Cinema per fer YoGa

El col·lectiu Catacric (Catalans Critics) es va reunir la nit del 27 al 28 de gener, en un cèntric lloc de Barcelona per atorgar els 21è premis YoGa al pitjor de la producció cinematogràfica de l’any 2009.
En les seves deliberacions, el jurat, anònim i mutant, com cada any, des de fa 21 hiverns, ha tingut en compte les apreciacions, comentaris i suggeriments dels lectors de la web dels Catacric. Aquí teniu els "premiats"

Cinema espanyol:

Pitjor pel·lícula: YoGa ¿Hacemos una porno? a Mentiras y gordas, d’Alfonso Albacete i David Menkes.
Pitjor director: YoGa Mauvais èpoque a Fernando Trueba, per El baile de la victoria.
Pitjor actor: Yoga Gomina power a Rubén Ochandiano, per Los abrazos rotos.
Pitjor actriu: YoGa Qué he hecho yo para merecer Tetro, a Carmen Maura, per idem (Tetro).

Cinema estranger:

Pitjor película: YoGa La tita asustada a Anticristo, de Lars von Trier.
Pitjor director: YoGa Festival de Canas a Jim Jarmusch, per The limits of control.
Pitjor actor: Yoga Lo puto gusiluz a Robert Pattinson, per Crepúsculo 2: luna nueva.
Pitjor actriz: YoGa Meganvixen, Megan Fox, per Transformers 2 i Jennifer’s body.

Un dels nostres:

A Boris Izaguirre, per a-Ventura-rse ‘A la deriva’.

Especials:

YoGa Apaltamento pala tles* a Jaume Roures, Isabel Coixet i Sergi López, per Mapa de los sonidos de Tokio.
(*si recordeu la pel·li, passava a Tokio)
YoGa Un xiguagua en Beverly Hills, a l’Acadèmia del Cinema Català a Hollywood.
YoGa La chica con una cerilla y un bidón de gasolina, a la ministra de Cultura.
YoGa Arráncame la vida y arrástrame al infierno, donde viven los monstruos, ¡malditos bastardos!, a la SGAE.

La solitud en els aeroports

El realitzador Jason Reitman (autor de Juno) sembla sentir-se còmode en el terreny indefinit entre el drama i la comèdia, un espai tan ambigu com el protagonista del seu nou i gens menyspreable film Up in the air. Un home que es mou per escenaris impersonals i neutres però totalment organitzats com aeroports i avions, on la vida segueix un ordre allunyat de complicacions i compromisos, on tot allò que és necessari cap en una maleta i on les coses que pesen, que fan mal, que molesten, es poden deixar a terra mentre un s’eleva ben amunt i fuig cap a un nou destí en qualsevol altra part del món. Aquest és el tipus de vida que porta Ryan Bingham, un agressiu executiu –a qui George Clooney sap dotar d’elegància i un necessari i seductor encant- que viatja d’una ciutat a l’altra per donar cursos de motivació i creixement personal, i que treballa notificant acomiadaments de plantilla en empreses que el contracten únicament per resoldre aquest tràmit tan “molest”. Perquè aquesta situació no és molesta per a un personatge incapaç d’empatitzar o estimar, i amb poques ganes d’implicar-se amb ningú, malgrat temptatives com la que se li presenta en la figura del personatge interpretat per una sòlida Vera Farmiga, que per un petit moment el farà trontollar. Reitman, que és poc contundent en la crítica a la ferocitat del món empresarial i conservador en el retrat de la família, sí que l’encerta de ple amb la definició d’un tipus contemporani que es mou en no-llocs i que defuig sentiments, i que representa un estil de vida que pot semblar ideal, còmode i sense problemes, però que amaga una profunda i rabiosa solitud.

Crítica publicada a Capgròs

Un Sherlock Holmes de còmic

Robert Downey Jr s’ha emportat el Globus d’Or per la seva recreació de Sherlock Holmes a la pel·lícula que ha dirigit Guy Rictchie inspirant-se en el famós detectiu creat per Arthur Conan Doyle. Ritchie ha portat el personatge de Holmes i el seu inseparable amic Watson al terreny de les pel·lícules d’acció gamberres que defineixen la seva filmografia. Aquest Sherlock Holmes comparteix l’estil gruixut i amb poques subtileses de films com Snatch, cerdos y diamantes o Rockanrolla, així com també la seva estètica influenciada pel còmic i el seu sentit de l’acció, la violència i l’humor poc sofisticat. La complicitat que es crea entre Robert Downey Jr i Jude Law beneficia i molt una pel·lícula que encaixa en certa manera en la tradició de les "buddy movies" tan habituals en el cinema policíac que tant li agrada a aquest director. Ritchie, però, no gosa portar gaire lluny les insinuacions o dobles interpretacions que es poden fer de l’estreta relació entre Holmes i Watson. Atenent a les tendències que mouen espectadors al cinema, Ritchie acosta el seu Sherlock Holmes a un cert tipus de cinema d’intriga amb tints sobrenaturals, en la línia de Codis Da Vinci i derivats. El film inventa una nova trama que mira de ser fidel al tarannà i als trets distintius dels contes de Conan Doyle, clicant l’ullet als lectors dels contes i novel·les de Sherlock Holes, però que també inclou altres elements per complir les expectatives d’un espectador poc exigent que entri a la sala de cinema buscant una dosi justa d’entreteniment, aventura i sorpresa.

