Un talent molt llarg

Rodrigo Cortés és un d'aquells realitzadors formats en l'àmbit del curtmetratge a qui el salt natural al llargmetratge ha donat ales a un talent que s'entreveu infinit. No va ser amb la seva primera pel·lícula, El concursante, on Cortés va brillar amb més força, però sembla que a la segona ha anat la vençuda segons es desprèn de les crítiques que de moment ja ens han arribat del seu segon llarg, Buried, que s'estrena aquest 1 d'octubre. Sense anar més lluny, la revista Variety ja ha destacat aquest segon llargmetratge de Rodrigo Cortés com un dels millors de l'any. És una satisfacció comprovar que el talent jove pot arribar tant lluny tant de pressa, però en el cas de Rodrigo Cortés no podem dir que ens hagi sorprès, sobretot perquè en la seva faceta com a director de curtmetratges ja va quedar molt clar que estavem davant un cineasta amb personalitat. Que "Quince dias" i "Yul" són dos dels millors curtmetratges del cinema espanyol no admet gaire discussió, constatada i ratificada per la llarga currua de premis que aquests dos mini-films han arreplat dins i fora de les nostres fronteres. També a Mataró, on Rodrigo Cortés va guanyar el premi del Concurs de Curtmetratges les dues vegades que es va presentar. Crec que això diu alguna cosa sobre el criteri del jurat que ha format part de la malauradament desapareguda Mostra de Cinema de Mataró, un certamen, que tant amb els llargs com amb els curts, havia apostat de forma molt decidida pel talent i el futur dels joves realitzadors.

Aquí us deixo el vídeo amb el primer terç del curt Quince días. La resta el podeu trobar a Youtube.

L'eliminació de la Mostra de Cinema de Mataró

L'institut Municipal d'Acció Cultural de l'Ajuntament de Mataró ha decidit eliminar la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors, un certamen que deixarà de fer-se després de 31 anys. Aquesta és l'editorial que hem publicat a Capgròs denunciant el que considerem un error polític i cultural.

L'eliminació de la Mostra de Cinema

L’IMAC ha decidit deixar d’organitzar la Mostra de Cinema, un certamen amb més de trenta anys d’història i plenament arrelat a l’agenda cultural mataronina. L’eliminació de l’oferta cinematogràfica afecta també a la programació estable que s’oferia els dijous en conveni amb els cinemes Verdi. Els arguments esgrimits pel regidor de Cultura Sergi Penedès són essencialment pressupostaris. De passada, s’apunta una voluntat de "reestructurar l’oferta de cinema no comercial”, voluntat que es contradiu, certament, amb les accions de l’IMAC, que han anat ofegant una mostra de cinema que en els darrers anys havia aconseguit definir el seu model. Un model que hauria requerit de majors esforços econòmics, però també de més suport polític per part de l’administració que el promou. Els arguments sobre la baixa assistència a les sessions de cinema no són acceptables perquè no s’ajusten a la realitat, però sobretot, perquè en cap cas poden servir per justificar l’eliminació d’una oferta cultural que dóna resposta a un sector de la població. En tot cas, cal revisar el model i continuar-hi apostant amb els canvis que siguin necessaris, però no liquidar-lo sense més. L’IMAC demostra una vegada més la manca d’un projecte cultural sòlid per la ciutat i la manca de visió en prescindir d’una plataforma ideal per potenciar aquest sector audiovisual que pren volada en altres sectors de la ciutat, amb l’impuls del TecnoCampus o de la Nau Minguell. Lamentar, per últim, que amb l’eliminació de la Mostra es perdi la darrera comissió ciutadana que col·laborava de forma voluntària i desinteressada per fer realitat un esdeveniment que, malgrat els arguments que esgrimeix ara l’IMAC, comptava amb un públic molt fidelitzat.

