Diferències i semblances

Què poden tenir en comú una dona cristiana que viu a les illes del Canal de la Mànega i un àrab d’origen senegalès emigrat a França? A London River, és la incertesa davant la desaparició dels seus fills en l’atemptat del 7 de juliol del 2005 a Londres. La tragèdia creua els camins dels dos protagonistes d’aquesta duríssima però molt emotiva pel·lícula del sempre interessant Rachid Bouchareb, que fa uns anys ja va despuntar amb Little Senegal i amb Days of Glory i que continua ara aprofundint sobre els mateixos temes que ja defineixen la seva filmografia: la immigració, la religió, el xoc cultural, la pèrdua, també la mort i la forma d’acceptar-la; i per sobre de tot, els encontres entre persones. Aquí, l’encontre, no sempre fàcil, és entre aquesta mare anglesa –amb una Brenda Blethyn a l’alçada del seu paper de Secretos y Mentiras- i el pare senegalès, interpretat pel sorprenent Sotigui Kouyaté, que ja sortia a Little Senegal i que va guanyar el premi a la millor interpretació al festival de Berlin. Per a aquests dos personatges, l’encontre, en el context dels atemptats terroristes, desvetllarà tot un seguit de pors i prejudicis –sobre la raça i la religió- que s’aniran superant a mesura que l’autèntica tragèdia, la desaparició dels seus fills, els demostra que les persones i els seus sentiments, malgrat tot, no són tan diferents. El film inclou imatges reals d’arxiu dels atemptats a Londres, però focalitza la seva atenció en un duel interpretatiu d’alt nivell. Aquests dos intèrprets, com els seus personatges, tenen maneres de treballar molt diferents, però amb les seves diferències aconsegueixen una màgica comunió que és sens dubte una de les claus de l’èxit i el missatge més important de la pel·lícula.

Crítica publicada a Capgròs

Vincles i absències

El fill de Gabriel Garcia Márquez Rodrigo Garcia s’ha desvetllat com un atent observador de la psicologia femenina i en les pel·lícules que conformen la seva filmografia ofereix alguns dels retrats femenins més impressionants del cinema americà actual. Madres e hijas, la seva pel·lícula més recent, incorpora nous perfils a aquesta galeria de dones dures i fràgils a la vegada, complexes i molt, molt reals. Com un film coral a la manera de Robert Altman, García creua les vides d’una sèrie de dones –i dels homes que les acompanyen- que són, intenten o renuncien a ser mares. Entre aquestes dones destaca la que interpreta una grandiosa Annette Benning, en la pell d’una dona madura i soltera que arrossega el remordiment per haver donat en adopció, trenta anys enrera, la filla que fa tenir sent ella mateixa només una adolescent. La seva filla, una notable Naomi Watts, també viu marcada per l’absència de la mare i un sentiment d’abandonament que defineix el seu caràcter i condiciona les seves relacions amb els demés. García intentar d’alguna manera mostrar el vincle invisible que hi ha entre una mare i una filla fent que tot i no haver-se conegut mai, la vida d’aquestes dues dones estigui indissociablement condicionada per l’altra. D’aquesta manera García construeix una dura i emocionant història sobre les connexions entre les persones i els vincles emocionals que s’estableixen entre ells. El director esquiva els sentiments fàcils i rebutja els tòpics més convencionals sobre la maternitat i les seves implicacions, i prefereix mirar-se, amb comprensió i sense jutjar-los, a tots aquests éssers humans que intenten tancar ferides molt profundes i trobar una nova oportunitat en les seves vides.

Crítica publicada a Capgròs

Coaching familiar

En casos com el de Sandra Bullock, que va guanyar el seu primer Oscar com a millor actriu pel seu paper al drama The Blind Side, un es pregunta si es premia l’actuació o la càrrega ideològica i moral que arrossega el seu personatge. La protagonista de The Blind Side és la mare d’una típica família republicana del sud dels Estats Units, una dona d’una peça amb una empenta envejable, una voluntat de ferro i uns principis sòlids com el marbre, que converteix en el seu projecte de vida l’educació d’un pobre jove afroamericà de vida marginal però amb enorme talent pel rugby. Aquesta dona posarà tota la seva empenta en fer d’aquest noi un jove capaç d’accedir a la millor universitat possible, la que curiosament finança la seva perfecta família republicana. Sembla que aquesta pràctica qüestionable és força habitual en el país de les grans oportunitats i sobretot, entre el sector republicà poc partidari dels ajuts socials, i així ho apunta, de forma discreta i mirant de no ofendre a ningú, la pel·lícula de la Bullock. Però The Blind Side, una emotiva història de superació personal presentada en el clàssic i efectiu format de telefilm-de-luxe, es centra sobretot en un aspecte molt en boga gràcies a la gran difusió que el coaching ha tingut més enllà de l’àmbit esportiu d’on prové: la importància del treball en equip, sobretot en el sí de la família, que es mostra en aquest film des d’una visió molt conservadora i també, des d’una innegable òptica americana poc oberta a matisos. El paral·lelisme entre el rugby i la família és més que evident, i el missatge, ben clar: primer la família, i després l’equip i al final el propi estat, ha de vetllar primer abans que res per la protecció dels propis davant les agressions, invasions o qualsevol altre tipus de "molèstia" externa.

Crítica publicada a Capgròs