Lluita de classes televisada

‘Los juegos del hambre’ adapta al cinema una exitosa novel·la originàriament dirigida al públic adolescent però que també ha acabat trobant un target de lectors adults. Llibre i pel·lícula ens presenten una distopia orwelliana, una societat futura marcada per la divisió de classes i el ferri control de la classe poderosa –caracteritzada amb una estètica barroca molt pomposa- per sobre dels districtes productors d’energia i matèria prima. Entre aquests districtes s’escullen cada any un noi i una noia que competiran al macabre concurs televisat anomenat ‘Els jocs de la fam’, una mena de “Gran Hermano” on 24 adolescents són abandonats en el bosc a la seva sort i una sola consigna: només un poc quedar en vida. Comença així una cacera infrahumana seguida morbosament per milers d’espectadors amb ganes d’espectacle.

Aquest punt de partida ha fet que ‘Los juegos del hambre’ es compari amb ‘Battle Royal’ el film de culte protagonitzat per Takeshi Kitano on joves japonesos també participen en un joc similar. Aquesta és l’única semblança, ja que el film japonès pretén fer una metàfora del sistema educatiu nipó, mentre que la reflexió de ‘Los juegos del hambre’ va força més enllà, per advertir amb aquesta faula futurista sobre els perills de la nostra societat actual. En aquest sentit, no deixa de resultar simptomàtic que un altre film recent, ‘In time’, plantegi com ‘Los juegos del hambre’ una societat clarament dividida entre classes riques que controlen els recursos per viure, i classes pobres ultraexplotades. La conclusió de ‘Los juegos del hambre’ resulta inquietant per les implicacions morals i ètiques del seu final aparentment feliç. Llàstima que cinematogràficament sigui un film tediós i confús que no aprofita les oportunitats per oferir un cinema d’acció sòlid i trepidant que estigui mínimament a l’alçada del seu missatge de fons.

Crítica publicada a Capgròs

tweetcrítica: Alps

Sobre 'Alps': qui som, qui volem ser, què fem per ser algú, com fer-ho per ser un mateix. El dol, el record, l’autoestima. #tweetcrítiques
— Judith Vives(@judithvives) abril 17, 2012

Comèdia amb valors

Curiosament, el gran èxit del cinema francès d’aquest any no ha sigut la multioscaritzada ‘The artist’, sinó ‘Intocable’, una tragicomèdia sobre l’amistat, la solidaritat i la superació personal que ha connectat, gràcies a una fórmula infalible, amb àmplies i ben diferents sensibilitats a França i més enllà de les seves fronteres. El film, dirigit per Eric Toledano y Olivier Nakache, parteix d’uns fets reals per relatar-nos la relació entre Philippe, un ric aristòcrata tetraplèjic i el seu cuidador, Driss, un immigrant subsaharià amb problemes econòmics. Aquests dos homes són de generacions, de raça i de classe social ben diferents, però malgrat tot aconsegueixen superar tots els tabús i prejudicis i bastir una relació de solidaritat que es convertirà en amistat. És precisament aquests valors sobre l’amistat i solidaritat que es desprenen del film el més interessant i remarcable d’aquest film que intenta mostrar també les dificultats d’adaptació d’un disminuït físic sense complexos. El fet que el jove Driss no tracti Philippe amb pena ni condescendència és també un missatge positiu que aporta la pel·lícula. ‘Intocable’ potser força massa les situacions còmiques i, sobretot, posa massa èmfasi en el personatge de Driss quan el que realment interessa és el lligam d’aquests dos homes marcats per dues circumstàncies. Però tot i això desprèn una vitalitat i energia que supleix les seves mancances a nivell cinematogràfic, els excessius tòpics als quals recorre i alguns acudits massa forçats.