Us recomano també que llegiu l'interessantíssim article que ha escrit el crític Salvador Montalt sobre la Mostra de Mataró, que subscric completament. El podeu llegir clicant en aquest enllaç.

La vida és un tebeo

Qualsevol temps passat va ser anterior però de vegades val la pena mirar enrere i retrobar les figures que hi ha quedat oblidades. El gran Vázquez reivindica una d’aquestes figures, la del creador de las Hermanas Gilda, Anacleto Agente Secreto o el Abuelo Cebolleta, un entranyable barrut i genial, faldiller i morós fins a extrems dramàtics, que es va veure superat per la popularitat dels seus personatges i per la seva pròpia llegenda. Vàzquez es va fer un nom entre les pàgines dels còmics de l’editorial Bruguera als anys cinquanta i seixanta, les mateixes on va començar la seva carrera un altre historietista famós, Francisco Ibáñez, que es va inspirar en el seu mestre en un dels personatges de la Rue del Percebe. Vàzquez mateix havia convertir, molt abans, les seves peripècies per fugir dels creditors en el material per a les seves tires còmiques, fins que la realitat va superar la ficció i els continus problemes econòmics i amb la llei el van relegar a un immerescut segon pla. El director Óscar Aibar treu d’aquest relatiu oblit al Gran Vàzquez i el posa en la pell d’un altre gran, aquí un immens Santiago Segura i no pel físic sinó per la seva interpretació, continguda i mesurada i al mateix temps divertidíssima, una de les millors de la seva carrera. Segura és el gran Vàzquez en una pel·lícula que és com una de les seves historietes, divertida i entranyable malgrat el rerefons amarg de l’època, on l’humor servia per dissimular les injustícies i fer passar millor les penúries. No hi entra a fons però si que s’apunten, a El Gran Vàzquez, els problemes amb la censura franquista, la persecució política i els problemes socials. Però hi passa de puntetes, perquè prefereix posar humor, picardia i molt de color a aquells temps foscos que ja han passat, i als quals només cal tornar per reivindicar la importància del llegat de l’escola Bruguera i posar allà on toca a un dels grans de la nostra il·lustració.

I avui en un homenatge personal a Vàzquez i amb més justificació que mai, em posaré en plan Abuelo Cebolleta, perquè arran de la pel·lícula d'Oscar Aibar he recordat que de petita havia llegit i rellegit les seves tires còmiques als Pulgarcitos, DDT i Tebeos que tenia a casa, gràcies a l'afició del meu pare, que enquadernava llibres i tot el que es pogués enquadernar. També va enquadernar els còmics que llegia de petit el meu germà, amb qui em porto dotze anys, i així és com van arribar a formar part de la meva educació sentimental. Per això, també per record amb meu pare, us dedico la vinyeta de la família Cebolleta.

I aquí teniu el tràiler de la pel·lícula.



Crítica publicada a Capgròs

Thriller d'autor

El americano és l’intent de fer un thriller d'acció diferent i "d’autor", a partir de temps morts i on cobra especial rellevància la psicologia del protagonista. És una proposta arriscada resolta de forma irregular per Anton Corbijn, a qui s'ha d'agrair, no obstant, que en la seva segona pel·lícula se l’hagi jugat amb un film d'acció tan anticlimàtic i silenciós com aquest i no hagi mort en l'intent. Destacable també l’atreviment de George Clooney de posar-se en la pell d’un individu tan deliberadament poc carismàtic, tot i que el carisma natural que desprèn l’actor juga en molts moments a la contra, principalment pel que fa a la credibilitat del personatge.

