divendres, de març 30

Relectura contra els tòpics


El director Tarsem Singh torna a posar el seu exuberant imaginari visual al servei d’un film de fantasia, com aquell “Immortals’ que es va estrenar no fa gaires mesos. El creador d’origen indi proposa ara una relectura contemporània del conte clàssic de la Blancaneus i trenca amb alguns dels tòpics que molts tots tenim en el nostre imaginari gràcies a la versió que en va dirigir Walt Disney. S’agraeix, sobretot, la nova mirada sobre el rol de la dona, tant de la pròpia Blancaneus com de la terrible Madrastra, aquí encarnada per una Júlia Roberts que va gala del seu atreviment i sentit de l’humor. Posant tant d’èmfasi en la Madrastra com en la pròpia Blancaneus, el que deixa clar el film és que ni la bellesa física ha de ser l’objectiu últim de qualsevol dona ni que les noies no es poden valdre per si soles si no tenen un príncep blau que les rescati. Aquí, la Blancaneus no es queda a casa dels nans preparant el dinar sinó que pren la seva pròpia iniciativa per enfrontar-se a la bruixa, deixant el príncep amb un pam de nas. I la Madrastra es mostra com un personatge patètic capaç de qualsevol maldat per frenar les seves arrugues. Però a més, la pel•lícula també té un missatge de crítica social i solidaritat humana i a més, és divertida. Els set nans políticament incorrectes agermanen la Blancaneus de Tarsem amb aquell gran clàssic de Terry Gilliam que és ‘Time bandits’. Però el film de Tarsem té també personalitat pròpia gràcies al seu univers visuals, que fusiona l’imatgeria barroca amb l’exotisme de l’art hindú i oriental, una certa estètica kitsch, la influència modernista –un dels salons de la Madrastra té el sostre del Palau de la Música- i el tractament del color.

Crítica publicada a Capgròs

Cap comentari :
Etiquetes:

dimecres, de març 28

Pornografia de l'11S


Han passat ja més de deu anys des dels atemptats de l’11 de setembre a les torres bessones de Nova York i Hollywood continua portant aquells fets dramàtics a la gran pantalla. Stephen Daldry, responsable de ‘Las horas’ i ‘El lector’, signa aquest ’Tan fuerte, tan cerca’, un film que intenta reflectir el procés dol i de superació de les ferides que va obrir l’11S, a partir de l’experiència d’un nen una mica especial que perd el seu pare en l’atemptat. LA pel•lícula es basa en una novel•la de Jonathan Safran Foer, de qui fa un temps també es va portar al cinema el llibre ‘Todo está iluminado’. Com allà, aquí de nou l’autor –i el film- se centra en la mirada infantil, en els records familiars i en un món d’imaginació que serveix molts cops per fugir d’una realitat extremadament dura. El problema, però, és que en l’intent de ser sensible, d’emocionar l’espectador i de fer-li caure la llagrimeta, el director ha traspassat la línia i ha caigut en dos temibles defectes: la vergonya aliena i la pornografia emocional. Vergonya aliena pel comportament d’alguns personatges que actuen com a criatures en un suposat intent de mostrar com un fet d’aquesta magnitud ho capgira tot. Pornografia emocional per la manera com juga amb els sentiments, emocions i records que pràcticament tots tenim d’uns fets encara molt propers en el temps i que ens van marcar i afectar d’una manera o altra. El film converteix el procés de dol en el joc d’aventures d’un nen amb ínfules messiàniques, caient en un sentimentalisme barat de consum ràpid.

