciutadans britànics perceben els diaris i digitals locals com els mitjans més fiables. A més, un 73% considera que la premsa local fa augmentar l’orgull de pertànyer a la zona en qüestió. Tot i tractar-se de dades referides als lectors de premsa britànics, els resultats de l’enquesta defineixen clarament els reptes que tenen avui els mitjans d’àmbit local de casa nostra. Reptes que giren al voltant d’aquest concepte genèric que és la “proximitat” i que pren nous significats en un món globalitzat, on les distàncies es tornen relatives i l’accés a la informació, immediata i generalitzada. Però paradoxalment, és en aquest marc en què la necessitat de referents propers i reconeixibles es torna més necessària i on ha de pivotar l’activitat de la premsa i els mitjans locals, dits també per aquest motiu, de proximitat.

Hi ha una fractura important entre les edicions escrites i les digitals dels diaris i setmanaris locals. Som conscients –tota la premsa avui ha de ser-ho- que Internet ens imposa un ritme que obliga a respondre de forma immediata a les exigències del lector. Però també hi ha un sector de la població, encara força ampli, que no té aquesta pressa (o que, senzillament, no té accés a Internet), i que per tant ja confia en què la informació important li acabarà arribant per altres canals. Sobretot aquella informació que no trobarà en els mitjans generalistes, que acostuma a ser la que fa referència al seu entorn més immediat. Els setmanaris locals de premsa gratuïta continuen desenvolupant aquesta tasca convençuts de la seva vigència, i conscients també de l’exigència d’un públic que molts cops s’acaba convertint en objecte o protagonista de les històries i notícies. Aquest públic exigeix un rigor i fiabilitat que, segons percep, li arriba més fàcilment a través de la tasca dels periodistes instal·lats al territori, que coneixen la realitat de què parlen perquè també la viuen i en formen part. Així és com la premsa local s’ha guanyat aquesta petita quota de prestigi. Que no ha estat fàcil.

La premsa local corre el risc de perdre el terreny guanyat en el salt del paper a la xarxa. Els mitjans locals que en paper són un referent es troben a Internet amb una dura competència, la dels nous portals, blogs i xarxes socials de tota mena per on es difon tanta i tanta informació, molts cops poc contrastada, esbiaixada o interessada. En aquest context, el lector ha de poder confiar també en la informació que li ofereix la versió digital del diari o el setmanari local. Hi ha de trobar el mateix rigor i fiabilitat i ho ha de poder fer, a més, de forma immediata. Les webs de mitjans que funcionen únicament com un simple contenidor dels continguts publicats en el paper, que no s’actualitzen, no permeten interacció i no són dinàmiques, no han entès res. I la realitat és molt tossuda. L’altre extrem, la precipitació, ens pot fer caure en els vicis acomodaticis del “copy & paste” o del “tirem d’agència”, recursos que haurien de ser suports puntuals però no pràctiques habituals. També és cert que la precarietat laboral que pateix avui el periodista ens aboca a una realitat que juga a la contra en la batalla per la nostra quota de prestigi en el camp 2.0. Però el repte, l’objectiu, ha de ser l’equilibri entre la necessària immediatesa que reclama la xarxa, i la dignificació dels continguts que s’hi aboquen. O dit d’una altra manera, cal donar-li a l’espai digital un valor que no sempre se li exigeix. En aquest procés, cal reivindicar la figura del periodista professional i amb experiència per tractar la informació, obtenir-la i elaborar-la. I per la seva idiosincràsia, els mitjans digitals locals poden liderar aquesta transformació.

La revolució de les xarxes socials, l’eclosió de twitter i facebook, ha obligat els mitjans i als seus periodistes a aprendre noves formes de relacionar-se. Ja no es pot negar la influència d’aquests canals, cal ser-hi present i fer-ne un ús intel·ligent, mirant d’entendre el seu llenguatge propi i les seves convencions, sense menystenir el paper que han de jugar en la tasca informativa. Fins ara, els periodistes locals sabíem que ens podíem trobar els protagonistes de les nostres històries a la cua del súper o al gimnàs, amb la responsabilitat i les conseqüències que això comporta. Ara, molts d’ells també són a twitter i a facebook. Si volem continuar onejant la bandera de la proximitat amb aquell mateix orgull, aquesta ha de ser, des de ja mateix, una altra ruta obligada.

Revoltes anònimes

2011-07-21T12:08:00.002+02:00

Una de les imatges omnipresents en les manifestacions dels acampats a diferents indrets de Catalunya i de l’Estat espanyol ha estat la de les màscares de Guy Fawkes. És la icona que identifica aquest col·lectiu mutant conegut com a Anonymous i que aplega grups de persones crítiques amb diferents qüestions que s’han unit per protestar i per revoltar-se de forma anònima. Ho fan sobretot via internet, com va ser el cas de les protestes contra la llei Sinde, i també donant suport al moviment dels indignats que ha omplert tantes places. Aquesta icona de Guy Fawkes pertany al personatge V (uve) protagonista de la novel·la gràfica ‘V de Vendetta’ d’Alan Moore, que fa uns anys va ser adaptada al cinema en una producció dels germans Wachowski, creadors de la trilogia Matrix. La revolució és d’alguna manera un tema recurrent en el cinema d’aquests dos peculiars germans, tant a Matrix com a V de Vendetta. En aquest film, que va dirigir James McTeigue, s’hi toquen temes com la realitat alternativa, la manipulació de les masses i els herois messiànics, i les exploten en un film la referència directa del qual és 1984. Com a la novel·la de George Orwell (i derivats com Farhenheit 451 a Brazil o Gattaca), V de Vendetta presenta un estat totalitari d’extrema dreta en el qual el líder –un Gran Germà en tota regla– sotmeten a un control absolut de la població a través de la manipulació dels mitjans, l’ús de la propaganda i el terror. El poble reacciona amb un revolta ingènuament idealista (representada en una espectacular seqüència final de masses) instigada per un revolucionari subversiu que simbolitza, sota una màscara i malgrat un discutible discurs sobre l’ús de la violència, els ideals de justícia i llibertat. Del film, més enllà de la fidelitat al còmic d’Alan Moore, en destaca la capacitat de ser una “filla del seu temps” i copsar l’essència del moment històric en el qual està feta, amb referències directes als atemptats de Nova York, Madrid i Londres, a la intervenció nord-americana a l’Iraq, etc. Aquesta capacitat ajuda a entendre perquè l’iconografia de la novel·la i la pel·lícula ha transcendit les fronteres de la ficció i ha fet un salt a la societat que busca noves formes de revoltar-se.

Crítica publicada a Capgròs

La frenada de la Pixar

2011-07-13T16:25:00.000+02:00

L’adquisició fa uns anys de la Pixar per part de la Disney comenta a passar factura a aquella companyia d’animació digital creadora de 'Toy Story'. Després de contribuir a reflotar una empresa històrica que amb l’animació tradicional ja no se’n sortia, amb una sèrie de grans pel·lícules d’animació digital, els de John Lasseter acusen cert esgotament que els seus seguidors –molts i molt acèrrims- observen amb preocupació.

Seguint amb la política de les seqüeles, la Pixar ha presentat aquest any la segona part de Cars i el resultat, lluny de l’èxit aconseguit amb Toy Story 2 i 3, deixa molt a desitjar. No pas en l’animació, que ratlla uns nivells de perfecció difícils de superar. Però si en la història i el guió, que ha estat sempre un altre dels puntals de la companyia. Dit d’una altra manera: Cars 2 és tan perfecta com avorrida, previsible i amb poques idees noves per oferir. La dirigeix el propi Lasseter, que tot i ser l’ànima de Pixar en els darrers anys havia deixat de banda la direcció de pel·lícules per centrar-se en la producció i en la relació amb la Disney.

Preocupant per a una Pixar que aquest any celebra el seu primer quart de segle amb un currículum impecable, amb autèntiques joies com 'Up' o 'Wall-e', que van una mica més enllà del cinema d’animació infantil. 'Cars 2', en canvi, és una pel·lícula de reraguarda, que pretén jugar sobre segur amb personatges i arguments coneguts però que per culpa d’això es torna tediosa i previsible. Sort del curt de ‘Toy Story’ previ que ajuda a salvar la sessió.

Crítica publicada a Capgròs

Llegenda de cine

2011-07-06T13:27:00.000+02:00

Els pistolers Butch Cassidy i Sundace Kid són tan llegendaris per la seva trajectòria de bandits com per la mitologia al seu entorn forjada a través de pel·lícules com ‘Dos hombres y un destino’. Ara, Mateo Gil recupera els personatges i els converteix en material per a un western tan inusual com genuí. Inusual, per tractar-se d’una producció espanyola de cap a peus: el seu director és el guionista habitual dels films d’Alejandro Amenábar, i en el repartiment hi destaca el nom d’Eduardo Noriega. Genuí, com genuïns eren els spagueti westerns que es rodaven a Almeria i que d’alguna manera expliquen la relació del cinema espanyol amb un gènere tan americà. Mateo Gil planteja un joc referencial basat, en part, en la recuperació de la figura de Butch Cassidy que tots recordem amb el rostre de Paul Newman, i especula amb la possibilitat que el famós pistoler no morís al costat de Sundance Kid tal i com sembla apuntar la història oficial. A partir d’aquí sorgeix aquesta història que ens presenta un Butch Cassidy envellit i anònim que es veu de nou empès a la vida de pistoler per influència d’un espanyol amb moltes ambicions i pocs principis. Es planteja, per tant, l’etern enfrontament entre els principis d’un temps mític que s’acaba i un nou món "real" que comença, tan característic dels westerns crepusculars de Sam Peckinpah, del ‘Sin perdón’ de l’Eastwood o més recentment, del ‘True grit’ dels germans Coen. Hi ha dos elements claus per fer creïble i versemblant ‘Blackthorn’: l’inestimable presència del veterà Sam Shepard, que aporta les arrugues, la veu i l’accent necessari perquè aquest pistoler decadent sigui real. I la fotografia d’un altre veterà, Juan Ruiz Anchía, que dota l’altiplà bolivià de l’aureola mítica de tot gran western. Destaca també la presència d’Stephen Rea i un guió d’estructura massa tancada però amb alguns bons diàlegs, que dits en boca de Shepard o Rea treuen el film de l’encarcarament en què en altres moments està a punt de caure.

Crítica publicada a Capgròs

Xina reivindica Confuci

2011-06-29T11:29:00.000+02:00

Més enllà de la seva aportació filosòfica i cultural, la figura de Confuci ha estat sempre objecte de polèmica, reivindicada i denostada a parts iguals per considerar-la responsable de la moral xinesa conservadora i ortodoxa. Ara una superproducció xinesa recupera la figura d’aquest influent pensador amb un film que s’ha convertit en un dels grans blockbusters del país asiàtic, on es va estrenar amb 2500 còpies. La pel·lícula, dirigida per la realitzadora Hu Mei, pretén també arribar a un públic internacional, segons sembla constatar-ho el fet que el protagonista sigui Chow Yun Fat, un dels actors xinesos amb més projecció fora de les fronteres del seu país. 'Confucio' es va poder veure recentment al Cine Asia Film Week organitzat per Casa Asia.

L’actor es posa en la pell del mestre Kong, de qui es relaten els seus anys de maduresa, des de que va prendre possessió del seu primer càrrec polític fins a la seva mort als 73 anys. Van ser aquests un anys turbulents en què Confuci va forjar el seu pensament, entre el qual destaca la idea de la igualtat dels homes i la justícia social. Són aquests aspectes, justament amb la seva faceta de mestre –està considerat com un dels primers pedagog de la història- els que més s’han potenciat en aquest film que sembla també tenir molt de rentat de cara del govern comunista.

A nivell cinematogràfic, la pel·lícula recrea la figura de Confuci a partir de les dades autobiogràfiques que es coneixen a través de documents clàssics i a través també de les seves ‘analectes’ o dites, i ho fa a la manera de les tradicionals ‘vides de sants’, mostrant-lo com un ser sense debilitats ni fissures i proper a la divinitat. Més entretingudes resultes les seqüències de lluites i batalles i tots el rerefons de les intrigues i corrupteles polítiques que també van contribuir a forjar el discurs del savi oriental.

Crítica publicada a Capgròs

Deriva existencial

2011-06-22T09:04:00.000+02:00

Aquesta setmana s’ha estrenat, gairebé de forma clandestina, la pel·lícula ‘Naufragio’, de Pedro Aguilera. Col·laborador de Carlos Reygadas i llicenciat en belles arts, aquestes credencials ja podrien indicar per quins verals es mou el seu cinema i, efectivament, ‘Naufragio’ és una pel·lícula que defuig classificacions fàcils. La pel·lícula té a un immigrant il·legal com a protagonista però està molt lluny del cinema realista i social que es podria esperar amb un argument d’aquest tipus. ‘Naugrafio’ és, per la contra, una pel·lícula deliberadament poètica i simbolista, una obra que esquiva la narrativa convencional i s’endinsa pels camins de les sensacions i les metàfores. Aguilera fa gala de tot un bagatge cinematogràfic i visual que no sempre resulta positiu en la pel·lícula, ja que hi ha moments en què ‘Naufragio’ sembla massa una obra feta de pedaços d’altres cineastes, des de Lynch, a Gus van Sant, Haneke o Apitchapong. Però això no desmereix els encerts estètics d’aquest film que té moments inquietants, incòmodes i gairebé sempre fascinants, i que ens mostra la peripècia d’un immigrant des d’una percepció onírica, mental i màgica, sense cap voluntat de denúncia social però què en canvi intenta mostrar el tedi, la solitud, el desig o la violència que marquen la vida d’una persona que, com aquest Robinson protagonista, naufraga en la seva pròpia existència.

Atracció de fira

2011-06-21T10:04:00.000+02:00

Amb Saw, James Wan ha estat aplaudit per alguns com un dels grans renovadors del gènere de terror. Per això, no deixa de tenir certa gràcia que la seva nova incursió en el gènere, ‘Insidious’, sigui una mena d’homenatge referencial al cinema de terror dels setanta i els vuitanta, amb cites clares i directes a títols com ‘Poltergeist’, ‘El resplandor’ o ‘El exorcista’, per no oblidar la llarga tradició de pel·lícules sobre cases encantades. Wan recorre a tot aquest patrimoni del terror contemporani per vestir una pel·lícula que, per altra banda, també està clarament influïda per l’onada de fantasmes i esperits malignes procedents del cinema oriental. D’aquesta particular suma d’elements en surt ‘Insidious’, una pel·lícula de terror basada en fórmules ben conegudes però encara infalibles, i amb les que Wan se surt amb la seva: provocar els crits de l’espectador i enganyar-se’l una vegada i una altra amb tot un arsenal de trucs de fireta que, no per fàcils i coneguts, deixen de ser efectius. Wan domina la tensió, els plans curts, els fora de camp, la foscor i la llum, l’ús de la música i els efectes sonors i tot el catàleg de trucs visuals que converteixen ‘Insidius’ en un festival d’ensurts, amb alguns moments d’entranyable ingenuïtat –les primeres aparicions de fantasmes- i d’altres més foscos i terrorífics, com per exemple l’aconseguida seqüència del viatge al més enllà. Tot plegat té un aire tan retro com els passatges del terror o les muntanyes russes dels parcs d’atraccions. I és que en el fons, ‘Insidious’ no és més que una atracció de fira terroríficament divertida.

Crítica publicada a Capgròs

Formes de comunicar-se

2011-06-16T15:12:00.001+02:00

No fa gaire que s’ha estrenat la pel·lícula francesa ‘Petites mentides sense importància’ [crítica aquí], tot un èxit de taquilla a França gràcies a la bona combinació de comèdia i drama i un repartiment de talents emergents. El film, tot i les seves trampetes per fer saltar la llàgrima, connecta amb l’espectador precisament perquè relata un fet força habitual en la comunicació entre les persones. Els protagonistes de la pel·lícula són un grup d’amics que marxen uns dies de vacances a la costa mentre estan pendents de la salut d’un company accidentat en estat greu. En aquests dies de relax i allunyats de les obligacions diàries, aquests amics aniran compartint alegries i fracassos de caira sentimental, professional i personal. Alegries i fracassos, però, que vesteixen o dissimulen amb petites mentides i enganys, que denoten les dificultats que tenim sovint per acceptar –primer nosaltres mateixos- la realitat de les coses que ens passen. Així, la xarxa de relacions d’aquests que es consideren íntims amics es basa en aquestes “petites mentides sense importància” que estan tan arrelades en la manera com ens comuniquem uns als altres. És sens dubte el més interessant d’aquesta pel·lícula que es deixa veure fàcilment i que potser s’oblida massa ràpid per la superficialitat del conjunt.

Menys superficial i igualment interessant és una altra pel·lícula on hi he trobat un apunt sobre la comunicació força interessant. ‘Todos vos sodes capitans’, d’Oliver Laxe, és una pel·lícula documental que explora els límits entre la realitat i la seva recreació, a partir del projecte que el propi director porta a terme en un centre de menors a Tànger. El director realitza en aquest centre un projecte audiovisual per ajudar a la integració social d’aquests joves problemàtics. Preten fer-ho animant els joves a explicar tot rodant una pel·lícula quina és la seva realitat social, marcada per la marginació i els robatoris. L’interessant de la proposta és que els joves s’acaben rebel·lant i “segrestant” el rodatge per explicar una història completament diferent. Aquests nois troben en el cinema una via inesperada per a comunicar les seves pròpies vivències, que poc tenen a veure amb els estereotips en què sovint, i sense escoltar-los –sense comunicar-nos- els volem fer caure.