El americano té algunes coses positives més, com ara la fotografia, cosa que era d’esperar tenint en compte els crèdits de Corbijn com a fotògraf i director de videoclips. Però no es pot negar que la localització en un poble pràcticament abandonat contribueix a crear una certa atmosfera mental, representant la soledat d’aquest personatge. També és interessant el suspens que es crea al voltant d’aquest especialista en armes refugiat en un perdut poblet italià, i treballant per una missió de la que se’n desvetllen els detalls en l’última seqüència. I la sensualitat que desprèn tot el conjunt és força suggerent. Però hi ha massa tòpics en l’argument. El desig d’assolir una vida normal on poder establir vincles sentimentals i les dificultats per deixar enrere els anys d’activitat clandestina són aspectes que resten força, per massa previsibles, a un exercici cinematogràfic que tot i això mereix certa atenció.

Crítica publicada a Capgròs

Normalització

 

El passat cap de setmana vaig fer una doble sessió al Floridablanca amb Brigth Star [crítica] i The Runaways. L’atzar, més que qualsevol altre motiu, va fer que la sessió es convertís en un minicicle de cinema femení. Cinema dirigit per dones –Jane Champion i Floria Sigismondi- i protagonitzat per dones que, en diferents èpoques i amb fórmules diferents, van decidir de comportar-se lliurement com a persones i no segons responent a les absurdes normes socials a les quals estaven sotmeses pel fet de ser dones. Totes van ser en el fons una mica punks, podriem dir. Tant les nenes rockeres de les Runaways, per època i estètica, i per professió; per actitud, la Fanny Browne que va enamorar a Keats i que va ser una dandy en versió femenina fins allà on la societat li va permetre. No fa gaire, Margarette Von Trotta ha estrenat la seva pel·lícula Vision, sobre Hildegard Von Bingen [crítica], amb la que ha volgut reivindicar la figura d'aquesta monja humanista i emprenedora com a model de rol femení en la història. També Champion i Sigismondi reivindiquen models de comportament que han estat singulars. Han hagut de ser-ho perquè ara nosaltres poguem ser plurals. Dones que rescriuen la història de les dones, que es van fent visibles, per fi. I just quan sortia de la sala em va arribar la notícia: Sofia Coppola acabava de guanyar el Lleó d'Or a Venècia...

El significat de la poesia

Deia Keats que la bellesa és la única veritat, i a la seva recerca va dedicar tot el seu talent. La seva poesia inspira la nova pel·lícula de la directora d’El Piano, l’australiana Jane Champion, Bright Star reconstrueix l’apassionada i apassionant història d’amor entre Fanny Brawne i el poeta John Keats. Champion pretén provocar una experiència estètica que ajudi a comprendre els poemes de Keats, de la mateixa manera que al film és el propi poeta qui li intenta explicar el significat de la poesia a la jove Fanny, amb qui va viure una història d’amor no consumat i a qui va dirigir algunes de les cartes que avui es consideren com les millors de la literatura anglesa. La poesia són sensacions, li diu Keats (interpretat per un encantador Ben Wishaw). I sensacions, sobretot, és el que busca Champion amb aquesta pel·lícula bellíssima, suggerent, intimista, on els petits detalls estan per sobre les grans accions, on la poesiaes transfigura en els passejos per prats, en els petits brodats, en les flors fresques, en els interiors de la llar, i que es palpita sobretot en les mirades còmplices, el contacte casual i els profunds silencis de la parella. Champion desplega la seva elegància exquisida en una obra delicada, que recull també influències d’un costumisme pictòric arrelat en Vermeer, i que fa de la llum, els sons, la música, les textures, elements vius del relat. Però que també sap anar més enllà de la celebració de la poesia, focalitzant l’atenció en el personatge de l’excèntrica Fanny (qui se’ns presenta com una mena de versió femenina dels dandys romàntics) per recordar les dificultats i fins i tot el rebuig social amb que es topaven les dones que intentaven viure al marge de les convencions socials, defensar les seves idees i es deixaven guiar pels seus propis instints.

Trobareu més informació i alguns poemes de John Keats clicant aquí.

