Cinefilia explícita

Amb ‘La invenció de Hugo’, Martin Scorsese dóna sortida de forma més explícita a la cinefília que inunda des de sempre la seva filmografia. Més explícita, perquè aquí l’homenatge porta nom i cognom, el del pioner del cinema mut George Méliès, el pare de la línia més fantàstica del cinema i autor, entre centenars d’altres, de la mítica ‘Viatge a la lluna’. A partir de la novel·la gràfica de Brian Selznick, Scorsese converteix aquest film d’aventures juvenils en tot un cant a la màgia del cinema i el seu poder reparador, i per extensió, en una defensa de la ficció en totes les seves formes (deliciosa reivindicació del poder dels llibres amb un imponent Christopher Lee fent de llibreter) com una via per somiar i enriquir-se com a persones. NO és habitual trobar en la filmografia d’Scorsese pel·lícules de caire tan “familiar”, però és evident que l’interés del director recau en la reivindicació cinèfila. Ho fa, com en un altre nivell també ho fa ‘The artist’, mirant cap el passat en un moment en què la crisi també passa per Hollywood i la indústria intenta explorar nous camins –el 3D, per exemple- per tirar endavant. Però a banda, hi ha a ‘Hugo’ un parell de missatges implícits que Scorsese també ens vol enviar. Per un costat, la necessitat de preservar i divulgar el patrimoni fílmic, una tasca que Scorsese realitza des de fa anys amb la recuperació de clàssics i els seus documentals sobre el cinema. Per altre, la reivindicació del geni de passat gloriós que ha caigut en l’oblit, amb qui potser el director de 'Taxi Driver' se sent una mica identificat.

Crítica publicada a Capgròs

El cinema sobre el cinema

S’ha parlat molt en relació als Oscars d’aquest any de la manera com Hollywood ha girat la mirada cap a sí mateix amb films que parlen del cinema dins el cinema: ‘The Artist’ i ‘La invención de Hugo’, empatades en nombre d’estatuetes, també coincideixen (amb més o menys encert) en la seva mirada nostàlgica del seu passat gloriós. Entre les candidates, també s’ha colat ‘Mi semana con Marilyn’, film que reconstrueix el turbulent rodatge de ‘El príncipe y la corista’, amb un joc divertit que contraposa el cine americà del mètode amb el cine britànic de la solvència teatral (i amb encara un altre joc, el del “nou” Lawrence Olivier, és a dir, Kenneth Brannagh, fent de Lawrence Olivier!). Es diu que en temps de crisi, potser Hollywood mira enrera per trobar el camí que l’ha de projectar cap al futur. El cas és que no sembla pas una coincidència gratuïta tan de meta-relat.

A continuació, us deixo uns fragments del llibre ‘La pantalla global’ de Gilles Lipovetzsky i Jean Serroy que parlen, precisament, de com el cine es mira al cine en aquesta era hipermoderna. Crec que poden ajudar a explicar una mica més el fenomen.

Ya no se trata tanto de citar para rendir homenaje como de introducir una reflexión sobre la propia película. No es ya un simple ejemplo, sino una “puesta en abismo”, de acuerdo con una red de significados que circulan entre la película y otras películas en el interior de la película. 

Esta distancia que se adopta con el acto mismo de hacer una película, aun constituyendo una reflexión sobre la esencia del cine y el fenómeno de su creación, se afirma en correspondencia con la hipermodernidad en cuanto metamodernidad i modernidad reflexiva y autocrítica. La modernización, la ciencia, las técnicas, los medios, el consumo, la religión, los papeles sexuales: toda nuestra sociedad se vuelve sobre sí misma, se pregunta por sus puntos de referencia y su funcionamiento con vistas a una autoconstrucción reflexiva, cada vez más generalizada. Lo mismo ocurre con el cine. No se trata ya de que haya búsquedas experimentales o rupturas ostensible que recuerden al Orson Welles de los años cuarenta o al Godard de los sesenta. El fenómeno se trivializa y se adueña de la creación. Los artesanos del séptimo arte se preguntan por la identidad de su arte, del mismo modo que la hipermodernindad novelesca o pictórica se expresa en la pregunta por la identidad de la literatura i la pintura.

Es engañarse radicalmente diagnosticar un cine que, indiferente a sí mismo, no tiene ya otra finalidad que parodiarse, “vengarse” en una época de “resentimiento hacia la propia cultura”. Lo contrario sí es verdad: la referencia es en cierto modo reverencia. Ningún desencanto, ningún “trabajo de duelo”, sino, en desbordante medida, inmersión alegre en el universo de los signos actuales, juego con el cine y los medios constituidos en referentes hegemónicos, en cultura que puebla lo imaginario de nuevos cineastas. Imponiéndose como referencia fundamental en una época ultraindividualista, la cultura mediàtica permite la complicidad del guiño, la sonrisa de la alusión, la familiaridad de las asimetrías, el espacio de la distancia irónica. Aunque es entretenimiento para el nuevo espectador que se divierte reconociendo los guiños, para los realizadores se trata de disfrutar cultivando las citas, las asociaciones humorísticas y asimétricas del segundo nivel. El cine hacia su cine, juega con el cine, por un segundo esplendor del cine.

