La veritat en suspens

Roman Polanski es va emportar l’Ós de Plata al Festival de Berlin a la millor direcció per la seva feina a El escritor, una pel·lícula finalitzada poc abans de la seva detenció a Suïssa. Aquesta circumstància pot haver donat certa rellevància al nou film del director de Chinatown o La semilla del diablo, que retorna amb El escritor a un gènere, el thriller, que no li és estrany. El bagatge previ li ha permès fer d’una novel·la menor de Robert Harris un thriller amb personalitat pròpia, marcat per un sarcasme i l’humor sagnant que li és tan característic. Però sobretot, el director també demostra, una vegada més, el seu domini en la creació de suspens, que aquí recull una evident influència de Hitchcock. Polanski juga a trencar contínuament les expectatives i a crear falses sospites a partir de petites insinuacions sobre els personatges, tots ells perfectament definits i envoltats d’una aureola de misteri. El cineasta també aconsegueix que els espais resultin opressius, tant els interiors –la casa de l’exministre, per exemple- com els exteriors de l’illa on té lloc l’acció. Amb aquests elements, als quals cal afegir-hi la banda sonora d’Alexandre Desplat, Polanski supleix les mancances d’una trama novel·lesca força convencional i previsible i fa de la pel·lícula un notable mostra de cinema comercial d’autor. El escritor té com a protagonista a un ingenu periodista encarregat de reescriure les memòries de l’ex primer ministre britànic, després que aquestes hagin quedat inacabades per la misteriosa mort del seu predecessor en l’encàrrec. L’escriptor comença a investigar un fosc episodi del passat del polític amb el clar objectiu de descobrir –i publicar- la veritat. La sarcàstica mirada de Polanski es fixa en els fils ocults que mouen el poder des de l’ombra i en la impossibilitat de fer sortir determinades veritats a la llum.

Crítica publicada a Capgròs

L’odissea de la immigració

El Foment Mataroní va acollir dimarts 23, la projecció del film del grec Costa-Gavras Edén al Oeste. La projecció, organitzada pel col·lectiu Filmat, va servir com a clausura de les jornades 'Viure i conviure en la diversitat', organitzades per la Federació d'Associacions de Veïns de Mataró. La pel·lícula va servir com a base per obrir un debat sobre el fet migratori. Costa-Gavras aborda aquest tema a partir d’un immigrant que arriba en pastera fins la costa europea i de la seva peripècia per arribar fins a París, on espera aconseguir una oportunitat que li permeti iniciar una nova vida. El film presenta l’immigrant Elias com un modern Ulisses i el seu viatge conté molts paral·lelismes amb l’Odissea. Però allà on les proves i entrebancs que superava l’heroi clàssic tenien a veure amb els capricis dels déus, aquí tenen un origen ben terrenal. Així, a través dels diferens capítols de la seva aventura, Elias anirà topant amb diferents personatges que defineixen tant les virtuts com els defectes de la societat benestant europea, una societat de la qual Costa Gavras mostra, amb ironia crítica, el seu vessant egoista, egocèntric i injust, però on també hi troba lloc per la solidaritat i la comprensió. De rerefons, apunts sobre altres aspectes que acompanyen el fet migratori, des de la solitud i la incomunicació fins la recerca de la pròpia identitat. El viatge d’Elias, mogut per una falsa il·lusió, també convida a les comparacions amb el viatge de de la Dorothy a El Mago de Oz, mentre que la caracterització del personatge, de poques paraules i sotmès a tota mena de greuges, també remet al cinema còmic però amb consciència social de Chaplin o Buster Keaton.

Article publicat a Capgròs

Mentides i manipulació

A la cartellera coincideixen dues pel·lícules bèl·liques que tenen la guerra d’Iraq com a context. Però mentre que la flamant guanyadora de l’Oscar a millor pel·lícula, En tierra hostil, només fa servir Iraq com a rerefons d’una trama que podria tenir lloc en qualsevol batalla fictícia, el film de Paul Greengrass sí que es mira amb retrospectiva crítica els fets i les causes que van portar a la segona guerra del golf. En concret, Green Zone desvetlla la manipulació, per part de l’administració Bush, de les dades sobre els programes d’armes de destrucció massiva. Ho fa a partir d’un marine que intenta arribar a fons de la veritat amb la complicitat d’un agent de la CIA i d’una periodista que vol corregir el rumb després d’haver estat objecte i canal difusor de les mentides del govern.
En aquest film, Greengrass intenta compatibilitzar la seva faceta de pel·lícules d’acció de cert prestigi –vegis la saga Bourne- amb l’aureola de cineasta políticament conscienciat que l’acompanya després de films com Bloody Sunday o United 93. Però la suma de factors no dóna com a resultat aquest cop un producte millor. Com a pel·lícula d’acció, Green Zone resulta previsible en les situacions i convencional en la forma de rodar, amb un suposat ritme frenètic i el moviment nerviós càmera en ma que pretén transmetre un nervi que no aconsegueix el propi relat fílmic. Com a film de denúncia política també es queda bastant curt, ja que tret de la crítica, força òbvia, a la manipulació de la informació, poca cosa més arriba a dir sobre la autèntiques causes i conseqüències de la invasió d’Iraq.

