Plat típic ben cuinat

El nom de Mike Newell ha quedat ineludiblement lligat a la comèdia romàntica Cuatro bodas y un funeral, però el cert és que en la seva heterogènia filmografia, el realitzador britànic ha donat nombroses proves que el confirmen com un director versàtil, que se sent còmode amb la narrativa dels gèneres i que no renuncia, dins un cinema comercial molt encotillat, a aportar-hi petits tocs personals. Amb totes les reserves prèvies que genera un producte comercial com és l’adaptació del videojoc Prince of Persia al cinema, cal dir que Newell ha tornat a demostrar una vegada més el seu domini del cinema d’acció i aventura, convertint aquest encàrrec en un correcte i força recomanable entreteniment lliure de pretensions, conscient de les seves pròpies limitacions i apte per a tots els públics. Amb aquest Prince of Persia, Newell fuig de l’estètica metàl·lica de moltes adaptacions de videojocs i la porta cap a un terreny més referencial i emmarcat en la tradició del cinema d’aventures més despreocupat. En la pel·lícula no hi falten personatges que dins l’estereotip tenen la seva personalitat prou definida, diàlegs senzills però enginyosos, una trama més complexa que la successió de proves que acostumen a definir les pel·lícules basades en videojocs i sobretot, efectes especials convincents i domini del ritme. Tots els ingredients ben mesurats per a una recepta que, tot i ser tradicional, ben cuinada pot deixar bon gust al paladar.

Crítica publicada a Capgròs

Sense malles ni ànima

Incomprensiblement rutinària la revisió de la llegenda de Robin Hood que ha perpetrat Ridley Scott, que ha renunciat en aquest film a la mirada d’autor que ha definit bona part de la seva trajectòria. Amb el Robin Hood, Scott segueix en la línia del cinema èpic i històric, que no li és estrany, però amb una desgana impròpia del director que va saber marcar una època amb films com Blade Runner. Desganat també sembla Russell Crowe quan es posa en la pell d’aquest Robin Hood que ja no porta malles, però que tampoc fa gala ni del seu punt més "gamberro" ni del carisma que se li suposa a un personatge tan mític. El film posa en canvi molt d’èmfasi en els principis i l’honor que defineix el personatge, del qual Ridley Scott es proposa explicar els aspectes més desconeguts, aquells que el van portar a convertir-se en un fugitiu de la llei, famós per robar als risc i repartir entre els pobres. La proposta pot ser interessant i més encara en temps de crisi, però el plantejament que fa el director és rutinari i ancorat en una manera de fer cinema que, sense cap més actualització, ha deixat de tenir interès. Al Robin Hood de Ridley Scott li manca èpica, aventura, humor, ritme, tensió sexual i, per resumir, interès general. No té ànima. Ni tan sols l’espectacular seqüència de la batalla a la platja, que d’alguna manera emula el desembarcament de Normandia en versió medieval, pot quedar per al record d’una pel·lícula amb què Scott només pot cobrir l’expedient davant espectadors poc exigents.

El cinema i la llibertat

No fa gaires setmanes tornaven a emetre per televisió la pel·lícula La gran evasión. Els seus protagonistes, atrapats en un camp de concentració, busquen durant tota la pel·lícula la forma d’escapar i recuperar la seva llibertat. Aquesta és segurament la forma més bàsica d’entendre aquest concepte tan ampli de llibertat, però no és l’únic. En el cinema, la llibertat hi ha fet acte de presència en totes les seves accepcions, ja sigui per denunciar situacions de manca de llibertat com per reivindicar la llibertat creadora, que permet expressar idees sense normes preestablertes ni controls de cap mena. Nadie sabe nada de gatos persas, el darrer film de Bahman Ghobadi, és un exemple recent de cant a la llibertat en tota la seva significació. A Iran, la música occidental està perseguida, i les dones tenen prohibit cantar. Però tot i això, proliferen els grups de nois i noies que de forma clandestina assagen en locals i cases particulars, posant en risc la seva llibertat per poder expressar allò que senten a través de la música. Les lletres de les seves cançons parlen de repressió i d’anhel de llibertat, i per a tots ells és un objectiu compartit el poder actuar lliurement davant un públic que no s’hagi d’amagar o de posar en risc. Són joves que posen en risc fins i tot les seves pròpies vides per aconseguir visats i passaports que els permetin escapar de la repressió del seu país i fer realitat el seu somni. El director va rodar de forma pràcticament clandestina aquest film que mostra la dolorosa lluita per la llibertat dels joves a Teheran. La mínima trama argumental és el pretext que dóna peu a l’aparició de tota una colla de músics iranians que, gràcies a aquesta pel·lícula, poden en certa manera arribar al públic anhelat. Nadie sabe nada de gatos persas és també una obra feta des de la llibertat creadora, amb un estil a mig camí entre la ficció i el documental, representatiu d’aquesta generació de cineastes que han posat iran al mapa cinematogràfic amb el seu cinema. Ghobadi viu exiliat a Europa, des d’on pot dirigir i difondre les seves pel·lícules, retrats no oficials de la realitat de la vida a Iran, contundents i necessàries denuncies de la manca de llibertat.

