El món d’un home corrent

"El mundo según Barney" és l’adaptació d’una novel·la d’èxit de l’autor Mordecai Richler. La signa el canadenc Richard J. Lewis, director procedent del món televisiu que s’estrena al cinema amb aquesta comèdia agredolça. Una comèdia que té els seus puntals en la gran feina de Paul Giamatti –merescudament premiada- i el suport de Dustin Hofmann com a secundari. Giamatti es posa en la pell de Barney, un home corrent que rememora els episodis clau de la seva vida en el moment que un enemic seu publica un llibre amb moments compromesos del seu passat. Moments claus, els de la vida de Barney, que poc difereixen dels moments i records que marquen les existència de la majoria de persones: el primer amor, la pèrdua del millor amic, la mort del pare, els triomfs i fracassos professionals, casaments, naixements, funerals... I records, molts records que són la base d’aquesta pel·lícula que combina eficaçment un tipus d’humor absurd i tancat tan característic dels jueus amb la raresa que sovint defineix la mirada al món dels cineastes canadencs. Aquesta suma d’elements treu ferro al drama quotidià que relata "El mundo según Barney" i també l’allunya del sensiblerisme i la llàgrima fàcil en què hauria pogut caure aquesta pel·lícula que també toca, amb molta elegància, el tema de l’alzheimer. Diàlegs àgils, humor intel·ligent i grans interpretacions sumen en una pel·lícula que hauria merescut més ressò del que probablement ha tingut.

Crítica publicada a Capgròs

Western animat

El director Gore Verbinski ha demostrat sobradament la seva eficàcia en films familiars i d’entreteniment on ha calgut gestionar tant actors com costosos efectes especials. Forjat en la saga dels Piratas del Caribe però també amb films de caire més infantil com Un ratoncito duro de roer, no és d’estranyar per tant la seva elecció com a director d’un producte que, en format de pel·lícula d’animació, té els mateixos elements i objectius. ‘Rango’ ha arribat en un d’aquests moments en que el gènere clàssic del western torna a viure una mena de revifada, gràcies a propostes de tota mena que van des de la revisió fidel de ‘Valor de ley’ fins a la renovació de 'Meek’s cutoff’ o la paròdia de ‘Cowboys & Aliens', que s’estrenaran properament. ‘Rango’ recorre als tòpics del gènere revisitats amb certa ironia nostàlgica, a partir d’un llangardaix domèstic tancat en una peixera que somia en convertir-se en un heroi. Accidentalment acaba convertit en un foragit justicier de pega en un diminut poble habitat per insectes que reprodueixen els modes de vida de l’antic oest. A banda de l’acció i els gags, claus per enganxar un públic familiar que inclou la canalla però també als seus pares i mares, aquest ‘Rango’ inclou dos aspectes interessants a mencionar. Per una banda, tota la colla de referències i cites a les pel·lícules més independents de Johnny Depp (actor que posa la seva veu a Rango en la versió original). Per altra, el conflicte que planteja sobre un poble amb manca d’aigua i amenaçat per l’especulació urbanística. Són dos apunts que, sumats a la innegable qualitat de l’animació digital, fan de ‘Rango’ una proposta més que recomanable.

Crítica publicada a Capgròs

Comèdia romàntica, filosòfica i fantàstica

George Nolfi, guionista d’alguns dels capítols de les sagues dels Ocean’s eleven i Bourne, s’estrena en la direcció amb un film que s’emmarca perfectament en aquest tipus de cinema d’acció elegant i amable. En la seva opera prima, Nolfi ha comptat amb la presència d’un cada vegada més sòlid Matt Damon, que es posa en un paper menys complex que el de ‘Más allà de la vida’ (la darrera pel·lícula de Clint Eastwood), però amb tints paranormals que d’alguna manera emparenten les dues cintes. Com tampoc costa de relacionar ‘Destino oculto’ amb ‘Origen’, de Christopher Nolan, de la qual sembla una resposta petita i menys ambiciosa.

