Un discurs ambigu

Sacha Baron Cohen és un dels còmics més incorrectes i irreverents que corren avui en dia per la gran pantalla. A la seva darrera pel·lícula, ‘El dictador’, sorprenentment no ha trobat cap impediment por portar la seva sagnant irreverència fins a límits, en alguns casos, una mica discutibles. ‘El dictador’ és una salvatge comèdia al voltant de la figura autoritària d’Aladdin, dictador d’un país no gaire imaginari a l’Orient Mitjà (la recreació del Palau, però, està rodada a Sevilla), que es veu pressionat per les Nacions Unides i pel seu oncle per avançar cap a una hipotètica democràcia que Aladdin no vol veure ni en pintura. Aquest punt de partida és el pretext argumental per fer tota mena d’acudits i bromes sobre la llibertat, la democràcia, els drets humans, les dones, el moviment ecologista les ideologies, la política, el terrorisme islàmic, les tortures, els atemptats i qualsevol altre cosa que la imatge d’un dictador ens pugui portar al cap. Comediant tot terreny, els acudits de Baron Cohen a ‘El dictador’ van des dels diàlegs mordaços fins a les escenes de pura escatologia, resseguint tots els matisos de la línia que va des de l’humor intel•ligent fins al mal gust més lamentable. Enmig d’aquest festival de la incorrecció, ‘El dictador’ compta amb un discurs a la manera de Chaplin amb el que, òbviament, es pretenia establir un vincle amb la magistral ‘El gran dictador’. Però l’ambigüetat del personatge i els acudits de la pel·lícula acaben desvirtuen aquest missatge de defensa de la democràcia i crítica de l’actual sistema capitalista. Una llàstima perquè, al final, les brometes de mal gust acaben per imposar-se en una pel·lícula que, per la seva voluntat crítica i transgressora, és avui en dia molt més que saludable.

Crítica publicada a Capgròs

Quina és la Madrastra més dolenta del Regne?

Les dues versions del conte de la Blancaneus que ens han arribat en pocs mesos de diferència constaten una vegada més l’espionatge industrial que sempre s’ha produït a Hollywood. En aquesta ocasió, però, les dues propostes han hagut de combatre amb l’estela de la mítica versió de la Blancaneus filmada per Walt Disney, i encara més amb el personatge de la Madrastra, una de les malvades més emblemàtiques de la història del cinema. Tan Julia Roberts, a ‘Mirror,mirror’, com Charlize Theron, a aquesta ‘Blancanieves y la leyenda del cazador’, semblen haver sigut conscients de quina era la seva rival més directa i, realment, s’han esforçat per oferir dues grans interpretacions. La de la Roberts, de caràcter més irònic i autoparòdic, explota la vis còmica de l’actriu. La madrastra que construeix Charlize Theron és molt més dramàtica i shakesperiana, i potser per això llueix molt més. Però no es pot negar que el paper de l’actriu és el que més destaca d’una adaptació que demostra, també, com n’és d’allargada la influència de la saga d’El senyor dels anells. ‘Blancanieves y la leyenda del cazador’ pretén emular aquesta narrativa èpica de la saga de Peter Jackson, així com els seus móns fantàstics, però no se n’acaba d’ensortir sobretot per què les pretensions no van unides al talent suficient per rodar i muntar amb agilitat i ritme. Curiosa aposta, per altra banda, la de modificar el conte original amb noves aportacions com aquesta del caçador que dóna títol al film. Un intent de barrejar gèneres i ingredients que no ha acabat de reixir, i de la que només Charlize Theron, val la pena reiterar-se, en surt victoriosa.

Crítica publicada a Capgròs

De Rockwell a Pinterest

Totes les pel·lícules de Wes Anderson són una mica això: paletes de colors. Aquesta, que sintetitza la seva filmografia, la vaig trobar a Pinterest, un hàbitat propici per als amants del cinema wesandersonià. De fet, Wes Anderson ha trobat a Pinterest una original via de promoció de 'Moonrise kingdom', creant la pàgina pròpia de la pel·lícula, amb cartelleres dedicades a cadascun dels personatges, amb els objectes que els defineixen. La nova pel·lícula de Wes Anderson sembla pensada per Pinterest, amb tot el seu festival de vestits, estampats, colors i objectes vintage. No recordo cap altra pel·lícula que s'hagi promocionat tan activament a través de Pinterest, en coneixeu alguna?

Com que a Pinterest ja hi trobareu tot el repertori d'objectes, colors i estampats, el que a mi m'agradaria destacar en aquest post és la clara influència de les il·lustracions de Norman Rockwell en la pel·lícula. Hi ha molts caracters, situacions i enquadraments que semblen trets del món d'aquest maravellós il·lustrador americà. Aquí en teniu una petita mostra.

Llegim i Piulem, tertúlia literària en xarxa

He publicat aquest article al bloc de la Fundació Escacc en motiu del segon aniversari de la tertúlia literària Llegim i Piulem

Aquest mes de juny, la tertúlia de Llegim i Piulem ha complert dos anys. La primera tertúlia literària 2.0 en català sorgida a Twitter va néixer per casualitat, després de compartir un enllaç a una notícia sobre una tertúlia literària que es realitzava amb gran èxit als Estats Units. Un senzill tuit va desencadenar reaccions l’efecte de les quals no només persisteix, sinó que s’ha estès de manera exponencial en aquests dos anys. Els prop de 2900 seguidors a Twitter, les catorze obres llegides i comentades, les activitats paral·leles on hem participat dins i fora de la xarxa i el premi Bloc aconseguit l’octubre del 2011 són només algunes dades que ho constaten. Però sobretot, els comentaris i centenars de piulades que enriqueixen aquesta tertúlia i contribueixen a fer de Twitter un nou espai de lectura compartida.