Crítica publicada a Capgròs

Cinema polític

Preparava una llista de pel·lícules de temàtica política per aquest número de Valors quan va saltar la notícia de la detenció del cineasta iranià Jafar Panahi, que havia mostrat obertament el seu suport a Musavi, el líder de l’oposició al president Ahmadineyad. Reconegut internacionalment gràcies a les seves pel·lícules El círculo y Fuera de Juego, Panahi és un dels artistes més crítics amb la manca de llibertats, la repressió i la situació de la dona a l’Iran. Amb les seves pel·lícules, podríem dir que Panahi fa política. I com ell, molts cineastes han fet servir les seves creacions com a mitjà per a una certa acció política. Parlar de política al cinema, per tant, va molt més enllà de fer un repàs a les pel·lícules que tenen els polítics o la política com a tema. No obstant, podem trobar grans pel·lícules que s’han basat de forma més o menys fidel en les vides i accions de polítics reals, tals com JFK, Nixon, Mi nombre es Harvey Milk, La Reina, Il Divo o Presidente Miterrand, per citar només alguns exemples relativament recents. El cinema també ha permès entendre, ironitzar, fins i tot denunciar els encerts i abusos que es comenten per i en nom de la política, amb films com El político, ¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú, Ciudadano Bob Roberts o In the loop. I curiosament, per desmentir el tòpic que diu que la política no interessa, val la pena recordar dues de les sèries de televisió amb més èxit que s’han basat en el món polític: Si ministre i El ala oeste de la casa blanca, dues mostra de ficció televisiva que tenen molt poc a envejar de les obres mestres del setè art.

Article publicat a Valors

Motivació i lideratge

Clint Eastwood continua fent gala de la saviesa adquirida i de l’envejable capacitat, que ha anat depurant en els darrers anys, de comunicar amb idees molts senzilles grans lliçons de vida. En el seu excés de convencionalisme i previsibilitat, Invictus no és potser una de les seves millors pel•lícules, i sens dubte desllueix al costat de la seva obra anterior, la extraordinària Gran Torino. Però tot i això enllaça de manera molt coherent amb el discurs integrador que defineix darrerament la seva filmografia i que sembla el resultat d’una certa presa de consciència social i política. Invictus reconstrueix la final del mundial de rugby entre la selecció sud-africana i la neozelandesa, un partit transcendental que va contribuir a fiançar el sentiment d’unitat a la Sud-Àfrica post-apartheid. Morgan Freeman presta la seva solvència habitual per interpretar a Nelson Mandela amb alguna cosa més que pur mimetisme. No aprofundeix excessivament en la persona o la trajectòria política global del personatge que, tot sigui dit, és mostrat amb poques fisures. Però no és la intenció d’Invictus la de fer una biografia política a l’ús. Més aviat, Eastwood tria Mandela com a exemple d’un tipus de lideratge savi i integrador que motiva sense imposar, ajudant als demés –en aquest cas, al capítà de l’equip de rugby- a trobar en ells mateixos la força necessària per fer realitat un objectiu comú positiu i enriquidor per a tothom. Interessant i molt positiva resulta, al mateix temps, la visió de l’esport com a vehicle polític, però sobretot, com a poderosa eina per a la unitat i la cohesió social.

Crítica publicada a Capgròs

Bogeria scorsesiana

L’escriptor Dennis Lehane ha trobat en Martin Scorsese un bon aliat per posar imatges al seu complex món literari. Scorsese porta la complicada història de Shutter Island al seu terreny convertint-la en una pel·lícula que hibrida gèneres i referències cinematogràfiques i que no renuncia tampoc a l’estilització de la violència tan pròpia de la casa. Shutter Island és un viatge a les profunditats de la ment humana que parteix d’un enganyós format de pel·lícula de detectius que es va tornant onírica i violenta. Els somnis i records del protagonista, un detectiu judicial encarregat d’investigar la desaparició d’una interna d’un centre psiquiàtric d’alta seguretat, li permeten a Scorsese introduir les variants d’estil que aparten Shutter Island de certes convencions narratives. En aquests fragments el director es permet algunes llicències cinèfiles, jugant a ser des de Hitchkcock fins a David Lynch sense deixar de ser mai Scorsese. No és, Shutter Island, ni molt menys, una gran obra en la trajectòria del director de taxi Driver o Uno de los nuestros, que fa temps va deixar el cinema d’autor per acomodar-se a un cert cinema comercial de qualitat. És des d’aquesta òptica que Shutter Island es mereix ser destacada: com una gran producció de Hollywood amb prou valor com per mostrar diferents facetes de la maldat i la bogeria humana i fer-ho amb un precís i entretingut artefacte cinematogràfic.

Crítica publicada a Capgròs