Per argument, ‘Destino oculto’ també podria considerar-se gairebé una comèdia romàntica si el seu origen literari –un relat breu de Philip K. Dick- no la portés cap a la ciència ficció. A l’autor de Blade Runner se li deuen els apunts filosòfics sobre l’atzar, el lliure albir, la predestinació i la llibertat d’escollir presents en el film. Potser amb certa por de confondre o espantar l’espectador, Nolfi ha optat per un guió massa mastegat i que s’explica en excés, i que li fa perdre a la pel·lícula certa frescor i credibilitat. Però tot i això, ‘Destino oculto’ es deixa veure per la seva interessant combinació de temes, la solvència dels seus actors –Damon, però també Terence Stamp, per exemple- i una mica de fons que dóna dimensió a un simpàtic i correcte producte d’entreteniment.

Crítica publicada a Capgròs

El western i l'arrelament

Per arrelament entenem la necessitat de sentir-nos part d’una terra, de saber que pertanyem a un territori amb el qual ens hi poden vincular diversos factors: la família, els costums, la llengua... A nivell cinematogràfic, qualsevol pel·lícula que toqui el tema de la immigració d’alguna manera està parlant de l’arrelament, ja que són termes que no poden separar-se. Una pel·lícula com 'Little Senegal', que rememora el viatge –moltes vegades sense retorn- que els esclaus africans feien cap a Amèrica, podria servir per obrir un debat sobre l’arrelament. D’on pertanyen els fills i els nets dels primers esclaus que ja van néixer i criar-se a l’Amèrica de les mil cultures diferents? Els barris com Little Senegal, el Little Italy que surt tant ben retratat a la saga d’El Padrino, les Chinatowns repartides pel món i que apareixen a tantes pel·lícules, no revelen en el fons la necessitat de les persones de sentir-se part d’un lloc que es pugui definir i reconèixer? I ara que amb l’estrena de ‘Valor de ley’ s’ha recuperat el western clàssic a la gran pantalla, no ens parla aquest gènere genuïnament americà de la necessitat de les persones per buscar i trobar un lloc millor on poder arrelar? ‘Valor de ley’ expressa d’alguna manera aquest procés: a través de la història de la nena que busca venjar-se de la mort del seu pare el film mostra, en realitat, el procés d’una societat que partint de zero va creant les seves pròpies lleis i normes a mesura que la gent s’hi va assentant. Perquè la conquesta de l’Oest -i ‘Valor de ley’ és una de les pel·lícules que millor la retraten-, és entre moltes altres coses, una història col·lectiva sobre la recerca d’una llar i la necessitat d’arrelament.

Article publicat a Valors

Bellesa, terror i perfecció

L’Oscar obtingut per Natalie Portman, el primer de la seva carrera, ha generat unes opinions favorables absolutament unànimes que contrasten amb la diversitat de reaccions que suscita la pel·lícula per la quan ha estat premiada, Cisne Negro. El darrer film de Darren Aronofsky disgusta a aquells que hi busquen un drama o melodrama ambientat en el món del ballet clàssic. Hi ha dansa, certament, en una pel·lícula que té de rerefons els assajos i muntatge d’una versió del Llac dels Cignes (impressionant, per cert, l’arranjament de la música de Tchaikovsky a càrrec de Clint Mansell). Però la mirada del director no es fixa en la bellesa estètica del moviment sinó en la inquietud interior de la ballarina principal, Nina, un personatge extrem que porta al límit la recerca de la perfecció en el seu procés de creació. És aquest, i no pas la dansa, el tema principal i la reflexió més interessant que planteja Cisne Negro, un film que desconcerta també per la seva adscripció al gènere del fantàstic. Referències clares al cinema de Dario Argento i a films com La Mosca o Las zapatillas rojas emmarquen Cisne Negro en el pur cinema de terror, una opció que no tothom és capaç d’entendre o tolerar, i que explica les reaccions, també extremes, entre els fans i detractors del film. Però independentment de les opinions, el que és innegable és el tour de force i l’entrega al paper del que fa gala Natalie Portman, que sembla haver nascut per interpretar aquest cigne tan fràgil i bell com obsessiu i turbulent, i que durant tot el film, però sobretot en el ball final, ha posat el seu petit físic al servei d’una de les seqüències més grandioses i trasbalsadores que hagi donat el cinema dels darrers anys.

Crítica publicada a Capgròs