Article publicat a Valors

Un conte d'espies i bruixes

2011-06-15T12:49:00.001+02:00

La protagonista de Hanna també es podria dir Dorothy, Gretel, Alícia o qualsevol dels noms de les heroïnes dels contes que llegíem de petits. Perquè darrera aquest thriller d’espies amb tocs de ciència ficció s’amaga en realitat un macabre conte de fades i bruixes amb aires postmoderns. L’estructura del conte clàssic descrita per Vladimir Propp conviu en aquest film de Joe Wright amb una posa en escena deliberadament esteticista i coreogràfica, i és la combinació de tradició i postmodernitat el gran encert d’aquest film no sempre reeixit, però prou inclassificable com merèixer certa atenció. Un altre dels encerts és la col·laboració del director amb la banda de música electrònica Chemical Brothers, que sense provenir del món del cinema, han composat una banda sonora que dota de dimensió de musical a un film que en unes altres mans hauria pogut caure en els tòpics recurrents del cinema d’acció i espionatge. A aquesta feliç col·laboració cal afegir-hi també la mirada sovint al·lucinada i onírica del director d’’Expiación’, qui sembla transitar còmodament entre la voluntat realista i "l’engany" que inevitablement acompanyat a tot procés de creació d’un relat. Dit d’una altra manera, a Hanna el director comença explicant una història per acabar perdent-se en la forma com és relatada. Quan recupera el fil argumentat aquest ha perdut el seu interès, però per llavors, la forma, l’experiència estètica, ja s’ha convertit en el més essencial d’aquesta proposta, que inclou algunes persecucions memorables i un dels millors plans seqüència dels darrers temps.

Aquí podeu veure el pla seqüència de la baralla d'Eric Bana i quatre més a ritme dels Chemical Brothers. Està tallat, però tot i això val la pena per agafar una idea de l'estètica i la música de la pel·lícula.

Crítica publicada a Capgròs

Núvol de paraules

2011-06-05T14:27:00.000+02:00

Dissabte dia 4 va tenir lloc a l'Arts Santa Mònica l'acte de cloenda de la tertúlia #poeticaidigital que hem fet a twitter des de @llegimipiulem. Vam poder comptar amb la magnífica aportació de Laura Borràs [twitter]. Les impulsores de la tertúlia -Laura Santacruz, Neus Pinart i jo mateixa- vam aprofitar per fer un repàs del que ha estat aquest primer any d'activitat de Llegim i Piulem, que podeu veure sintetitzat a l'Storify [enllaç]. També podeu saber una mica més d'aquesta tertúlia seguint el nostre bloc [enllaç]

Aquest és el text de la meva aportació personal.

Núvol de paraules

Com expressar el que ha representat aquest primer any de Llegim i Piulem? Doncs per a una tertúlia literària que es canalitza a través de la xarxa social, no pot ser d’una altra manera que a través d’un núvol de paraules. Un núvol on destacarien clarament els termes literatura, lectura i català. I lletres, llibres, textos i piulades. I contes, novel•les, poemes, teatre... El 2.0 apareix molt gran en aquest núvol de paraules on no hi falta tampoc el terme “desvirtualització”. I una bona colla de llocs: Mataró, València, Barcelona, Sueca, Països Catalans. I noms de dones: Neus, Laura, Judith... també Oreto, Laura, Rosa... I cognoms d’escriptors: Lluis, Campmajó, Fuster, Forné, Teixidó, Cabré.... En un tamany potser més petit surt també una xocolata desfeta, simbòlica perquè va inaugurar moltes coses, però molt important perquè des d’aquell berenar a la granja Petritxol, on va començar aquesta història de literatura digital, el núvol ha anat creixent i omplint-se de noves paraules, que han de servir per seguir escrivint nous capítols d’aquesta aventura lectora.

Pirates de Bruckheimer

2011-06-01T13:27:00.000+02:00

La Disney continua traient partit de la franquícia dels Pirates del Carib, la versió cinematogràfica d’una de les atraccions dels seus parcs temàtics que, des del seu primer film s’ha convertit en un important reclam de taquilla. Però a mesura que avancen els capítols, la saga va deixant de tenir interès, malgrat comptar amb els ingredients necessaris per a una fórmula d’èxit. La quarta entrega dels Pirates, ‘En mareas misteriosas’, estrena un nou director després que Gore Verbinski hagi dirigit les tres primeres pel·lícules. Ara és Rob Marshall l’encarregat de dirigir les aventures de Jack Sparrow i aquesta colla de pirates enfrontants a misteris sobrenaturals. Una elecció curiosa tenint en compte que Marshall fins ara s’ha especialitzat ens drames i musicals i no pas en el cinema d’acció. Potser aquest explicaria que en aquesta nova entrega dels Pirates es percebi més la mà del productor Jerry Bruckheimer, la marca de la casa del qual es deixa notar en tots i cadascun dels plans d’aquesta pel·lícula: diàlegs frenètics, explosions i persecucions non-stop i la música de Hans Zimmer, elements que aclaparen l’espectador per intentar-lo distreure de l’absoluta buidor de la proposta. Ja no n’hi ha prou amb les gracietes d’un cada vegada més amanerat Johnny Depp com a Jack Sparrow, i les aventures sobrenaturals només serveixen en aquesta ocasió per destacar la seqüència de l’atac de les sirenes, els únics minuts dignes de menció del film juntament amb la brevíssima però divertida aparició d’Oscar Jaenada, que ha quedat entelada pel protagonisme rutilant de Penélope Cruz.

Crítica publicada a Capgròs

Els amics són un mocador

2011-05-26T10:53:00.000+02:00

L’actor francès Guillaume Canet, conegut pels seus papers a 'La Playa' i 'Vidocq', intenta desenvolupar una trajectòria paral·lela com a realitzador que ha arribat a un punt àlgid amb l’estrena de ‘Pequeñas mentiras sin importancia’. El film, que va inaugurar amb gran èxit el recent Festival de Cinema d’Autor de Barcelona, arriba a les nostres sales precedida també per l’èxit de taquilla a França. El director disposa de tots els ingredients necessaris i aplica totes les fórmules per fer funcionar aquest film, una comèdia agredolça coral, hereva directa de films com ‘Reencuentro’ o ‘Los amigos de Peter’, si bé més en la forma que en el fons, sigui dit de passada. ‘Pequeñas mentiras sin importancia’ presenta un grup de trenta-i-tants i tot el catàleg de problemes, crisis, alegries i desenganys que pateixen i comparteixen mentre passen quinze dies de vacances a la costa francesa. Seguint el format de pel·lícula sobre "l’estiu que va canviar les nostres vides", el desencadenant de la tragèdia és l’accident d’un dels membres d’una colla d’amics que es veuen enfrontats, per diferents motius, a les seves pròpies crisis personals i sentimentals. Entre ells es fan servir de mocadors humans plorant-se uns sobre les espatlles dels altres –petits mouchoirs, petits mocadors, és el títol original en francès-, però sempre amb un punt d’autoengany al qual fa referència la traducció castellana del títol. La realitat en tota la seva duresa esclata amb l’accident de l’amic i és aquest factor que canvia les seves vides i els fa madurar com a persones. Molts tòpics a ritme d'una gran banda sonora farcida de bones cançons per a un film que, això sí, aconsegueix el seu objectiu, fer riure i plorar a parts iguals. Ho fa gràcies, sobretot, al seu principal encert, un repartiment de joves promeses del cinema francès, començant per Marion Cotillard, que aporten credibilitat i frescor a un film que es veu de bon grat però s’oblida amb massa rapidesa.

Crítica publicada a Capgròs

Cinema i valors catalans

2011-05-25T14:33:00.000+02:00

Una societat plural, democràtica, tolerant, viva i dinàmica, que es reinventa individualment i col·lectivament, més lliure i exigent i en ple procés d’autoafirmació identitària. Aquests són alguns dels trets que ens defineixen com a catalans segons es desprèn de l’Enquesta Europea de Valors. I després d’un 2010 triomfal pel cinema català, en què el triomf de ‘Pa negre’ ha estat només la punta de l’iceberg d’aquesta revifalla, és difícil no relacionar aquests valors amb la producció cinematogràfica local. El cinema català s’està reinventant amb tota mena de propostes, des de la comercialitat “de qualitat” que representa ‘Pa negre’ fins la radicalitat extrema del director Albert Serra o del productor Lluís Miñarro, que amb els seus productes van des d’un localisme que també ens autoafirma fins al cosmopolitisme que ens projecta a la resta del món i obre les nostres portes a un món global. El cant dels ocells o La nit que va morir Elvis, rodada a Esparraguera amb el rerefons de la Passió, són films d’un atreviment radical, que no renuncien a trets identitaris, a tradicions locals, a elements propis, però que ho fan amb una mirada diferent, que es reinveinta a cada pla, amb llibertat, exigint a l’espectador que també es reinventi. Les pel·lícules, les obres acabades i projectades, potser no són un reflex dels valors que assenyala aquesta enquesta. Però és que el cinema català no té una vocació retratista ni de reflex de la societat. Però el fenomen del cinema català, en conjunt, si que encaixa amb el tarannà de la societat que descriu l’informe, una societat que té coses a dir, i que pot tenir en el cinema un bon canal per expressar-les.

Article publicat a Valors

Fascinant París

2011-05-18T13:14:00.000+02:00

Woody Allen ha recuperat amb la seva darrera pel·lícula ‘Medianoche en París’ a molts dels adeptes que havia anat perdent els últims anys amb les més que discutibles obres que ha signat fora de la seva estimada Nova York (inclosa la seva fallida aventura catalana). D’alguna manera, ‘Medianoche en París’ enllaça amb la fascinació per la ciutat que ha estat un tema recurrent des dels temps de la mitificadora ‘Manhattan’. El pròleg musical que obre el seu darrer film remet directament a la famosa seqüència inicial de ‘Manhattan’, i com allà, la ciutat es converteix en un personatge més, gairebé central i amb personalitat pròpia. El protagonista aquí té el rostre d’Owen Wilson però tots els tics característics del Woody Allen en permanent crisi sentimental, mig paranoic i lleugerament antisocial, crític amb els burgesos adinerats i amb els "pseudointel·lectuals" contra els que sempre ha carregat. El protagonista, un guionista amb ínfules d’escriptor, fuig d’una realitat ingrata i una crisi creativa i es refugia en la màgia evocadora dels carrers de París, els mateixos que també transporten als milers de visitants que busquen a la ciutat de la llum rastres de les seves èpoques passades de gran esplendor: els feliços anys 20, quan París bullia amb els artistes d’avantguarda, o la Belle Epoque que va retratar Tolousse Lautrec. Gràcies a la màgia que només és possible al cinema, Allen fa reviure Hemingway, Picasso, Dalí, Gertrude Stein, Scott Fitzgerald, Man Ray o Buñuel entre molts d’altres, en un exercici a mig camí entre la paròdia i l’admiració del qual se’n surt amb força gràcia i arrencant un somriure còmplice de l’espectador.

Crítica publicada a Capgròs

Atrapat en el codi font

2011-04-27T13:20:00.000+02:00

Duncan Jones va recollir amb la seva opera prima, la fresca i original 'Moon' alguns mèrits per deixar de ser reconegut únicament com a fill del cantant David Bowie. En la seva nova pel·lícula ‘Código Fuente’ es manté dins el gènere de la ciència ficció, però ara més convencional i menys “artística”, amb més recursos econòmics i força més efectes especials. I també més personatges, tot i que el protagonista d’aquest ´Codigo Fuente’ pot tenir alguna cosa en comú amb el de ‘Moon’, atrapats tots dos en l’espai i el temps. En aquest sentit, es detecta com Hollywood segueix l’estela d’èxits com ‘Buried’ o ‘127 horas’, apostant ara per aquestes històries de resistència física i mental del protagonista. A ningú se li escapa tampoc –ni tan sols a Duncan Jones- que una pel·lícula sobre el temps repetit i reviscut remet automàticament a ‘Atrapado en el tiempo’, i a ‘Código fuente’ no falten els detalls, cites i clicades d’ull a aquest clàssic modern de la comèdia que va protagonitzar Bill Murray. La cançó que sona una i una altra vegada, l’ensopegada d’un personatge secundari o la història d’amor en procés són elements que provenen indiscutiblement d’aquell divertit Dia de la Marmota. ‘Código Fuente’, però, no és pas una comèdia sinó un thriller d’acció, que també respon als estàndards del gènere de forma eficient, amb un producte que sense aportar res de nou, aconsegueix el seu principal objectiu: l’entreteniment.

Crítica publicada a Capgròs

L'amistat

2011-04-18T16:20:00.000+02:00

La recentment estrenada El mundo según Barney és una pel·lícula sobre un home comú: sobre la vida i els records d’un home normal i corrent que recorda la seva vida marcada, com la de tothom, per petits grans moments: el primer amor, la mort del pare, els èxits i els fracassos professionals, naixements, casaments, funerals... i l’amistat, sempre i per sobre de tot. De fet, en aquesta comèdia agredolça magníficament interpretada per Paul Giamatti destaca, entre d’altres detalls, la relació del protagonista amb els seus amics de la infància, la relació d’amistat que estableix amb la seva dona després del divorci i com la mort d’un amic íntim marcarà definitivament la seva existència. L’amistat és, definitivament, un tema cinematogràfic, que ha arribat fins i tot a donar nom al subgènere de les "buddy movies" o "pel·lícules de col·legues", aquelles en que dos personatges d’alguna manera es complementen i s’odien i estimen a parts iguals: una visió de l’amistat potser una mica simplificada, però amistat al capdavall. Cuenta conmigo, aquell clàssic dels vuitanta, o la versió no confessada que recentment n’ha fet el cinema català, Herois, ens parla d’aquells llaços d’amistat que establim de petits quan sentem les bases de la nostra existència. Ricas y famosas, el retrat de dues dones triomfadores a nivell professional i amb molts problemes en l’àmbit sentimental que troben el refugi, com no pot ser d’una altra manera, en l’amiga, en l’altra. Acceptar les diferències, ajudar a l’altra quan té problemes, sentir els seus problemes com a propis, són algunes de les actituds que defineixen l’amistat. Difícilment hi hagi una pel·lícula millor que ET d’Steven Spielberg que mostri de forma més senzilla i emotiva la grandesa de l’amistat.

Article publicat a Valors

Peplum per Setmana Santa

2011-04-13T12:49:00.001+02:00

És tradició que per Setmana Santa s’omplin les pantalles televisives de pel·lícules de temàtica bíblica i els anomenats ‘peplums’ o pel·ícules de romans. Tot i que en cinemes costen més de veure, en els darrers anys hi ha hagut alguns intents de recuperació del gènere que intenten seguir l’estela d’èxit aconseguit per ‘Gladiator’. En aquest context es pot emmarcar una nova proposta que ha arribat a les sales de cinema, ‘La legión del águila’, tercera pel·lícula dirigida per Kevin McDonald, responsable d‘El último rey de Escocia’. El film es basa en la novel·la històrica ‘The Eagle of the Ninth’ de Rosemary Sutcliff i recupera la llegenda de la novena legió, la formació de valents romans que van ser derrotats en l’intent de conquerir el nord de Britània. Aquest episodi, que ja era el tema de ‘Centurion’, es reprèn a ‘La legión del Águila’ a partir del personatge de Marcus Aquila, fill d’un dels legionaris de la Novena que intenta netejar l’honor perdut del seu pare recuperant l’estendard de la legió, l’àguila que representa la grandesa de l’imperi romà. El legionari comptarà amb l’inesperat suport d’un esclau de la britania amb qui s’estableix una relació d’amistat basada en la lleialtat, l’honor i la confiança, valors sempre interessants de reivindicar. La mínima línia argumental i els personatges, amb pocs matisos, compleixen no obstant amb la seva funció i garanteixen uns mínims d’acció i aventura per a un film que també busca certa èpica –no sempre aconseguida- i una lectura política que remet de l’antiga roma directament a la presència de l’exèrcit americà a països com Irak o Afganistan.

Crítica publicada a Capgròs

Udol contra la censura

2011-04-07T16:12:00.000+02:00

Ara què es veu que ens hem de plantejar si Tintin al Congo és racista o imputem per pornografia infantil al director d’un festival per projectar una pel·lícula de ficció, és més necessari que mai veure i reivindicar Aullido, un títol estrenat en la ressaca post Oscar i amb la seva etiqueta de film minoritari corre el risc de passar força desapercebut. I no hauria de ser així, perquè precisament Aullido envia un missatge molt clar sobre el paper de l’art, a favor de la llibertat d’expressió i en contra de la censura. El film, que pren el títol de l’influent poema d’Allen Ginsberg, defuig la recreació biogràfica a l’ús de Hollywood i, fora de reproduir algunes imatges cèlebres de Ginsberg amb els seus amants i altres autors de la Beta Generation, 'Aullido' aposta per un format d’anàlisi de text força interessant, amanit per fragments animats i declaracions d’entrevista del propi Ginsberg –amb el rostre de James Franco-.

La reconstrucció del judici per obscenitat al qual va ser sotmès Ginsberg pel contingut del seu poema, editat l’any 1957, constitueix la part més convencional d’un film que, apadrinat per Gus Van Sant i codirigit per un dels responsable d’'El celuloide oculto', no amaga el seu caràcter reinvindicatiu homosexual. Però més enllà d’aquests apunts, però, val la pena destacar la interessant relectura del poema de Ginsberg, recitat íntegrament per James Franco i serveix d’eix vertebrador del film. Entre els versos, les opinions a favor i en contra dels diferent experts que van comparèixer al judici aporten obren el debat i aporten la reflexió sobre la funció de l’art, tan necessària en el moment actual i, lamentablement, tan oblidada.

A dalt podeu veure un fotograma de la pel·lícula i a baix, la fotografia original en la qual s'inspira.

El món d’un home corrent

2011-03-30T13:11:00.000+02:00

"El mundo según Barney" és l’adaptació d’una novel·la d’èxit de l’autor Mordecai Richler. La signa el canadenc Richard J. Lewis, director procedent del món televisiu que s’estrena al cinema amb aquesta comèdia agredolça. Una comèdia que té els seus puntals en la gran feina de Paul Giamatti –merescudament premiada- i el suport de Dustin Hofmann com a secundari. Giamatti es posa en la pell de Barney, un home corrent que rememora els episodis clau de la seva vida en el moment que un enemic seu publica un llibre amb moments compromesos del seu passat. Moments claus, els de la vida de Barney, que poc difereixen dels moments i records que marquen les existència de la majoria de persones: el primer amor, la pèrdua del millor amic, la mort del pare, els triomfs i fracassos professionals, casaments, naixements, funerals... I records, molts records que són la base d’aquesta pel·lícula que combina eficaçment un tipus d’humor absurd i tancat tan característic dels jueus amb la raresa que sovint defineix la mirada al món dels cineastes canadencs. Aquesta suma d’elements treu ferro al drama quotidià que relata "El mundo según Barney" i també l’allunya del sensiblerisme i la llàgrima fàcil en què hauria pogut caure aquesta pel·lícula que també toca, amb molta elegància, el tema de l’alzheimer. Diàlegs àgils, humor intel·ligent i grans interpretacions sumen en una pel·lícula que hauria merescut més ressò del que probablement ha tingut.

