Estil i prudència

Nova irrupció del director Enrique Urbizu en el gènere del cinema negre on ha realitzat les seves millors pel·lícules. ‘No habrá paz para los malvados’ és una proposta sòlida que es pot gaudir amb gust gràcies a la combinació de bons diàlegs, algunes bones interpretacions i un personatge, l’antiheroi Santos Trinidad, a qui no costa mostrar simpaties malgrat la seva moral ambigua i els seus mètodes poc ortodoxos. Aquest policia perdedor, justicier i amoral interpretat amb solvència per José Coronado és el puntal d’una pel·lícula que encadena atzars i fatalitats gràcies a un guió ben escrit i ben mesurat que, tot i que no va més enllà d’explicar amb enginy una trama d’inesperades casualitats, no deixa de fer els seus apunts més o menys crítics sobre la impotència, ineficàcia o corrupció del sistema policial i judicial (una mica seguint l’estela de sèries com The wire). Urbizu és atrevit, però amb mesura, a l’hora de plantejar també una trama que té els atemptats de l’11-M com a rerefons, i això que corria el risc de patinada combinant aquest tema amb el de les màfies colombianes de tràfic de drogues. La prudència evita mals majors. Però també és cert que aquesta mesura amb que el director aborda els temes i una trama excessivament escrita i calculada són les virtuts que es tornen defecte en un film que sembla que hauria pogut donar molt més de sí. En queda un entreteniment de gènere, un exercici d’estil força notable però lluny, encara, de l’excel·lent.

Crítica publicada a Capgròs

Una línia entre la vida i la mort

L’excel·lència passa pel camí de la millora i la superació i avança cap al perfeccionament. Coincidint amb l’exposició antològica del pintor Antonio López que s’ha pogut veure al Museu Thyssen de Madrid, sembla una bona ocasió per recuperar ‘El sol del membrillo’, una obra personalíssima de l’inclassificable Víctor Erice, un cineasta que amb només tres pel·lícules ha tocat el cel. ‘El sur’, ‘El espíritu de la colmena’ i ‘El sol del membrillo’ són tres obres cabdals indiscutibles del cinema espanyol, però al mateix temps són el mur que ha frenat la trajectòria –breu en producció però molt llarga en el temps- de Víctor Erice, que no ha volgut o no ha pogut filmar nous llargmetratges que millorin encara més una filmografia que per a molts ja és perfecta. Antonio López, a ‘El sol del membrillo’, s’enfronta als seus propis dubtes per aconseguir una fita que s’acaba donant per impossible: captar la realitat canviant de la llum que il·lumina el codonyer que el pintor s’ha proposat retratar. El pintor realista s’esforça encara més en captar una realitat que se li escapa de les mans, però la perfecció absoluta resulta impossible i per això, l’aventura és dóna per fracassada. En el documental, veiem l’artista en aquest camí constant de superació, viu i canviant. Potser Erice intenta projectar en López alguna cosa de la seva pròpia circumstància, a través d’una pel·lícula que on també hi podríem interpretar un cert revers de l’excel·lència: la decadència, la caducitat, la mort. Hi ha vida i moviment en el camí cap a l’excel·lència, hi ha una recerca i el coneixement, sobretot, d’un mateix. És el procés que segueix la protagonista de ‘Cisne Negro’, la premiada pel·lícula de Darrer Aronofsky que, amb una sofisticada combinació de drama, dansa i terror, relata la història d’una ballarina obsessionada per oferir la seva millor actuació. I en aquesta recerca es trobarà enfrontada també a sí mateixa, a les seves pors i a la seva part més fosca, estadis inevitables que travessa en aquest camí cap a la perfecció, contradictori i dual, on no hi ha èxit sense fracassos previs, ni llum sense ombres, com no hi pot haver vida sense la mort.

