Quatre dies de Mostra

Des d'aquest dijous i fins diumenge que ve té lloc al Teatre Monumental de Mataró la Mostra de Cinema [blog]. Després d'alguns estira-i-arronsa, la Mostra s'ha pogut celebrar per fi tot i que en unes noves dates i amb un calendari més redut. Tot i això, la programació proposa quatre interessants títols entre els quals jo destacaria el de la versió de 'Sangre fàcil' que ha fet Zhang Yimou. Us deixo el text que hem publicat a Capgròs.com on hi trobareu molta més informació.

La pel·lícula francesa Mamouth, protagonitzada per Gerard Depardieu, obrirà aquest dijous, dia 17, la XXXII Mostra de cinema de nous realitzadors. El film de Benoït Delépine i Gustave Kervern, nominada als premis Cesar, presenta la història d’un personatge que s’embarca en un viatge al passat en la seva vella motocicleta a la recerca dels documents regals que li permetin jubilar-se i cobrar la pensió després de tota una vida treballant.

La Mostra de Cinema, que tindrà lloc al teatre Monumental entre el 17 i el 20 de febrer, ha vist enguany reduït el seu calendari i el nombre de films que s’hi projectaran. La programació està integrada per quatre pel·lícules i un documental. El divendres 18 es podrà veure Sangre Fácil, el remake que el dirctor xinès Zhang Yimou ha fet del debut cinematogràfic dels germans Cohen. L’endemà dissabte serà el torn de La Doctrina del Shock, el darrer film de Michael Winterbottom; i el diumenge 20 es projectarà In a better world, de la danesa Susanne Bier, guanyadora del Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Entre els fets més destacats de la Mostra d’Enguany, hi figura la presentació del documental Santes 15, el dissabte 19, realitzat per 15 joves realitzadors mataronins durant Les Santes de 2010. I com a acte previ a la projecció de Sangre Fácil, l’associació gastronòmica Amics de la Teca oferiran un tast de menjar xinès.

Crítica publicada a Capgròs

Cosas peores no se han visto...

Podeu seguir els Oscas, els Goyas i els Gaudí, però si voleu un balanç de veritat sobre el cinema del 2010, heu de mirar els premis YOGA. Aquí els teniu!

El colectivo Catacric (Catalans Critics), reunido en la noche del 1 al 2 de febrero del 2011, en un céntrico lugar de Barcelona (restaurante La Rosi, en la calle de València, 168, para más señas), ha decidido otorgar los 22º anti-premios YoGa a lo peorcito de la producción cinematográfica del año 2010.
En sus deliberaciones, el jurado, anónimo y mutante, como cada año, desde hace 22 inviernos, ha tenido en cuenta las apreciaciones, comentarios y sugerencias de los lectores de esta web, algunas de cuyas propuestas ya habéis podido leer en días anteriores.
También hemos aceptado la gentil petición de Carolina Bang de hace unos días: ha sido incluida en la lista de esta temporada y queda nombrada madrina para el próximo año.
Pero vayamos al grano.

Cine español
Peor película: YoGa “Putty woman”, a DiDi Hollywood, de Bigas Luna.
Peor director: YoGa “Muerte entre las flores”, a Fernando León de Aranoa, por Amador.
Peor actor: YoGa “Que se mueran los feos”, a Mario Casas, por Tres metros sobre el cielo.
Peor actriz: YoGa “La teta y la trompeta”, a Elsa Pataky y Carolina Bang (ex aequo).

Cine extranjero
Peor película: YoGa “Los antojos de Julia” a Come, reza, ama, de Ryan Murphy.
Peor director: YoGa “Vuelve a Alemania, Pepe”, a Florian Henckel von Donnersmarck, por The tourist.
Peor actor: YoGa “3D (desenfocados, desorientados y desubicados) a Liam Neeson, Gerard Butler y Ralph Fiennes, por sus trabajos del 2010 (Furia de titanes, El equipo A, Ex-posados, Un ciudadano ejemplar)
Peor actriz: YoGa “Copias certificadas” a Jennifer Aniston, por Love happens, Ex-posados y Un pequeño cambio.

Premios especiales
YoGa “Con De la Iglesia hemos topado”, a la ley Sinde.
YoGa “Dónde estará Mi-Ñarro”, al productor de El tío Boonmee recuerda sus vidas pasadas, O estranho caso de Angelica, La mosquitera, Aita, Blow Horn y Familystrip, entre otras.
YoGa “Chorizos Kaplan: el Gaudí tenía un precio”.
YoGa “Moco deluxe”, al tráiler de Torrente 4.

Uno de los nuestros
YoGa “Infiltrado”, a Pere Vall (redactor jefe de la revista Fotogramas), por sus trabajos como actor en las películas La leyenda del innombrable, Felipe y Letizia, L’edèn, El asesino a sueldo, Spanish Movie y E.S.O (entidad sobrenatural oculta), entre otras.

Cinema i consciència social

Iciar Bollain s’ha autoproclamat hereva i continuadora de la línia de cinema realista i social que arranca amb Flaherty i arriba fins a Ken Loach. La directora compta amb la complicitat del guionista Paul Laverty, que signa el guió de la seva pel·lícula més recent, amb la que ja és candidata als premis Goya. El tema plantejat justifica les mencions, així com també la voluntat didàctica amb que s’aborda un film que, de rerefons, planteja de passada una reflexió sobre el paper que el cinema ha de jugar davant la realitat del món que l’envolta. ‘También la lluvia’ estableix el paral·lelisme entre la colonització d’Amèrica per part dels espanyols i la situació d’abús a la qual continuen estan sotmesos els pobles, i ho fa a través de les vivències a Bolívia de l’equip de rodatge d’una superproducció sobre l’arribada de Colom a Amèrica. El rodatge, però, es veurà amenaçat quan esclati l’anomenada ‘Guerra de l’aigua’, una revolta social en contra de la privatització dels pous. Mica en mica, la realitat immediata anirà modificant les consciències del director, el productor i els actors, les idees dels quals són molt diferents al principi, quan comencen a treballar en el rodatge sobre el viatge de Colom, i al final, quan han patit a les seves pròpies carns la persecució i repressió del poble. Bollain barreja la "realitat" social amb la "ficció" de la pel·lícula que es roda dins la seva pel·lícula, en una aposta interessant que es va perdent a mesura que el conflicte social de l’aigua guanya pes. Llavors és quan ‘También la lluvia’ perd frescor i cau en recursos narratius de manual que tornen el film tòpic i previsible. El film pateix també del mal del guió massa escrit, fet que fa perdre versemblança a algunes situacions i personatges. Però tot i això, el tema plantejat, la presa de consciència i el cert compromís que adopta Bollain amb el fet que relata són aspectes a valorar.

Crítica publicada a Capgròs