Crítica publicada a Capgròs

Cap comentari :
Etiquetes:

dilluns, de març 26

tweetcrítica: Les males herbes



Cap comentari :
Etiquetes:

diumenge, de març 25

Tweetcrítica: Tenemos que hablar de Kevin




Cap comentari :
Etiquetes:

dijous, de març 15

Política i punyals


L’oracle va advertir a Juli Cèsar que es guardés dels idus de març i va ser en aquesta data, el 15 de març segons el calendari romà, en què l’emperador va morir víctima d’una conspiració promoguda per alguns dels seus seguidors més lleials. En la seva nova pel·lícula com a director, George Clooney recorre a aquesta metàfora per recordar-nos que, des de ben antic, la política és sinònim de traïcions i punyalades. I és a cop de traïcions i punyalades com el protagonista del film, el càndid assessor de comunicació d’un senador demòcrata en campanya de primàries, aprèn a moure’s per l’entramat d’ambicions, manipulació i enveges en el sí del partit.

Clooney, força més interessant i compromès com a director que com actor, es reserva aquí el paper secundari de senador en campanya i cedeix el protagonisme a l’estrella emergent Ryan Gosling, que torna a fer gala de la capacitat de seducció amb la que ha enamorat tothom gràcies a ‘Drive’. Aquí, el seu personatge passa de la cega fascinació inicial per la figura d’un polític que considera honest i d’una sola peça, al desengany i el cinisme que acaba tenyint a tots aquells que han après a moure’s per la política esquivant els punyals d’enemics i d’“amics”. Se li pot retreure a Clooney la simplificació amb la que presenta alguns dels seus personatges i situacions. Però tot i això, el seu pols ferm, la gran sobrietat i els diàlegs contundents fan d‘Els idus de març’ el perfecte revers maquiavèl·lic de l’idealisme de ‘El ala oeste de la Casablanca’. Força més pessimista, en el film de Clooney la integritat i els principis deixen pas a una guerra d’interessos sense quarter on la Política, en majúscules, hi té poca cabuda, i on triomfa aquell que sap dominar la informació i clavar l’últim punyal.

Crítica publicada a Capgròs

Cap comentari :
Etiquetes:

dilluns, de març 12

Escoltar les pel·lícules, veure les cançons



Els Kiriki, aquest fantàstic curt sobre uns increïbles acròbates japonesos, és un dels films més coneguts de Segundo de Chomón i una de les pel·lícules que es projecten en el superrecomable espectacle que Marc Parrot ha fet a partir de les pel·lícules d'aquest pioner del cinema mut a casa nostra. Divendres passat vaig poder assistir a aquest concert a Mataró i us el recomano moltíssim. A continuació us enganxo la crònica del concert que he publicat a Capgròs.

Parrot captiva amb les seves lletres per les pel·lícules mudes de Chomón

Les màgiques i fantasmagòriques imatges de les pel·lícules de Segundo de Chomón van prendre divendres passat, dia 10, al Clap, tot el protagonisme en una nova i original proposta del cicle ‘Músiques tranquil·les’ a càrrec del cantant Marc Parrot. En primer terme, una pantalla on es van projectar les pel·lícules mudes d’aquest pioner del cinema català mentre, de fons i gairebé a les fosques, Marc Parrot i la seva petita banda posaven a les pel·lícules la música i la paraula que no van tenir mai. No són inusuals les projeccions de pel·lícules mudes acompanyades de bandes de música clàssica o de jazz que intenten emular la feina dels antics pianistes que dinamitzaven les primeres sessions de cinema ara fa més de cent anys. L’originalitat de la proposta de Marc Parrot, però, radica en el repertori de temes, ja que no només la música, sinó també la seva lletra, està directament inspirada en els films de Chomón que es projecten durant el concert. Aquest joc audiovisual que va permetre “sentir les pel·lícules i veure les cançons”, tal i com s’anuncia al principi de l’espectacle, va aconseguir captivar la vuitantena d’assistents a l’espectacle, que només van lamentar la brevetat del concert, de menys d’una hora de durada.

L’espectacle, titulat ‘Nitrat de plata’ en record del material on s’emulsionaven les primeres pel·lícules, va suposar també la primera aproximació al cinema ple de màgia i fantasia de Segundo de Chomón, considerat el Mélies català. Parrot ha comptat amb la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya i altres filmoteques europees per poder tenir accés als curtmetratges de Chomón, i ell mateix s’ha encarregat de fer la selecció dels films que li han servit de base per la composició de les seves cançons, que han quedat enregistrades en un disc amb el mateix títol.

