Xina reivindica Confuci

Més enllà de la seva aportació filosòfica i cultural, la figura de Confuci ha estat sempre objecte de polèmica, reivindicada i denostada a parts iguals per considerar-la responsable de la moral xinesa conservadora i ortodoxa. Ara una superproducció xinesa recupera la figura d’aquest influent pensador amb un film que s’ha convertit en un dels grans blockbusters del país asiàtic, on es va estrenar amb 2500 còpies. La pel·lícula, dirigida per la realitzadora Hu Mei, pretén també arribar a un públic internacional, segons sembla constatar-ho el fet que el protagonista sigui Chow Yun Fat, un dels actors xinesos amb més projecció fora de les fronteres del seu país. 'Confucio' es va poder veure recentment al Cine Asia Film Week organitzat per Casa Asia.

L’actor es posa en la pell del mestre Kong, de qui es relaten els seus anys de maduresa, des de que va prendre possessió del seu primer càrrec polític fins a la seva mort als 73 anys. Van ser aquests un anys turbulents en què Confuci va forjar el seu pensament, entre el qual destaca la idea de la igualtat dels homes i la justícia social. Són aquests aspectes, justament amb la seva faceta de mestre –està considerat com un dels primers pedagog de la història- els que més s’han potenciat en aquest film que sembla també tenir molt de rentat de cara del govern comunista.

A nivell cinematogràfic, la pel·lícula recrea la figura de Confuci a partir de les dades autobiogràfiques que es coneixen a través de documents clàssics i a través també de les seves ‘analectes’ o dites, i ho fa a la manera de les tradicionals ‘vides de sants’, mostrant-lo com un ser sense debilitats ni fissures i proper a la divinitat. Més entretingudes resultes les seqüències de lluites i batalles i tots el rerefons de les intrigues i corrupteles polítiques que també van contribuir a forjar el discurs del savi oriental.

Crítica publicada a Capgròs

Deriva existencial

Aquesta setmana s’ha estrenat, gairebé de forma clandestina, la pel·lícula ‘Naufragio’, de Pedro Aguilera. Col·laborador de Carlos Reygadas i llicenciat en belles arts, aquestes credencials ja podrien indicar per quins verals es mou el seu cinema i, efectivament, ‘Naufragio’ és una pel·lícula que defuig classificacions fàcils. La pel·lícula té a un immigrant il·legal com a protagonista però està molt lluny del cinema realista i social que es podria esperar amb un argument d’aquest tipus. ‘Naugrafio’ és, per la contra, una pel·lícula deliberadament poètica i simbolista, una obra que esquiva la narrativa convencional i s’endinsa pels camins de les sensacions i les metàfores. Aguilera fa gala de tot un bagatge cinematogràfic i visual que no sempre resulta positiu en la pel·lícula, ja que hi ha moments en què ‘Naufragio’ sembla massa una obra feta de pedaços d’altres cineastes, des de Lynch, a Gus van Sant, Haneke o Apitchapong. Però això no desmereix els encerts estètics d’aquest film que té moments inquietants, incòmodes i gairebé sempre fascinants, i que ens mostra la peripècia d’un immigrant des d’una percepció onírica, mental i màgica, sense cap voluntat de denúncia social però què en canvi intenta mostrar el tedi, la solitud, el desig o la violència que marquen la vida d’una persona que, com aquest Robinson protagonista, naufraga en la seva pròpia existència.

Atracció de fira

Amb Saw, James Wan ha estat aplaudit per alguns com un dels grans renovadors del gènere de terror. Per això, no deixa de tenir certa gràcia que la seva nova incursió en el gènere, ‘Insidious’, sigui una mena d’homenatge referencial al cinema de terror dels setanta i els vuitanta, amb cites clares i directes a títols com ‘Poltergeist’, ‘El resplandor’ o ‘El exorcista’, per no oblidar la llarga tradició de pel·lícules sobre cases encantades. Wan recorre a tot aquest patrimoni del terror contemporani per vestir una pel·lícula que, per altra banda, també està clarament influïda per l’onada de fantasmes i esperits malignes procedents del cinema oriental. D’aquesta particular suma d’elements en surt ‘Insidious’, una pel·lícula de terror basada en fórmules ben conegudes però encara infalibles, i amb les que Wan se surt amb la seva: provocar els crits de l’espectador i enganyar-se’l una vegada i una altra amb tot un arsenal de trucs de fireta que, no per fàcils i coneguts, deixen de ser efectius. Wan domina la tensió, els plans curts, els fora de camp, la foscor i la llum, l’ús de la música i els efectes sonors i tot el catàleg de trucs visuals que converteixen ‘Insidius’ en un festival d’ensurts, amb alguns moments d’entranyable ingenuïtat –les primeres aparicions de fantasmes- i d’altres més foscos i terrorífics, com per exemple l’aconseguida seqüència del viatge al més enllà. Tot plegat té un aire tan retro com els passatges del terror o les muntanyes russes dels parcs d’atraccions. I és que en el fons, ‘Insidious’ no és més que una atracció de fira terroríficament divertida.