Crítica publicada a Capgròs

Un moment culminant

Amb Avatar, James Cameron ens situa de nou estem davant una presumpta fita històrica dins la història del cinema. Però no ens hem de deixar enredar: la revolució de les 3D és només una il·lusió venuda amb una de les grans campanyes de màrqueting que acostumen a acompanyar les pel·lícules del director de Titanic. Les tres dimensions atrauen curiosos i fan tornar el públic a les sales però no aporten res a una pel·lícula que, si per alguna cosa és digna de menció, és per la seva condició de compendi d’una manera de narrar i de concebre el cinema com a gran espectacle. Cameron torna a demostrar la seva capacitat per gestionar un pressupost d’infart i explicar una història bigger than life a partir del màxim desplegament d’efectes visuals. Però el més sorprenent és que ho fa, aquesta vegada, a partir d’un guió sòlid i treballat que li permet assolir un feliç equilibri entre l’acció i l’aventura trepidant amb el relat i la reflexió de fons. Avatar crea un nou món imaginari en un planeta fictici que els humans volen ocupar per treure rèdit a les seves riqueses naturals. Un marine s’infiltra en la tribu per poder-ne extreure els secrets i acaba fascinat pel seu tarannà espiritual i ecologista, fins el punt de convertir-se en el seu principal defensor. Avatar veu no només de la llarga tradició del cinema èpic i d’aventures sinó també de moltes tradicions literàries i culturals, d’on estira idees i influències que li serveixen per crear un nou món poblat per éssers fantàstics i definit per increïbles llegendes i tradicions. Amb un llenguatge extremadament clàssic i amb una aposta ambiciosa pels efectes visuals, Cameron arriba a un punt culminant de la seva carrera i tanca amb una gran traca final una etapa en la història del cinema que hem vist els darrers cent anys. L’autèntica revolució, però, encara l’haurem d'esperar.

Crítica publicada a Capgròs

Competitivitat autodestructiva

David Mamet va escriure l’any 82 una excel·lent peça teatral que descriu amb la seva sequedat i contundència habitual els extrems als quals es pot arribar a una empresa mancada d’ètica. El text de Glengarry Glen Ross, que va arribar a ser guardonat amb el premi Pulitzer i que compta amb una notable adaptació cinematogràfica dirigida per James Foley, manté avui, en plena crisi econòmica i davant els abusos que es cometen a les empreses i contra els treballadors, una inquietant vigència. L’obra, estructurada en dos actes, mostra un grup de venedors d’una agència immobiliària obligats a competir de forma sagnant per conservar la seva feina: el que vengui més guanya un cotxe, el segon un joc de ganivets, tota la resta seran acomiadats. L’ambició d’uns i la desesperació dels altres aboca aquests venedors a una carrera sense escrúpols plena de mentides, enganys, traicions i una degradació moral que queda sense expiació. L’empresa que promou aquesta competitivitat ferotge està destinada, com els seus treballadors deshumanitzats, a autodestruir-se i desaparèixer consumida per la seva pròpia ambició sense escrúpols. L’obra teatral, amb alguns dels millors monòlegs de David Mamet, compta en l’adaptació cinematogràfica amb el protagonisme d’una colla de grans actors com Al Pacino, Jack Lemmon, Kevin Spacey, Ed HArris i Alec Baldwin que afegeix a l’evident interès del text, el plaer de gaudir d’un tour de force interpretatiu d’alt nivell.

Article publicat a Valors

Regles bàsiques per sobreviure als zombies

Bienvenidos a Zombieland suposa un petit canvi de rumb en les pel·lícules de zombies americanes després d’una temporada en que el subgènere ha destacat per la seva gravetat i per la intenció d’expressar amb els seus propis codis un cert tipus de malestar post 11 S, tal i com confirmen els darrers films de George A. Romero i Joe Dante. Lluny de la voluntat de fer servir el gènere per la crítica social, Bienvenidos a Zombieland es presenta com un entreteniment desenfadat i autoparòdic, al voltant d’una colla d’herois per casual que converteixen la urgència de la supervivència en tot un tractat al voltant de “l’art” de matar zombies. El film inclou una divertida aparició de Bill Murray fent de si mateix en un Hollywood desolat habitat únicament per zombies –interpretació a gust de l’espectador- que serveix per dividir-lo en dues part diferenciades. En la segona, Bienvenidos a Zimbieland perd la frescor inicial i tendeix cap a una previsible traca final en forma de sangria de zombies. És força divertida, però no supera la primera part i els seus exemples sobre com s’han d’aplicar les regles que configuren el catàleg de normes bàsiques per sobreviure als atacs de zombies afamats que regeix la vida i l’acció dels protagonistes, i que és la gran aportació al gènere d’aquest film que signa Ruben Fleischer.

Crítica publicada a Capgròs