Crítica publicada a Capgròs

Western animat

2011-03-16T12:51:00.002+01:00

El director Gore Verbinski ha demostrat sobradament la seva eficàcia en films familiars i d’entreteniment on ha calgut gestionar tant actors com costosos efectes especials. Forjat en la saga dels Piratas del Caribe però també amb films de caire més infantil com Un ratoncito duro de roer, no és d’estranyar per tant la seva elecció com a director d’un producte que, en format de pel·lícula d’animació, té els mateixos elements i objectius. ‘Rango’ ha arribat en un d’aquests moments en que el gènere clàssic del western torna a viure una mena de revifada, gràcies a propostes de tota mena que van des de la revisió fidel de ‘Valor de ley’ fins a la renovació de 'Meek’s cutoff’ o la paròdia de ‘Cowboys & Aliens', que s’estrenaran properament. ‘Rango’ recorre als tòpics del gènere revisitats amb certa ironia nostàlgica, a partir d’un llangardaix domèstic tancat en una peixera que somia en convertir-se en un heroi. Accidentalment acaba convertit en un foragit justicier de pega en un diminut poble habitat per insectes que reprodueixen els modes de vida de l’antic oest. A banda de l’acció i els gags, claus per enganxar un públic familiar que inclou la canalla però també als seus pares i mares, aquest ‘Rango’ inclou dos aspectes interessants a mencionar. Per una banda, tota la colla de referències i cites a les pel·lícules més independents de Johnny Depp (actor que posa la seva veu a Rango en la versió original). Per altra, el conflicte que planteja sobre un poble amb manca d’aigua i amenaçat per l’especulació urbanística. Són dos apunts que, sumats a la innegable qualitat de l’animació digital, fan de ‘Rango’ una proposta més que recomanable.

Crítica publicada a Capgròs

Comèdia romàntica, filosòfica i fantàstica

2011-03-10T11:35:00.005+01:00

George Nolfi, guionista d’alguns dels capítols de les sagues dels Ocean’s eleven i Bourne, s’estrena en la direcció amb un film que s’emmarca perfectament en aquest tipus de cinema d’acció elegant i amable. En la seva opera prima, Nolfi ha comptat amb la presència d’un cada vegada més sòlid Matt Damon, que es posa en un paper menys complex que el de ‘Más allà de la vida’ (la darrera pel·lícula de Clint Eastwood), però amb tints paranormals que d’alguna manera emparenten les dues cintes. Com tampoc costa de relacionar ‘Destino oculto’ amb ‘Origen’, de Christopher Nolan, de la qual sembla una resposta petita i menys ambiciosa.

Per argument, ‘Destino oculto’ també podria considerar-se gairebé una comèdia romàntica si el seu origen literari –un relat breu de Philip K. Dick- no la portés cap a la ciència ficció. A l’autor de Blade Runner se li deuen els apunts filosòfics sobre l’atzar, el lliure albir, la predestinació i la llibertat d’escollir presents en el film. Potser amb certa por de confondre o espantar l’espectador, Nolfi ha optat per un guió massa mastegat i que s’explica en excés, i que li fa perdre a la pel·lícula certa frescor i credibilitat. Però tot i això, ‘Destino oculto’ es deixa veure per la seva interessant combinació de temes, la solvència dels seus actors –Damon, però també Terence Stamp, per exemple- i una mica de fons que dóna dimensió a un simpàtic i correcte producte d’entreteniment.

Crítica publicada a Capgròs

El western i l'arrelament

2011-03-09T11:44:00.000+01:00

Per arrelament entenem la necessitat de sentir-nos part d’una terra, de saber que pertanyem a un territori amb el qual ens hi poden vincular diversos factors: la família, els costums, la llengua... A nivell cinematogràfic, qualsevol pel·lícula que toqui el tema de la immigració d’alguna manera està parlant de l’arrelament, ja que són termes que no poden separar-se. Una pel·lícula com 'Little Senegal', que rememora el viatge –moltes vegades sense retorn- que els esclaus africans feien cap a Amèrica, podria servir per obrir un debat sobre l’arrelament. D’on pertanyen els fills i els nets dels primers esclaus que ja van néixer i criar-se a l’Amèrica de les mil cultures diferents? Els barris com Little Senegal, el Little Italy que surt tant ben retratat a la saga d’El Padrino, les Chinatowns repartides pel món i que apareixen a tantes pel·lícules, no revelen en el fons la necessitat de les persones de sentir-se part d’un lloc que es pugui definir i reconèixer? I ara que amb l’estrena de ‘Valor de ley’ s’ha recuperat el western clàssic a la gran pantalla, no ens parla aquest gènere genuïnament americà de la necessitat de les persones per buscar i trobar un lloc millor on poder arrelar? ‘Valor de ley’ expressa d’alguna manera aquest procés: a través de la història de la nena que busca venjar-se de la mort del seu pare el film mostra, en realitat, el procés d’una societat que partint de zero va creant les seves pròpies lleis i normes a mesura que la gent s’hi va assentant. Perquè la conquesta de l’Oest -i ‘Valor de ley’ és una de les pel·lícules que millor la retraten-, és entre moltes altres coses, una història col·lectiva sobre la recerca d’una llar i la necessitat d’arrelament.

Article publicat a Valors

Bellesa, terror i perfecció

2011-03-02T13:03:00.005+01:00

L’Oscar obtingut per Natalie Portman, el primer de la seva carrera, ha generat unes opinions favorables absolutament unànimes que contrasten amb la diversitat de reaccions que suscita la pel·lícula per la quan ha estat premiada, Cisne Negro. El darrer film de Darren Aronofsky disgusta a aquells que hi busquen un drama o melodrama ambientat en el món del ballet clàssic. Hi ha dansa, certament, en una pel·lícula que té de rerefons els assajos i muntatge d’una versió del Llac dels Cignes (impressionant, per cert, l’arranjament de la música de Tchaikovsky a càrrec de Clint Mansell). Però la mirada del director no es fixa en la bellesa estètica del moviment sinó en la inquietud interior de la ballarina principal, Nina, un personatge extrem que porta al límit la recerca de la perfecció en el seu procés de creació. És aquest, i no pas la dansa, el tema principal i la reflexió més interessant que planteja Cisne Negro, un film que desconcerta també per la seva adscripció al gènere del fantàstic. Referències clares al cinema de Dario Argento i a films com La Mosca o Las zapatillas rojas emmarquen Cisne Negro en el pur cinema de terror, una opció que no tothom és capaç d’entendre o tolerar, i que explica les reaccions, també extremes, entre els fans i detractors del film. Però independentment de les opinions, el que és innegable és el tour de force i l’entrega al paper del que fa gala Natalie Portman, que sembla haver nascut per interpretar aquest cigne tan fràgil i bell com obsessiu i turbulent, i que durant tot el film, però sobretot en el ball final, ha posat el seu petit físic al servei d’una de les seqüències més grandioses i trasbalsadores que hagi donat el cinema dels darrers anys.

Crítica publicada a Capgròs

Quatre dies de Mostra

2011-02-17T11:07:00.000+01:00

Des d'aquest dijous i fins diumenge que ve té lloc al Teatre Monumental de Mataró la Mostra de Cinema [blog]. Després d'alguns estira-i-arronsa, la Mostra s'ha pogut celebrar per fi tot i que en unes noves dates i amb un calendari més redut. Tot i això, la programació proposa quatre interessants títols entre els quals jo destacaria el de la versió de 'Sangre fàcil' que ha fet Zhang Yimou. Us deixo el text que hem publicat a Capgròs.com on hi trobareu molta més informació.

La pel·lícula francesa Mamouth, protagonitzada per Gerard Depardieu, obrirà aquest dijous, dia 17, la XXXII Mostra de cinema de nous realitzadors. El film de Benoït Delépine i Gustave Kervern, nominada als premis Cesar, presenta la història d’un personatge que s’embarca en un viatge al passat en la seva vella motocicleta a la recerca dels documents regals que li permetin jubilar-se i cobrar la pensió després de tota una vida treballant.

La Mostra de Cinema, que tindrà lloc al teatre Monumental entre el 17 i el 20 de febrer, ha vist enguany reduït el seu calendari i el nombre de films que s’hi projectaran. La programació està integrada per quatre pel·lícules i un documental. El divendres 18 es podrà veure Sangre Fácil, el remake que el dirctor xinès Zhang Yimou ha fet del debut cinematogràfic dels germans Cohen. L’endemà dissabte serà el torn de La Doctrina del Shock, el darrer film de Michael Winterbottom; i el diumenge 20 es projectarà In a better world, de la danesa Susanne Bier, guanyadora del Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Entre els fets més destacats de la Mostra d’Enguany, hi figura la presentació del documental Santes 15, el dissabte 19, realitzat per 15 joves realitzadors mataronins durant Les Santes de 2010. I com a acte previ a la projecció de Sangre Fácil, l’associació gastronòmica Amics de la Teca oferiran un tast de menjar xinès.

Crítica publicada a Capgròs

Cosas peores no se han visto...

2011-02-03T18:44:00.000+01:00

Podeu seguir els Oscas, els Goyas i els Gaudí, però si voleu un balanç de veritat sobre el cinema del 2010, heu de mirar els premis YOGA. Aquí els teniu!

El colectivo Catacric (Catalans Critics), reunido en la noche del 1 al 2 de febrero del 2011, en un céntrico lugar de Barcelona (restaurante La Rosi, en la calle de València, 168, para más señas), ha decidido otorgar los 22º anti-premios YoGa a lo peorcito de la producción cinematográfica del año 2010.
En sus deliberaciones, el jurado, anónimo y mutante, como cada año, desde hace 22 inviernos, ha tenido en cuenta las apreciaciones, comentarios y sugerencias de los lectores de esta web, algunas de cuyas propuestas ya habéis podido leer en días anteriores.
También hemos aceptado la gentil petición de Carolina Bang de hace unos días: ha sido incluida en la lista de esta temporada y queda nombrada madrina para el próximo año.
Pero vayamos al grano.

Cine español
Peor película: YoGa “Putty woman”, a DiDi Hollywood, de Bigas Luna.
Peor director: YoGa “Muerte entre las flores”, a Fernando León de Aranoa, por Amador.
Peor actor: YoGa “Que se mueran los feos”, a Mario Casas, por Tres metros sobre el cielo.
Peor actriz: YoGa “La teta y la trompeta”, a Elsa Pataky y Carolina Bang (ex aequo).

Cine extranjero
Peor película: YoGa “Los antojos de Julia” a Come, reza, ama, de Ryan Murphy.
Peor director: YoGa “Vuelve a Alemania, Pepe”, a Florian Henckel von Donnersmarck, por The tourist.
Peor actor: YoGa “3D (desenfocados, desorientados y desubicados) a Liam Neeson, Gerard Butler y Ralph Fiennes, por sus trabajos del 2010 (Furia de titanes, El equipo A, Ex-posados, Un ciudadano ejemplar)
Peor actriz: YoGa “Copias certificadas” a Jennifer Aniston, por Love happens, Ex-posados y Un pequeño cambio.

Premios especiales
YoGa “Con De la Iglesia hemos topado”, a la ley Sinde.
YoGa “Dónde estará Mi-Ñarro”, al productor de El tío Boonmee recuerda sus vidas pasadas, O estranho caso de Angelica, La mosquitera, Aita, Blow Horn y Familystrip, entre otras.
YoGa “Chorizos Kaplan: el Gaudí tenía un precio”.
YoGa “Moco deluxe”, al tráiler de Torrente 4.

Uno de los nuestros
YoGa “Infiltrado”, a Pere Vall (redactor jefe de la revista Fotogramas), por sus trabajos como actor en las películas La leyenda del innombrable, Felipe y Letizia, L’edèn, El asesino a sueldo, Spanish Movie y E.S.O (entidad sobrenatural oculta), entre otras.

Cinema i consciència social

2011-02-02T12:38:00.000+01:00

Iciar Bollain s’ha autoproclamat hereva i continuadora de la línia de cinema realista i social que arranca amb Flaherty i arriba fins a Ken Loach. La directora compta amb la complicitat del guionista Paul Laverty, que signa el guió de la seva pel·lícula més recent, amb la que ja és candidata als premis Goya. El tema plantejat justifica les mencions, així com també la voluntat didàctica amb que s’aborda un film que, de rerefons, planteja de passada una reflexió sobre el paper que el cinema ha de jugar davant la realitat del món que l’envolta. ‘También la lluvia’ estableix el paral·lelisme entre la colonització d’Amèrica per part dels espanyols i la situació d’abús a la qual continuen estan sotmesos els pobles, i ho fa a través de les vivències a Bolívia de l’equip de rodatge d’una superproducció sobre l’arribada de Colom a Amèrica. El rodatge, però, es veurà amenaçat quan esclati l’anomenada ‘Guerra de l’aigua’, una revolta social en contra de la privatització dels pous. Mica en mica, la realitat immediata anirà modificant les consciències del director, el productor i els actors, les idees dels quals són molt diferents al principi, quan comencen a treballar en el rodatge sobre el viatge de Colom, i al final, quan han patit a les seves pròpies carns la persecució i repressió del poble. Bollain barreja la "realitat" social amb la "ficció" de la pel·lícula que es roda dins la seva pel·lícula, en una aposta interessant que es va perdent a mesura que el conflicte social de l’aigua guanya pes. Llavors és quan ‘También la lluvia’ perd frescor i cau en recursos narratius de manual que tornen el film tòpic i previsible. El film pateix també del mal del guió massa escrit, fet que fa perdre versemblança a algunes situacions i personatges. Però tot i això, el tema plantejat, la presa de consciència i el cert compromís que adopta Bollain amb el fet que relata són aspectes a valorar.

Crítica publicada a Capgròs

El sentit de la vida

2011-01-26T12:17:00.000+01:00

Clint Eastwood proposa a ‘Mas allà de la vida’ una personal reflexió sobre la mort. El tòpic confirma que molts directors veterans acaben abordant aquest tema en un moment o altra de la seva trajectòria i Eastwood, amb 80 anys, no sembla una excepció. La pel·lícula planteja el tema a partir de tres personatges i les seves diferents experiències amb la mort: un vident que connecta amb esperits de persones mortes, una dona que retorna a la vida després de morir durant uns minuts i un nen que perd en un accident al seu germà bessó. Els tres busquen la manera de justificar l’existència d’un més enllà que els permeti explicar –i acceptar- l’experiència que han patit. La conclusió en termes generals és que és a la vida i no en la mort on s’han de trobar les raons que donin sentit a l’existència. Eastwood no amaga el seu punt de vista, força pragmàtic, tot i mostrar-se molt prudent i elegant amb un tema que podria ferir sensibilitats. Per a mostra, la seqüència on ironitza sobre la manera d’afrontar la mort a partir de certes creences espirituals i religioses, sense perdre l’elegància que el caracteritza. El film s’estructura a partir de tres històries creuades (que poden recordar una mica al cinema d’Iñárritu però que estan molt lluny de la seva pornografia de sentiments), que tenen el tsunami del sud-est asiàtic i l’atemptat al metro de Londres com a marc històric i geogràfic, com una manera d’expressar que la preocupació per la mort és comú arreu, però també per reflexionar sobre la casualitat i l’atzar que mou les nostres vides. Un recordatori més sobre la necessitat de valorar i gaudir d’allò que tenim ara i aquí enlloc de preocupar-se pel que vindrà el dia de demà.

Crítica publicada a Capgròs

Teatre 2.0

2011-01-24T15:30:00.000+01:00

Al Teatre, abans de la funció, una veu per megafonia et recorda sempre que apaguis el mòbil. Dilluns passat, dia 17, el centenar d’assistents aplegats a la sala Villaroel vam esclatar a riure quan vam sentir la veu pregravada que ens ho tornava a recordar. Per primera vegada en un teatre tenir el mòbil no només estava permès, sinó que era, com qui diu, obligatori. Assistíem a la primera representació de l’obra ‘Incubo’, una funció prèvia especial per a internautes de tipologia diversa (tuitarires, blogaires, facebookerus) convidats a dir la nostra a la xarxa sobre l’experiència que estàvem a punt de veure i viure. Quan la Trina Milan em va fer la proposta no m’ho vaig rumiar ni un segon. Tinc blog, facebook i twitter i crec, per experiència personal, en les immenses possibilitats de comunicació i interrelació que ofereixen aquestes eines. Possibilitats que cal continuar posar a prova, com vam fer en aquesta sessió de teatre 2.0 tan especial.

Abans de l’obra ens van donar instruccions: seure a partir de la tercera fila per no molestar els actors amb les llums del mòbil; piular les sensacions que ens anés provocant l’obra i sobretot, sobretot, no explicar el final. Confesso que piular durant l’obra se’m va fer estrany: em semblava com si fes una malifeta i tenia la sensació que en qualsevol moment em cridarien l’atenció. Però no, mica en mica ens vam deixar anar i fins i tot, enmig de l’obra, es van anar establint petites converses entre els piuladors presents al públic i aquells que ens estaven seguint des d’altres indrets de la xarxa. Al principi tampoc tenia massa clar quina mena de comentaris piular, però aquí, cal admetre que l’obra ajudava. Íncubo no és una obra de teatre convencional, sinó que ella mateixa es planteja un joc on el text és tan important com els efectes de so, les llums, la música i altres elements propis del món audiovisual. Els girs de guió, els ensurts, les foses a negre, els diàlegs i els personatges, tot plegat donava prou de sí com per poder anar fent safareig 2.0 durant l’espectacle. I així ho vam fer.

Amb referents que anaven d’El proyecto de la Bruja de Blair a Funnye Games passant per Misery, Tarantino o David Lynch, Íncubo constata la influència innegable que el cinema té en el teatre actual. Un teatre que està atent a la sensibilitat dels nous públics i que vol atraure nous espectadors amb propostes que s’escapen de les convencions clàssiques. És aquí on s’emmarca i on s’explica també aquesta primera temptativa de teatre 2.0 a la qual vaig tenir l’honor d’assistir. Una proposta que personalment, com a espectadora habitual de teatre i cinema, encara em genera molts dubtes, com ha de ser; però també crec que pot obrir les portes a noves fórmules més innovadores i interactives d’entendre i difondre un espectacle.