Crítica publicada a Capgròs

Mig segle de cinema

Eli Wallach va començar fent pel·lícules l’any 1951 i al 2010 encara està d’estrena (El escritor, Wall Street...). Ha treballat amb tots els grans de Hollywood i en la seva filmografia s’hi troben alguns dels títols clau, westerns principalment, de la història del cinema. Baby Doll, Los siete magníficos, Vidas Rebeldes, El bueno, el feo y el malo, i més a prop, El padrino III, Mystic River, l’aventura americana de Fernando Trueba Two much.... I la divertida The holiday, on interpretava a un veterà guionista del Hollywood clàssic ja retirat, a qui després de molts anys en l’oblit, l’acadèmia vol retre un homenatge fent-li entrega d’un premi honorífic. Divertit, el seu petit paper en aquesta pel·lícula que intentava recuperar l’encant de les comèdies clàssiques, i curiós, el fet que hagi estat primer en aquesta ficció que en la vida real que Eli Wallach hagi estat guardonat amb un Oscar. La rebequeria de Jean-Luc Goddard ha deixat en segon terme aquesta notícia que, crec, és molt important, perquè representa el reconeixement a un petit gran actor que, ell sol, explica mig segle d’aquesta bogeria anomenada cinema.

Autoenganys

Woody Allen torna una vegada i una altra a temes recurrents, i així és com en la seva llarga filmografia ha configurat un microcosmos cada vegada més familiar i reconeixible, encara que els seus personatges canviïn els carrers de Nova York pels de Barcelona o, com és el cas més recent, per Londres. Crisis de parelles, infidelitats i la recerca d’una felicitat que sempre sembla fugissera mou els personatges de les seves pel·lícules, que pertanyen a un gènere molt personal, el de comèdia àcida o el drama irònic que tant s’identifica amb Woody Allen. A Conocerás al hombre de tus sueños deixa enrere l’optimisme i l’esperit "carpe diem" del seu film anterior, Si la cosa funciona, i es torna a mirar les relacions de parella amb força desencant, molt lluny de l’idealisme romàntic de les comèdies de Hollywood. El títol de la pel·lícula és ja de per sí una ironia que anuncia el rerefons de l’últim Allen, on el cineasta novaiorquès ens parla de l’autoengany que suposa perseguir un amor ideal quan les relacions estables de parella entren en crisi. L’afició a les pràctiques esotèriques d’una de les protagonistes és el contrapunt amb el qual Allen adverteix que no hi ha fórmules màgiques per encertar en les qüestions sentimentals. La crisi creativa del personatge de Josh Brolin, un escriptor estancat després d’una primera i prometedora novel·la, es pot entendre potser com un simulacre d’autocrítica del propi Allen, atrapat una i una altra vegada en les mateixes idees i perseguit, sense escapatòria, per la grandesa irrepetible de les obres magnes de la seva filmografia.

Crítica publicada a Capgròs

Els valors de l’esport al cinema

Els valors associats a l’esport han arribat als nostres dies des dels temps dels grecs, que van entendre la importància d’una ment sana dins un cos sa. Però no només es tracta de mantenir-se en forma si no, sobretot, de la transmissió d’un seguit d’aspectes positius com la superació personal, el treball en equip, el companyerisme, l’esforç... Valors que queden recollits en l’anomenat l’esperit olímpic i que, en cinema, van trobar el seu paradigma en l’emblemàtica Carros de fuego. El film parteix de la rivalitat de dos atletes, de procedències culturals i socials diferents, que es preparen per competir als jocs olímpics. En la carrera més crucial, és precisament aquest esperit olímpic el que s’imposa per sobre de les ambicions personals. Gràcies també a la seva recordada banda sonora, Carros de fuego és segurament el gran referent quan parlem de cinema i esport.

