Atrapat en el codi font

Duncan Jones va recollir amb la seva opera prima, la fresca i original 'Moon' alguns mèrits per deixar de ser reconegut únicament com a fill del cantant David Bowie. En la seva nova pel·lícula ‘Código Fuente’ es manté dins el gènere de la ciència ficció, però ara més convencional i menys “artística”, amb més recursos econòmics i força més efectes especials. I també més personatges, tot i que el protagonista d’aquest ´Codigo Fuente’ pot tenir alguna cosa en comú amb el de ‘Moon’, atrapats tots dos en l’espai i el temps. En aquest sentit, es detecta com Hollywood segueix l’estela d’èxits com ‘Buried’ o ‘127 horas’, apostant ara per aquestes històries de resistència física i mental del protagonista. A ningú se li escapa tampoc –ni tan sols a Duncan Jones- que una pel·lícula sobre el temps repetit i reviscut remet automàticament a ‘Atrapado en el tiempo’, i a ‘Código fuente’ no falten els detalls, cites i clicades d’ull a aquest clàssic modern de la comèdia que va protagonitzar Bill Murray. La cançó que sona una i una altra vegada, l’ensopegada d’un personatge secundari o la història d’amor en procés són elements que provenen indiscutiblement d’aquell divertit Dia de la Marmota. ‘Código Fuente’, però, no és pas una comèdia sinó un thriller d’acció, que també respon als estàndards del gènere de forma eficient, amb un producte que sense aportar res de nou, aconsegueix el seu principal objectiu: l’entreteniment.

Crítica publicada a Capgròs

L'amistat

La recentment estrenada El mundo según Barney és una pel·lícula sobre un home comú: sobre la vida i els records d’un home normal i corrent que recorda la seva vida marcada, com la de tothom, per petits grans moments: el primer amor, la mort del pare, els èxits i els fracassos professionals, naixements, casaments, funerals... i l’amistat, sempre i per sobre de tot. De fet, en aquesta comèdia agredolça magníficament interpretada per Paul Giamatti destaca, entre d’altres detalls, la relació del protagonista amb els seus amics de la infància, la relació d’amistat que estableix amb la seva dona després del divorci i com la mort d’un amic íntim marcarà definitivament la seva existència. L’amistat és, definitivament, un tema cinematogràfic, que ha arribat fins i tot a donar nom al subgènere de les "buddy movies" o "pel·lícules de col·legues", aquelles en que dos personatges d’alguna manera es complementen i s’odien i estimen a parts iguals: una visió de l’amistat potser una mica simplificada, però amistat al capdavall. Cuenta conmigo, aquell clàssic dels vuitanta, o la versió no confessada que recentment n’ha fet el cinema català, Herois, ens parla d’aquells llaços d’amistat que establim de petits quan sentem les bases de la nostra existència. Ricas y famosas, el retrat de dues dones triomfadores a nivell professional i amb molts problemes en l’àmbit sentimental que troben el refugi, com no pot ser d’una altra manera, en l’amiga, en l’altra. Acceptar les diferències, ajudar a l’altra quan té problemes, sentir els seus problemes com a propis, són algunes de les actituds que defineixen l’amistat. Difícilment hi hagi una pel·lícula millor que ET d’Steven Spielberg que mostri de forma més senzilla i emotiva la grandesa de l’amistat.

Article publicat a Valors

Peplum per Setmana Santa

És tradició que per Setmana Santa s’omplin les pantalles televisives de pel·lícules de temàtica bíblica i els anomenats ‘peplums’ o pel·ícules de romans. Tot i que en cinemes costen més de veure, en els darrers anys hi ha hagut alguns intents de recuperació del gènere que intenten seguir l’estela d’èxit aconseguit per ‘Gladiator’. En aquest context es pot emmarcar una nova proposta que ha arribat a les sales de cinema, ‘La legión del águila’, tercera pel·lícula dirigida per Kevin McDonald, responsable d‘El último rey de Escocia’. El film es basa en la novel·la històrica ‘The Eagle of the Ninth’ de Rosemary Sutcliff i recupera la llegenda de la novena legió, la formació de valents romans que van ser derrotats en l’intent de conquerir el nord de Britània. Aquest episodi, que ja era el tema de ‘Centurion’, es reprèn a ‘La legión del Águila’ a partir del personatge de Marcus Aquila, fill d’un dels legionaris de la Novena que intenta netejar l’honor perdut del seu pare recuperant l’estendard de la legió, l’àguila que representa la grandesa de l’imperi romà. El legionari comptarà amb l’inesperat suport d’un esclau de la britania amb qui s’estableix una relació d’amistat basada en la lleialtat, l’honor i la confiança, valors sempre interessants de reivindicar. La mínima línia argumental i els personatges, amb pocs matisos, compleixen no obstant amb la seva funció i garanteixen uns mínims d’acció i aventura per a un film que també busca certa èpica –no sempre aconseguida- i una lectura política que remet de l’antiga roma directament a la presència de l’exèrcit americà a països com Irak o Afganistan.

Crítica publicada a Capgròs

Udol contra la censura

Ara què es veu que ens hem de plantejar si Tintin al Congo és racista o imputem per pornografia infantil al director d’un festival per projectar una pel·lícula de ficció, és més necessari que mai veure i reivindicar Aullido, un títol estrenat en la ressaca post Oscar i amb la seva etiqueta de film minoritari corre el risc de passar força desapercebut. I no hauria de ser així, perquè precisament Aullido envia un missatge molt clar sobre el paper de l’art, a favor de la llibertat d’expressió i en contra de la censura. El film, que pren el títol de l’influent poema d’Allen Ginsberg, defuig la recreació biogràfica a l’ús de Hollywood i, fora de reproduir algunes imatges cèlebres de Ginsberg amb els seus amants i altres autors de la Beta Generation, 'Aullido' aposta per un format d’anàlisi de text força interessant, amanit per fragments animats i declaracions d’entrevista del propi Ginsberg –amb el rostre de James Franco-.

La reconstrucció del judici per obscenitat al qual va ser sotmès Ginsberg pel contingut del seu poema, editat l’any 1957, constitueix la part més convencional d’un film que, apadrinat per Gus Van Sant i codirigit per un dels responsable d’'El celuloide oculto', no amaga el seu caràcter reinvindicatiu homosexual. Però més enllà d’aquests apunts, però, val la pena destacar la interessant relectura del poema de Ginsberg, recitat íntegrament per James Franco i serveix d’eix vertebrador del film. Entre els versos, les opinions a favor i en contra dels diferent experts que van comparèixer al judici aporten obren el debat i aporten la reflexió sobre la funció de l’art, tan necessària en el moment actual i, lamentablement, tan oblidada.

A dalt podeu veure un fotograma de la pel·lícula i a baix, la fotografia original en la qual s'inspira.