El sentit de la vida

Clint Eastwood proposa a ‘Mas allà de la vida’ una personal reflexió sobre la mort. El tòpic confirma que molts directors veterans acaben abordant aquest tema en un moment o altra de la seva trajectòria i Eastwood, amb 80 anys, no sembla una excepció. La pel·lícula planteja el tema a partir de tres personatges i les seves diferents experiències amb la mort: un vident que connecta amb esperits de persones mortes, una dona que retorna a la vida després de morir durant uns minuts i un nen que perd en un accident al seu germà bessó. Els tres busquen la manera de justificar l’existència d’un més enllà que els permeti explicar –i acceptar- l’experiència que han patit. La conclusió en termes generals és que és a la vida i no en la mort on s’han de trobar les raons que donin sentit a l’existència. Eastwood no amaga el seu punt de vista, força pragmàtic, tot i mostrar-se molt prudent i elegant amb un tema que podria ferir sensibilitats. Per a mostra, la seqüència on ironitza sobre la manera d’afrontar la mort a partir de certes creences espirituals i religioses, sense perdre l’elegància que el caracteritza. El film s’estructura a partir de tres històries creuades (que poden recordar una mica al cinema d’Iñárritu però que estan molt lluny de la seva pornografia de sentiments), que tenen el tsunami del sud-est asiàtic i l’atemptat al metro de Londres com a marc històric i geogràfic, com una manera d’expressar que la preocupació per la mort és comú arreu, però també per reflexionar sobre la casualitat i l’atzar que mou les nostres vides. Un recordatori més sobre la necessitat de valorar i gaudir d’allò que tenim ara i aquí enlloc de preocupar-se pel que vindrà el dia de demà.

Crítica publicada a Capgròs

Teatre 2.0

Al Teatre, abans de la funció, una veu per megafonia et recorda sempre que apaguis el mòbil. Dilluns passat, dia 17, el centenar d’assistents aplegats a la sala Villaroel vam esclatar a riure quan vam sentir la veu pregravada que ens ho tornava a recordar. Per primera vegada en un teatre tenir el mòbil no només estava permès, sinó que era, com qui diu, obligatori. Assistíem a la primera representació de l’obra ‘Incubo’, una funció prèvia especial per a internautes de tipologia diversa (tuitarires, blogaires, facebookerus) convidats a dir la nostra a la xarxa sobre l’experiència que estàvem a punt de veure i viure. Quan la Trina Milan em va fer la proposta no m’ho vaig rumiar ni un segon. Tinc blog, facebook i twitter i crec, per experiència personal, en les immenses possibilitats de comunicació i interrelació que ofereixen aquestes eines. Possibilitats que cal continuar posar a prova, com vam fer en aquesta sessió de teatre 2.0 tan especial.

Abans de l’obra ens van donar instruccions: seure a partir de la tercera fila per no molestar els actors amb les llums del mòbil; piular les sensacions que ens anés provocant l’obra i sobretot, sobretot, no explicar el final. Confesso que piular durant l’obra se’m va fer estrany: em semblava com si fes una malifeta i tenia la sensació que en qualsevol moment em cridarien l’atenció. Però no, mica en mica ens vam deixar anar i fins i tot, enmig de l’obra, es van anar establint petites converses entre els piuladors presents al públic i aquells que ens estaven seguint des d’altres indrets de la xarxa. Al principi tampoc tenia massa clar quina mena de comentaris piular, però aquí, cal admetre que l’obra ajudava. Íncubo no és una obra de teatre convencional, sinó que ella mateixa es planteja un joc on el text és tan important com els efectes de so, les llums, la música i altres elements propis del món audiovisual. Els girs de guió, els ensurts, les foses a negre, els diàlegs i els personatges, tot plegat donava prou de sí com per poder anar fent safareig 2.0 durant l’espectacle. I així ho vam fer.

Amb referents que anaven d’El proyecto de la Bruja de Blair a Funnye Games passant per Misery, Tarantino o David Lynch, Íncubo constata la influència innegable que el cinema té en el teatre actual. Un teatre que està atent a la sensibilitat dels nous públics i que vol atraure nous espectadors amb propostes que s’escapen de les convencions clàssiques. És aquí on s’emmarca i on s’explica també aquesta primera temptativa de teatre 2.0 a la qual vaig tenir l’honor d’assistir. Una proposta que personalment, com a espectadora habitual de teatre i cinema, encara em genera molts dubtes, com ha de ser; però també crec que pot obrir les portes a noves fórmules més innovadores i interactives d’entendre i difondre un espectacle.