I com que de piular es tractava, aquí us deixo una selecció de les piulades que vaig fer durant l'obra:

• M'ha agradat formar part de l'experiment del teatre 2.0 #incubo. I l'obra, recomanable sobretot per als fans del terror psicològic
• I tant! RT @trinamilan: El teatre s'adequa al moment i el que s'ha fet avui ho demostra #INCUBO
• Fem tertúlia amb els actors i el director despres de l'obra #incubo
• I tots amb la boca oberta! RT @incubo_teatre: Acaba de finalitzar el començament d' #INCUBO
• RT @xaviersb: #incubo no se puede explicar, se tiene que ver
• La porta del soterrani oberta. Que ha sortit? Aiiii quin yuyu!!!! #incubo
• Sorolls, sustos, por!!! #incubo
• RT @LoTwitteamos: Los loops dan mucho miedo... #incubo
• Què hi ha al soterrani????? #incubo
• Incubos: seres muertos atrapados en sueños #incubo
• Si uns desconeguts rarets et diuen que els acompanyis al sotan, tu... #incubo
• Uala toma gir friki!!! #incubo
• Impactant!!! #incubo
• Que els dos tios raros parlin de Bach no fa presagiar reees de bo #incubo
• +1 RT @quetak: No sé kin dels 2 nois em posa més nerviosa #incubo
• Primera escena, espectativa creada #incubo
• Diu el prota de #incubo que es la primera vegada q fa el q fa... Com tots els q tuitejem des del public!
• Comença #incubo!
• La primera vegada q al teatre no et fan apagar móbil. Uau!!!
• :-) RT @riki_delirium: Som els primers crítics d'#incubo. Mola!
• àlex mañas, director de #incubo, ens explica detalls de l'obra, diu q mantenen el final en secret
• Instruccions per veure #incubo versió 2.0: tuitejar durant la funció, relatar les sensacions que rebem i NO explicar el final

La importància de la comunicació política

2011-01-18T10:47:00.000+01:00

El desconegut Tom Hooper s’ha infiltrat a totes les travesses dels principals premis cinematogràfics de l’any amb 'El discurso del rey', un film que ha tingut una bona rebuda gràcies a una eficient combinació dels seus recursos, que a nivell cinematogràfic són força limitats. Però les bones interpretacions dels actors principals –amb un Colin Firth a les portes de l’Oscar- i un argument que sap com fer atractiva una anècdota han aconseguit que un film com El discurs del rey, cinematogràficament força mediocre, acabi per fer-se amb els favors del públic. El més destacable del film a banda de les interpretacions és segurament el fet que relata un episodi històric força desconegut des d’un punt de vista més humà i personal. A la dècada dels trenta, amb la mort del rei George V i l’abdicació del seu fill, el tro d’Anglaterra queda en mans del seu germà Bertie, que pateix un greu problema de parla en un delicat moment històric en què el poble britànic reclamava la necessitat d’un líder fort, que transmetés la necessària fermesa i confiança. El film mostra el procés del nou rei per superar el seu tartamudeig gràcies a l’ajut d’un excèntric logopeda. Les escenes sobre les tensions entre els dos protagonistes constitueixen el gruix d’un film que descriu els personatges amb traç gruixut i pocs matisos, que passa de puntetes per moltes qüestions polítiques i històriques i que prefereix donar una visió general amable i simplista dels fets. Queda, això sí, aquest apunt sobre la importància de la comunicació i el rol que tenen els líders quan arriben les hores difícils i és aquí on 'El discurso del rey' concentra tota la seva actualitat.

Crítica publicada a Capgròs

Dotze homes inflexibles?

2011-01-15T17:00:00.000+01:00

El significat de flexibilitat al diccionari ens parla de saber adaptar-se a una nova situació. Penso quin pot ser un bon exemple cinematogràfic d’això. El pare i el nen de La carretera, adaptant-se a una vida sense electricitat, sense gairebé aigua ni aliments, sense civilització? Els simis de 2001, una odisea del espacio que descobreixen que un òs pot servir com a eina, s’adapten potser a una nova situació? L’androide de Terminator 2 que travessa parets i es desfà i es refà a conveniència, és aquest un bon exemple de flexibilitat? Són només tres exemples triats a l’atzar que demostren les múltiples interpretacions que es poden fer d’un mateix terme. I potser no n’hi ha una més vàlida que les altres, potser ens cal també a nosaltres certa flexibilitat per entendre que de vegades les coses no tenen un sol significat, una versió única, una veritat absoluta. La flexibilitat, més enllà del diccionari, és aquest valor que ens permet entendre que existeixen els matisos. I hi ha una bona pel·lícula per parlar de "matisos". Dotze homes sense pietat, l’adaptació al cinema que va fer Sidney Lumet d’una famosa obra teatral als anys cinquanta, amb un extraordinari Henry Fonda de protagonista, en el paper d’un dels dotze membres d’un jurat que s’han de posicionar sobre la culpabilitat d’un presumpte criminal. Les evidències en el cas semblen d’entrada bastant clares, però els matisos poden arribar a fer canviar les conviccions personal si un és prou flexible. Flexibilitat i conviccions, però també dubtes, argumentació, persuasió són els conceptes que intervenen en l’evolució d’aquests dotze homes despietats davant un assumpte que fa aflorar la intolerància i el prejudici sovint present en la nostra societat. Un autèntic tour de force interpretatiu per a un dels títols més emblemàtics –i comunicador de valors- de la història del cinema.

Article publicat a Valors

Rialles sense control

2011-01-13T14:40:00.000+01:00

Després de la seva celebrada opera prima Pagafantas, Borja Cobeaga demostra amb la seva nova pel·lícula que no és flor d’un dia i ja es comença a perfilar com un dels continuadors de la llarga tradició de comèdia que té el cinema espanyol. Ho fa, de nou, amb una pel·lícula que recull directament les influències de la comèdia screwball americana, comèdies romàntiques però amb un punt esbojarrat que Cobeaga aprofita aquí per introduir-hi el factor autòcton. En aquest cas, la presència de Julian López, aka Juancarlitros, un personatge desfasat inspirat en un cert prototipus de monologuistes que proliferen a teatres i locals nocturns. Juancarlitros és la gran troballa d’una pel·lícula que està contínuament en risc de deixar-se emportar pel carisma del secundari que entela la parelleta protagonista, Unax Ugalde i Alexandra Jiménez, que compleixen correctament sense destacar. Aquest és segurament un dels principals factors que expliquen perquè ‘No controles’ no es tan rodona com ‘Pagafantas’ tot i l’evident treball de guió que té al seu darrere. Però tot i això, la suma dels gags a càrrec de Juacarlitros i la colla de secundaris, les peripècies dignes de d’slapstick que pateix el protagonista que lluita per recuperar la seva estimada, i un final propi de Billy Wilder, proporcionen unes quantes ocasions per riure sense control.

Crítica publicada a Capgròs

El cinema català també vol ser comercial

2011-01-05T12:56:00.000+01:00

El 2010 ha estat un any gloriós pel cinema català amb una producció excepcional que ha anat des del cinema més radical i independent fins als intents, prou reixits, de fer un cinema comercial i assequible per a públics variats. Entre aquests darrers han destacat ‘Pa negre’ i ‘Bruc’, dues pel·lícules que coincideixen aquests dies a Mataró, una a les sales de Cinesa i l’altra, estrenant la nova temporada estable de cinema al Monumental.

‘Pa negre’ és l’adaptació d’una novel·la homònima d’Emili Teixidor ambientada durant els anys de postguerra i relatada des de l’òptica d’un nen que forja la seva personalitat enmig de la repressió franquista i els enfrontaments de classe. La translació a la gran pantalla la signa Agustí Villaronga, en la que podríem considerar la seva primera incursió en el cinema més comercial després d’una potent trajectòria com a cineasta de culte gràcies a films com ‘Tras el cristal’ o ‘El mar’. Villaronga es torna comercial però sense renunciar a les fixacions que defineixen la seva filmografia: el desig, la malaltia, el mal són presents en aquest drama vist des de l’òptica infantil, una altra de les constants del director, sempre preocupat per aquestes "certes" infàncies. Villaronga no s’estalvia tampoc la sordidesa com a criteri estètic però força més mesurat, sempre conscient de dirigir-se a un altre tipus de públic. ‘Pa negre’ destaca pel treball dels actors, la reconstrucció històrica i l’ús i tractament de la llengua (aspecte també molt cuidat a la novel·la).

Tot el contrari, val a dir, d’aquest ‘Bruc’ que reconstrueix una de les llegendes catalanes més arrelades i populars, la del petit timbaler que va derrotar l’exèrcit francès en la seva invasió de 1808. Amb pocs criteris històrics i una nul·la atenció a la llengua, Daniel Benmayor es proposa amb el seu ‘Bruc’ demostrar la capacitat de la indústria catalana per competir amb un cinema d’aventures comercial i despreocupat. Per això, la pel·lícula està totalment buida de contingut i la seva possible lectura política o identitària és inexistent. El personatge i la seva llegenda és únicament un pretext per rodar amb grans recursos en el magnífic escenari natural de les muntanyes de Montserrat una pel·lícula que recorre a tots els tòpics i estilemes del cinema èpic i d’aventures, és a dir, a la manera de fer del cinema nord-americà. Hi ha acció, persecucions, explosions i moltes morts a mans d’un embogit timbaler venjatiu pintat de negre carbó. És per això com pràcticament tothom oblida la llegenda nostrada i acaba veient el ‘Bruc’ de Juan José Ballesta com una entretinguda versió catalaneta del ‘Rambo’ d’Stallone. Amb això ja està tot dit.

Crítica publicada a Capgròs

Un petit balanç amb algunes reivindicacions

2010-12-29T11:15:00.000+01:00

Tot i que no acostumo a fer llistes amb les millors pel·lícules de l’any, aquest cop sí que m’agradaria fer-ne una, però molt breu. Només dos títols: ‘Des hommes et des dieux’, de Xavier Beauvois, i ‘Tournée’, de Mathieu Amalric. Són, ho confesso, dues pel·lícules que juguen amb avantatge, perquè les he vist recentment i encara tinc molt fresc en la memòria el seu impacte. A banda de ser franceses, tenen poca cosa més a veure. O potser sí...

'Des hommes et des dieux’ s’inspira en els fets reals succeïts als anys noranta amb els monjos d’un monestir cistercenc a les muntanyes d’Argèlia que conviuen en pau amb els musulmans fins que es veuen amenaçats pels fonamentalistes. Però no és el fet en sí i la seva reconstrucció el que més importa, sinó la forma com Xavier Beauvois ha fet servir aquests fets com a pretext per plantejar una reflexió més profunda sobre la condició humana, les seves pors i limitacions, sobre la fe, els dogmes i les religions, sobre les conviccions i el compromís, la dignitat, l’amistat i la solidaritat. Tret d’apunts ocasionals al conflicte polític i religiós, el film només es fixa en els petits rituals i els ritmes que marquen el pas del temps al monestir. Entre oracions, àpats, les tasques domèstiques i serveis a la comunitat, aquests monjos es veuen obligats a prendre una decisió determinant en les seves vides, o fugir, o afrontar un risc que els porti a una mort segura. Les mirades i silencis dels monjos, els càntics, les converses ocasionals, els seus rostres, els gestos, tots els detalls serveixen per expressar allò que ja no es pot dir només amb paraules. La sensibilitat que desprenen les imatges de ‘Des hommes et des dieux’, tan austeres com la vida monacal que retrata, contrasta amb la profunditat del missatge i del seu impacte emocional. Fins a on arriba la fe, fins a quin punt atenem el sentit comú, fins a on ens porten els principis i quines en poden ser les conseqüències. Què de tot plegat ens fa més divins o més humans, o més lliures.

La llibertat, un altre tipus de llibertat, i també la solidaritat, l’amistat i les conviccions personals són d’alguna manera també presents a ´Tournée’, la pel·lícula que demostra que Mathieu Amalric no destaca únicament com un dels millors –el millor?- actor europeu del moment, sinó que també n’ha après d’observar els directors amb els que ha treballat, i que ja despunta com un alumne avantatjat d’Arnaud Desplechin. El realisme nerviós de Desplechin, però també l’exuberància felliniana són presents a ‘Tournée’, un film agredolç sobre un decadent productor teatral en gira per França amb una companyia d’actrius del nou Burlesque, aquest gènere hereu del cabaret, poblat per grotesques pin-ups i strippers. Els números exagerats i barrocs del new Burlesque marquen aquí el ritme d’una pel·lícula on l’espectacle i la vida real es fusionen i es confonen, perquè la vida, al capdavall, és un espectacle burlesc. I és així també com Amalric ret un honest i entranyable homenatge al món del teatre i de l’espectacle, i a aquest espai de llibertat que són els escenaris on els actors tapen els seus drames amb màscares i fan possible que també les nostres penes i cabòries desapareguin.

Són, com deia, dues de les pel·lícules que més m’han impressionat aquest any. Dos títols d’altíssim nivell cinematogràfic, tal i com ho constaten els premis que van obtenir les dues a la passada edició del festival de Cannes: ‘Des hommes et des dieux’ es va emportar el gran premi del jurat, mentre que Mathieu Amalric es va endur el premi a la millor direcció per ‘Tournee’. Lamentablement, aquestes credencials no semblen suficients per fer arribar aquestes dues pel·lícules a les sales de cinema, ja que a hores d’ara encara estan pendents d’estrena. Per això, espero que el meu petit rànquing del 2010 serveixi per reivindicar la seva estrena ja!. I per reivindicar també l'importantíssim paper dels "petits" festivals de cinema, tan necessaris per suplir ara com a ara tantes mancances en la distribució i exhibició cinematogràfica. ‘Des hommes et des dieux’ es va projectar al Festival de Cinema Negre de Manresa [enllaç] el passat mes de novembre, mentre que ‘Tournée’ ha estat un dels plats forts de l’Off Cinemart [enllaç], el tastet que hem tingut aquest desembre del festival de cinema d’autor que es prepara per la primavera a Barcelona. Dues cites més que aconsellables que ens han regalat dos dels moments més feliços de l’any cinematogràfic que ja s’acaba.

On és el Picasso del cinema?

2010-12-28T15:07:00.000+01:00

Un fragment de l'article que Lluís Miñarro publica a l'edició de gener de la revista Fotogramas:

Es sorprendente que una de las películas más transgresoras siga siendo Un chien andalou. Hablamos de 1929. Lo que se le pide a las artes plásticas no se le ha exigido al Cine. ¿Dónde están los Picasso, Bacon o Pollock del cine? ¡Es como si nos hubiéramos quedado en los impresionistas! Se necesita una revolución más allá del comercio y de los comerciantes. Hay que insistir. Hay que mantener la posibilidad de que permanezca otra mirada diferente a la del cine hegemónico.

Nadal en colors

2010-12-24T17:02:00.000+01:00

Bones festes, bon any nou i bon cinema!

Tan lluny com la literatura ens porta

2010-12-15T21:03:00.000+01:00

Fa uns mesos us vaig parlar de la tertúlia literària a twitter Llegim i Piulem. Aquí us deixo l'article que he escrit al Tribuna Maresme d'aquest mes de desembre [enllaç], on queda recollida la filosofia i l'esperit que hi ha darrera aquest projecte:

Llegim i Piulem és una tertúlia literària 2.0. Va sorgir a twitter per casualitat, després de compartir un enllaç a una notícia sobre una tertúlia literària que es realitzava als Estats Units amb gran seguiment, i que ens va suggerir la idea d’impulsar una tertúlia similar en llengua catalana. Entre les seves dinamitzadores, totes dones, hi ha dues mataronines i una valenciana. Per això ens va agradar que el primer llibre a comentar fos ‘Xocolata desfeta’, de Joan-Lluís Lluís, un autor de la Catalunya Nord. D’aquesta manera deixàvem clara la nostra vocació de ser una tertúlia digital dels Països Catalans. El nostre objectiu inicial va ser el de crear un punt de trobada a la xarxa perquè lectors en llengua catalana poguessin compartir l’experiència lectora a internet. Per organitzar la tertúlia, cada mes proposem un títol i fixem una sèrie d’etiquetes o “hashtags” que permeten ordenar les piulades. La primera tertúlia la vam encetar el passat mes de juny. ‘Xocolata desfeta’, un recull de variacions sobre un mateix relat inicial a la manera dels exercicis d’estil de Raymond Queneau, va donar peu a la participació dels lectors, que es van animar a fer les seves pròpies versions del relat en els 140 caràcters que permet el twitter. Amb el segon llibre, ‘Olor de violetes’ de Josep Campmajó, a banda de comentar el llibre, també vam organitzar una tuit-entrevista amb l’autor, molt participada. Aquestes experiències ens han animat a seguir promovent activitats i iniciatives al voltant dels llibres proposats. Així, al voltant del tercer llibre, ‘Sagitari’ de Joan Fuster, tenim prevista pel 4 de desembre una sortida cultural a Sueca, on visitarem la biblioteca i la casa museu i aprofitarem per presentar la iniciativa als lectors i piuladors valencians. Amb ‘Pa negre’, d’Emili Teixidor, hem animat a la gent a veure la pel·lícula i debatre també sobre les adaptacions literàries al cinema. En aquests mesos, Twitter ens ha quedat petit i hem estès la iniciativa a altres racons de la xarxa, amb un bloc propi [enllaç] i un perfil a Facebook. Són diferents plataformes per a un mateix objectiu, compartir el plaer de la lectura, potenciar l’ús de la llengua catalana, i crear una xarxa de relacions que comença en la virtualitat del 2.0 per arribar molt més lluny. Tan lluny com la literatura mateix ens porta.

I per cert, si us animeu a participar, el llibre que proposem per a la propera tertúlia és 'Conta'm la veritat sobre l'amor' de Santiago Forné. Us deixem les festes de Nadal perquè el busqueu, llegiu, regaleu i recomaneu, i a partir de gener el comencem a comentar. Ens trobareu a twitter.com/llegimipiulem.