Crítica publicada a Capgròs

tweetcrítica: Take Shelter

Take Shelter aborda el tema de l'esquizofrènia de manera diferent, sense criminalitzar el malalt, sinó intentant-nos posar a la seva ment
— Judith Vives(@judithvives) abril 8, 2012

Take shelter flirteja amb el cine de gènere sense arribar-hi a caure. Sembla un film apocalíptici de terror, però no ho és
— Judith Vives(@judithvives) abril 8, 2012

En realitat, Take Shelter és un film molt seriós i respectuós sobre el procés de l'esquizofrènia i com afecta al malalt
— Judith Vives(@judithvives) abril 8, 2012

També hi ha una segona lectura a Take Shelter, sobre la paranoia col·lectiva davant la crisi mundial, i una discreta crítica al sistema
— Judith Vives(@judithvives) abril 8, 2012

Michael Shanon es consolida com el "boig" oficial de Hollywood, en un dels seus grans papers sens dubte.
— Judith Vives(@judithvives) abril 8, 2012

Fastigosament divertida

Després de renovar el gènere del cinema de zombies amb les dues primeres entregues, la saga de REC es reinventa en la nova seqüela que signa en solitari Paco Plaza. L’acció ja no té lloc en un bloc de pisos de l’Eixample sinó en el banquet d’una boda de luxe convertida en un bany de sang i vísceres per obra i gràcia d’una infecció mortífera. La pel·lícula arrenca amb un potent pròleg que, estilísticament, emparenta directament amb les dues entregues anteriors de REC, rodades càmera en mà i mirada subjectiva i inserides en aquest subgènere del “Found footage” o “metratge trobat”. Aquest pròleg, un típic vídeo de boda que culmina amb el primer atac dels zombies, dóna pas a un film de realització més “convencional” on els ensurts i la sang competeixen amb els acudits gamberros, l’humor negre i les situacions de comèdia desfasada. [REC ]3 abandona, per tal, la seva marca d’estil per entrar en una nova fase, amb la plena consciència d’haver-se convertit en una saga de culte on tot pot ser, a partir d’ara, possible. Hi ha qui ha volgut veure en la ironia de convertir un banquet nupcial en un festival de zombies certa herència del cinema costumista i crític de Berlanga i Bardem. Hi ha en aquest REC també alguns homenatges, explícits o implícits, a grans títols del cinema fantàstic, des de ‘El Resplandor’ fins la saga ‘Evil Dead’ (clarament, ‘El ejército de las tinieblas’). També hi ha diàlegs divertits, pop espanyol dels anys 80, càmeres en mà, espases i serres mecàniques i sang, molta sang, ingredients ben lligats per proporcionar una més que fastigosament divertida estona d’oci.

Crítica publicada a Capgròs

Esperança en les persones

El cinema Aki Kaurismaki ha mirat sempre cap als més pobres i desvalguts i no sempre amb una mirada precisament optimista. Sorprèn, per això, el missatge d’esperança, malgrat tot, que destil·la la seva darrera pel·lícula, l’emotiva i molt recomanable ‘El havre’. Esperança d’un món millor on la solidaritat i la cooperació humana farà possible una justícia social més equilibrada. Esperança en les persones, que es poden conjurar per fer realitat petits miracles i convertir-se en herois anònims. Uns herois anònims són tots els veïns de la petita comunitat al voltant del port de Le Havre que s’uneixen silenciosament per ajudar a un immigrant il·legal menor d’edat a trobar la seva oportunitat de portar una vida millor. El bohemi Marcel Marx, un misteriós personatge que sobreviu treballant com a neteja sabates, és el primer en acollir i ajudar aquest jove africà. Mica en mica és la resta de la comunitat que s’afegeix a aquesta lluita silenciosa contra un sistema repressiu i injust. En paral·lel a aquesta trama evoluciona la història del personatge de la dona de Marcel, afectada per una malaltia incurable, i que de nou ens recorda que mai, ni en la situació més extrema, s’ha de perdre l’esperança.

Com sempre, Kaurismaki remet, amb situacions, personatges i actors, a d’altres films de la seva pròpia filmografia. El cinema del director finès s’ha caracteritzat sempre per un fi –i sovint, força negre- sentit de l’humor. Aquí, aquest humor es combina amb la tendresa i emotivitat i aquest sentiment d’esperança i fe de les persones i la força del proletariat. Aquesta unitat proletària i fins i tot el cognom del personatge protagonista (Marx) deixen ben clar el sentit de la crítica social d’aquest film lluminós, optimista, divertit, emotiu, radical i absolutament recomanable.

Article publicat a Valors