I com que de piular es tractava, aquí us deixo una selecció de les piulades que vaig fer durant l'obra:

• M'ha agradat formar part de l'experiment del teatre 2.0 #incubo. I l'obra, recomanable sobretot per als fans del terror psicològic
• I tant! RT @trinamilan: El teatre s'adequa al moment i el que s'ha fet avui ho demostra #INCUBO
• Fem tertúlia amb els actors i el director despres de l'obra #incubo
• I tots amb la boca oberta! RT @incubo_teatre: Acaba de finalitzar el començament d' #INCUBO
• RT @xaviersb: #incubo no se puede explicar, se tiene que ver
• La porta del soterrani oberta. Que ha sortit? Aiiii quin yuyu!!!! #incubo
• Sorolls, sustos, por!!! #incubo
• RT @LoTwitteamos: Los loops dan mucho miedo... #incubo
• Què hi ha al soterrani????? #incubo
• Incubos: seres muertos atrapados en sueños #incubo
• Si uns desconeguts rarets et diuen que els acompanyis al sotan, tu... #incubo
• Uala toma gir friki!!! #incubo
• Impactant!!! #incubo
• Que els dos tios raros parlin de Bach no fa presagiar reees de bo #incubo
• +1 RT @quetak: No sé kin dels 2 nois em posa més nerviosa #incubo
• Primera escena, espectativa creada #incubo
• Diu el prota de #incubo que es la primera vegada q fa el q fa... Com tots els q tuitejem des del public!
• Comença #incubo!
• La primera vegada q al teatre no et fan apagar móbil. Uau!!!
• :-) RT @riki_delirium: Som els primers crítics d'#incubo. Mola!
• àlex mañas, director de #incubo, ens explica detalls de l'obra, diu q mantenen el final en secret
• Instruccions per veure #incubo versió 2.0: tuitejar durant la funció, relatar les sensacions que rebem i NO explicar el final

La importància de la comunicació política

El desconegut Tom Hooper s’ha infiltrat a totes les travesses dels principals premis cinematogràfics de l’any amb 'El discurso del rey', un film que ha tingut una bona rebuda gràcies a una eficient combinació dels seus recursos, que a nivell cinematogràfic són força limitats. Però les bones interpretacions dels actors principals –amb un Colin Firth a les portes de l’Oscar- i un argument que sap com fer atractiva una anècdota han aconseguit que un film com El discurs del rey, cinematogràficament força mediocre, acabi per fer-se amb els favors del públic. El més destacable del film a banda de les interpretacions és segurament el fet que relata un episodi històric força desconegut des d’un punt de vista més humà i personal. A la dècada dels trenta, amb la mort del rei George V i l’abdicació del seu fill, el tro d’Anglaterra queda en mans del seu germà Bertie, que pateix un greu problema de parla en un delicat moment històric en què el poble britànic reclamava la necessitat d’un líder fort, que transmetés la necessària fermesa i confiança. El film mostra el procés del nou rei per superar el seu tartamudeig gràcies a l’ajut d’un excèntric logopeda. Les escenes sobre les tensions entre els dos protagonistes constitueixen el gruix d’un film que descriu els personatges amb traç gruixut i pocs matisos, que passa de puntetes per moltes qüestions polítiques i històriques i que prefereix donar una visió general amable i simplista dels fets. Queda, això sí, aquest apunt sobre la importància de la comunicació i el rol que tenen els líders quan arriben les hores difícils i és aquí on 'El discurso del rey' concentra tota la seva actualitat.

Crítica publicada a Capgròs

Dotze homes inflexibles?

El significat de flexibilitat al diccionari ens parla de saber adaptar-se a una nova situació. Penso quin pot ser un bon exemple cinematogràfic d’això. El pare i el nen de La carretera, adaptant-se a una vida sense electricitat, sense gairebé aigua ni aliments, sense civilització? Els simis de 2001, una odisea del espacio que descobreixen que un òs pot servir com a eina, s’adapten potser a una nova situació? L’androide de Terminator 2 que travessa parets i es desfà i es refà a conveniència, és aquest un bon exemple de flexibilitat? Són només tres exemples triats a l’atzar que demostren les múltiples interpretacions que es poden fer d’un mateix terme. I potser no n’hi ha una més vàlida que les altres, potser ens cal també a nosaltres certa flexibilitat per entendre que de vegades les coses no tenen un sol significat, una versió única, una veritat absoluta. La flexibilitat, més enllà del diccionari, és aquest valor que ens permet entendre que existeixen els matisos. I hi ha una bona pel·lícula per parlar de "matisos". Dotze homes sense pietat, l’adaptació al cinema que va fer Sidney Lumet d’una famosa obra teatral als anys cinquanta, amb un extraordinari Henry Fonda de protagonista, en el paper d’un dels dotze membres d’un jurat que s’han de posicionar sobre la culpabilitat d’un presumpte criminal. Les evidències en el cas semblen d’entrada bastant clares, però els matisos poden arribar a fer canviar les conviccions personal si un és prou flexible. Flexibilitat i conviccions, però també dubtes, argumentació, persuasió són els conceptes que intervenen en l’evolució d’aquests dotze homes despietats davant un assumpte que fa aflorar la intolerància i el prejudici sovint present en la nostra societat. Un autèntic tour de force interpretatiu per a un dels títols més emblemàtics –i comunicador de valors- de la història del cinema.