Article publicat a Valors

Arrelat en el caos

La nova pel·lícula de Terrence Malick ‘L’arbre de la vida’ ha provocat una cadena de reaccions molt enfrontades entre els partidaris del film –pocs- i els seus detractors. Amb els seus protagonistes Brad Pitt i Sean Penn, la pel·lícula ha atret a les sales de cinema un públic majoritari no sempre preparat per al discurs filosòfic que, generalment, ha definit el cinema d’aquest realitzador. Discurs filosòfic que en aquesta ocasió es perd per terrenys espirituals i religiosos fins a un punt de no retorn. Perdut en la seva pròpia divagació mística, Malick arrossega l’espectador cap el caos més absolut, i tret d’alguns acèrrims i molt voluntariosos seguidors que volen trobar-hi la grandesa de les seves obres anteriors, la confusió general que provoca ‘L’arbre de la vida’ al llarg de les seves llarguíssimes dues hores i mitja s’acaba convertint en irritació, tedi, avorriment, desercions multitudinàries i odi, molt d’odi cap a la pel·lícula i el seu creador.

En la línia de clàssics com el 2001 de Kubrick o fins i tot Stalker de Tarkovsky, sembla que d’entrada ‘L’arbre de la vida’ busca explicar-se els coms i perquès de la condició humana buscant en l’origen de l’espècie i encara més enrere, en el big bang que va donar origen a l’existència (amb una mena de pròleg molt espectacular, amb aparició de dinosaures i tot, però força inútil a l’hora d’explicar-se res del tema o l’argument). D’aquest macro, Malick avança cap al micro d’una família tipus per explicar una història tan senzilla i tan universal com la de les relacions entre pares i fills. I encara va més enllà per intentar reflectir, a través del personatge de Sean Penn, com tothom acaba sent el resultat d’allò que ha viscut i heretat de petit. Tot plegat relatat amb un estil ampulós, barroc i extraordinàriament caòtic, amb una estètica publicitària que omple la pel·lícula de plans macos, però totalment gratuïts, i amb una mística d’estar per casa amb què Malick pretén, però no aconsegueix, vendre’ns gat per llebre.

Crítica publicada a Capgròs

Almodóvar muda la pell

Pedro Almodóvar muda la seva pròpia pell i es renova per fora sense perdre l’essència. ‘La piel que habito’ marca un punt culminant en la trajectòria del cineasta manxec, que fa un compendi de totes les seves inquietuds i obsessions temàtiques i formals, i a l’hora marca l’inici –això sembla- d’una nova etapa que en podríem dir “de maduresa”. El director aposta en ferm pel thriller, un gènere al qual s’havia anat acostant amb més o menys fortuna amb títols com ‘Carne Trémula’, ‘Kika’ o fins i tot ‘Àtame’, que tantes coses té en comú amb ‘La piel que habito’ (començant pel protagonisme d’Antonio Banderas).

Almodóvar torna a mirar cap a Hitckcock i el passa pel seu propi sedàs estètic –a la manera com també ho fa Brian de Palma-. Però sorpren també que al seu nou film s’hi puguin identificar les influències del sofisticat i violent cinema de Park Chan-wook, l’autor de la trilogia de la venjança i que és, clarament, una referència de ‘La piel que habito’. Així com també el cert acostament a la temàtica de la ‘nova carn’ que tan agrada a Cronenberg. I tot plegat sense deixar de ser 100% almodovariana.

El director relata aquí la complexa i sorprenent història de la venjança d’un cirurgià plàstic que ha perdut la seva dona. La trama va donant voltes en l’argument i va fent salts en el temps, una estructura que desconcerta una bona estona i que també genera, perquè no admetre-ho, alguns detalls que poden semblar inversemblants. Ha agafat per sorpresa, curiosament, la fredor que impregna tot el conjunt d’aquesta pel·lícula arriscada, estranya i fascinant, tan freda com, diuen, ha de ser la venjança. Freda en la posada en escena però amb una seqüència culminant amb què Almodóvar toca el cel i que de cap manera pot deixar indiferent.

Crítica publicada a Capgròs