Clàssic juvenil

Steven Spielberg ha posat la seva capacitat de narrador de grans històries al servei d’un film d’aventures amb aires de “clàssic juvenil” i missatge antibèl·lic. Tot i no tractar-se, ni molt menys, d’una de les seves millor pel·lícules, ‘Caballo de batalla’ enllaça perfectament amb la trajectòria del director de ‘La lista d’Schindler’, tant per la temàtica bèl·lica (que va tocar a ‘El imperio del sol’ o ‘Salvar al soldado Ryan’), com pel gènere d’aventures i per la mirada des del punt de vista dels infants i adolescents, que sempre han estat els grans protagonistes del seu cinema. El film, que es basa en una novel·la escrita durant la I Guerra Mundial però publicada el 1982, ressegueix la peripècia d’un cavall que per diferents atzars va canviant de propietari i de bàndol en el context de la batalla. Un pretext, aquest, que serveix per demostrar que la injustícia de la guerra afecta per igual un bàndol que un altre i que en aquest context, tothom perd. Un missatge que arriba al seu punt més àlgid en la seqüència en què el soldat britànic i l’alemany s’alien per rescatar el cavall atrapat. Focalitzant l’interès en l’animal, Spielberg ha desviat l’atenció i s’ha pogut estalviar la duresa de la guerra –la que sí va mostrar, per exemple, al Soldado Ryan o la Lista de Schindler- i ha suavitzat el relat per fer-lo assequible a un públic més familiar. Potser és aquest caràcter més “descafeïnat” el que se li pot tirar en cara a un director amb un marcat síndrome de Peter Pan, que coneix molt bé com enganxar el seu públic amb els mecanismes de l’emoció i la narració. Crítica publicada a Capgròs

Premis YoGa

Ja han passat els Gaudí i els Goya, però els més importants, són els YoGa! Aquí els teniu.

El col·lectiu Catacric (Catalans Critics), reunit a la nit del 8 al 9 de febrer del 2012, en un cèntric lloc de Barcelona, ha decidit atorgar els 23º anti-premis YoGa al pitjor de la producció cinematogràfica de l’any 2011.
En les seves deliberacions, el jurat, anònim (que no Anonymous) i mutant, com cada any, des de fa 23 hiverns, ha tingut en compte les apreciacions, comentaris i suggeriments dels lectors d’aquest web, algunes de les propostes ja heu pogut llegir en dies anteriors.
La crisi ha fet que no haguem pogut convidar a la gentil Carolina Bang a recollir el seu YoGa de l’any passat: ho sentim, padrina. Un altre cop serà.

Cinema espanyol
Pitjor pel·lícula: YoGa ”No me vuelvas a contar cómo pasó”, a La voz dormida, de Benito Zambrano.
Pitjor director: YoGa “Mientras duermes”, a Juan Carlos Fresnadillo, por Intruders.
Pitjor actor / actriu: YoGa “Tu lo que quieres es que me coma el tigre”, a Roberto Álamo y Marisa Paredes, por La piel que habito.

Cinema estranger
Pitjor pel·lícula: YoGa “Habemus plastam”, a El árbol de la vida, de Terrence Malick.
Pitjor director: YoGa YoGa “Mel-eñeco” a Jodie Foster, por El castor.
Pitjor actor: YoGa “En busca del aura perdida”, a Harrison Ford, por Cowboys & Aliens, Morning Glory, Medidas extraordinarias y Territorio prohibido.
Pitjor actriu: YoGa Per a què serveix un Oscar (o dos), a Hilary Swank, por Noche de fin de año, La víctima perfecta y Betty Anne Waters.

Premis especials
YoGa “Promoció fantasma”, a Eduardo Chapero Jackson (Verbo), Isaki Lacuesta (Los pasos dobles) i Miranda July (El futuro)
YoGa “Catalunya über alles, als premis Gaudí 2012, amb una menció especial al discurs del rei: Joel, quin discurs!
YoGa Un dels nostres: No és ‘País’ per egos, a Carlos Boyero.