Article publicat a Valors

Rialles sense control

Després de la seva celebrada opera prima Pagafantas, Borja Cobeaga demostra amb la seva nova pel·lícula que no és flor d’un dia i ja es comença a perfilar com un dels continuadors de la llarga tradició de comèdia que té el cinema espanyol. Ho fa, de nou, amb una pel·lícula que recull directament les influències de la comèdia screwball americana, comèdies romàntiques però amb un punt esbojarrat que Cobeaga aprofita aquí per introduir-hi el factor autòcton. En aquest cas, la presència de Julian López, aka Juancarlitros, un personatge desfasat inspirat en un cert prototipus de monologuistes que proliferen a teatres i locals nocturns. Juancarlitros és la gran troballa d’una pel·lícula que està contínuament en risc de deixar-se emportar pel carisma del secundari que entela la parelleta protagonista, Unax Ugalde i Alexandra Jiménez, que compleixen correctament sense destacar. Aquest és segurament un dels principals factors que expliquen perquè ‘No controles’ no es tan rodona com ‘Pagafantas’ tot i l’evident treball de guió que té al seu darrere. Però tot i això, la suma dels gags a càrrec de Juacarlitros i la colla de secundaris, les peripècies dignes de d’slapstick que pateix el protagonista que lluita per recuperar la seva estimada, i un final propi de Billy Wilder, proporcionen unes quantes ocasions per riure sense control.

Crítica publicada a Capgròs

El cinema català també vol ser comercial

El 2010 ha estat un any gloriós pel cinema català amb una producció excepcional que ha anat des del cinema més radical i independent fins als intents, prou reixits, de fer un cinema comercial i assequible per a públics variats. Entre aquests darrers han destacat ‘Pa negre’ i ‘Bruc’, dues pel·lícules que coincideixen aquests dies a Mataró, una a les sales de Cinesa i l’altra, estrenant la nova temporada estable de cinema al Monumental.

‘Pa negre’ és l’adaptació d’una novel·la homònima d’Emili Teixidor ambientada durant els anys de postguerra i relatada des de l’òptica d’un nen que forja la seva personalitat enmig de la repressió franquista i els enfrontaments de classe. La translació a la gran pantalla la signa Agustí Villaronga, en la que podríem considerar la seva primera incursió en el cinema més comercial després d’una potent trajectòria com a cineasta de culte gràcies a films com ‘Tras el cristal’ o ‘El mar’. Villaronga es torna comercial però sense renunciar a les fixacions que defineixen la seva filmografia: el desig, la malaltia, el mal són presents en aquest drama vist des de l’òptica infantil, una altra de les constants del director, sempre preocupat per aquestes "certes" infàncies. Villaronga no s’estalvia tampoc la sordidesa com a criteri estètic però força més mesurat, sempre conscient de dirigir-se a un altre tipus de públic. ‘Pa negre’ destaca pel treball dels actors, la reconstrucció històrica i l’ús i tractament de la llengua (aspecte també molt cuidat a la novel·la).

Tot el contrari, val a dir, d’aquest ‘Bruc’ que reconstrueix una de les llegendes catalanes més arrelades i populars, la del petit timbaler que va derrotar l’exèrcit francès en la seva invasió de 1808. Amb pocs criteris històrics i una nul·la atenció a la llengua, Daniel Benmayor es proposa amb el seu ‘Bruc’ demostrar la capacitat de la indústria catalana per competir amb un cinema d’aventures comercial i despreocupat. Per això, la pel·lícula està totalment buida de contingut i la seva possible lectura política o identitària és inexistent. El personatge i la seva llegenda és únicament un pretext per rodar amb grans recursos en el magnífic escenari natural de les muntanyes de Montserrat una pel·lícula que recorre a tots els tòpics i estilemes del cinema èpic i d’aventures, és a dir, a la manera de fer del cinema nord-americà. Hi ha acció, persecucions, explosions i moltes morts a mans d’un embogit timbaler venjatiu pintat de negre carbó. És per això com pràcticament tothom oblida la llegenda nostrada i acaba veient el ‘Bruc’ de Juan José Ballesta com una entretinguda versió catalaneta del ‘Rambo’ d’Stallone. Amb això ja està tot dit.

Crítica publicada a Capgròs