Crítica publicada a Capgròs

Formes de comunicar-se

No fa gaire que s’ha estrenat la pel·lícula francesa ‘Petites mentides sense importància’ [crítica aquí], tot un èxit de taquilla a França gràcies a la bona combinació de comèdia i drama i un repartiment de talents emergents. El film, tot i les seves trampetes per fer saltar la llàgrima, connecta amb l’espectador precisament perquè relata un fet força habitual en la comunicació entre les persones. Els protagonistes de la pel·lícula són un grup d’amics que marxen uns dies de vacances a la costa mentre estan pendents de la salut d’un company accidentat en estat greu. En aquests dies de relax i allunyats de les obligacions diàries, aquests amics aniran compartint alegries i fracassos de caira sentimental, professional i personal. Alegries i fracassos, però, que vesteixen o dissimulen amb petites mentides i enganys, que denoten les dificultats que tenim sovint per acceptar –primer nosaltres mateixos- la realitat de les coses que ens passen. Així, la xarxa de relacions d’aquests que es consideren íntims amics es basa en aquestes “petites mentides sense importància” que estan tan arrelades en la manera com ens comuniquem uns als altres. És sens dubte el més interessant d’aquesta pel·lícula que es deixa veure fàcilment i que potser s’oblida massa ràpid per la superficialitat del conjunt.

Menys superficial i igualment interessant és una altra pel·lícula on hi he trobat un apunt sobre la comunicació força interessant. ‘Todos vos sodes capitans’, d’Oliver Laxe, és una pel·lícula documental que explora els límits entre la realitat i la seva recreació, a partir del projecte que el propi director porta a terme en un centre de menors a Tànger. El director realitza en aquest centre un projecte audiovisual per ajudar a la integració social d’aquests joves problemàtics. Preten fer-ho animant els joves a explicar tot rodant una pel·lícula quina és la seva realitat social, marcada per la marginació i els robatoris. L’interessant de la proposta és que els joves s’acaben rebel·lant i “segrestant” el rodatge per explicar una història completament diferent. Aquests nois troben en el cinema una via inesperada per a comunicar les seves pròpies vivències, que poc tenen a veure amb els estereotips en què sovint, i sense escoltar-los –sense comunicar-nos- els volem fer caure.



Article publicat a Valors

Un conte d'espies i bruixes

La protagonista de Hanna també es podria dir Dorothy, Gretel, Alícia o qualsevol dels noms de les heroïnes dels contes que llegíem de petits. Perquè darrera aquest thriller d’espies amb tocs de ciència ficció s’amaga en realitat un macabre conte de fades i bruixes amb aires postmoderns. L’estructura del conte clàssic descrita per Vladimir Propp conviu en aquest film de Joe Wright amb una posa en escena deliberadament esteticista i coreogràfica, i és la combinació de tradició i postmodernitat el gran encert d’aquest film no sempre reeixit, però prou inclassificable com merèixer certa atenció. Un altre dels encerts és la col·laboració del director amb la banda de música electrònica Chemical Brothers, que sense provenir del món del cinema, han composat una banda sonora que dota de dimensió de musical a un film que en unes altres mans hauria pogut caure en els tòpics recurrents del cinema d’acció i espionatge. A aquesta feliç col·laboració cal afegir-hi també la mirada sovint al·lucinada i onírica del director d’’Expiación’, qui sembla transitar còmodament entre la voluntat realista i "l’engany" que inevitablement acompanyat a tot procés de creació d’un relat. Dit d’una altra manera, a Hanna el director comença explicant una història per acabar perdent-se en la forma com és relatada. Quan recupera el fil argumentat aquest ha perdut el seu interès, però per llavors, la forma, l’experiència estètica, ja s’ha convertit en el més essencial d’aquesta proposta, que inclou algunes persecucions memorables i un dels millors plans seqüència dels darrers temps.