Entre les dinamitzadores de Llegim i Piulem, totes dones, hi ha dues mataronines (Neus Pinart i Judith Vives) i una valenciana (Laura Santacruz). L’objectiu inicial va ser el de crear un punt de trobada a la xarxa perquè lectors en llengua catalana poguessin compartir l’experiència lectora a Internet. Per triar les lectures, es van fixar uns criteris inicials: llibres d’autors dels Països Catalans i preferentment desconeguts, novells o no consagrats, tot i que puntualment s’han dedicat tertúlies a escriptors més coneguts, com Emili Teixidor o Sebastià Alzamora; o a grans autors de les lletres catalanes, com Joan Fuster, Montserrat Roig, o els autors de l’Any Literari 2012: Tísner, Pere Calders i Joan Sales. També es va dedicar una tertúlia específica a la literatura digital, amb una acurada selecció d’obres a càrrec d’Oreto Domènech. També s’ha posat en marxa l’etiqueta #piulempoesia que, després de l’arrencada inicial en motiu del dia de la poesia a Internet, ha pres vida pròpia a la xarxa.

Per organitzar la tertúlia, cada mes es proposa un títol i es fixen una sèrie d’etiquetes o hashtags que permeten ordenar les piulades. En essència, la tertúlia de Llegim i Piulem no s’ha apartat mai de Twitter (no hi ha debat en cap altre espai o fòrum), però si que ha trobat el suport d’altres formats que han permès estendre la iniciativa a d’altres racons de la xarxa. En aquest sentit, Llegim i Piulem compta amb un perfil a Facebook i un bloc propi (llegimipiulem.blogspot.com), on s’hi recull la informació prèvia sobre cada tertúlia, cròniques sobre les activitats que organitzem així com apunts d’altres esdeveniments o activitats d’interès. L’octubre del 2011, el bloc de Llegim i Piulem va guanyar el premi al millor bloc corporatiu als Premis Blocs Catalunya. A més, s’han aprofitat eines i aplicacions com Flickr, Instagram, Google maps o Spotify per completar les lectures amb imatges, llistes de cançons i mapes de situacions, o per resseguir la vida d’una tertúlia a través d’Storify. I comptem amb una imatge corporativa pròpia obra de la dissenyadora Regina Puig.

En ocasions, la xarxa se’ns ha fet petita i hem hagut de fer un salt al món real, recuperar les tertúlies 1.0 i poder posar cares als autors i lectors piuladors. En aquest sentit, destaquen entre d’altres activitats, la visita a Sueca organitzada en motiu de la tertúlia sobre Joan Fuster, la participació al BookCamp de Kosmopolis i la Fira del Llibre de València, la clausura de la tertúlia #poeticaidigital amb una conferència de la doctora Laura Borràs, la tertúlia amb Santiago Forné celebrada a la seu de Vilaweb a Barcelona o la presentació de ‘Xocolata desfeta’ de Joan-Lluis Lluis a la llibreria Robafaves de Mataró.

Les llibreries, com la mateixa Robafaves, la Traca de València o Laie de Barcelona han estat còmplices de Llegim i Piulem des de pràcticament els seus inicis, anunciant les tertúlies i garantint que els llibres proposats estiguin disponibles. També la xarxa de biblioteques de la Diputació ens ofereix el seu suport. I mica en mica, hem detectat un interès creixent per part d’altres biblioteques, editorials, autors literaris i també professors i centres de secundària. No obstant això, un dels criteris principals d’aquesta tertúlia, la seva independència respecte interessos editorials o institucionals, s’ha mantingut intacta. Com intacte, i més convençut que mai, es manté el nostre objectiu principal: compartir el plaer de la lectura, potenciar l’ús de la llengua catalana, i crear una xarxa de relacions que comença en la virtualitat del 2.0 per arribar allà on la lectura i les lletres ens portin.

Comèdia sobre l'emigració espanyola

Des de França ens arriba una pel·lícula que recupera un curiós episodi de la postguerra espanyola, el de les noies que van emigrar a França per guanyar-se la vida fent de minyones per a famílies franceses benestants. ‘Las chicas de la sexta planta’ és una comèdia costumista, lleugera i amable amb petites pinzellades de denúncia social, en la línia d’aquest cinema comercial francès que triomfa ara gràcies a l’empenta de ‘Intocable’. L’encert del director Philippe Le Guay ha estat el d’envoltar-se d’un potent planter d’actrius espanyoles que inclou Natalia Verbeke, Lola Dueñas y Carmen Maura, que va resultar premiada amb el Cesar per el seu paper en aquest film. La presència de Maura, el costumisme del film i el retrat del món femení de les espanyoles a França fa que ‘Las chicas de la sexta planta’ tingui ressonàncies almodovarianes, sobretot de films com ‘Volver’. Però Le Guay porta la pel·lícula cap a una altra banda, convertint-la en una comèdia romàntica de final feliç que fa sortir amb un somriure de la sala, però que desllueix una mica el contingut social i crític del film. Una mica com també passa a ‘Intocable’, la pel·lícula mira de potenciar els aspectes positius dels personatges i les seves circumstàncies, i dissimular la que devia ser la dura realitat de les immigrants que marxaven del seu país fugint de la repressió i la pobresa i buscant una oportunitat de sobreviure i tirar endavant. Aquest, per la seva vigència a hores d’ara, hauria d’haver estat el tema més important d’un film que ha estat poruc i ha optat per caure en un optimisme una mica massa fàcil.

Crítica publicada a Capgròs