Carnaval mediàtic

Després d’una obra tan personal com ‘Balada triste de trompeta’ –i que no ha resultat del tot compresa, sigui dit de passada-, el director Àlex de la Iglesia s’ha descarregat amb una pel·lícula aparentment més modesta, com és ‘La chispa de la vida’. Modesta, potser, en ambicions cinematogràfiques, però igualment compromesa amb la realitat social i plena de crítica amb el sistema, tal i com ja ens ha acostumat el director amb les seves obres més recents. En aquesta ocasió, Àlex de la Iglesia reconstrueix el gran carnaval mediàtic al voltant d’un publicista que es debat entre la vida i la mort a causa d’un accident fortuït en un teatre romà en reformes. L’home, en atur i desesperat per la seva situació econòmica, intenta a la desesperada fer uns diners fàcils exposant la seva pròpia tragèdia als objectius de les càmeres de televisió, mentre els responsables de les cadenes especulen amb el preu a pagar en funció de la gravetat i impacte de les imatges que es mostrin. Però no només això. ‘La chispa de la vida’ també mostra les corrupteles polítiques que pretenen tapar un accident que pot posar de manifest operacions urbanístiques fraudulentes i, també, la hipocresia general de la nostra societat. No resulta massa subtil en el seu missatge Àlex de la Iglesia i el film, muntat a corre-cuita, presenta incongruències i molts alts i baixos en el ritme i el muntatge, però tot i això s’agraeix el compromís polític i social que expressa el cineasta així com també l’atrevit canvi de registre en la trajectòria de l’humorista José Mota, enfrontat amb èxit al seu primer paper protagonista en un film.

Crítica publicada a Capgròs

Les lliçons dels Muppets

Feia dotze anys que Els Muppets –els "teleñecos", com els hem conegut a casa nostra- no es passejaven per una pantalla de cinema i només això ja és una bona raó per anar a veure la seva nova pel·lícula. En aquests moments de crisi de valors i referents, reivindicar la imaginació, la llibertat, l’optimisme, la cooperació i tants altres aspectes positius implícits en les aventures d’aquests personatges animats és força necessari. Però és que a més a més, The Muppets, com a pel·lícula, és un gran exemple de comèdia musical apte per a tots els públics. El film, amb grans dosis de meta relat i d’autoreferències, ens planteja uns Muppets caiguts en decadència que, empesos per la pressió de l’últim fan que els queda, es tornen a reunir per muntar un espectacle que els permeti recaptar diners i salvar el seu teatre de les mans d’un empresari especulador que pretén enderrocar-lo i perforar el terreny i treure petroli. Un argument senzill, però representatiu dels temps que corren, i molt ben adaptat per al públic intergeneracional que anirà a gaudir d’un film que bromeja contínuament sobre la vigència que poden tenir avui en dia aquesta colla de ninots creats per Jim Henson als anys setanta. La pròpia pel·lícula, divertida, fresca, optimista i intel·ligent ens dóna una resposta ben clara. Els Muppets no només formen part del record nostàlgic de la nostra infantesa sinó que són ben vius i ben capaços d’actualitzar-se sense trair el seu esperit original. Tota una lliçó, com tantes que hem après de la granota Gustavo i tota la seva colla de simpàtics amics.

Crítica publicada a Capgròs

La llibertat de les dones

Amb 'Albert Nobbs' es dóna un fenomen similar al de ‘La dama de hierro’. El carisma de la seva actriu protagonista destaca tant que acaba per entelar el propi contingut del film. En el cas de Meryl Streep, la seva interpretació ha servit per distreure de l’autèntic exercici de maquillatge sobre la figura de Margaret Tatcher. Pel que fa a 'Albert Nobbs', la sorprenent transformació de Glenn Close acaba per distreure’ns de l’argument d’un film. Basada en una novel·la de George Moore adaptada anteriorment al teatre (amb la mateixa Glenn Close com a protagonista), 'Albert Nobbs' relata la història d’una dona que es veu obligada a vestir-se i viure com un home per poder treballar i tirar endavant a la vida. Aquest, però, és només el punt de partida, perquè –sense desvetllar cap detall- aviat en el film es revelen les motivacions reals que porten a aquesta i altres dones a vestir com a homes per poder portar una vida amb certa llibertat. És aquí, i no en la transformació de l’actriu, on radica l’autèntic interès d’un film que planteja tota una sèrie d’interessants i complexes reflexions sobre la identitat sexual i la llibertat de decidir la nostra opció, i sobre el rol de la dona en la societat, a partir de la forta repressió que van viure durant l’època victoriana. No sembla que Rodrigo Garcia acabi de ser conscient de la profunditat i el risc dels temes que té entre mans, massa fascinat com sembla ell mateix en fer destacar l’estrella Glenn Close per sobre de tot. Hauria calgut que 'Albert Nobbs' caigués en unes mans més sensibles i compromeses amb la qüestió que toca perquè hagués tret tot el suc que s’intueix en un film que no acaba d’arribar allà on ens pretén portar.

Crítica publicada a Capgròs