Neu en colors

2010-12-14T20:58:00.000+01:00

Avui a Capgròs.com hem publicat una notícia curiosa sobre la recuperació d'una pel·lícula rodada en 8mm durant la nevada del 1962 a Mataró [enllaç a la notícia]. És un document valuós, sobretot, perquè és una de les poques filmacions en color que es conserven d'aquella nevada històrica. També perquè ens mostra l'aspecte del centre de la ciutat tal i com era mig segle enrere. El seu autor, Francisco Ruz, m'explicava que gràcies a aquest vídeo va aconseguir una menció en un certamen de cinema amateur. Hi va participar gràcies a l'empenta del director mataroní Enric Fité, responsable de 'Porta closa', un dels grans títols, precisament, del cinema amateur. També a Mataró va néixer l'associació Cinema Rescat, que es dedica a la recerca i recuperació del nostre patrimoni cinematogràfic. I aquest vídeo de la nevada n'és un bon exemple.

Lletjor

2010-12-09T16:15:00.000+01:00

El cineasta mexicà Alejandro González Iñárritu ha situat a Barcelona l’acció de la seva darrera pel·lícula Biutiful. Un títol volgudament imperfecte que convida a buscar la contraposició amb la lletjor del film, que ressegueix els darrers mesos en la vida d’un immigrant que malviu de tripijocs i negocis il·legals i a qui diagnostiquen d’un càncer terminal. Aquest personatge és Uxbal, a qui certament Javier Bardem ha sabut dotar de l’única humanitat que es detecta a la pel·lícula. No hi ha cap humanitat en la mirada d’Iñárritu a les múltiples desgràcies que es mostren en la pel·lícula. Al contrari, sembla que el director s’hi trobi a gust recreant-se en la misèria, tan excessiva i gratuïta que ratlla la pornografia. El director, que signa també el guió després del seu divorci artístic amb el sòlid Guillermo Arriaga, no és capaç d’aportar res amb aquesta exhibició de misèria, brutícia i dolor, més enllà d’una mirada morbosa que només resulta força incòmode, però que no es pregunta per les causes ni pretén fer cap denúncia social o despertar cap consciència. Per no parlar de la poca dignitat que concedeix als seus personatges. Entre aquests testimonis de misèries diverses es mou, sense cap rumb concret, el protagonista de la pel·lícula, la peripècia vital del qual acaba també per provocar indiferència. Els escenaris de la seva història estan situats en una Barcelona violenta i bruta que, amb tanta exageració, deixa de ser identificable. Lletjor i més lletjor per a un film que es pretén sublim però que només reflecteix la misèria en la mirada del seu director.

Crítica publicada a Capgròs

L'equilibri d'Egoyan

2010-12-01T12:31:00.001+01:00

No és habitual que una pel·lícula d’Atom Egoyan arribi a un multisales com Cinesa però té certa lògica. No teníem notícies de l’autor d’Exotica i El dulce porvenir des de que va estrenar la molt personal Ararat i després la seva trajectòria es va perdre en una sèrie de títols no estrenats a casa nostra. Ara, inesperadament ens arriba Chloe, pel·lícula que va inaugurar la secció oficial del festival de San Sebastian del 2009 i que ens mostra un Egoyan diferent al qual ens havíem acostumat. En aquest film, el cineasta canadenc entra del ple en el cinema de gènere i la narrativa convencional, amb un thriller eròtic ple de tòpics en el qual, no obstant, encara s’hi poden trobar algunes de les obsessions que han definit la seva obra. Especialment interessant és el rerefons de drama psicològic d’aquesta pel·lícula que parla de les inquietuds d’una dona de classe mitjana que afronta una crisi de maduresa. Les seves neurosis es tradueixen en un atac de gelosia que està en la base de la trama d’aquest thriller, que en ocasions sembla que vol expressament recordar altres títols com Atracción fatal. Però hi ha en aquest cas molta més psicologia i profunditat de la que sembla, malgrat que les tòrrides seqüències de sexe lèsbic puguin desplaçar l’interès del film i distreure d’altres aspectes més sòlids del film. En tot cas, oscil·lant entre el cinema comercial més tòpic i la inquietud d’autor, Egoyan troba en aquest film l’equilibri gràcies a la magistral interpretació de Julianne Moore, una autèntica salva-pel·lícules que amb el seu talent demostra una vegada més que és una de les millors actrius que es passegen avui en dia per la gran pantalla.

Crítica publicada a Capgròs

El cinema segrestat

2010-11-23T22:50:00.000+01:00

El passat dimecres dia 17 vaig assistir a la masterclass que el productor i director de cinema Lluís Miñarro va oferir en el marc de l’Alternativa, el festival de cinema alternatiu de Barcelona. Sota el títol "Polifagias. Festivals-crítica", Miñarro va parlar de la situació actual i de les dificultats que els cineastes com ell, que defensen un tipus de cinema "diferent", es troben a l’hora de donar sortida a les seves obres. La crisi generalitzada i de manca de diners, una certa censura "implícita" en el món cultural i el segrest generalitzat al qual es veu sotmesa la cultura “alternativa” defineixen la dura realitat d’una sèrie de directors i productors de cinema, que també se les veuen amb una crítica polaritzada i tendenciosa moguda per determinats interessos, i que se la juguen en un circuit de festivals que no sempre resulten tan beneficiosos per les obres com es pot pensar.

"L’art ha estat segrestat per la indústria, al cinema se li demana que sigui només un entreteniment per adormir les masses", va dir Miñarro, que lluny de recrear-se en l’èxit de les seves darreres produccions, va advertir la situació que pateix tot aquell creador que intenta sortir-se dels cànons habituals. "Hi ha un permanent tall de les iniciatives culturals amb una mirada diferent". "Tenim una censura com en l’època franquista, però llavors teníem clar qui era el nostre enemic i ara no", va dir el productor, posant com a exemple l’estrena pràcticament "clandestina" d’Aita, una de les pel·lícules que ha produït la seva productora Eddie Saeta.

Premiada al festival de San Sebastián, el format de la pel·lícula de José Maria de Orbe -a mig camí entre el cinema i el museu- ha tirat enrere els distribuïdors i exhibidors. Aita només s’ha estrenat en només quatre sales a tot l’estat i en cinemes amb un públic allunyat d’aquest tipus de mirades. A Barcelona, la còpia s’ha estrenat en horaris absurds al cinema Alexandra, i a sobre, amb una projecció de molt poca qualitat que impedeix apreciar la fotografia naturalista de Jimmy Gimferrer, que precisament va ser premiada a Donosti. Oficialment, poc més de 300 persones hauran pogut veure aquesta pel·lícula en sales comercials, tot i que en les sessions del festival la van veure entre 1000 i 1500 persones. Però segons la llei del cinema actual, aquests espectadors de festival no computen en els balanços oficials de taquilla, fet que es torna en contra de les pel·lícules i dels productors que han d’accedir a les ajudes i subvencions estatals.

Les pel·lícules arriscades com les que porten el segell Miñarro tampoc reben el suport de les cadenes de televisió privades, que aposten sobre projectes segurs amb estrelles conegudes que portin públic a les sales. Però és que tampoc una cadena pública com Televisió espanyola, que hauria de fer valer el rol de servei públic, se la juga amb aquestes obres que proposen una mirada diferent al món. Miñarro, per tot plegat, es va mostrar força pessimista. "Es retallen les ajudes amb el pretext de la crisi però es retallen sobretot a un tipus de cinema, i en canvi s’ajuda a un altre cinema més industrialitzat i que representi una sèrie de tòpics. Cada vegada és més difícil fer cinema d’autor", va dir.

Miñarro també va parlar del paper de la crítica cinematogràfica i va advertir que hi ha crítics d’un determinat sector –principalment mitjans generalistes- que es dediquen a llençar atacs contra aquestes pel·lícules artístiques i alternatives. "Així poden fer que desaparegui un cinema que potser no genera beneficis però que aporta una mirada diferent". El productor va mencionar directors com Albert Serra, Isaki Lacuesta i altres que en certa manera han dinamitat el concepte més convencional de cinema d’autor, un cinema amb el que fa pocs anys s’identificaven altres creadors molt diferents com Isabel Coixet o Alejandro Amenabar, que "feien pel·lícules amb la coartada de cinema d’autor".

Per al cinema d’Albert Serra, Lacuesta, Recha i aquests autors més alternatius queda també la sortida de la xarxa de festivals. Miñarro va posar els exemples de dues de les seves produccions, La Mosquitera, d’Agustí Vila; i Oncle bonmee recuerda sus vidas pasadas, del tailandès Apitchapong Weerasetakhul (que s’estrena el 26 de novembre). La primera va guanyar el premi a millor pel·lícula al festival de Karlovy Vary mentre que Oncle bonmee és la Palma d’Or del darrer festival de Cannes. Les coproduccions garanteixen l’estrena de les pel·lícules com a mínim els països implicats als projectes. Els premis als festivals amplien les possibilitats d’estrenar a d’altres països i ajuden a difondre aquestes pel·lícules. Però per alguns cineastes, va advertir Miñarro, determinats premis en determinats festivals poden suposar a la llarga un "caramel enverinat" i tornar-se en una sentència perversa per a les seves trajectòries futures.

Rastres d'existència

2010-11-19T18:53:00.003+01:00

Restes de sensacions viscudes atrapades entre les parets d’un antic casalot abandonat, com imatges mudes de vides passades atrapades en el cel·luloide. Com els sons que encara percep l’oïda humana hores després de la mort. Com els reflexos que es filtren entre els forats d’una persiana trencada, ombres que es mouen en habitacions buides. Existències passades que deixen rastres en l’espai i el temps. Records. Memòria. La memòria, què és sinó una suma de sons, de moviments, d’impressions que es projecten dins nosaltres mateixos com les pel·lícules d’una filmoteca en les parets d’un antic casalot? Què quedarà d’aquests records després de la morir, què queda de la nostra existència després de tot? Música, pel·lícules, silenci. Llums i ombres. La vida i la mort, l’espai i el buit. Apunts de tot i de res que configuren un assaig enigmàtic i fascinant. Tot això i res d’això és Aita, una pel·lícula de fantasmes, un assaig visual, potser un documental, l’expressió d’un sentiment personal, una obra d’art. Aita, de José Maria de Orbe, una pel·lícula en el llindar, que convida a sentir, a pensar, a buscar –o a trobar- una altra forma de mirar.

Aquells nostàlgics vuitantes

2010-11-10T09:30:00.017+01:00

Els records de la gent que ara té entre 30 i 40 anys d’alguna manera s’assemblen a als episodis de Verano Azul, però aquella canalla també ha construït la seva memòria a cop de les imatges del cinema juvenil de la seva època. Les aventures dels Goonies, ET, Cuenta Conmigo, La historia interminable, són alguns títols que van marcar tota una generació de la qual també formen part el director Pau Freixas i el guionista Albert Espinosa, artífexs de l’entranyable Herois, la pel·lícula guanyadora del Festival de Cinema de Màlaga i una mostra més del bon estat de salut que travessa el cinema català. Herois és una d’aquelles pel·lícules sobre "l’estiu que va canviar les nostres vides", que reconstrueix elements, escenaris i situacions característiques dels anys vuitanta a l’Estat espanyol, però que al mateix temps té un deix de, diguem-ne, producció spielbergiana, amb un món i unes maneres de fer que resulten llunyanes però properes al mateix temps. Les tribus urbanes, la casa de l’arbre, els conflictes familiars i les aventures i objectius d’aquests petits herois són alguns elements que confirmen que el cinema d’aquells meravellosos anys vuitanta ja és un lloc comú per alimentar la nostàlgia de tota una generació. El to a mig camí entre la comèdia familiar i el drama contundent però amable, i el missatge de fons sobre l’acceptació de la diferència i la superació personal porten la signatura innegable d’Albert Espinosa en un film referencial ideal per a cinèfils i nostàlgics, molt divertit i emotiu, sobre uns petits herois quotidians que ens recorden que a les adversitats de la vida se les ha de combatre amb un somriure i bones dosis d'optimisme.

Crítica publicada a Capgròs

Un ‘hub’ de creativitat

2010-11-08T14:51:00.001+01:00

En una conferència organitzada per la revista Valors a Mataró [enllaç], el publicista Lluís Bassat va definir la creativitat com una manera de fer les coses "de manera diferent" a com s’havien fet fins ara. Trobo un bon exemple cinematogràfic en la pel·lícula Honor de Cavalleria, una adaptació lliure, gairebé sense diàlegs i parlada en català, del Quixot de Cervantes. Un clàssic indiscutible vist des d’una òptica inèdita. Una visió creativa. Potser resulti agosarat afirmar que el film ha servit per canviar la manera com certes coses s’havien fet fins al moment. Però el que si ha aconseguit aquest film és convertir l’Albert Serra en un dels noms referents dins aquesta nova onada del cinema català que està despuntant, una onada de creativitat que està refrescant les pantalles cinematogràfiques amb propostes innovadores, arriscades i molt variades. Albert Serra i el seu cinema d’autor representa la faceta més radical d’aquest nou cinema català que troba en un altre extrem, el del cinema comercial, obres de gran qualitat com el Pa negre d’Agustí Villaronga o els Herois de Pau Freixas i Albert Espinosa. Entremig, pel·lícules com Elisa K, La mosquitera, Blog, o les més arriscades Aita, de José Maria de Orbe, o Guest, de José Luis Guerin, acumulen guardons en els festivals per on passen constatant el bon moment del cinema català que ha sabut reinventar-se, abocar el talent de directors, guionistes i productors en una nova manera de fer les coses. Creativitat per revifar l’economia catalana a través de la cultura, amb productes de nivell per a tota mena de públics i que, malgrat les dificultats, enriqueixen l’ús de la nostra llengua i contribueixen a crear marca de país. Així ho ha reconegut, per exemple, la prestigiosa revista The Hollywood reporter, que acaba de publicar un article on destaca Catalunya com un centre emergent de producció cinematogràfica. Un ‘hub’ on hi bull la creativitat.

Article publicat a la revista Valors

Els dos camins de Ben Affleck

2010-11-03T12:59:00.001+01:00

La trajectòria de Ben Affleck discorre per dos camins diferents que en ocasions conflueixen, com és el cas de The Town, Ciudad de ladrones. Per una banda, hi ha l’Affleck estrella de Hollywood que promociona la seva planta de "galan" en comèdies romàntiques, drames i thrillers més o menys comercials. Per altra, hi ha un Affleck més inquiet i creador, que busca com a guionista i director la personalitat pròpia que difícilment assolirà amb les seves limitades dots d’interpretació. Així ho ha fet des de que va ser guardonat amb un Oscar com a coguionista –al costat del també actor Matt Damon- del film de Gus Van Sant El indomable Will Hunting. Posteriorment va fer el salt a la direcció amb la notable Adións, pequeña, adiós, amb la que ja va sorprendre el seu rigor darrera la càmera. Ara hi ha tornat amb la remarcable The Town, que ha escrit, dirigit i protagonitzat.

The town, un thriller policíac sobre les bandes d’atracadors de bancs del barri de Charlestown, a Boston, introdueix força elements de drama que fan la trama més complexa. Però és com a pel·lícula d’acció, amb les trepidants seqüències d’assalts armats i persecucions pels carrers, quan The Town destaca més. Affleck, que en el seu film anterior va cedir el protagonisme al seu germà Cassey, aquí ha optat, erròniament, per assumir el rol principal del cap de la banda irlandesa d’atracadors. Un paper poc versemblant i que perd consistència davant les interpretacions de millors actors, consolidats o no, com són Jeremy Renner o Pete Postlethwaite, per exemple. Mancances que supleix amb certa fermesa en la direcció d’un film que mereix ser tingut en consideració.

Crítica publicada a Capgròs

Un minut de terror

2010-10-30T20:35:00.000+02:00

Us deixo un mini curtmetratge que el director Paco Plaza [blog] ha realitzat per al concurs de curts de terror que organitza Port Aventura aprofitant que s'acosta el Halloween. Es titula "Luna di miele luna di sangue" i uga amb els tòpics de les pel·lícules de terror. El curt està protagonizat per l’actriu Patricia Dolera, que apareixerà a la tercera part de [REC]. Paco Plaza el va presentar al concurs de Port Aventura, però com que les bases deixen clar que no pot durar més d’un minut, ha quedat desqualificat. Així que l’han convidat a formar part del jurat. Així que ja sabeu. Si us animeu a participar, el termini per presentar els curts estarà obert fins el 14 de novembre. De moment ja n’hi ha més de cinquanta, que podeu veure a la web dels microcurts de Port Aventura [enllaç]. Una bona proposta per passar una mica de por la nit del 31...

Talents en xarxa

2010-10-27T10:21:00.001+02:00

Aaron Sorkin (creador d’El ala oeste de la Casa Blanca) assegura que pràcticament no coneixia Facebook quan va escriure el guió de La Red Social. Potser per això la seva pel·lícula no és un biopic convencional sobre el creador de Facebook, sinó que és més aviat un gran fresc sobre l'emprenedoria i el món dels negocis en els nostres temps, que són els temps de Facebook. I Facebook, la xarxa social que connecta milions de persones al món, és també un contrapunt irònic per a una història que mostra un triomf professional acompanyat d’un rotund fracàs personal. "No fas 500 milions d’amics sense crear-te alguns enemics", resa la publicitat d’una pel·lícula que ens adverteix del preu que es paga quan l’ambició, l’enveja i la traïció prenen part en qualsevol relació o negoci. I és un preu molt elevat.

Que la pel·lícula sobre el 2.0 sigui un prodigi de narració clàssica és una altra de les paradoxes de La red social. S’explica perquè la pel·lícula té tant o més del guionista d’El ala oeste de la Casa Blanca que de ningú, i malgrat hagi calgut un cineasta d’alt nivell com David Fincher per fer fluir com flueix aquesta història a través dels seus diàlegs afilats i brillants. Fincher, Aaron Sorkin i tot el planter d’actors semidesconeguts que protagonitzen La red social representen una suma de talents tan envejable com la dels estudiants de Harvard que van fer possible la creació de Facebook.