Aquí podeu veure el pla seqüència de la baralla d'Eric Bana i quatre més a ritme dels Chemical Brothers. Està tallat, però tot i això val la pena per agafar una idea de l'estètica i la música de la pel·lícula.

Crítica publicada a Capgròs

Núvol de paraules

Dissabte dia 4 va tenir lloc a l'Arts Santa Mònica l'acte de cloenda de la tertúlia #poeticaidigital que hem fet a twitter des de @llegimipiulem. Vam poder comptar amb la magnífica aportació de Laura Borràs [twitter]. Les impulsores de la tertúlia -Laura Santacruz, Neus Pinart i jo mateixa- vam aprofitar per fer un repàs del que ha estat aquest primer any d'activitat de Llegim i Piulem, que podeu veure sintetitzat a l'Storify [enllaç]. També podeu saber una mica més d'aquesta tertúlia seguint el nostre bloc [enllaç]

Aquest és el text de la meva aportació personal.

Núvol de paraules

Com expressar el que ha representat aquest primer any de Llegim i Piulem? Doncs per a una tertúlia literària que es canalitza a través de la xarxa social, no pot ser d’una altra manera que a través d’un núvol de paraules. Un núvol on destacarien clarament els termes literatura, lectura i català. I lletres, llibres, textos i piulades. I contes, novel•les, poemes, teatre... El 2.0 apareix molt gran en aquest núvol de paraules on no hi falta tampoc el terme “desvirtualització”. I una bona colla de llocs: Mataró, València, Barcelona, Sueca, Països Catalans. I noms de dones: Neus, Laura, Judith... també Oreto, Laura, Rosa... I cognoms d’escriptors: Lluis, Campmajó, Fuster, Forné, Teixidó, Cabré.... En un tamany potser més petit surt també una xocolata desfeta, simbòlica perquè va inaugurar moltes coses, però molt important perquè des d’aquell berenar a la granja Petritxol, on va començar aquesta història de literatura digital, el núvol ha anat creixent i omplint-se de noves paraules, que han de servir per seguir escrivint nous capítols d’aquesta aventura lectora.

Pirates de Bruckheimer

La Disney continua traient partit de la franquícia dels Pirates del Carib, la versió cinematogràfica d’una de les atraccions dels seus parcs temàtics que, des del seu primer film s’ha convertit en un important reclam de taquilla. Però a mesura que avancen els capítols, la saga va deixant de tenir interès, malgrat comptar amb els ingredients necessaris per a una fórmula d’èxit. La quarta entrega dels Pirates, ‘En mareas misteriosas’, estrena un nou director després que Gore Verbinski hagi dirigit les tres primeres pel·lícules. Ara és Rob Marshall l’encarregat de dirigir les aventures de Jack Sparrow i aquesta colla de pirates enfrontants a misteris sobrenaturals. Una elecció curiosa tenint en compte que Marshall fins ara s’ha especialitzat ens drames i musicals i no pas en el cinema d’acció. Potser aquest explicaria que en aquesta nova entrega dels Pirates es percebi més la mà del productor Jerry Bruckheimer, la marca de la casa del qual es deixa notar en tots i cadascun dels plans d’aquesta pel·lícula: diàlegs frenètics, explosions i persecucions non-stop i la música de Hans Zimmer, elements que aclaparen l’espectador per intentar-lo distreure de l’absoluta buidor de la proposta. Ja no n’hi ha prou amb les gracietes d’un cada vegada més amanerat Johnny Depp com a Jack Sparrow, i les aventures sobrenaturals només serveixen en aquesta ocasió per destacar la seqüència de l’atac de les sirenes, els únics minuts dignes de menció del film juntament amb la brevíssima però divertida aparició d’Oscar Jaenada, que ha quedat entelada pel protagonisme rutilant de Penélope Cruz.

Crítica publicada a Capgròs