Dues pel·lícules estrenades recentment, Blind Side i el remake de Karate Kid, mostren com la pràctica esportiva contribueix de forma efectiva a l’autosuperació personal. En el primer cas, el film protagonitzat per Sandra Bullock ens presenta el cas d’un pobre jove afroamericà de vida marginal troba la forma de prosperar socialment, amb l’ajut i l’empenta de la seva mare adoptiva, gràcies a un talent innat pel rugby. Mogut pel desig de jugar en un equip, aquest jove pràcticament analfabet aconseguirà graduar-se i aprovar l’accés a la universitat, el pas que farà realitat el seu somni esportiu. Pel que fa al protagonista de Karate Kid, tant en l’original dels anys vuitanta com en la nova versió, s’instrueix en l’art marcial per poder-se defensar-se de les agressions d’un bully a l’escola i superar les seves pròpies pors. A través de l’entrenament, però, el jove karateka descobreix, sobretot, la utilitat d’aplicar la filosofia d’aquest l’esport a la seva vida quotidiana.

El cinema també ha mostrat un altre vessant de l’esport, entès com a potent cohesionador social i com a canal diplomàtic i polític. En aquest sentit, recentment s’ha pogut veure un bon exemple, Invictus, on el director Clint Eastwood reconstrueix la final del mundial de rugby entre la selecció sud-africana i la neozelandesa, un partit transcendental que va contribuir a fiançar el sentiment d’unitat a la Sud-Àfrica post-apartheid. En clau d’acció, un altre títol interessant és el thriller sudcoreà Shiri, un dels grans èxits de l’encara força desconeguda cinematografia oriental, l’argument de la qual girava al voltant de l’intent de sabotatge d’un partit de futbol entre les seleccions de Corea del Sud i del Nord que havia de servir com a gest d’acostament entre els dos enemics enfrontats. I en el vessant de denúncia social, mereix atenció la pel·lícula Fuera de juego, de Jafar Panahi. Les seves protagonistes són un grup de noies aficionades al futbol que intenten, disfressades d'homes i sota els risc de ser detingudes i denunciades, colar-se dins un estadi per poder gaudir en directe d’un partit. Aquest film, com també Como ser David Beckham, han fet servir la relació de la dona amb el futbol per denunciar de forma intel·ligent problemes de discriminació sexual.

Article publicat a Valors

Kung-fu familiar

Als anys vuitanta, les arts marcials van viure un boom que va fer proliferar les escoles de karate i taikwondo. Karate Kid, es va fer ressò de la moda del moment i va contribuir encara més a la popularització a Occident d’aquesta pràctica que, fins llavors, es coneixia gràcies a les exòtiques pel·lícules de Bruce Lee. Un quart de segle més tard, el cinema i els costums orientals estan molt més a prop, i pràctiques com el Karate i el Kung-fu s’han integrat al cinema d’acció gràcies, per exemple, al cinema de Tarantino o a Matrix, per posar alguns exemples. Aquest fet, sumat a l’aposta que Hollywood ha fet per la Xina, serviria per explicar el perquè del remake d’aquest Karate Kid, que proposa com a principal novetat que l’acció tingui lloc directament a Beijing. Fidel a l’esperit del film original, el nou Karate Kid –per ser més acurats, s’hauria d’haver titular Kung-fu Kid- és també un producte pensat i fet a mida d’una nova estrella, Jaden Smith, molt ben promocionada pel seu pare, el poderós Will Smith, productor del film. La jugada es completa amb el reclam comercial de Jackie Chan, l’estrella més rutilant de cinema d’arts marcials que se’n surt amb certa gràcia d’un repte complicat, el de fer oblidar al mític senyor Miyagi que ensenyava els secrets del karate a un jove Ralph Macchio. Distreta però massa llarga, res millor ni pitjor es pot dir d’aquest film que no aconsegueix enterbolir la condició de film de culte del Karate Kid original, però que proporciona mentre dura un entreteniment lleuger i amable, amanit amb un missatge en positiu sobre els valors implícits en l’esport, la superació personal, l’esforç i el companyerisme.

Crítica publicada a Capgròs