Just quan la seqüela de Wall Street ens recorda que amb aquell film Oliver Stone va fer un retrat del món econòmic dels anys vuitanta, s’estrena una pel·lícula que descriu millor que cap altre el que ha suposat l’eclosió de les empreses punt com i les noves tecnologies per al món dels negocis. Això i tots els valors –positius i negatius- que afloren del film fan que no sigui necessari conèixer Facebook per entendre i gaudir d’aquest lúcid testimoni dels nostres temps presentat en forma de prodigiós exercici cinematogràfic.

He volgut compartir amb vosaltres tant el teaser del cartell com el tràiler de la pel·lícula, que trobo genials, tant per la frases promocional com en l'ús de la magnífica versió coral de Creep de Radiohead.

Crítica publicada a Capgròs

Un conte sobre la fragilitat

2010-10-22T12:59:00.004+02:00

La ment humana és tan fràgil que la protegim sota capes i capes de records: s’acumulen formant un relat únic i en diem memòria. La cosim mica en mica, unint els millors pedaços, i dissimulant amb puntades gruixudes estrips i forats, aquells mals records que ens poden trencar en dos. De sobte un dia sona una música que obre la porta a un infern oblidat. El llop torna a perseguir la caputxeta i no és cap conte, el malson és real. La ment d’Elisa K, assetjada com la ciutat de Kiseljak durant la guerra dels balcans, es trenca en bocins com el mirall del lavabo. Un record oblidat que torna a la superfície i divideix la vida d’Elisa K entre un abans i un després. Abans, una nena d’onze anys, víctima d’un abús sexual. Records en blanc i negre. Després, una jove universitària que recorda de sobte, i que s'ho comença a qüestionat tot i a tothom. Judith Colell i Jordi Cadena descriuen el drama d’Elisa K a quatre mans i en dues parts, l’abans i el després en la vida d’una noia que va ser violada de petita, per a qui el succés va quedar amagat en un recó de la memòria i que es pregunta sobre qui ha de ser a partir d’ara, quan el record torna a la seva ment. Basada en un relat de Lolita Bosch, Elisa K -un dels grans títols del cinema català recent- és un corprenedor relat sobre la fragilitat de l'equilibri sobre el que sustentem les nostres vides, sobre el dolor, la memòria, la confiança i el perdó, i sobre la superació, aquell desig que ens fa tirar endavant, malgrat tot.

Elisa K

Un clàssic brillant

2010-10-18T15:13:00.059+02:00

Recordo que fa uns anys vaig llegir una curiosa notícia sobre un home que s'havia tatuat al braç un rostre de Jack Nicholson desencaixat, traient el cap per una porta destrossada a cops de destral. És una de les imatges més recordades d'El resplandor, una d'aquelles escenes que fixen una pel·lícula en l'imaginari col·lectiu. Potser una sola escena no fa d'una pel·lícula una obra mestra, però el cert és que tot gran clàssic ho és, en part, per la força icònica de les seves imatges. I El Resplandor, d'aquestes, en té unes quantes. L'home que es va tatuar en Jack Nicholson al braç ho constata. Els flashos que es van disparar en plena sessió a Sitges, just en el moment en què Jack Nicholson pronuncia aquell terrorífic "here's Johnny", revaliden de forma automàtica el títol de clàssic. Ho és, trenta anys després de la seva estrena, un aniversari que el Festival de Cinema de Sitges ha volgut celebrar amb diversos homenatges. El primer, agafant una altra de les icones de la pel·lícula -les dues nenes bessones- com a imatge pel cartell. I convertint el menut en el tricicle en el protagonista de l’espot del festival. Però sobretot, projectant de nou en pantalla gran una còpia restaurada de la versió americana, que per a més alegria dels cinèfils, inclou prop de mitja hora més de metratge, amb algunes escenes força impactants i, si em disculpeu la broma, diria que força "lynchianes".

A la presentació de la pel·lícula hi va assistir el seu productor, Jan Harlan, que va explicar algunes anècdotes d’Stanley Kubrick, com ara que mai no va voler explicar el misteri de la "golden room" del film perquè ni tan sols ell el coneixia; o que el director considerava El resplandor una pel·lícula positiva perquè parla de fantasmes "i això vol dir que hi ha alguna cosa després de la mort". La projecció va ser tota una festa de cinema. Sempre ho són les projeccions del grans clàssics, perquè són apostes segures que poques vegades deceben: hi vas a buscar emocions concretes i conegudes, i les trobes. No crec que m’equivoqui si dic que tots els que estàvem al Retiro dissabte al matí esperàvem amb ganes el "here’s Johnny". I tots volíem tornar a rellegir la frase que Jack Nicholson escriu una vegada i una altra amb la màquina d’escriure. I volíem trepitjar amb el tricicle les catifes estampades de l’Hotel Overlook. I sabíem què significa REDRUM, però com ens va impactar quan ho vam tornar a llegir en el reflex del mirall. I vam tornar a patir pel petit Danny perseguit pel seu pare embogit, fugint per un laberint nevat...

Però enmig de totes aquestes escenes que fan d’una pel·lícula un clàssic sempre hi queden petits detalls que es descobreixes en cada nou visionat. Per algun motiu m’he quedat amb una imatge, intranscendent, en la que mai abans havia posat atenció: és un detall de la conversa entre el cuiner Dick Halloran i el petit Danny, que tenen en comú el seu do, aquest "resplandor" que els il·lumina i els fa veure coses que no tothom veu. En aquesta escena els dos seuen de costat, amb les mans creuades de la mateixa manera sobre la taula. L’home parla, mentre aquell marrec amb només sis anys l’escolta seriós, mentre emula la posició de les seves mans, fent-se l’adult. Són dos personatges que tenen molt en comú i Kubrick, ho va saber fer expressar als seus actors amb un gest del tot intranscendent. Però en un gest com aquest, i en tants i tants detalls que potser no veiem, està l’autèntic secret de les pel·lícules com El Resplandor. Són pel·lícules que il·luminen. I han trobat el director amb el do de fer-les brillar.

Cinema, llibres i premsa en català

2010-10-14T15:41:00.001+02:00

Aquest divendres 15 d'octubre s'estrena la pel·lícula Pa Negre, adaptació de la novel·la homònima d'Emili Teixidor que ha dirigit Agustí Villaronga i que arriba a les sales comercials després del seu triomf al Festival de Cinema de San Sebastián, on es va endur el premi a la millor actriu per Nora Navas. No cal que us digui que l'estrena d'un Villaronga és sempre un esdeveniment cinèfil i a més, aquí cal sumar-hi l'evident interès de la seva base literària. Pa negre és, a més, un dels grans títols de la temporada del cinema català, en plena eclosió i amb ganes de connectar i arribar al gran públic, tal i com s'explica en aquesta notícia del País.

Des de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG) s'ha iniciat una nova campanya de difusió del nou cinema català que es durà a terme en 41 mitjans digitals i 56 publicacions escrites, entre les quals també s'hi inclou el portal i el setmanari Capgròs, que dirigeixo. En l'edició d'aquesta setmana, que també podeu consultar online [enllaç], trobareu l'anunci i una pàgina especial dedicada a Pa negre. Pels mataronins, a més, la pel·lícula té un al·licient especial, ja que algunes escenes es van rodar a l'escola Valldemia, tal i com a Capgròs ja vam explicar en el seu moment.

D'altra banda, a través de la tertúlia literària en català a Twitter Llegim i Piulem [enllaç], impulsada per un grup de lectores entre les quals m'hi compto, també hem volgut fer difusió d'aquesta obra que casa un dels grans referents del nostre cinema amb un dels noms destacats de la literatura catalana actual. Per això, en la quarta tertúlia que portarem a terme, i que iniciarem a finals d'aquest mes d'octubre, el llibre que hem proposat és, precisament, Pa negre d'Emili Teixidor. Ens agradaria aprofitar aquesta magnífica oportunitat per parlar també de les adaptacions literàries al cinema. Trobareu més informació sobre el projecte de Llegim i Piulem al nostre bloc.

Política gore

2010-10-13T08:30:00.002+02:00

Robert Rodríguez casa gore amb política en la seva darrera gamberrada, Machete, una pel·lícula nascuda com una broma, a partir d’un personatge secundari que ja apareixia en algun dels seus films anteriors, i amb el qual també va fer fortuna en un dels falsos tràilers que acompanyava la versió extended de Grind house. Ara Machete –tremenda la cara de Danny Trejo- es converteix en el màxim protagonista d’una pel·lícula que recull les influències del còmic, els pulps, el terror i tota la resta de temes de l’"explotation", aquest cinema de desfeta que Robert Rodríguez i el seu amic Tarantino reivindiquen de forma tan entusiasta. Rodríguez presenta aquí una pel·lícula de sèrie Z amb pressupost de superproducció, de manera que es pot permetre els reclams de Jessica Alba o fins i tot de Robert De Niro, la presència del qual, no obstant, té a veure amb alguna cosa més que els diners. I és que a darrera d’aquesta broma salvatge hi ha també una ferotge crítica a les polítiques migratòries d’extrema dreta que alguns estats americans estan aplicant per controlar l’arribada d’immigrants il·legals a través de la frontera amb Mèxic. Robert De Niro, divertidíssim, es posa en el paper d’un radical senador republicà a Texas amb unes idees molt clares sobre com regular el problema dels “espaldas mojadas”: dissuadir-los disparant a tort i a dret quan creuen la frontera, així de clar. Machete és el justicier que necessita el moviment de She (la versió femenina del Che, potser?) per combatre les idees del senador i lluitar pels drets dels immigrants mexicans. Un missatge social i polític més o menys seriós que es deixa veure entre una sèrie de caps que roden, visceres arrencades, esquitxos de sang i apunyalaments diversos a cop de machete, és clar. Estranya barreja aquest Machete que ofereix denúncia social, consciència política, autoparòdia i gore. La desvergonyida i alegre manca d’escrúpols de Robert Rodríguez és, sens dubte, l’ingredient que lliga aquest plat contundent i explosiu que es menja tan de presa i de gust com un taco mexicà.

Crítica publicada a Capgròs

A dos metres sota terra

2010-10-07T10:07:00.013+02:00

Seria difícil trobar precedents a Buried [enllaç], què converteix a Rodrigo Cortés en el primer director que roda un film acció dins una caixa. El refinat humor negre de què ha fet gala aquest cineasta gallec podia fer esperar de Buried una gran broma macabra. I en certa manera, ho és. Però abans que res Buried és una pel·lícula seriosa i molt valenta, pel que explica i com ho explica, i per la forma en com accepta un repte que d’entrada es planteja pràcticament impossible: una hora i mitja amb un home tancat dins un taüt? I res més? Doncs sí, és així i no ho és, perquè en els 94 minuts de metratge només veiem el que té lloc dins el taüt i l’únic personatge apareix en pantalla és el de l’home segrestat que ha d’aconseguir el rescat per salvar la seva vida. Però en realitat no està sol, sinó que disposa d’un telèfon mòbil que el connecta a l’exterior, un recurs necessari per omplir la pel·lícula de personatges fora de camp i sobretot, d’acció non stop. Buried, amb els seus ocasionals alts-i-baixos, és un exercici cinematogràfic de primer nivell que culmina amb un dels crescendos més enèrgics que s’hagin pogut veure els darrers anys en una pel·lícula acció.

La càmera busca contínuament el racó on instal·lar-se, amb angles diferents i canviants que donen voltes i dimensionen l’espai, aquest claustrofòbic taüt de dos metres per poc. Els canvis de pla són continus, i tan frenètics com la situació desesperada del protagonista, enterrat viu, amb poc oxigen, poca bateria al mòbil i poques probabilitats de sortir amb vida. La direcció és àgil i la interpretació de Ryan Reynolds, psicològica i física a parts iguals, s’ajusta a les circumstàncies. Potser el temor a caure en la monotonia ha portat a farcir el guió amb subtrames, no totes elles necessàries però en qualsevol cas, comprensibles per donar sentir a un dels experiments més interessants que es poden veure procedents del cinema de Hollywood més comercial.

Podeu llegir l'entrada anterior sobre Rodrigo Cortés [enllaç]

Crítica publicada a Capgròs

Discrecions i indiscrecions

2010-10-06T09:55:00.002+02:00

Quan em van demanar l’article sobre la discreció, el primer que vaig pensar és que potser aquest valor, més que trobar-lo en cap pel·lícula, calia cercar-lo a les sales de cinema, entre el públic. Mirar una pel·lícula és una activitat discreta, que es fa silenciosament i a les fosques, gairebé clandestina, i com a tal, pot produir enormes plaers. Però de seguida em vaig desmentir a mi mateixa, en adonar-me que el cinèfil, el voyeur empedreït, és més aviat indiscret, sempre amb ganes de conèixer noves històries, de veure nous racons, de desvetllar nous secrets, de ficar el nas en aquesta finestra indiscreta que s’obre des de la sala de cine. I així és com vaig arribar a La finestra indiscreta, clàssic entre els clàssics d’Alfred Hitchcock i obra mestra de l’art més indiscret. La indiscreció d’aquell James Stewart que, estant de baixa i avorrit a casa, es dedica a espiar els veïns des de la seva finestra, acaba servint per descobrir l’autor d’un assassinat. Sent discretament indiscret, James Stewart es converteix en tot un heroi quotidià. I de passada, tots els cinèfils ja tenim la pel·lícula que més celebra el nostre vici (o virtut?). Hi ha un altre cas de discreció digne de ser destacat. Em ve al cap la discreta i circumspecte Melania Hamilton, l’eterna rival d’Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué, però que fent de la discreció la seva principal virtut, acabarà quedant-se amb el que la brillant, vistosa i emblemàtica Scarlett més desitja: l’amor d’Ashley Wilkes. Qui deia que la discreció no porta a l’èxit?

Article publicat a Valors

Una petita gran comunitat

2010-10-02T13:53:00.003+02:00

Aquest any he tingut l’honor de formar part del jurat dels Premis Blocs Catalunya que organitza l’associació STIC.Cat. En el dinar del jurat previ a la cerimònia d’entrega, que es va fer divendres 1 al TecnoCampus de Mataró, vam estar comentant amb altres blocaires com havien anat canviant i modificant-se els perfils dels usuaris dels blocs. Vam recordar, per exemple, com a l’inici proliferaven els blocs més personals, on la gent hi explicava la seva vida quotidiana, problemes amorosos, etc. També, que al principi molts blocaires escrivien des de l’anonimat, mantenint un cert misteri sobre la persona que hi havia darrera cada bloc. Aquest va ser el meu cas, ja fa uns anys, quan vaig obrir l’Espai Isidor sense saber molt bé ni perquè, ni com, ni a qui podria interessar-li tot plegat. La blogosfera ha anat canviat i la blocosfera, amb una C ben Catalana, ha crescut i molt. Hem anat aprenent, hem agafat confiança, ens hem tret les màscares i ens mostrem obertament en els nostres blocs, facebooks i twitters. I així és com hem anat posant noms i cognoms a aquesta petita gran comunitat amb una energia increïble i amb un talent i creativitat que tira d’esquena. Fent de jurat dels Premis Blocs he tingut ocasió de mirar-me amb detall els cent blocs finalistes. CENT blocs, que és diu molt de presa per la dedicació i feina que representen. N’he llegit alguns de coneguts i n’he descobert de nous que m’han encantat, amb tant de nivell que m’ha sabut greu no poder-los premiar a tots. Així que hem hagut de triar... A la foto i aquí [enllaç] podeu trobar els guanyadors, però us recomano també que us mireu els finalistes. Triar ha estat el gran inconvenient de ser jurat. La contrapartida, haver pogut format part d’aquesta moguda increïble que són els Premis Blocs Catalunya.

Podeu llegir la notícia sobre l'entrega dels Premis Blocs que hem publicat a Capgròs [enllaç]

Un talent molt llarg

2010-09-30T14:34:00.005+02:00

Rodrigo Cortés és un d'aquells realitzadors formats en l'àmbit del curtmetratge a qui el salt natural al llargmetratge ha donat ales a un talent que s'entreveu infinit. No va ser amb la seva primera pel·lícula, El concursante, on Cortés va brillar amb més força, però sembla que a la segona ha anat la vençuda segons es desprèn de les crítiques que de moment ja ens han arribat del seu segon llarg, Buried, que s'estrena aquest 1 d'octubre. Sense anar més lluny, la revista Variety ja ha destacat aquest segon llargmetratge de Rodrigo Cortés com un dels millors de l'any. És una satisfacció comprovar que el talent jove pot arribar tant lluny tant de pressa, però en el cas de Rodrigo Cortés no podem dir que ens hagi sorprès, sobretot perquè en la seva faceta com a director de curtmetratges ja va quedar molt clar que estavem davant un cineasta amb personalitat. Que "Quince dias" i "Yul" són dos dels millors curtmetratges del cinema espanyol no admet gaire discussió, constatada i ratificada per la llarga currua de premis que aquests dos mini-films han arreplat dins i fora de les nostres fronteres. També a Mataró, on Rodrigo Cortés va guanyar el premi del Concurs de Curtmetratges les dues vegades que es va presentar. Crec que això diu alguna cosa sobre el criteri del jurat que ha format part de la malauradament desapareguda Mostra de Cinema de Mataró, un certamen, que tant amb els llargs com amb els curts, havia apostat de forma molt decidida pel talent i el futur dels joves realitzadors.

Aquí us deixo el vídeo amb el primer terç del curt Quince días. La resta el podeu trobar a Youtube.

L'eliminació de la Mostra de Cinema de Mataró

2010-09-29T13:40:00.007+02:00

L'institut Municipal d'Acció Cultural de l'Ajuntament de Mataró ha decidit eliminar la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors, un certamen que deixarà de fer-se després de 31 anys. Aquesta és l'editorial que hem publicat a Capgròs denunciant el que considerem un error polític i cultural.

