Atrapats en la pròpia hipocresia

Després de la triomfal ‘El escritor’, la nova pel·lícula de Roman Polanski és l’adaptació de l’obra teatral de Jazmine Reza ‘Un déu salvatge’. Tot i l’aparença de film d’encàrrec i de tractar-se, òbviament, d’una obra menor dins la seva filmografia, Polanski s’ha intentat fer seva la proposta i l’ha sabut impregnar d’aquell sagnant humor negre que supura en totes les seves pel·lícules. El director també ha trobat el to adient a una obra tragicòmica on la situació exposada es presta a caure fàcilment en patètics excessos. Però tot i això, la dependència al text teatral comporta una sèrie de servituds que obren el debat sobre els límits entre l’adaptació cinematogràfica i el teatre filmat. Polanski intenta buscar altres escenaris com ara el passadís de l’ascensor, però tot i així no aconsegueix sortir massa de la rutina de tenir quatre personatges en un sol espai.

L’elecció del repartiment és sens dubte el factor més destacable d’aquesta adaptació teatral. El quartet de luxe integrat per Jodie Foster, Kate Winslet, John C. Reilly i sobretot Christoph Waltz són la clau per a l’èxit d’aquest film que denuncia les falses aparences i la hipocresia social, i que de rerefons també aborda el tema de l’educació dels fills en una societat on es pensa una cosa i s’actua de la contrària. Els protagonistes de l’obra són dos matrimonis enfrontats en la defensa dels seus fills respectius, un dels quals ha estat víctima de l’agressió de l’altra. A partir d’aquí, es plantegen reflexions sobre la culpa, el penediment o la responsabilitat, al mateix temps que van aflorant les falsedats, contradiccions i hipocresies de la classe benestant. Polanski mostra aquests dos matrimonis atrapats en la seva pròpia hipocresia, en una fórmula on molts hi ha volgut veure la influència de ‘El ángel exterminador’ de Buñuel.

Crítica publicada a Capgròs

Les conseqüències de l’especulació

El director Max Lemcke es va donar a conèixer amb el film ‘Casual day’, una comèdia sobre les relacions laborals en un món competitiu. En la seva nova pel·lícula, premiada al Festival de Málaga, torna a mirar-se la realitat social en clau de comèdia negra, apuntant aquesta vegada cap al sector immobiliari i les conseqüències que l’especulació han tingut sobre la ciutadania que només aspirar a aconseguir una casa on viure. Això és, precisament, el que pretenen els protagonistes del film, Fernando Tejero i Malena Alterio, una parella a punt de casar-se que inverteix i perd els seus estalvis en una futura promoció que no s’arribarà a construir mai. La lluita del noi per defensar el seu dret a una vivenda digna l’arrossegarà a un dramàtic procés de degradació personal. El to de comèdia d’aquest ‘Cinco metros quadrados’ pot fer semblar per moments massa exagerada una situació que es veu, en canvi, àmpliament superada per les notícies que cada dia apareixen als mitjans de comunicació. Riem quan veiem aquesta pel·lícula, de situacions que als diaris ens fan esgarrifar. En la mateixa tradició de films com ‘El pisito’ o ‘El quimérico inquilino’, per citar obres de cineastes que també van recórrer a l’humor negre per tocar el mateix tema, la pel·lícula de Lemcke denuncia les conseqüències, però sobretot, la impunitat de promotors immobiliaris i polítics corruptes que han fet fortuna a costa dels somnis, els diners i la dignitat de les persones que només aspiren a allò que tenen dret, un sostre on refugiar-se. No és gens casual que el film s’ambienti a Benidorm, convertida en paradigma de l’urbanisme desaforat i l’especulació immobiliària com a filosofia de vida.

Crítica publicada a Capgròs

Destrucció i creació

L’origen de ‘Melancholia’, com també de l’anterior film de Lars Von Trier ‘Antichristo’ es troba en la depressió que el cineasta danès va patir poc després de finalitzar el rodatge de Manderlay i que el va mantenir allunyat de la vida pública. La melancolia del títol fa referència a l’estat anímic de la protagonista, Kirsten Dunst, però també és el nom d’un nou planeta que s’acosta a la terra i que inexorablement la condemna a la seva destrucció. El paral·lelisme queda més que clar: Von Trier recorre a la ciència ficció per mostrar la fi del món en un exercici visual fascinant a través del qual expressa al·legòricament la força destructiva que pot arribar a tenir la depressió: un sentiment negatiu tan poderós que pot arrasar un planeta.

El film, que arrenca amb un brillant pròleg d’imatges apocalíptiques en ralentí amb el ‘Tristan e Isolda’ de Wagner com a leiv motiv, està marcat en general per un sentiment de tristesa i el pessimisme, però també de certa resistència, representada pel personatge de Charlotte Gainsbourg, mare d’un nen i germana en la ficció de Kirsten Dunst, que intenta ajudar la germana a superar la seva malaltia i desespera en l’intent de deixar un món on el seu fill pugui créixer.

Les dues germanes centren les dues parts d’aquest film on, malgrat el pessimisme general, hi ha alguna cosa més que depressió. Perquè Von Trier apunta al procés creador com a antídot contra les energies destructives, en una obra paradoxal que mostra l’apocalipsi però on es parla, en realitat, de la creació. Lluny de les seves provocacions públiques (va ser declarat persona non grata al festival de Cannes), Von Trier es mostra aquí com un autor sensible, honest, capaç d’exposar-se en la que sigui segurament la seva pel·lícula més personal, en la qual aflora també la desesperada necessitat de continuar creant.

Crítica publicada a Capgròs