Els amics són un mocador

L’actor francès Guillaume Canet, conegut pels seus papers a 'La Playa' i 'Vidocq', intenta desenvolupar una trajectòria paral·lela com a realitzador que ha arribat a un punt àlgid amb l’estrena de ‘Pequeñas mentiras sin importancia’. El film, que va inaugurar amb gran èxit el recent Festival de Cinema d’Autor de Barcelona, arriba a les nostres sales precedida també per l’èxit de taquilla a França. El director disposa de tots els ingredients necessaris i aplica totes les fórmules per fer funcionar aquest film, una comèdia agredolça coral, hereva directa de films com ‘Reencuentro’ o ‘Los amigos de Peter’, si bé més en la forma que en el fons, sigui dit de passada. ‘Pequeñas mentiras sin importancia’ presenta un grup de trenta-i-tants i tot el catàleg de problemes, crisis, alegries i desenganys que pateixen i comparteixen mentre passen quinze dies de vacances a la costa francesa. Seguint el format de pel·lícula sobre "l’estiu que va canviar les nostres vides", el desencadenant de la tragèdia és l’accident d’un dels membres d’una colla d’amics que es veuen enfrontats, per diferents motius, a les seves pròpies crisis personals i sentimentals. Entre ells es fan servir de mocadors humans plorant-se uns sobre les espatlles dels altres –petits mouchoirs, petits mocadors, és el títol original en francès-, però sempre amb un punt d’autoengany al qual fa referència la traducció castellana del títol. La realitat en tota la seva duresa esclata amb l’accident de l’amic i és aquest factor que canvia les seves vides i els fa madurar com a persones. Molts tòpics a ritme d'una gran banda sonora farcida de bones cançons per a un film que, això sí, aconsegueix el seu objectiu, fer riure i plorar a parts iguals. Ho fa gràcies, sobretot, al seu principal encert, un repartiment de joves promeses del cinema francès, començant per Marion Cotillard, que aporten credibilitat i frescor a un film que es veu de bon grat però s’oblida amb massa rapidesa.

Crítica publicada a Capgròs

Cinema i valors catalans

Una societat plural, democràtica, tolerant, viva i dinàmica, que es reinventa individualment i col·lectivament, més lliure i exigent i en ple procés d’autoafirmació identitària. Aquests són alguns dels trets que ens defineixen com a catalans segons es desprèn de l’Enquesta Europea de Valors. I després d’un 2010 triomfal pel cinema català, en què el triomf de ‘Pa negre’ ha estat només la punta de l’iceberg d’aquesta revifalla, és difícil no relacionar aquests valors amb la producció cinematogràfica local. El cinema català s’està reinventant amb tota mena de propostes, des de la comercialitat “de qualitat” que representa ‘Pa negre’ fins la radicalitat extrema del director Albert Serra o del productor Lluís Miñarro, que amb els seus productes van des d’un localisme que també ens autoafirma fins al cosmopolitisme que ens projecta a la resta del món i obre les nostres portes a un món global. El cant dels ocells o La nit que va morir Elvis, rodada a Esparraguera amb el rerefons de la Passió, són films d’un atreviment radical, que no renuncien a trets identitaris, a tradicions locals, a elements propis, però que ho fan amb una mirada diferent, que es reinveinta a cada pla, amb llibertat, exigint a l’espectador que també es reinventi. Les pel·lícules, les obres acabades i projectades, potser no són un reflex dels valors que assenyala aquesta enquesta. Però és que el cinema català no té una vocació retratista ni de reflex de la societat. Però el fenomen del cinema català, en conjunt, si que encaixa amb el tarannà de la societat que descriu l’informe, una societat que té coses a dir, i que pot tenir en el cinema un bon canal per expressar-les.

Article publicat a Valors

Fascinant París

Woody Allen ha recuperat amb la seva darrera pel·lícula ‘Medianoche en París’ a molts dels adeptes que havia anat perdent els últims anys amb les més que discutibles obres que ha signat fora de la seva estimada Nova York (inclosa la seva fallida aventura catalana). D’alguna manera, ‘Medianoche en París’ enllaça amb la fascinació per la ciutat que ha estat un tema recurrent des dels temps de la mitificadora ‘Manhattan’. El pròleg musical que obre el seu darrer film remet directament a la famosa seqüència inicial de ‘Manhattan’, i com allà, la ciutat es converteix en un personatge més, gairebé central i amb personalitat pròpia. El protagonista aquí té el rostre d’Owen Wilson però tots els tics característics del Woody Allen en permanent crisi sentimental, mig paranoic i lleugerament antisocial, crític amb els burgesos adinerats i amb els "pseudointel·lectuals" contra els que sempre ha carregat. El protagonista, un guionista amb ínfules d’escriptor, fuig d’una realitat ingrata i una crisi creativa i es refugia en la màgia evocadora dels carrers de París, els mateixos que també transporten als milers de visitants que busquen a la ciutat de la llum rastres de les seves èpoques passades de gran esplendor: els feliços anys 20, quan París bullia amb els artistes d’avantguarda, o la Belle Epoque que va retratar Tolousse Lautrec. Gràcies a la màgia que només és possible al cinema, Allen fa reviure Hemingway, Picasso, Dalí, Gertrude Stein, Scott Fitzgerald, Man Ray o Buñuel entre molts d’altres, en un exercici a mig camí entre la paròdia i l’admiració del qual se’n surt amb força gràcia i arrencant un somriure còmplice de l’espectador.

Crítica publicada a Capgròs