L'eliminació de la Mostra de Cinema

L’IMAC ha decidit deixar d’organitzar la Mostra de Cinema, un certamen amb més de trenta anys d’història i plenament arrelat a l’agenda cultural mataronina. L’eliminació de l’oferta cinematogràfica afecta també a la programació estable que s’oferia els dijous en conveni amb els cinemes Verdi. Els arguments esgrimits pel regidor de Cultura Sergi Penedès són essencialment pressupostaris. De passada, s’apunta una voluntat de "reestructurar l’oferta de cinema no comercial”, voluntat que es contradiu, certament, amb les accions de l’IMAC, que han anat ofegant una mostra de cinema que en els darrers anys havia aconseguit definir el seu model. Un model que hauria requerit de majors esforços econòmics, però també de més suport polític per part de l’administració que el promou. Els arguments sobre la baixa assistència a les sessions de cinema no són acceptables perquè no s’ajusten a la realitat, però sobretot, perquè en cap cas poden servir per justificar l’eliminació d’una oferta cultural que dóna resposta a un sector de la població. En tot cas, cal revisar el model i continuar-hi apostant amb els canvis que siguin necessaris, però no liquidar-lo sense més. L’IMAC demostra una vegada més la manca d’un projecte cultural sòlid per la ciutat i la manca de visió en prescindir d’una plataforma ideal per potenciar aquest sector audiovisual que pren volada en altres sectors de la ciutat, amb l’impuls del TecnoCampus o de la Nau Minguell. Lamentar, per últim, que amb l’eliminació de la Mostra es perdi la darrera comissió ciutadana que col·laborava de forma voluntària i desinteressada per fer realitat un esdeveniment que, malgrat els arguments que esgrimeix ara l’IMAC, comptava amb un públic molt fidelitzat.

Us recomano també que llegiu l'interessantíssim article que ha escrit el crític Salvador Montalt sobre la Mostra de Mataró, que subscric completament. El podeu llegir clicant en aquest enllaç.

La vida és un tebeo

2010-09-27T22:13:00.000+02:00

Qualsevol temps passat va ser anterior però de vegades val la pena mirar enrere i retrobar les figures que hi ha quedat oblidades. El gran Vázquez reivindica una d’aquestes figures, la del creador de las Hermanas Gilda, Anacleto Agente Secreto o el Abuelo Cebolleta, un entranyable barrut i genial, faldiller i morós fins a extrems dramàtics, que es va veure superat per la popularitat dels seus personatges i per la seva pròpia llegenda. Vàzquez es va fer un nom entre les pàgines dels còmics de l’editorial Bruguera als anys cinquanta i seixanta, les mateixes on va començar la seva carrera un altre historietista famós, Francisco Ibáñez, que es va inspirar en el seu mestre en un dels personatges de la Rue del Percebe. Vàzquez mateix havia convertir, molt abans, les seves peripècies per fugir dels creditors en el material per a les seves tires còmiques, fins que la realitat va superar la ficció i els continus problemes econòmics i amb la llei el van relegar a un immerescut segon pla. El director Óscar Aibar treu d’aquest relatiu oblit al Gran Vàzquez i el posa en la pell d’un altre gran, aquí un immens Santiago Segura i no pel físic sinó per la seva interpretació, continguda i mesurada i al mateix temps divertidíssima, una de les millors de la seva carrera. Segura és el gran Vàzquez en una pel·lícula que és com una de les seves historietes, divertida i entranyable malgrat el rerefons amarg de l’època, on l’humor servia per dissimular les injustícies i fer passar millor les penúries. No hi entra a fons però si que s’apunten, a El Gran Vàzquez, els problemes amb la censura franquista, la persecució política i els problemes socials. Però hi passa de puntetes, perquè prefereix posar humor, picardia i molt de color a aquells temps foscos que ja han passat, i als quals només cal tornar per reivindicar la importància del llegat de l’escola Bruguera i posar allà on toca a un dels grans de la nostra il·lustració.

I avui en un homenatge personal a Vàzquez i amb més justificació que mai, em posaré en plan Abuelo Cebolleta, perquè arran de la pel·lícula d'Oscar Aibar he recordat que de petita havia llegit i rellegit les seves tires còmiques als Pulgarcitos, DDT i Tebeos que tenia a casa, gràcies a l'afició del meu pare, que enquadernava llibres i tot el que es pogués enquadernar. També va enquadernar els còmics que llegia de petit el meu germà, amb qui em porto dotze anys, i així és com van arribar a formar part de la meva educació sentimental. Per això, també per record amb meu pare, us dedico la vinyeta de la família Cebolleta.

I aquí teniu el tràiler de la pel·lícula.

Crítica publicada a Capgròs

Thriller d'autor

2010-09-22T12:05:00.000+02:00

El americano és l’intent de fer un thriller d'acció diferent i "d’autor", a partir de temps morts i on cobra especial rellevància la psicologia del protagonista. És una proposta arriscada resolta de forma irregular per Anton Corbijn, a qui s'ha d'agrair, no obstant, que en la seva segona pel·lícula se l’hagi jugat amb un film d'acció tan anticlimàtic i silenciós com aquest i no hagi mort en l'intent. Destacable també l’atreviment de George Clooney de posar-se en la pell d’un individu tan deliberadament poc carismàtic, tot i que el carisma natural que desprèn l’actor juga en molts moments a la contra, principalment pel que fa a la credibilitat del personatge.

El americano té algunes coses positives més, com ara la fotografia, cosa que era d’esperar tenint en compte els crèdits de Corbijn com a fotògraf i director de videoclips. Però no es pot negar que la localització en un poble pràcticament abandonat contribueix a crear una certa atmosfera mental, representant la soledat d’aquest personatge. També és interessant el suspens que es crea al voltant d’aquest especialista en armes refugiat en un perdut poblet italià, i treballant per una missió de la que se’n desvetllen els detalls en l’última seqüència. I la sensualitat que desprèn tot el conjunt és força suggerent. Però hi ha massa tòpics en l’argument. El desig d’assolir una vida normal on poder establir vincles sentimentals i les dificultats per deixar enrere els anys d’activitat clandestina són aspectes que resten força, per massa previsibles, a un exercici cinematogràfic que tot i això mereix certa atenció.

Crítica publicada a Capgròs

Normalització

2010-09-15T22:00:00.001+02:00

El passat cap de setmana vaig fer una doble sessió al Floridablanca amb Brigth Star [crítica] i The Runaways. L’atzar, més que qualsevol altre motiu, va fer que la sessió es convertís en un minicicle de cinema femení. Cinema dirigit per dones –Jane Champion i Floria Sigismondi- i protagonitzat per dones que, en diferents èpoques i amb fórmules diferents, van decidir de comportar-se lliurement com a persones i no segons responent a les absurdes normes socials a les quals estaven sotmeses pel fet de ser dones. Totes van ser en el fons una mica punks, podriem dir. Tant les nenes rockeres de les Runaways, per època i estètica, i per professió; per actitud, la Fanny Browne que va enamorar a Keats i que va ser una dandy en versió femenina fins allà on la societat li va permetre. No fa gaire, Margarette Von Trotta ha estrenat la seva pel·lícula Vision, sobre Hildegard Von Bingen [crítica], amb la que ha volgut reivindicar la figura d'aquesta monja humanista i emprenedora com a model de rol femení en la història. També Champion i Sigismondi reivindiquen models de comportament que han estat singulars. Han hagut de ser-ho perquè ara nosaltres poguem ser plurals. Dones que rescriuen la història de les dones, que es van fent visibles, per fi. I just quan sortia de la sala em va arribar la notícia: Sofia Coppola acabava de guanyar el Lleó d'Or a Venècia...

El significat de la poesia

2010-09-13T09:20:00.000+02:00

Deia Keats que la bellesa és la única veritat, i a la seva recerca va dedicar tot el seu talent. La seva poesia inspira la nova pel·lícula de la directora d’El Piano, l’australiana Jane Champion, Bright Star reconstrueix l’apassionada i apassionant història d’amor entre Fanny Brawne i el poeta John Keats. Champion pretén provocar una experiència estètica que ajudi a comprendre els poemes de Keats, de la mateixa manera que al film és el propi poeta qui li intenta explicar el significat de la poesia a la jove Fanny, amb qui va viure una història d’amor no consumat i a qui va dirigir algunes de les cartes que avui es consideren com les millors de la literatura anglesa. La poesia són sensacions, li diu Keats (interpretat per un encantador Ben Wishaw). I sensacions, sobretot, és el que busca Champion amb aquesta pel·lícula bellíssima, suggerent, intimista, on els petits detalls estan per sobre les grans accions, on la poesiaes transfigura en els passejos per prats, en els petits brodats, en les flors fresques, en els interiors de la llar, i que es palpita sobretot en les mirades còmplices, el contacte casual i els profunds silencis de la parella. Champion desplega la seva elegància exquisida en una obra delicada, que recull també influències d’un costumisme pictòric arrelat en Vermeer, i que fa de la llum, els sons, la música, les textures, elements vius del relat. Però que també sap anar més enllà de la celebració de la poesia, focalitzant l’atenció en el personatge de l’excèntrica Fanny (qui se’ns presenta com una mena de versió femenina dels dandys romàntics) per recordar les dificultats i fins i tot el rebuig social amb que es topaven les dones que intentaven viure al marge de les convencions socials, defensar les seves idees i es deixaven guiar pels seus propis instints.

Trobareu més informació i alguns poemes de John Keats clicant aquí.

Crítica publicada a Capgròs

Mig segle de cinema

2010-09-11T12:11:00.001+02:00

Eli Wallach va començar fent pel·lícules l’any 1951 i al 2010 encara està d’estrena (El escritor, Wall Street...). Ha treballat amb tots els grans de Hollywood i en la seva filmografia s’hi troben alguns dels títols clau, westerns principalment, de la història del cinema. Baby Doll, Los siete magníficos, Vidas Rebeldes, El bueno, el feo y el malo, i més a prop, El padrino III, Mystic River, l’aventura americana de Fernando Trueba Two much.... I la divertida The holiday, on interpretava a un veterà guionista del Hollywood clàssic ja retirat, a qui després de molts anys en l’oblit, l’acadèmia vol retre un homenatge fent-li entrega d’un premi honorífic. Divertit, el seu petit paper en aquesta pel·lícula que intentava recuperar l’encant de les comèdies clàssiques, i curiós, el fet que hagi estat primer en aquesta ficció que en la vida real que Eli Wallach hagi estat guardonat amb un Oscar. La rebequeria de Jean-Luc Goddard ha deixat en segon terme aquesta notícia que, crec, és molt important, perquè representa el reconeixement a un petit gran actor que, ell sol, explica mig segle d’aquesta bogeria anomenada cinema.

Autoenganys

2010-09-08T08:55:00.000+02:00

Woody Allen torna una vegada i una altra a temes recurrents, i així és com en la seva llarga filmografia ha configurat un microcosmos cada vegada més familiar i reconeixible, encara que els seus personatges canviïn els carrers de Nova York pels de Barcelona o, com és el cas més recent, per Londres. Crisis de parelles, infidelitats i la recerca d’una felicitat que sempre sembla fugissera mou els personatges de les seves pel·lícules, que pertanyen a un gènere molt personal, el de comèdia àcida o el drama irònic que tant s’identifica amb Woody Allen. A Conocerás al hombre de tus sueños deixa enrere l’optimisme i l’esperit "carpe diem" del seu film anterior, Si la cosa funciona, i es torna a mirar les relacions de parella amb força desencant, molt lluny de l’idealisme romàntic de les comèdies de Hollywood. El títol de la pel·lícula és ja de per sí una ironia que anuncia el rerefons de l’últim Allen, on el cineasta novaiorquès ens parla de l’autoengany que suposa perseguir un amor ideal quan les relacions estables de parella entren en crisi. L’afició a les pràctiques esotèriques d’una de les protagonistes és el contrapunt amb el qual Allen adverteix que no hi ha fórmules màgiques per encertar en les qüestions sentimentals. La crisi creativa del personatge de Josh Brolin, un escriptor estancat després d’una primera i prometedora novel·la, es pot entendre potser com un simulacre d’autocrítica del propi Allen, atrapat una i una altra vegada en les mateixes idees i perseguit, sense escapatòria, per la grandesa irrepetible de les obres magnes de la seva filmografia.

Crítica publicada a Capgròs

Els valors de l’esport al cinema

2010-09-03T09:25:00.000+02:00

Els valors associats a l’esport han arribat als nostres dies des dels temps dels grecs, que van entendre la importància d’una ment sana dins un cos sa. Però no només es tracta de mantenir-se en forma si no, sobretot, de la transmissió d’un seguit d’aspectes positius com la superació personal, el treball en equip, el companyerisme, l’esforç... Valors que queden recollits en l’anomenat l’esperit olímpic i que, en cinema, van trobar el seu paradigma en l’emblemàtica Carros de fuego. El film parteix de la rivalitat de dos atletes, de procedències culturals i socials diferents, que es preparen per competir als jocs olímpics. En la carrera més crucial, és precisament aquest esperit olímpic el que s’imposa per sobre de les ambicions personals. Gràcies també a la seva recordada banda sonora, Carros de fuego és segurament el gran referent quan parlem de cinema i esport.

Dues pel·lícules estrenades recentment, Blind Side i el remake de Karate Kid, mostren com la pràctica esportiva contribueix de forma efectiva a l’autosuperació personal. En el primer cas, el film protagonitzat per Sandra Bullock ens presenta el cas d’un pobre jove afroamericà de vida marginal troba la forma de prosperar socialment, amb l’ajut i l’empenta de la seva mare adoptiva, gràcies a un talent innat pel rugby. Mogut pel desig de jugar en un equip, aquest jove pràcticament analfabet aconseguirà graduar-se i aprovar l’accés a la universitat, el pas que farà realitat el seu somni esportiu. Pel que fa al protagonista de Karate Kid, tant en l’original dels anys vuitanta com en la nova versió, s’instrueix en l’art marcial per poder-se defensar-se de les agressions d’un bully a l’escola i superar les seves pròpies pors. A través de l’entrenament, però, el jove karateka descobreix, sobretot, la utilitat d’aplicar la filosofia d’aquest l’esport a la seva vida quotidiana.

El cinema també ha mostrat un altre vessant de l’esport, entès com a potent cohesionador social i com a canal diplomàtic i polític. En aquest sentit, recentment s’ha pogut veure un bon exemple, Invictus, on el director Clint Eastwood reconstrueix la final del mundial de rugby entre la selecció sud-africana i la neozelandesa, un partit transcendental que va contribuir a fiançar el sentiment d’unitat a la Sud-Àfrica post-apartheid. En clau d’acció, un altre títol interessant és el thriller sudcoreà Shiri, un dels grans èxits de l’encara força desconeguda cinematografia oriental, l’argument de la qual girava al voltant de l’intent de sabotatge d’un partit de futbol entre les seleccions de Corea del Sud i del Nord que havia de servir com a gest d’acostament entre els dos enemics enfrontats. I en el vessant de denúncia social, mereix atenció la pel·lícula Fuera de juego, de Jafar Panahi. Les seves protagonistes són un grup de noies aficionades al futbol que intenten, disfressades d'homes i sota els risc de ser detingudes i denunciades, colar-se dins un estadi per poder gaudir en directe d’un partit. Aquest film, com també Como ser David Beckham, han fet servir la relació de la dona amb el futbol per denunciar de forma intel·ligent problemes de discriminació sexual.

Article publicat a Valors

Kung-fu familiar

2010-09-01T11:46:00.000+02:00

Als anys vuitanta, les arts marcials van viure un boom que va fer proliferar les escoles de karate i taikwondo. Karate Kid, es va fer ressò de la moda del moment i va contribuir encara més a la popularització a Occident d’aquesta pràctica que, fins llavors, es coneixia gràcies a les exòtiques pel·lícules de Bruce Lee. Un quart de segle més tard, el cinema i els costums orientals estan molt més a prop, i pràctiques com el Karate i el Kung-fu s’han integrat al cinema d’acció gràcies, per exemple, al cinema de Tarantino o a Matrix, per posar alguns exemples. Aquest fet, sumat a l’aposta que Hollywood ha fet per la Xina, serviria per explicar el perquè del remake d’aquest Karate Kid, que proposa com a principal novetat que l’acció tingui lloc directament a Beijing. Fidel a l’esperit del film original, el nou Karate Kid –per ser més acurats, s’hauria d’haver titular Kung-fu Kid- és també un producte pensat i fet a mida d’una nova estrella, Jaden Smith, molt ben promocionada pel seu pare, el poderós Will Smith, productor del film. La jugada es completa amb el reclam comercial de Jackie Chan, l’estrella més rutilant de cinema d’arts marcials que se’n surt amb certa gràcia d’un repte complicat, el de fer oblidar al mític senyor Miyagi que ensenyava els secrets del karate a un jove Ralph Macchio. Distreta però massa llarga, res millor ni pitjor es pot dir d’aquest film que no aconsegueix enterbolir la condició de film de culte del Karate Kid original, però que proporciona mentre dura un entreteniment lleuger i amable, amanit amb un missatge en positiu sobre els valors implícits en l’esport, la superació personal, l’esforç i el companyerisme.

Crítica publicada a Capgròs

La monja emprenedora

2010-08-31T09:31:00.001+02:00

Moltes vegades definim com hagiografia, o vida de sant, aquelles pel·lícules biogràfiques que exalten i decoren les virtuts i disculpen o directament amaguen els defectes de personatges de la història. Visión, de Margarethe Von Trotta, és una hagiografia en el sentit més literal de la paraula, ja que la seva protagonista, la monja medieval Hildegard Von Bingen, va ser beatificada i és objecte de culte com a santa. Però la pel·lícula que relata la seva trajectòria no es pot titllat de "vida de sant" en el sentit pejoratiu ja que, precisament, un dels aspecte on més èmfasi ha posat la directora és en mostrar les contradiccions vitals i la humanitat –amb els seus defectes- d’aquesta religiosa que va ser en molts aspectes una dona avançada al seu temps. Compositora, científica i amb dots polítics i diplomàtics, Hildegard va saber aprofitar les seves visions místiques per guanyar-se el respecte d’un sector poderós de l’església i així va poder fundar el seu propi monestir, on va practicar una religiositat oberta i vital, que fugia de l’ascetisme i la flagel·lació i apostava per l’alegria de viure, que no negava els avenços científics, que era compatible amb la pràctica de la medicina holística i el naturisme i que promovia valors ecologistes.