Crònica publicada a Capgròs

Cap comentari :

dissabte, de març 10

Tweetcrítica: Els idus de març





1 comentari :
Etiquetes:

dimecres, de març 7

Realisme social en clau fantàstica


Chronicle és una nova i refrescant mostra d’aquest cinema fantàstic d’aire independent, que darrerament aporta grates sorpreses com ‘Monsters’ i que està contribuint a la renovació del gènere. Amb el guionista Max Landis –fill de John Landis- com a nom més destacat, ‘Chronicle’ combina el cinema de superherois amb les pel·lícules independents sobre adolescents amb problemes i aquest subgènere conegut amb el nom de “found footage” o “metratge trobat”, en que la pel·lícula es basa en el muntatge d’imatges i gravacions suposadament “trobades”, siguin reals o falses (com per exemple a ‘Holocausto Caníbal’, ‘El proyecto de la Bruja de Blair’ o ‘Cloverfiel’). Chronicle recull els vídeos enregistrats per un adolescent tímid i antisocial, víctima de maltractaments i del bullying a l’escola, que de sobte es veu dotat d’uns misteriosos superpoders psíquics juntament amb dos companys més. Al principi els tres nois juguen inconscientment amb els seus nous poders però a mesura que els van dominant, aquests poders acaben tenint uns efectes perversos, que en el fons el que fan és revelar el malestar del jove que ha estat víctima del rebuig de la societat. Aquí radica el gran interès de Chronicle, la seva aposta per un discurs propi del cinema realista i de denúncia social, passat pel sedàs del cinema fantàstic i les possibilitats que dóna el cinema digital. En ocasions, la pel·lícula acusa massa dependència de la càmara en mà, de la necessitat de justificar que tot és '"metratge trobat", cosa que fa que algunes situacions resultin inversemblants o forçades. Però malgrat això, el conjunt és prou suggerent com per convertir 'Chronicle' una petita obra de culte.

Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Etiquetes:

dijous, de març 1

Temps, ciència i ètica


Imaginem per un moment que la ciència arriba a fer possible la desaparició de totes les malalties i, en conseqüència, es fa realitat la immortalitat humana. Imaginem ara que la durada de la nostra vida depengués únicament del temps que fóssim capaços de comprar. Els rics tindrien temps infinit i els pobres viurien al dia, esgarrapant hores, minuts i segons, confinats en ghettos on els robatoris de temps i les morts instantànies estan a l’ordre del dia. Un avenç científic amb una aplicació molt poc ètica. Aquest conflicte és el que proposa la pel·lícula ‘In time’, una nova proposta del director de ‘Gattaca’, Andrew Niccol, especialitzat en un cinema de ciència ficció humanista, preocupat per les desigualtats i la justícia social i que proposem sempre un debat sobre els límits entre la ciència i l’ètica.

En aquest darrer film ho fa amb un argument que també té una clara lectura sobre l’actual crisi econòmica i com aquesta farà augmentar les diferències entre rics i pobres. Aquí, com a Gattaca, les millores que arriben des del món de la ciència, aparentment positives, topen amb els interessos econòmiques que les tornen perverses. El film, a més, també reflexiona –amb certa crítica- sobre l’afany per l’eterna joventut ja que, en aquest món immortal, les persones conserven per tota la eternitat, o tot el temps que puguin aconseguir, el seu rostre dels 25 anys.

‘In time’ és un bon exemple de com es pot replantejar, a través del cinema de gènere, l’etern conflicte que acompanya sempre la ciència i l’ètica. La pel·lícula, per altra banda, és una bona mostra d’un cinema de ciència ficció més artesà, intel·ligent i entretingut, amb en Justin Timberlake i l’Amanda Seyfried convertits inesperadament en un Bonnie i Clide del futur, un futur on el temps és la moneda de canvi.

Article publicat a Valors
Cap comentari :
Etiquetes: ,
Subscriure's a: Missatges ( Atom )