Article publicat a Valors

La venjança dels mosqueters

La venjança és un tema recurrent en la filmografia de Johnnie To, habitada per matons i assassins a sou i tríades en guerra permanent. La presència de Johnny Hallyday en la seva darrera pel·lícula, titulada precisament Vengeance, permet donar un enfocament diferent a un thriller que recull molta influència de títols precedents, com The Mission o Exiled. Així, To converteix al cantant i actor francès en una mena de D’Artagnan acompanyat pels seus tres mosqueters particulars, tres assassins a sou contractats per venjar la violenta mort de la seva filla i els seus nets a mans d’una triada enemiga. Entre aquest peculiar "chief" i els tres pistolers orientals s’establirà una relació de fraternitat entranyable, regida per uns estranys principis d’honor i lleialtat que intenten donar sentit a un món on la vida ha deixat de tenir-ne. La progressiva pèrdua de memòria que pateix aquest modern D’Artagnan perdut per Hong Kong és una altra excusa per qüestionar-se el sentit de la venjança. Els personatges es fan la pregunta però no hi ha lloc per a la resposta en un món on els tirotejos i les matances se succeeixen com les coreografies d’un ballet contemporani. El Johnnie To més manierista torna a regalar belles i impactants danses mortals, i entremig, els proverbials silencis i temps morts d’uns personatges que només tenen sentit per l’objectiu que persegueixen, la venjança. El món de Johnnie To és un cercle molt tancat on la presència d’un Johnny Hallyday de rostre dur i castigat hi ha pogut entrar i on s’hi ha acomodat fàcilment. És una autèntica troballa per fer una nova volta de rosca a una filmografia que ha arribat al seu zenit, però que haurà de virar aviat si no es vol acabar estimbant en el seu propi deliri formal.

Observar la realitat

Amb tan sols dues pel·lícules, ambdues guanyadores del premi especial del jurat de Cannes, Andrea Arnold ja ha estat proclamada com la digna successora de Ken Loach i altres representants del realisme social britànic. En una entrevista recent, Arnold explicava que no li fa res la comparació "si eso significa que me inspiro en la vida que me rodea". I afegia: "Me considero una observadora. La gente que me conoce dice que me fijo en cosas que los demás no ven. Sentada en el autobús o simplemente paseando por la calle, contemplo miles de rostros que esconden miles de dramas. Cada persona tiene el suyo". És possible que Arnold hagi pogut veure pel carrer a Mia, l’adolescent problemàtica que protagonitza la seva segona pel·lícula, Fish Tank. Mia, de família desestructurada, sense estudis i amb poc futur en el barri suburbial on viu, sembla condemnada a repetir els mateixos errors de la seva mare i acabar-se convertint en una mare adolescent. Però diversos esdeveniments li faran obrir els ulls i trobar l’escletxa per fugir de la ràbia i la confusió.

Arnold observa el moviment d’aquesta colla de personatges que marquen la vida de Mia com els peixos que es mouen dins una peixera (Fish tank). La realitzadora no jutja ni intenta justificar les accions de cadascú, i manté una certa distància que permet a l’espectador extreure les seves pròpies conclusions. Destaca també la dignitat amb que són mostrats tots els personatges, així com també les imatges amb que Arnold ha volgur d’alguna manera identificar a la seva protagonista: el cavall famèlic condemnat a morir encadenat, i que Mia intenta desesperadament alliberar; o el hip hop, que la noia converteix en el seu refugi particular. La música de hip hop marca d’alguna manera el ritme d’aquest film arrelat en la tradició realista britànica, però que ja no descuida la forma i la posada en escena. I com en la seva colpidora opera prima Red Road, les tecnologies de la imatge, el vídeo, tornen a tenir un paper clau per explicar un dels moments més transcendents de la història: tot un manifest de la realitzadora, que reivindica l’absolut poder de la mirada cinematogràfica sobre la realitat.

Mare coratge

Què no faria una mare pel seu fill? La protagonista de la coreana Mother, la nova pel·lícula de Bong Joon-Ho que s’ha pogut veure al BAFF, és capaç d’arribar fins a les últimes conseqüències, malgrat les circumstàncies adverses, per demostrar la innocència del seu fill, un jove disminuït psíquic acusat de l’homicidi d’una adolescent. El director de la destacadíssima Memories of Murder torna a fer gala del seu personal estil basat en la fusió de gèneres, aquí el thriller i el melodrama, tot resseguit per la denúncia al mal funcionament de les institucions i de com així es va corrompen també la societat. En la seva desesperada investigació, la mare protagonista –extraordinària actuació de la veterana Kim Hye-ja– anirà desvetllant secrets poc confessables de la seva petita comunitat i del seu propi passat. Per això, a banda d’un thriller policíac i un melodrama sobre una mare coratge, Mother també destaca pel seu retrat psicològic i per reflectir les misèries subterrànies de la societat, una mica a la manera lynchiana de Blue Velvet o Twin Peaks. En el film també sobrevola una estranya poètica, començant per les impressionants seqüències de la mare ballant que obren i tanquen la pel·lícula, però també en la manera d’enllaçar seqüències o en els enquadraments. Alguns desequilibris de ritme fan que Mother no sigui un film tan rodó com Memories of Murder o The Host, les dues grans obres del realitzador, però en general Bong Joon-Ho continua demostrant perquè és un dels cineastes claus per entendre la força actual del cinema coreà.