Hildegard va destacar com a científica, escriptora i també com a compositora de música sacra –és la primera dona compositora de la qual tenim referència biogràfica-, i unint tots els seus talents, va ser en ple segle XI el que avui anomenem una dona emprenedora, que va saber jugar les seves cartes en les difícils circumstàncies que vivien les dones a l’edat mitjana, moltes de les quals, com la mateixa Hildegard, ingressada al convent amb vuit anys, no van tenir cap altre elecció que la vida monàstica. En el seu cas, aquest fet no va ser un impediment perquè, per exemple, malgrat el vot de castedat, escrivís un tractat sobre sexualitat femenina. O que composés un drama líric que, quan l’interpretaven les monges del seu monestir, canviaven els hàbits per vestits de seda, joies i garlandes en el cabell, tal i com es veu al film.

Von Trotta, la filmografia de la qual és plena d’interessants retrats de dones de la història, ha volgut reivindicar la figura de Hildegard com a model de rol femení. Per això, deixa en un segon terme la valoració sobre la veracitat de les visions místiques de la santa. Abans, prefereix apropar el personatge a la sensibilitat més actual, apuntant les facetes de científica, escriptora, compositora i política de Hildegard i fixant-se també en les seves contradiccions, que van aflorar especialment en la relació afectiva amb la seva alumna, la germana Richardis. La directora ha trobat la inestimable complicitat de l’actriu i cantant Barbara Sukova, que proporciona el caràcter i personalitat necessaris per fer proper aquest personatge la vida del qual podria quedar molt lluny dels espectadors de cinema. Visión, d’altra banda, resulta també interessant per com retrata la vida en un convent, la seva subsistència a base dels "regals" de les famílies riques i els interessos poc espirituals que sovint estaven darrere les ambicions dels abats dels monestirs.

Diferències i semblances

2010-07-21T12:38:00.001+02:00

Què poden tenir en comú una dona cristiana que viu a les illes del Canal de la Mànega i un àrab d’origen senegalès emigrat a França? A London River, és la incertesa davant la desaparició dels seus fills en l’atemptat del 7 de juliol del 2005 a Londres. La tragèdia creua els camins dels dos protagonistes d’aquesta duríssima però molt emotiva pel·lícula del sempre interessant Rachid Bouchareb, que fa uns anys ja va despuntar amb Little Senegal i amb Days of Glory i que continua ara aprofundint sobre els mateixos temes que ja defineixen la seva filmografia: la immigració, la religió, el xoc cultural, la pèrdua, també la mort i la forma d’acceptar-la; i per sobre de tot, els encontres entre persones. Aquí, l’encontre, no sempre fàcil, és entre aquesta mare anglesa –amb una Brenda Blethyn a l’alçada del seu paper de Secretos y Mentiras- i el pare senegalès, interpretat pel sorprenent Sotigui Kouyaté, que ja sortia a Little Senegal i que va guanyar el premi a la millor interpretació al festival de Berlin. Per a aquests dos personatges, l’encontre, en el context dels atemptats terroristes, desvetllarà tot un seguit de pors i prejudicis –sobre la raça i la religió- que s’aniran superant a mesura que l’autèntica tragèdia, la desaparició dels seus fills, els demostra que les persones i els seus sentiments, malgrat tot, no són tan diferents. El film inclou imatges reals d’arxiu dels atemptats a Londres, però focalitza la seva atenció en un duel interpretatiu d’alt nivell. Aquests dos intèrprets, com els seus personatges, tenen maneres de treballar molt diferents, però amb les seves diferències aconsegueixen una màgica comunió que és sens dubte una de les claus de l’èxit i el missatge més important de la pel·lícula.

Crítica publicada a Capgròs

Vincles i absències

2010-07-07T12:02:00.000+02:00

El fill de Gabriel Garcia Márquez Rodrigo Garcia s’ha desvetllat com un atent observador de la psicologia femenina i en les pel·lícules que conformen la seva filmografia ofereix alguns dels retrats femenins més impressionants del cinema americà actual. Madres e hijas, la seva pel·lícula més recent, incorpora nous perfils a aquesta galeria de dones dures i fràgils a la vegada, complexes i molt, molt reals. Com un film coral a la manera de Robert Altman, García creua les vides d’una sèrie de dones –i dels homes que les acompanyen- que són, intenten o renuncien a ser mares. Entre aquestes dones destaca la que interpreta una grandiosa Annette Benning, en la pell d’una dona madura i soltera que arrossega el remordiment per haver donat en adopció, trenta anys enrera, la filla que fa tenir sent ella mateixa només una adolescent. La seva filla, una notable Naomi Watts, també viu marcada per l’absència de la mare i un sentiment d’abandonament que defineix el seu caràcter i condiciona les seves relacions amb els demés. García intentar d’alguna manera mostrar el vincle invisible que hi ha entre una mare i una filla fent que tot i no haver-se conegut mai, la vida d’aquestes dues dones estigui indissociablement condicionada per l’altra. D’aquesta manera García construeix una dura i emocionant història sobre les connexions entre les persones i els vincles emocionals que s’estableixen entre ells. El director esquiva els sentiments fàcils i rebutja els tòpics més convencionals sobre la maternitat i les seves implicacions, i prefereix mirar-se, amb comprensió i sense jutjar-los, a tots aquests éssers humans que intenten tancar ferides molt profundes i trobar una nova oportunitat en les seves vides.

Crítica publicada a Capgròs

Coaching familiar

2010-07-01T13:25:00.000+02:00

En casos com el de Sandra Bullock, que va guanyar el seu primer Oscar com a millor actriu pel seu paper al drama The Blind Side, un es pregunta si es premia l’actuació o la càrrega ideològica i moral que arrossega el seu personatge. La protagonista de The Blind Side és la mare d’una típica família republicana del sud dels Estats Units, una dona d’una peça amb una empenta envejable, una voluntat de ferro i uns principis sòlids com el marbre, que converteix en el seu projecte de vida l’educació d’un pobre jove afroamericà de vida marginal però amb enorme talent pel rugby. Aquesta dona posarà tota la seva empenta en fer d’aquest noi un jove capaç d’accedir a la millor universitat possible, la que curiosament finança la seva perfecta família republicana. Sembla que aquesta pràctica qüestionable és força habitual en el país de les grans oportunitats i sobretot, entre el sector republicà poc partidari dels ajuts socials, i així ho apunta, de forma discreta i mirant de no ofendre a ningú, la pel·lícula de la Bullock. Però The Blind Side, una emotiva història de superació personal presentada en el clàssic i efectiu format de telefilm-de-luxe, es centra sobretot en un aspecte molt en boga gràcies a la gran difusió que el coaching ha tingut més enllà de l’àmbit esportiu d’on prové: la importància del treball en equip, sobretot en el sí de la família, que es mostra en aquest film des d’una visió molt conservadora i també, des d’una innegable òptica americana poc oberta a matisos. El paral·lelisme entre el rugby i la família és més que evident, i el missatge, ben clar: primer la família, i després l’equip i al final el propi estat, ha de vetllar primer abans que res per la protecció dels propis davant les agressions, invasions o qualsevol altre tipus de "molèstia" externa.

Crítica publicada a Capgròs

El viatge transformador

2010-06-29T23:04:00.000+02:00

La nova era del cinema de Hollywood que es va iniciar als anys setanta va començar amb un viatge. El que feien Dennis Hopper i Peter Fonda al damunt de les seves motos Harley a través d’uns Estats Units en profunda transformació política, social i cultural. Una transformació de la que aquests dos cowboys contemporanis en seran testimonis i en última instància, també víctimes. La travessa per les carreteres del sud porta els protagonistes d’Easy Ryder a un punt de no retorn on la seva pròpia transformació personal és inevitable, perquè aquesta és al capdavall la finalitat de qualsevol viatge. La vida, entesa com un viatge transformador, ha dotat al viatge físic, geogràfic, de la seva dimensió simbòlica. En cinema, la road-movie ha recollit una tradició que es remunta als orígens de la cultura occidental. I una road-movie, precisament, la que va rodar Dennis Hopper amb pocs recursos i moltes inquietuds, va marcar l’inici d’una nova etapa en què la manera de fer i de veure cinema canviaria per sempre més. Un viatge, de nou, que culmina amb una gran transformació cultural. La mort de Dennis Hopper ens ha recordat el referent –cinematogràfic i social- que va ser i és encara Easy ryder, un testimoni en temps real d’una era de convulses transformacions socials, en un país marcat per la guerra de Vietnam, per la contracultura, per la lluita pels drets civils i pels canvis econòmics. Però sobretot, un extraordinari relat sobre el viatge iniciàtic de dos joves que veuen com la carretera, la travessa, transforma radicalment les seves vides.

Article publicat a Valors

Tristes paròdies

2010-06-25T11:27:00.000+02:00

Les protagonistes de la sèrie de Sexo en Nueva York tornen per segona vegada a la gran pantalla per mirar de donar continuïtat al seu èxit televisiu i cinematogràfic. Però aquest Sexo en Nueva York 2 poc o res té a veure amb la ironia i la intel·ligència dels guions de l’original televisiu, i ha convertit en tristes paròdies les protagonistes, quatre dones modernes i amb professions liberals que es consolen de les penes de l’amor amb la seva passió per la roba i les sabates. En aquest film, desmesurat i inversemblant, es porten fins a extrems patètics les "neures" d’aquestes dones que fan gala d’un comportament infantil i capritxós, irreal i complement allunyat de qualsevol realitat. Reduïdes a simples nines només preocupades pels seus vestits, es converteixen en protagonistes d’una aventura a Abu Dabi que ni Disney hauria pogut imaginar. Tot plegat un mal pretext per fer-les lluir com maniquins sense cervell. Sí, és cert, a les dones els agrada la roba i no pot tenir res d’estrany que dones intel·ligents i amb formació es preocupen també per la seva imatge. En aquest sentit, Sexo en Nueva York funciona com una important passarel·la de presentació dels models de temporada i com un aparador creador de tendències. Però per molt bé que llueixin vestits, sabates i pentinats, l’estupidesa insultant de les protagonistes, satisfetes de la seva ignorància, només acaba provocant un efecte de rebuig que reverteix negativament en la imatge de les marques i que dinamita completament tots els mèrits que havia aconseguit la sèrie.

espaiisidor.blogspot.com

Crítica publicada a Capgròs

Superherois contraculturals

2010-06-16T16:23:00.002+02:00

Kick-Ass és l’adaptació al cinema d’un còmic de superherois amb un marcat caràcter paròdic i referencial, que ironitza sobre els tòpics i trets característics de les aventures de Batman, Superman i altres referents. Però la pel·lícula, dirigida per un solvent Matthew Vaughn, no existiria tampoc sense el cinema de Quentin Tarantino, Els germans Wachowski o Robert Rodríguez, que tant han fet per la dignificació del cinema de sèrie B, per la reivindicació del còmic i pel reconeixement de la influència que altres cinematografies (bàsicament, el cinema d’acció oriental) han tingut en el cinema de Hollywood. Tampoc existiria, probablement, si Jude Apatow no ens hagués fet notar que els adolescents reclamen un altre tipus de cinema. Tota aquesta barreja d’influències, referències, homenatges i paròdies donen com a resultat Kick Ass, un film que d’entrada, es presenta amb poques pretensions, però que en part gràcies a això, acaba cridant l’atenció. Matthew Vaughn signa un producte gamberro, despreocupat i políticament incorrecte, irònic, divertit i violent, ple de cites i homenatges a personatges de còmic, a pel·lícules americanes, a Bruce Lee i a tants i tants referents d’aquesta nova contracultura. A més, la pel·lícula, que gira al voltant d’un adolescent marginat que es converteix en un superheroi per estranyes circumstàncies del destí, aconsegueix crear uns personatges emblemàtics (i molt especialment la Hit Girl) que fan pensar que ha nascut una nova i exitosa saga a seguir pels amants de la sèrie B.

Crítica publicada a Capgròs

Desig i dependència

2010-06-02T12:50:00.001+02:00

Amb dos anys d’endarreriment però amb una estela de bones referències al seu darrera, el director James Gray ha aconseguit col·locar finalment la seva més que notable Two lovers a les pantalles catalanes. Amb una breu però intensa filmografia, que inclou títols com Little Odessa o La otra cara del crimen, Gray s’ha consolidat com un digne continuador de la tradició del cinema negre americà. Two lovers no és exactament un thriller sinó un drama passional al voltant dels sempre complicats triangles amorosos. Però Gray sap crear un cert suspens que recorda l’atmosfera del cinema negre dels anys trenta i quaranta, i presenta uns personatges dignes d’una novel·la de James M. Cain. Així, Gwyneth Paltrow sembla la femme fatale que arrossega sense remei a la perdició al pobre noi protagonista, un genial Joaquim Phoenix en el paper d’un jove bipolar marcat per una relació fallida anterior, que es debat entre l’amour fou cap a una dona inabastable o l’estabilitat d’una relació amb la filla del soci del seu pare. Un espera, veient la pel·lícula, que tanta fatalitat acabi en un tràgic bany de sang. Però Gray sap virar el vaixell en l’últim minut i, sense frustrar les expectatives creades, revela la seva autèntica intenció: un retrat de la complexitat de les passions humanes, de persones mogudes per un desig irrefrenable i que són víctimes de la seva pròpia dependència emocional. I és aquesta, al capdavall, l’autèntica fatalitat que marca el destí de les seves vides.

Crítica publicada a Capgròs

Plat típic ben cuinat

2010-05-30T12:15:00.002+02:00

El nom de Mike Newell ha quedat ineludiblement lligat a la comèdia romàntica Cuatro bodas y un funeral, però el cert és que en la seva heterogènia filmografia, el realitzador britànic ha donat nombroses proves que el confirmen com un director versàtil, que se sent còmode amb la narrativa dels gèneres i que no renuncia, dins un cinema comercial molt encotillat, a aportar-hi petits tocs personals. Amb totes les reserves prèvies que genera un producte comercial com és l’adaptació del videojoc Prince of Persia al cinema, cal dir que Newell ha tornat a demostrar una vegada més el seu domini del cinema d’acció i aventura, convertint aquest encàrrec en un correcte i força recomanable entreteniment lliure de pretensions, conscient de les seves pròpies limitacions i apte per a tots els públics. Amb aquest Prince of Persia, Newell fuig de l’estètica metàl·lica de moltes adaptacions de videojocs i la porta cap a un terreny més referencial i emmarcat en la tradició del cinema d’aventures més despreocupat. En la pel·lícula no hi falten personatges que dins l’estereotip tenen la seva personalitat prou definida, diàlegs senzills però enginyosos, una trama més complexa que la successió de proves que acostumen a definir les pel·lícules basades en videojocs i sobretot, efectes especials convincents i domini del ritme. Tots els ingredients ben mesurats per a una recepta que, tot i ser tradicional, ben cuinada pot deixar bon gust al paladar.

Crítica publicada a Capgròs

Sense malles ni ànima

2010-05-19T16:08:00.001+02:00

Incomprensiblement rutinària la revisió de la llegenda de Robin Hood que ha perpetrat Ridley Scott, que ha renunciat en aquest film a la mirada d’autor que ha definit bona part de la seva trajectòria. Amb el Robin Hood, Scott segueix en la línia del cinema èpic i històric, que no li és estrany, però amb una desgana impròpia del director que va saber marcar una època amb films com Blade Runner. Desganat també sembla Russell Crowe quan es posa en la pell d’aquest Robin Hood que ja no porta malles, però que tampoc fa gala ni del seu punt més "gamberro" ni del carisma que se li suposa a un personatge tan mític. El film posa en canvi molt d’èmfasi en els principis i l’honor que defineix el personatge, del qual Ridley Scott es proposa explicar els aspectes més desconeguts, aquells que el van portar a convertir-se en un fugitiu de la llei, famós per robar als risc i repartir entre els pobres. La proposta pot ser interessant i més encara en temps de crisi, però el plantejament que fa el director és rutinari i ancorat en una manera de fer cinema que, sense cap més actualització, ha deixat de tenir interès. Al Robin Hood de Ridley Scott li manca èpica, aventura, humor, ritme, tensió sexual i, per resumir, interès general. No té ànima. Ni tan sols l’espectacular seqüència de la batalla a la platja, que d’alguna manera emula el desembarcament de Normandia en versió medieval, pot quedar per al record d’una pel·lícula amb què Scott només pot cobrir l’expedient davant espectadors poc exigents.

El cinema i la llibertat

2010-05-10T22:00:00.000+02:00

No fa gaires setmanes tornaven a emetre per televisió la pel·lícula La gran evasión. Els seus protagonistes, atrapats en un camp de concentració, busquen durant tota la pel·lícula la forma d’escapar i recuperar la seva llibertat. Aquesta és segurament la forma més bàsica d’entendre aquest concepte tan ampli de llibertat, però no és l’únic. En el cinema, la llibertat hi ha fet acte de presència en totes les seves accepcions, ja sigui per denunciar situacions de manca de llibertat com per reivindicar la llibertat creadora, que permet expressar idees sense normes preestablertes ni controls de cap mena. Nadie sabe nada de gatos persas, el darrer film de Bahman Ghobadi, és un exemple recent de cant a la llibertat en tota la seva significació. A Iran, la música occidental està perseguida, i les dones tenen prohibit cantar. Però tot i això, proliferen els grups de nois i noies que de forma clandestina assagen en locals i cases particulars, posant en risc la seva llibertat per poder expressar allò que senten a través de la música. Les lletres de les seves cançons parlen de repressió i d’anhel de llibertat, i per a tots ells és un objectiu compartit el poder actuar lliurement davant un públic que no s’hagi d’amagar o de posar en risc. Són joves que posen en risc fins i tot les seves pròpies vides per aconseguir visats i passaports que els permetin escapar de la repressió del seu país i fer realitat el seu somni. El director va rodar de forma pràcticament clandestina aquest film que mostra la dolorosa lluita per la llibertat dels joves a Teheran. La mínima trama argumental és el pretext que dóna peu a l’aparició de tota una colla de músics iranians que, gràcies a aquesta pel·lícula, poden en certa manera arribar al públic anhelat. Nadie sabe nada de gatos persas és també una obra feta des de la llibertat creadora, amb un estil a mig camí entre la ficció i el documental, representatiu d’aquesta generació de cineastes que han posat iran al mapa cinematogràfic amb el seu cinema. Ghobadi viu exiliat a Europa, des d’on pot dirigir i difondre les seves pel·lícules, retrats no oficials de la realitat de la vida a Iran, contundents i necessàries denuncies de la manca de llibertat.

Article publicat a Valors